Sense transició energètica

—Acumulació i simbiosi, més que transició i substitució, en la història de l’energia.—

La història mundial de l’energia no és una història de substitució, sinó d’acumulació. Mai no hi ha hagut una veritable “transició” que hagi deixat enrere el carbó, el petroli o inclús la fusta. El 2024, la fusta seguia generant més energia que l’energia nuclear. Aquell mateix any, a pesar del creixement de les energies renovables, les emissions del sector elèctric van seguir augmentant. Rere el relat enlluernador del progrés tecnològic s’oculta una realitat molt més rutinària: una acumulació constant de materials i fonts d’energia en lloc de la seua substitució.

Considerem breument l’exemple de la producció de llum. Quan l’arribada de l’electricitat va extingir els llums de petroli en el període d’entreguerres del segle XX, no es va trencar la dependència de la il·luminació respecte al petroli. Al contrari, les turbines alimentades amb petroli de les centrals elèctriques van mantenir els llums encesos. Actualment, els llums dels cotxes consumeixen més petroli que tota l’economia mundial de 1900, quan els llums de petroli il·luminaven les llars de tot el món. Si la història ens ensenya alguna cosa, és que cap font d’energia o material ha quedat obsoleta.

No es tracta simplement d’addició energètica, sinó de simbiosi: energies i materials creixen junts, entrellaçant-se i reforçant-se mútuament en el teixit de les economies industrials. La primera industrialització, per exemple, no va ser un simple canvi de la fusta al carbó. A principis del segle XX, a Gran Bretanya, la indústria minera consumia més fusta per a sostenir les galeries subterrànies que la que emprava tota la població britànica per a escalfar les seues llars un segle abans. Es pot afirmar, per tant, que el carbó va impulsar el consum de fusta. Així mateix, el petroli va alimentar la demanda de carbó, ja fos per a produir acer, fabricar automòbils o construir carreteres. Al seu torn, el petroli va permetre la producció massiva de matèries primeres, inclosos el carbó i la fusta, cosa que va reforçar encara més el seu paper en l’economia.

Descàrrega de puntals de fusta per a les mines de carbó de Gal·les, port de Cardiff, 1936. Getty images.

Des que el món va reconèixer oficialment el canvi climàtic com una preocupació global amb la creació de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) el 1992, la proporció de combustibles fòssils en el conjunt de l’energia global amb prou feines ha variat: s’ha mantingut obstinadament per sobre de les tres quartes parts del conjunt d’energia primària. Inclús en economies avançades que han aconseguit reduir les emissions, els combustibles fòssils segueixen portant la veu cantant: el 2024, representaven el 80 % del consum energètic d’Estats Units, el 75 % Regne Unit, el 65 % d’Espanya i al voltant del 50 % de França i Dinamarca. Es pot afirmar, per tant, que les turbines eòliques i els panells solars ajuden a alimentar un món que segueix depenent fonamentalment del carbó, el petroli i el gas per a l’acer, els aliments, el formigó i el transport global per aire i mar.

Atès l’aclaparador pes d’aquesta història d’acumulació i simbiosi, resulta lícit preguntar-se on i com es va originar la idea de “transició energètica”. Cal assenyalar, en primer lloc, que és una expressió recent. Fins a la dècada del 1970, el terme a penes s’utilitzava. Les persones expertes en energia d’aquells anys esperaven canvis en la composició del mix energètic i una estabilització del consum total, però no preveien la desaparició total de fonts d’energia senceres. De fet, quan els conservacionistes es preocupaven per l’esgotament a llarg termini de les reserves de carbó, pensaven en una escala temporal de segles. El 1915, Herbert Jevons, fill de l’economista William Stanley Jevons, va predir que el màxim de consum de carbó a Gran Bretanya arribaria al voltant de l’any 2100, amb una xifra de 400 milions de tones l’any. Afirmava també que aquest consum s’estabilitzaria en uns 300 milions de tones durant tot el segle següent. La noció de transició, en el sentit modern, era aliena a la seua forma de pensar.

Fonts d’energia primària a Estats Units. Font: Leon P. Gaucher, “Energy requirements of the future”, Solar Energy, vol. 14, 1972, p. 5-10.

El terme “transició energètica” prové del camp de la física nuclear. S’empra per a descriure el canvi d’un electró (“transició electrònica”) entre estats d’energia. Durant els anys posteriors al Projecte Manhattan, figures de la ciència com Harrison Brown (1917-1986) o Marion King Hubber (1903-1989) van imaginar un futur en què els combustibles fòssils esgotats serien reemplaçats per l’energia atòmica. Pensaven en escales de segles, inclús de mil·lennis. La seua “transició” era una evolució d’un planeta industrial cap a una nova font d’energia pràcticament infinita. La “transició energètica” va ser adoptada, en particular, pels defensors dels reactors reproductors ràpids (fast breeder reactors), inicialment pensats per a crear més combustible nuclear que el consumit. Creats a mitjan segle XX, aquests reactors eren capaços de convertir tots els isòtops d’urani en combustible o, fins i tot, de ser alimentats amb tori, un element més abundant que l’urani a l’escorça terrestre. Eren una promesa d’energia quasi il·limitada, per la qual cosa eren vistos com una solució factible a l’esgotament dels combustibles fòssils. D’aquest imaginar va sorgir el llenguatge de la “transició”: una evolució gradual de l’energia finita a la infinita.

