Aspiracions diferents

—L’aspiració uterina durant la segona meitat del segle XX a Espanya.—

La trajectòria de l’aspiració uterina s’inscriu en una història transnacional de circulació de tècniques i objectes entre hospitals, programes de planificació familiar, clíniques i pisos en què es realitzaven avortaments clandestins. Des de mitjan segle XIX els ginecòlegs van estar emprant distintes formes de succió per a induir la menstruació o evacuar la cavitat uterina, però va ser al segle XX quan es van dissenyar dispositius específics que usaven aquest mecanisme per a interrompre embarassos, tractar avortaments incomplets, obtenir biòpsies endometrials o evacuar moles hidatiformes (un desenvolupament anormal de l’embaràs que dona lloc al creixement d’un tumor a partir de les cèl·lules originalment destinades a la formació de la placenta). S’empraven diversos objectes com ampolles de pressió negativa, bombes elèctriques, xeringues de gran volum, cànules metàl·liques o de plàstic flexible. La versatilitat de la tècnica va permetre’n l’adaptació a contextos legals, morals i econòmics molt dispars.

A la Xina comunista de mitjan segle XX, el desenvolupament de sistemes d’aspiració sense necessitat d’electricitat es va integrar en programes estatals de control de la natalitat, la qual cosa va facilitar la interrupció de l’embaràs en entorns rurals amb recursos sanitaris limitats. A la Unió Soviètica i Iugoslàvia, es van dissenyar durant els anys seixanta aparells destinats a la pràctica de l’aspiració en contextos sanitaris que es van presentar com a innovacions quirúrgiques per a avortaments legals i tractaments gineco-obstètrics. Aquests aparells es donaven a conèixer en congressos internacionals amb participants d’ambdós costats del Teló d’Acer i mitjançant pel·lícules que mostraven procediments d’interrupció de l’embaràs que utilitzaven protocols estandarditzats i anestèsia local. En paral·lel, es van començar a publicar en revistes nord-americanes de ginecologia i obstetrícia recerques que assenyalaven que l’aspiració uterina era més segura i eficaç per al tractament de l’avortament —tant espontani com provocat— que la dilatació i el raspatge de les parets uterines, la tècnica més emprada a la regió fins aquell moment. Amb tot això, l’aspiració es va consolidar com a mètode preferent per a avortaments provocats i avortaments espontanis incomplets a Nord-Amèrica.

En els escenaris medico-institucionals, l’aspiració es va legitimar fonamentalment com una millora tècnica: més segura, menys hemorràgica, més eficient. L’Organització Mundial de la Salut i altres agències internacionals van acabar per recomanar l’aspiració uterina com a mètode de referència tant per a l’avortament primerenc com per al tractament d’avortaments espontanis, de manera que se’n va consolidar la posició global com a tractament estàndard en múltiples indicacions. Aquesta narrativa de modernització coexistia amb una relativa invisibilitat de l’experiència de les pacients, les sensacions de dolor i por de les quals es classificaven amb freqüència com a “subjectives” enfront de la mirada “objectiva” del personal mèdic.

Alhora, l’aspiració uterina va ser emprada per xarxes activistes i feministes que van ressignificar la tècnica com a eina de desobediència i autogestió. A França, Itàlia i Alemanya, des de finals dels anys seixanta del segle XX, grups d’autoajuda i col·lectius per l’avortament lliure van adoptar el “mètode Karman”, anomenat així pel psicòleg estatunidenc i proveïdor d’avortament Harvey Karman (1924-2008), que va patentar i promoure cànules de plàstic flexible de petit diàmetre i dispositius portàtils de succió per a practicar avortaments en entorns no hospitalaris. La pràctica radical de l’aspiració uterina es realitzava en pisos i centres autogestionats, en sessions col·lectives on s’explicava el procediment, se’n debatia la dimensió política i es compartien tasques com l’exploració, la dilatació, l’aspiració i l’acompanyament emocional. Als Estats Units, l’experiència de l’extracció menstrual impulsada per grups feministes de Los Angeles i el disseny del dispositiu Del-Em —que emprava l’aspiració manual per a l’extracció del contingut uterí— per Lorraine Rothman van convertir l’aspiració uterina en una tècnica de grup que permetia intervenir inclús abans de confirmar l’embaràs.

Del-Em, c. 1975. Wikimedia

Del-Em, com han assenyalat Laura Mamo i Jennifer Ruth Fosket, era un dispositiu no comercial que combinava una xeringa i una cànula flexible amb pot de vidre, igual a aquells en què s’emmagatzemaven productes alimentaris o conserves. D’aquesta manera, la frontera entre allò mèdic i allò domèstic, i entre anticoncepció i avortament es va difuminar, i la tècnica de l’aspiració uterina es va presentar com a via per a recuperar el control sobre un cicle menstrual medicalitzat i normativitzat.

