La història global de les ciències i les tècniques

—El nostre problema és allò que sabem o allò que ignorem?—

En la historiografia de les ciències i les tècniques —i també en els estudis socials sobre la ciència en general— hi ha una llarga tradició de laments sobre les poques coses que sabem sobre les relacions entre sabers, pràctiques tècniques i societats. De fet, Bruno Latour ha suggerit que aquesta ignorància és una característica funcional de la modernitat, una de les bases que va fer possible algunes de les seues grans transformacions. Hi ha molt d’interès en aquesta tesi que presenta un cert tuf a escola econòmica austríaca. Tanmateix, amb massa freqüència s’interpreta erròniament i s’accepta que el nostre problema és la ignorància. D’aquesta anàlisi es desprèn el mandat de començar des de zero, és a dir, d’abandonar i ignorar els relats existents per a escriure les nostres narracions històriques seguint a ulls clucs a protagonistes del món de la ciència i l’enginyeria.

Una resposta relacionada amb l’anterior consisteix a afirmar que els nostres relats de la “ciència” i la “tecnologia” en la història, sobretot en l’escala de la història global, són irremeiablement defectuosos des d’un punt de vista teòric. S’afirma habitualment que aquests relats dominants són eurocèntrics, tecnològicament deterministes, difusionistes o assumeixen cegament visions sobre el caràcter lineal de la innovació. Aquestes crítiques habituals esquitxen el treball quotidià de la recerca històrica, però són molt problemàtiques. Resulta irònic pensar que les reconstruccions històriques que sorgeixen d’aquestes crítiques —i la conseqüent ignorància de les conclusions substantives de treballs anteriors— són, amb massa freqüència, eurocèntriques, tecnològicament deterministes, difusionistes… Fins i tot mostren una secreta devoció pel model lineal de la innovació!

Unint els continents a través de l’aviació a la dècada del 1950. A la imatge, pòster de BOAC, 1953, un any en què quasi tots els vols de BOAC van ser en avions amb motor de pistó. Wikimedia.

Necessitem una millor manera de pensar i reescriure la història global d’aquestes coses misterioses anomenades “ciència” i “tecnologia”. El problema no és la ignorància, ni les debilitats primàries en l’orientació teòrica, sinó quelcom encara més bàsic: una manca de coneixement i perspectiva crítica sobre allò que creiem saber. Per a evitar repetir malentesos necessitem entendre allò que entenem. El que necessitem comprendre són les afirmacions empíriques substantives fetes i els supòsits ocults que les sustenten. En general, necessitem llegir molt més críticament i comprometre’ns no amb personatges de palla inventats i posicions hegemòniques imaginades, sinó amb un bon treball pres seriosament. Necessitem llegir els treballs de les persones que han escrit sobre la història de les ciències i les tècniques, per a entendre els seus arguments principals, en lloc de categoritzar el treball passat com a metodològicament defectuós o desfasat. Necessitem indagar les suposicions historiogràfiques profundes que fan les persones que treballen en història sobre la seua utilitat i les causes de la seua formulació. Podríem preguntar-nos, per exemple, per què una part substanciosa de la història mundial se centra en el comerç i en la comunicació o en la “circulació”. Per què tanta història global de la “ciència” o la “tecnologia” es preocupa per assumir una diferència radical entre colònia i metròpoli? Com i per què se suposa que coneixem la història del centre europeu o nord-americà (o “Eurocentre”)?

Enfrontar-se a aquests temes requereix una comprensió de dues formes de literatura. La primera és una comprensió adequada del que han afirmat realment les persones especialistes en història de la ciència i la tecnologia. La segona és un abordatge dels textos acadèmics produïts fora de l’àmbit de la història de la ciència i la tecnologia, així com també els imaginaris populars sobre aquests temes i els seus canvis al llarg del temps (el que jo anomeno “historiografia des de baix”). Perquè la nostra cultura està impregnada d’històries sobre com la “ciència” i la “tecnologia” han transformat el món, relats que científics i enginyers, i les històries de la ciència i la tecnologia que els segueixen, tendeixen a repetir de manera massa acrítica, com a celebració i condemna.