Gràfiques dissenyades per Marion K. Hubbert en les seues famoses publicacions sobre el zenit del petroli (oil peak). Font: M.K. Hubbert, “Nuclear Energy and the Fossil Fuels”, Shell Development Company, n°95, 1956. Disponible a: https://www.energycrisis.com/Hubbert/1956/1956.pdf.

La crisi energètica dels anys setanta va popularitzar el terme de “transició energètica”. El trobem en models desenvolupats per institucions com l’Institut Internacional d’Anàlisi de Sistemes Aplicats (IIASA) situat prop de Viena (Àustria). Allí l’enginyer Cesare Marchetti (1927-2023) va representar el que anomenava “onades d’energia”. Al seu gràfic, cada font —fusta, carbó, petroli, gas, nuclear— creixia, assolia un màxim i declinava, de manera que deixava espai per a la següent. Aquest tipus de gràfiques van tenir una gran repercussió. Es va introduir així en el debat energètic la corba en S, també anomenada “corba logística”, que fins aleshores s’utilitzava en models de difusió d’innovacions. Des de llavors, les persones expertes en assumptes de “transició energètica” han fet un ús prolix d’aquest tipus de corbes, en part perquè permeten alimentar l’esperança d’una difusió exponencial de les tecnologies “baixes en carboni”. El problema, evidentment, és que la difusió d’una innovació no implica necessàriament la desaparició a l’uníson de les tècniques anteriors. A més, el nivell asimptòtic, el que correspon a la saturació, no és mai ben conegut i s’eleva més i més amb el creixement de l’economia. A tots aquests problemes s’uneix la incapacitat de les corbes logístiques per a comprendre les sinèrgies entre les diverses formes d’energia.

Poc van importar aquestes debilitats intrínseques del model de transició energètica. Els governs necessitaven un relat d’esperança, una forma de pensar el canvi sense parlar de crisi. La “transició energètica” oferia justament això: una promesa de transformació controlada, un horitzó ordenat per a atenuar la creixent ansietat col·lectiva enfront del problema de l’energia. Va ser llavors quan la paraula es va difondre, impulsada per un discurs del president estatunidenc Jimmy Carter l’abril de 1977. En aquells anys l’expressió “transició energètica” s’havia convertit en un eslògan flexible i convenient, que podia ser emprat per a vehicular una varietat d’imaginaris sociotecnològics: des dels somnis nuclears fins al renaixement del carbó, les utopies solars, les economies d’estat estacionari i les crítiques del pensament ecologista. Tot el món, des dels neomaltusians fins als tecno-optimistes, podien reunir-se al voltant del concepte de transició energètica.

Gràfiques d’“ones d’energia” dissenyades per l’enginyer Cesare Marchetti. Font: Cesare Marchetti i Nebojsa Nakicenovic, “The Dynamics of Energy Systems and the Logistic Substitution Model”, diciembre 1979, IIASA RR 79-13, p. 13. Disponible a: https://pure.iiasa.ac.at/id/eprint/1024/1/RR-79-013.pdf.

El gir més sorprenent en tots aquests esdeveniments és el reciclatge d’aquest relat —nascut a mitjan segle XX per a fer front a les angoixes socials sobre escassetat energètica mitjançant les promeses atòmiques— per a abordar la present crisi climàtica. Quan l’escalfament global va sorgir com a tema de debat polític als Estats Units, a finals de la dècada del 1970, les institucions i persones del món econòmic havien que havien pensat la crisi energètica es van veure obligades a reestructurar els seus marcs d’anàlisi. La continuïtat és sorprenent, però també ho és el desajust. El desafiament climàtic exigia quelcom completament nou: no una lenta evolució al llarg de segles, sinó l’eliminació ràpida i quasi total dels combustibles fòssils en unes poques dècades. Tal reducció no era ara impulsada per l’escassetat, sinó per la necessitat de limitar el carboni a l’atmosfera, en un context d’abundància i baix cost dels combustibles fòssils. La diferència entre aquestes dues crisis —l’escassetat d’energia enfront de la desestabilització climàtica— era profunda, però ambdues es guiaven per un mateix horitzó intel·lectual.