Cànula de Karman i xeringa. Font: Miguel López Valverde, José María Usandizaga Pombo i José María Rivera Pomar, Legrado uterino por aspiración (Editorial Jims, 1978).

En aquest entramat, el cas espanyol aporta una biografia local que dialoga amb, però no replica, les trajectòries d’altres contextos. A l’Espanya franquista, l’avortament estava penalitzat sense excepcions per la llei per a la protecció de la natalitat de 1941. La sexualitat femenina es regulava des d’una moral catòlica que feia de la maternitat un deure social. Tot i això, des de mitjans dels anys seixanta, alguns ginecòlegs van començar a interessar-se per l’aspiració, basant-se en publicacions procedents del bloc socialista on la tècnica s’utilitzava per a avortaments legals. El 1965, el catedràtic de ginecologia Francisco Bonilla va publicar el primer article sobre “buidament uterí per aspiració” a la Revista Española de Obstetricia y Ginecología y va proposar-ne l’adaptació a indicacions diagnòstiques i terapèutiques compatibles amb la legalitat espanyola.

Durant els anys següents, altres autors com José María Bedoya, catedràtic d’obstetrícia i ginecologia de la Universidad de Sevilla i promotor de la planificació familiar a la capital andalusa, van reivindicar el “raspatge per aspiració” com a innovació espanyola en el tractament d’avortaments espontanis incomplets i moles hidatiformes. Es van improvisar dispositius a partir d’aspiradors de quiròfan, flascons de vidre, manòmetres i cànules metàl·liques fabricades per ferrers artesans. També es va anar homogeneïtzant la terminologia fins a consolidar el terme de “raspatge per aspiració” en manuals i tesis doctorals. Aquests textos insistien en els avantatges del buit sobre el raspatge perquè causava menys hemorràgia, menys complicacions i també disminuïa la necessitat de dilatació. Es predeia el reemplaçament generalitzat de la tècnica anterior del raspatge.

Instruments i aspirador elèctric descrits per Miguel López Valverde, José María Usandizaga Pombo i José María Rivera Pomar. Font: López Valverde, Legrado uterino por aspiración (Editorial Jims, 1978).

Paradoxalment, mentre es proclamava el rebuig a l’ús de l’aspiració per a avortaments induïts per raons ideològiques, les publicacions descrivien aquesta tècnica al detall: els materials, calibres de cànules, les setmanes de gestació recomanades i els passos del procediment per a la interrupció de l’embaràs. Aquesta ambivalència convertia els articles mèdics en potencials manuals per a qualsevol professional o grup que volgués practicar avortaments en la clandestinitat. En aquests relats, les dones es desplaçaven a un segon pla: es parlava de l’“úter” com a objecte d’intervenció i el dolor es minimitzava, inclús quan l’evidència assenyalava perforacions o molèsties importants.

A finals dels anys setanta, la mort de Franco i l’auge dels moviments feministes i d’esquerres van facilitar l’arribada de l’aspiració uterina als pisos particulars, on es practicaven avortaments clandestins. Les vies d’arribada van ser molt diferents. A València, Sevilla i Barcelona, per exemple, van sorgir grups que van aprendre el mètode Karman gràcies a la circulació transnacional de militants i sabers. Françoise, una activista francesa, va ser la figura clau per a l’ensenyament de la tècnica. Va nàixer a Poitiers el 1941 i va aprendre a realitzar aspiracions al voltant de 1974 a Marsella, en una sessió d’avortaments grupals militants com moltes que en aquell moment tenien lloc a tota França. Posteriorment va treballar en contextos col·lectius al nord d’Itàlia, abans d’instal·lar-se a València. Els col·lectius reproduïen i adaptaven els protocols desenvolupats a la primera meitat de la dècada del 1970 a França i als anys centrals de la mateixa dècada a Itàlia. Es convocava les dones en llocs públics i s’organitzaven sessions col·lectives d’informació i suport. Posteriorment es realitzava l’avortament per aspiració en pisos cedits per alguna de les dones o per integrants o simpatitzants del col·lectiu. Aquests grups empraven cànules de Karman connectades a pots de Nescafé i bombes de bicicleta invertides, en un entorn informal que buscava desactivar la por. La gestió del dolor evitava l’anestèsia farmacològica i es basava en la rapidesa del procediment, l’explicació constant de la tècnica i la presència física d’una acompanyant que parlava amb la dona i li sostenia la mà. Aquesta manera d’abordar la interrupció de l’embaràs dialogava amb corrents internacionals com la psicoprofilaxi del dolor del part i amb la mateixa reflexió feminista sobre el cos. Entrevistes d’història oral recullen que, malgrat el dolor, moltes dones van viure aquestes intervencions com a més confortables i respectuoses que alguns avortaments legals practicats en clíniques estrangeres.

Françoise a inicis de la dècada del 1980. Font: arxiu personal de Françoise.