Podríem, per exemple, començar a notar que el problema amb aquestes històries no és principalment que siguin tecnològicament deterministes, eurocèntriques, difusionistes o lineals. Hi ha un problema previ encara més greu, sobretot per ser desconegut. La majoria dels arguments deterministes s’equivoquen en la seua elecció de la tècnica determinant i les seues conseqüències. De la mateixa manera, la majoria de les teories eurocèntriques estan equivocades sobre l’Eurocentre i la major part dels estudis difusionistes no són, en realitat, difusionistes. Tampoc el model lineal es va presentar mai com una proposta teòrica o empírica seriosa. Seria meravellós trobar una explicació tecnològicament determinista adequada, que encerti amb l’Eurocentre, que sigui pròpiament difusionista i defensi un model lineal seriós. Valdria la pena discutir amb unes obres així. Però no les tenim.

Prenguem el següent cas. Per a moltes persones especialistes en història econòmica hi va haver una Segona Revolució Industrial en les darreres dècades del segle XIX i potser també revolucions posteriors. Ara bé, què ocorre si aquestes afirmacions estan mancades de base empírica, se centren en novetats escollides de forma arbitrària i tergiversen substancialment la constitució material del món? Necessitem entendre que no és simplement que aquestes interpretacions presentin una visió determinista de les tècniques.

Les revolucions industrials es presenten per a una audiència acadèmica. Font: Siekmann, F., Schlör, H. & Venghaus, S. Linking sustainability and the Fourth Industrial Revolution: a monitoring framework accounting for technological development. Energ Sustain Soc 13, 26 (2023). https://doi.org/10.1186/s13705-023-00405-4.

Molts especialistes en història assumeixen que es disposa d’una bona descripció de les “ciències” i les “tecnologies” d’Amèrica del Nord o Europa al segle XX, encara que admeten que hi ha una manca d’aquest saber eurocèntric per a altres llocs. És realment adequada la nostra explicació de les “ciències” i les “tecnologies” de l’Eurocentre? No crec que ho sigui, per exemple per la seua dependència del concepte de revolucions industrials. I perquè el que s’anomena “ciència” no és tot el coneixement científic, sinó només la recerca científica, principalment la realitzada a l’acadèmia i, particularment, la relacionada amb la física de partícules i la biologia molecular acadèmiques. I, en general, la paraula “tecnologia” no significa ni la constitució material del món ni el conjunt de les tècniques, sinó una llista molt selectiva de novetats a l’inici de la seua aparició. Tot plegat explica el meu ús de les cometes al llarg del text quan parlo d’aquests conceptes.

Hi ha altres idees a gran escala que prevalen, tant en l’escriptura popular com en l’acadèmica, i que constitueixen afirmacions importants. Considerem, per exemple, aquell clixé tan repetit que afirma que la nova “tecnologia” del present ha globalitzat el món, unint les persones, o que és tan destructiva que permetrà assegurar la pau mundial. Segons aquesta visió, en el seu moment, el vaixell de vapor, l’avió, la ràdio i la televisió van crear un “veïnatge universal” pacífic. El bombarder i després la bomba atòmica van construir una pau perpètua. Dit d’aquesta manera, aquestes visions resulten absurdes, encara que en el seu moment es van presentar amb gran seriositat.

Bombarders que porten pau al món segons es pensava el 1936. A la imatge, la policia aèria internacional de la pel·lícula Things to Come (1936). Roger Russell’s website.