L’exemple més il·lustratiu d’aquest error de futurologia l’ofereix el cas de William Nordhaus, guardonat amb el Premi Nobel d’Economia el 2018. Cal recordar, en primer lloc, que Nordhaus va ser un dels economistes defensors dels reactors reproductors d’energia nuclear. Ja el 1973 va publicar el seu primer article sobre la qüestió energètica. El seu raonament es podia resumir així: el petroli és car, però significa això que cal restringir-ne el consum i preservar-lo al subsol? En absolut: hem d’extreure’l ara que el seu preu és elevat, atès que en el futur podria perdre el seu valor a causa del desenvolupament del reactor reproductor. Dos anys més tard, a l’institut austríac IIASA, Nordhaus va redactar el primer article econòmic sobre el canvi climàtic i hi va repetir el mateix esquema argumental: existeix l’efecte hivernacle, però la seua existència ens obliga a limitar l’ús de l’energia i, per tant, reduir el producte interior brut (PIB)? Per descomptat que no. Serà molt més senzill emprendre la transició dins de dues o tres dècades, quan disposem de les tecnologies adequades. Així, la transició energètica va esdevenir una justificació teòrica per a diferir l’acció, per a la procrastinació.

Pel que fa als governs, la transició energètica es va concebre com una sortida política convenient enfront del desafiament climàtic. Quan es va fundar el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), ja existia un organisme internacional d’experts: el Grup Assessor sobre els Gasos d’Efecte Hivernacle (Advisory Group on Greenhouse Gases), creat per l’Organització Meteorològica Mundial i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. Estava format per una quinzena de climatòlegs que afirmaven, sense dubtar-ne gens ni mica, que el canvi climàtic era una realitat i que calia actuar amb urgència. El 1988, la Conferència de Toronto va culminar amb una declaració final de gran audàcia: calia reduir les emissions de CO₂ en un 25 % abans de 2005.

Portada de l’informe de la Conferència Mundial celebrada a Toronto (Canadà) del 27 al 30 de juny de 1988: “El canvi atmosfèric: implicacions per a la seguretat mundial”. El text complet de les actes està disponible a la biblioteca digital de les Nacions Unides.

Per a assolir tan lloable objectiu, es proposava gravar el carboni als països rics per tal de finançar el desenvolupament i l’adaptació del món pobre. Quan el govern d’Estats Units va escoltar que certs grups d’experts —i fins i tot delegats oficials— defensaven una reducció del 25 % abans de l’any 2000, la reacció va ser immediata: calien experts “seriosos”. D’aquesta necessitat va néixer l’IPCC i convé subratllar que la lletra decisiva no és la “I” d’“internacional”, sinó la de “intergovernamental”.

La documentació conservada en arxius no deixa marge per al dubte: els governs havien de designar experts no només procedents de l’àmbit ambiental o científic, sinó també dels ministeris d’indústria, energia i agricultura, així com representants de les empreses energètiques. El segon responsable del Grup 3 de l’IPCC va ser Robert Reinstein, un personatge obertament escèptic respecte al canvi climàtic. Alhora, Reinstein feia de negociador d’Estats Units per a la Cimera de Rio de Janeiro de 1992. Actuava sota les instruccions de John Sununu, cap de gabinet del president George H. W. Bush. Les notes de les seues converses són eloqüents: la idea de “transició energètica” no era més que una escenografia política. Sununu va ser categòric: no prometis res (“no target”), no hi haurà diners (“no money”), juga la carta de la tecnologia (“play the Technology card”). I això va ser exactament el que han fet la gran majoria dels experts oficials en mitigació del canvi climàtic fins ara.

En presentar el futur com una seqüència de grans transicions entre sistemes energètics, la història de l’energia ha complert un propòsit ideològic discret, però no per això menys important. Aporta un aparent suport històric a la possibilitat d’eliminar els combustibles fòssils en dues o tres dècades, és a dir, permet presentar com a plausible una transformació per a la que, com s’ha vist, no existeix cap precedent històric. L’atractiu de la “transició energètica” és poderós, ja que ofereix una visió d’una transformació futura que excusa la falta d’accions del present. La força del terme prové de la seua capacitat per a reconciliar una contradicció política fonamental: permet reconèixer la gravetat del problema climàtic alhora que manté el desenvolupament econòmic. És un llenguatge que no amenaça. Suggereix una transformació sense ruptura, una modernització sense renúncia, un futur que no exigeix desmuntar activament les estructures econòmiques i socials del present. Aquesta suavitat és també el seu perill. No podem imaginar una “transició” de les energies fòssils cap a un sistema completament diferent sense reconèixer que tota la nostra civilització material —les infraestructures, l’agricultura, el transport, la indústria, fins i tot l’alimentació— està fundada sobre elles. Creure que n’hi haurà prou amb substituir un combustible per un altre és desconèixer la profunditat de la nostra dependència. La idea de transició respon més a una necessitat moral que a una possibilitat tècnica. Necessitem creure que hi ha un camí de sortida, una continuïtat entre el món que coneixem i el que desitgem. Però la història energètica no ens ofereix aquesta continuïtat. Ens mostra més aviat un mirall incòmode: cada avenç tècnic ha ampliat l’escala del consum, ha obert nous territoris a l’extracció, ha estès la frontera material del món humà.

Jean-Baptiste Fressoz
Centre National de la Recherche Scientifique

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Fressoz, Jean-Baptiste. Sense transició energètica. Sabers en acció, 14-01-2026. https://sabersenaccio.iec.cat/sense-transicio-energetica/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.