Europa mira els altres

—A mesura que els interessos colonials van impulsar noves exploracions i conquestes militars, la mirada eurocèntrica sobre el món va haver d’enfrontar-se amb cultures que fins llavors poc o gens coneixia.—

Per acabar d’establir les bases d’una visió panoràmica, crítica i renovada sobre la ciència durant els segles XVI i XVII que prescindisca de la narració tradicional entorn d’una suposada revolució científica, marcada per un grapat d’herois (tots homes, tots blancs, tots europeus) i els seus grans descobriments, potser convé un últim esforç per descentrar un panorama que s’ha enunciat en termes exclusivament europeus. El canvi d’escala a què obliguen la primera globalització i el desplegament inseparable del binomi modernitat-colonialitat des d’Europa cap a la resta del planeta hauria d’anar acompanyat d’una nova geografia global de les pràctiques científiques. Però aquesta encara està per elaborar. Aquesta nova geografia global no pot ser sinó multicèntrica i oferir una imatge més pròxima a la d’una complexa xarxa de relacions horitzontals que a la d’una jerarquia de centres i perifèries que va elaborar, precisament, la història de la ciència fins fa ben poc marcada profundament per la mirada etnocèntrica europea.

Mercat a las Índies orientals, segons Albert Eckhout, pintat entre 1640 i 1666. Wikimedia.

Les xarxes per les quals va circular el coneixement sobre el món i la natura durant la primera globalització es componien de relacions molt variades (comercials, militars, missioneres o d’exiliats per motius religiosos o polítics) i per aquestes xarxes va fluir tot un arsenal d’informació científica de primer ordre: objectes, mapes, instruments, informes, descripcions i espècimens, i també aliments, remeis medicinals, animals, minerals, així com persones, lliures o esclaves, amb els seus propis coneixements i experiències. Aquest ingent arsenal d’informació nova circula, però també s’acumula, s’ordena, s’analitza, es contrasta i es torna a posar en circulació des de molts centres, no solament des de les grans metròpolis europees, també des d’Acapulco, Macau, Salvador de Bahia, Calcuta, Manila, Malacca o Mèxic.

Des d’aquests i altres espais d’una geografia global, la natura va ser explorada, mesurada, observada, representada i reproduïda, i alhora explotada, modificada i fins i tot destruïda. El coneixement generat mitjançant aquests processos va ser híbrid, encara que l’apropiació intercultural hegemònica va ser sens dubte europea, pel fet que seu era el poder colonial impost amb un inseparable aliat: el discurs de la modernitat civilitzatòria. Aquest coneixement fruit d’hibridacions culturals es comunicava per diversos mitjans -algun dels quals són nous, gràcies a la impremta o al sorgiment de les revistes científiques – i adquirirà condicions de versemblança a través de mecanismes que dotaven de valor de veritat a l’observació directa, a l’elaboració de fets amb valor de prova, gràcies a la credibilitat adquirida per determinats testimoniatges, socialment reconeguts, alhora que també n’hi havia que eren socialment ocultats o menyspreats com no fiables.

Canibalisme al Brasil, segons un gravat de Theodor De Bry (Frankfurt, 1593). Wikipedia.

En aquest escenari, el poder colonial exercit per unes potències europees que exportaven la seua modernitat, la seua religió cristiana i les seues tecnologies del saber natural va permetre construir sòlidament un discurs de superioritat que no solament legitimava la seua mirada cap a tota la natura, sinó també la seua particular mirada a l’«alteritat», als altres éssers humans no europeus. Aquest discurs sobre «l’altre» es va nodrir de diversos dispositius, àmpliament difosos i acceptats, com per exemple convertir en caníbal qualsevol habitant del continent americà i illes adjacents, feminitzar –una forma gens subtil d’expressar la misogínia de la mirada eurocèntrica– els cossos i les ments masculines dels «indis», tant orientals com occidentals, i, per descomptat, animalitzar o reïficar fins a reduir a una mera mercaderia milions de dones i homes convertits en esclaves i esclaus.

El Japó en un mapa europeu de Jan Janson (1650). Wikimedia.

Un altre dispositiu més subtil, però igualment eficaç, va ser allò que Dipesh Chakrabarty ha definit com l’asimetria de la ignorància, basada en l’oblit selectiu del que s’ignorava i del que es va aprendre dels altres. Un oblit que, com ha assenyalat Romain Bertrand, no té res d’innocent, sinó que és la condició mateixa del que s’ha ensenyat a considerar, almenys implícitament, com la superioritat, innata o adquirida, d’Europa i del seu saber sobre la resta del món. De fet, fins fa ben poc, la història de la ciència estava constituïda per un únic panteó de grans homes del pensament modern, d’indiscutible conformació europea.

Treball esclau en un ingeni sucrer i plantes. Pintura anònima al moble de matèria mèdica del gabinet Salvador (Barcelona, ca. 1750). Institut Botànic de Barcelona.

Durant els últims anys, tanmateix, la història de la ciència ha sabut establir ponts de diàleg amb altres disciplines des de les quals fa molt més de temps que es reflexionava entorn de com s’estableixen els paràmetres de superioritat, com s’exerceix la violència mitjançant la imposició d’un tipus determinat de saber sobre el món o com es construeix la ignorància dels altres. Antropòlegs, filòsofs, sociòlegs i historiadors culturals han contribuït així a una renovació del discurs i dels temes d’indagació en la història de la ciència. Gràcies a això, s’està obrint espai a una crítica profunda de la forma en què es van constituir els sabers hegemònics europeus. S’ha analitzat la manera en què determinats sabers – considerats fins ara subalterns, auxiliars o locals – van ser essencials per a aquells. També s’ha analitzat el procés que va conduir a silenciar aquests coneixements gràcies a mecanismes d’expropiació/apropiació ja configurats als segles XV i XVI a partir de les empreses imperials de portuguesos i espanyols.

Taxonomia humana: las setze “castes” a Nueva España. Wikimedia.

Aquest procés va acabar de perfilar-se amb l’expansió transoceànica d’holandesos, britànics i francesos i va establir les bases de l’hegemonia del saber europeu i d’una concepció de la modernitat imposada a tot el planeta en la nostra època contemporània, no sense resistències que encara estan per historiar de manera satisfactòria en el nostre present. L’univers mestís d’avui es va començar a forjar  en les interaccions entre aquells europeus i les societats no europees del seu temps. Quan es pretenga realitzar una nova geografia de la construcció del coneixement humà sobre el món natural, caldrà obrir espai per a una nòmina més extensa de zones de contacte, de recursos de comunicació intercultural, d’agents, intermediaris i mediadors d’aquests contactes. I, alhora, des d’aquesta nova geografia del saber, caldrà parar atenció en la manera com mitjançant aquests contactes el poder colonial va tractar d’imposar el seu discurs de superioritat, utilitzant mecanismes d’apropiació-expropiació del saber, alhora que imposava la disjuntiva modernitat-endarreriment per jutjar als altres. Es tracta d’un ambiciós programa de futur en el qual la història de la ciència –si més no com la practiquen les noves generacions i segons l’entenem en aquest projecte Sabers en acció, té molt a aportar i molt a aprendre.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Com citar aquest article:
Pardo Tomás, José. Europa mira els altres. Sabers en acció, 18-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/europa-mira-els-altres/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.