Com contrarestar i entendre aquests arguments? Crec que hauríem d’estudiar-ne el recorregut en la història, tant en obres acadèmiques com en textos populars. Com pensaven els científics del passat les relacions entre la ciència i la guerra? Tendien a repetir estereotips liberals sobre els efectes de l’eliminació de la distància i la creació de pau dels nous sistemes de comunicació, el que ajuda a explicar la prevalença de la comunicació i l’intercanvi en les històries globals. D’on va venir la idea que la bomba atòmica crearia un nou món? No del món de la ciència, sinó d’una llarga tradició de celebrar les armes més recents com a capaces de canviar la naturalesa de la guerra i la pau. Els arguments a favor de la bomba atòmica eren semblants als emprat pocs anys abans per a l’avió bombarder. Tanmateix, les guerres romanen obstinadament fins els nostres dies i mobilitzen no només recursos electrònics i avions, sinó també artilleria i rifles, infanteria i munició, mariners i aviadors. Aquesta constatació no sembla que hagi afectat molt el marc conceptual dominant.

O per prendre un altre cas: d’on ve la idea que el nostre planeta ha sofert una sèrie de transicions energètiques? (una visió que també ha influït poderosament en els estudis sobre la ciència i la tecnologia, STS). Aquesta idea va ser formulada per especialistes en física nuclear i ha estat sostinguda per moltes generacions de procrastinadors de l’energia. Ara sabem que mai no hi ha hagut una transició energètica general d’aquestes característiques i que els processos predominants han estat l’addició i la simbiosi, de manera que avui s’explota més fusta, carbó i petroli que mai, tal com mostra el recent llibre de Jean-Baptiste Fressoz.

El model de transició de la història de l’energia com a eina per a pensar el passat i el futur. Energy transitions: the geological story | The Geological Society Blog.

També podem aplicar aquest mètode al treball d’especialistes en història de la ciència i estudiosos de les relacions ciència-tecnologia-societat (STS). Podríem intentar descobrir el moment en què va sortir en aquests estudis la idea que tots els predecessors creien en quelcom vagament descrit com a model lineal d’innovació, encara que en realitat ningú havia proposat seriosament un model així. També podríem explorar el moment en què els historiadors de la ciència van començar a queixar-se del caràcter suposadament difusionista de les històries globals de la “ciència” i la “tecnologia”. I com van basar aquestes afirmacions en cites d’a penes dues o més obres que, en realitat, no eren difusionistes, sense aconseguir així confirmar de forma fefaent que el difusionisme (o el que sigui que signifiqués aquesta expressió) fos la interpretació dominant.

El model lineal de la innovació: l’objecte de quasi tots els articles sobre política científica, que tanmateix se centren en l’extrem bàsic i aplicat de la cadena. Font: Leal, C. I. S. & Figueiredo, P. N. Technological innovation in Brazil: challenges and inputs for public policies. Rev Adm Publica 55, 3 (2021). https://doi.org/10.1590/0034-761220200583.

En definitiva, el meu argument principal en aquest breu text ha estat que estem encara massa cecs respecte als supòsits historiogràfics i els problemes empírics del passat amb les nostres explicacions actuals sobre els sabers i la cultura material en la història global del segle XX. Tot plegat em porta al següent plantejament metodològic: en lloc de suposar que coneixem bé el nord global i hem viscut en la ignorància del sud global, estudiem el sud, però no donem per fet les seues diferències amb el nord, sinó que pensem que allò que descobrim al sud és probable que sigui cert també per al nord, almenys més habitualment que el que suggereixen gran part dels relats existents sobre el nord. Sabem avui que tant al nord com al sud hi ha indrets on les novetats científiques i tecnològiques generalment provenen de l’exterior, com succeeix amb la majoria de les màquines; que en aquests llocs la majoria de les persones i institucions no són innovadores, sinó emuladores que imiten tant allò vell com allò nou; que el manteniment és fonamental per als objectes tècnics; que la major part dels especialistes de ciència i tecnologia procedeixen principalment del camp de la química, l’enginyeria i la medicina, i no tant de la biologia molecular o la física de partícules. En resum, els nostres models assumits sobre el nord non s’han de considerar adequats i posar el món de cap per avall és una molt bona manera d’entendre-ho.

David Edgerton
Centre for the History of Science, Technology and Medicine, History Department, King’s College London

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Edgerton, David. Història global de la ciència i la tecnologia. Sabers en acció, 07-05-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/historia-global-de-la-ciencia-i-la-tecnologia/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.