El funcionament d’aquestes xarxes clandestines se sostenia sobre economies de solidaritat: es cobraven honoraris molt inferiors als d’avortaments clandestins mèdics o aquells realitzats a l’estranger, amb possibilitat de pagaments flexibles i exempcions, quelcom que provocava també debats interns sobre la frontera entre la sostenibilitat econòmica i la mercantilització de la pràctica. Les dones firmaven declaracions d’estar-se sotmetent a la interrupció de l’embaràs de manera voluntària. La recopilació d’aquestes declaracions es concebia com a garantia davant enfront de possibles denúncies i, alhora, com a prolongació de les campanyes feministes contemporànies d’autoinculpació col·lectiva que saturaven els tribunals amb declaracions de dones que afirmaven haver avortat. El suport de professionals de la sanitat pública disposats a tractar les possibles complicacions sense denunciar les dones implicades també era fonamental per a aquesta infraestructura clandestina.

En paral·lel, d’una forma que avui es descriu com a molt excepcional, la ramificació sanitària de l’emergent moviment de planificació familiar va incorporar l’aspiració uterina en algunes de les consultes i els centres municipals de planificació familiar que van començar a proliferar a finals de 1978, després de la despenalització de la venda i divulgació de l’anticoncepció. Personal sanitari amb accés a cànules de Karman i xeringues de gran volum realitzaven aspiracions a dones en situacions socials o psicològiques difícils amb embarassos molt primerencs, assumint que, en cas d’avortament incomplet, els serveis hospitalaris el completarien sense denunciar. També alguns ginecòlegs van començar a oferir interrupcions de l’embaràs amb el mètode d’aspiració de forma clandestina, medicalitzant els protocols activistes i desenvolupant els seus propis dispositius. “No vam copiar el mètode Karman, el vam millorar”, va dir un dels ginecòlegs líders en aquest camp en una entrevista el 2023. En ciutats com València, experiències com el centre Acuario, on van conviure professionals i activistes, van construir una continuïtat entre pràctica clandestina i clíniques legals després de la despenalització parcial de l’avortament el 1985, de manera que van concentrar la prestació de serveis i van refinar els protocols d’aspiració.

Objectes usats en avortaments per aspiració activista. Captures del vídeo de la conferència de premsa de les Jornadas Feministas Estatales Llars Mundet, Barcelona, novembre de 1985. Font: Grup de Lesbianes Feministes, Centre de Documentació de Ca la Dona, Barcelona.

La llei de 1985, que va despenalitzar l’avortament sota certs supòsits, juntament amb la llei de salut sexual i reproductiva de 2010, que va reconèixer el dret a l’avortament a petició fins a la setmana 14 de l’embaràs, van modificar profundament el paper de l’aspiració uterina en el sistema sanitari espanyol. Les clíniques privades especialitzades la van consolidar com a tècnica estàndard per a avortaments primerencs, mentre que els hospitals públics van tendir a mantenir un ús més ambigu en ginecologia general, on l’elecció entre buit i raspatge seguia lligada a la disponibilitat d’aparells i a les preferències dels equips. Alhora, l’augment dels avortaments farmacològics va reconfigurar l’equilibri entre mètodes, encara que l’aspiració va seguir sent rellevant en nombrosos escenaris clínics.

El cas espanyol permet veure l’aspiració uterina com a tecnologia frontera entre els diversos “mons de l’avortament” (terme encunyat per la historiadora Bibia Pavard): el medico-institucional, l’activista i l’autogestionari. En cadascun d’aquests mons que se solapaven, els usos de la tècnica responien a diferents aspiracions de qui la practicava. A la Xina, la Unió Soviètica o Iugoslàvia l’aspiració va esdevenir emblema de la modernització sanitària en contextos d’avortament legal, encara que l’expansió de la tècnica a l’Europa de l’Est va ser desigual i tardana. A França, Itàlia o Califòrnia, l’aspiració va ser l’eina clau per a les xarxes d’esquerres i feministes que, practicant avortaments clandestins, desafiaven el monopoli mèdic i jurídic. A Espanya, l’aspiració va ser un artefacte carregat d’ambigüitats: alhora símbol d’innovació ginecològica, suport material d’avortaments clandestins col·lectius i engranatge de clíniques especialitzades després de la despenalització parcial. L’anàlisi d’aquestes històries en conjunt mostra que una “mateixa” tècnica pot sostenir projectes estatals de control de la reproducció i, alhora, servir per a mantenir lluites per l’autonomia corporal i la justícia reproductiva, segons qui en faci ús, on i amb quines aspiracions.

María Mundi-López
Universidad de Granada i École des Hautes Études en Sciences Sociales

Agata Ignaciuk
Universidad de Granada

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Mundi-López, María i Ignaciuk, Agata. Aspiracions diferents. Sabers en acció, 11-03-2026. https://sabersenaccio.iec.cat/aspiracions-diferents/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.