Tècniques agrícoles al segle XX

—Visions tradicionals i els seus límits en la història de l’agricultura, amb exemples de casos dels Estats Units i el sud d’Àsia.—

L’agricultura és fonamental per a la nostra comprensió del món modern. Els models històrics dominants del segle XX, incloses les nostres històries nacionals, estan basats en l’agricultura, o, més pròpiament, en allò que se suposa que va succeir a l’agricultura. El paper de les formes de producció agràries, i de determinades innovacions tècniques i científiques, són fonamentals per a aquests models. Per exemple, se’ns diu que l’èxit de Gran Bretanya com a primera nació industrial es va basar en el seu abandonament del treball agrícola, que va crear una mà d’obra excedent per a les ciutats. S’accepta que el camí per a aquesta Primera Revolució Industrial va ser aplanat per una suposada “Revolució Agrícola Britànica”, que va ocórrer en algun moment entre els segles XVIII i XIX i es va basar en innovacions com la sembra per perforació i les noves formes de conreu i de cria de bestiar. Als Estats Units, el relat dominant se centra en la industrialització de l’agricultura de principis del segle XX i gira al voltant del que va ocórrer a l’Oest Mitjà, amb granges mecanitzades que s’assemblaven a les fàbriques de “producció en massa”, un model que va inspirar els primers funcionaris (apparàtxik) del partit comunista a la Unió Soviètica.

La desmotadora dièsel a Burton (Texas) és una de les més antigues dels Estats Units que encara funciona. Wikimedia.

Al món pobre, i particularment a l’Índia, s’afirma que a mitjan segle XX es va produir una “Revolució Verda” (“Green Revolution”) basada en l’arribada de noves varietats de cereals d’alt rendiment agrícola. És habitual lloar les virtuts d’aquestes noves llavors que suposadament van introduir un inusitat vigor en l’agricultura tradicional, caracteritzada per la seua escassa productivitat i poca capacitat innovadora. Tot plegat, segons que diuen, va transformar l’antiga pagesia lligada a la subsistència en agricultors capitalistes moderns durant la dècada del 1960.

Per a començar a desarticular aquest poderós relat és bo tenir en compte que l’expressió “Revolució Verda” va ser encunyada pel director de l’agència nord-americana per al desenvolupament (USAID) el 1968 amb el fi de contrastar aquestes positives transformacions amb els trastorns socials produïts per les “revolucions roges”. La Revolució Verda s’ha presentat sovint com una història d’heroics científics agrícoles i filantrops estatunidencs que van rescatar el món pobre dels terribles patiments d’una fam massiva. Les recerques històriques han qüestionat aquest relat tan repetit per a situar en el degut context les xarxes institucionals corresponents, tant públiques com privades, així com el paper del saber científic i el seu personal expert dins del marc de l’estratègia geopolítica estatunidenca de la Guerra Freda.

S’ha transferit així el focus d’atenció cap a la construcció política de categories científico-socials com, per exemple, “fam”, així com cap a l’estudi de l’impacte desigual d’aquesta enginyeria social en les diverses societats on es va aplicar. Als congressos d’història també s’ha debatut minuciosament sobre les dates i la periodització d’aquesta Revolució Verda. Algunes persones assenyalen antecedents des de principis del segle XX en el que podria ser una “Llarga Revolució Verda”, mentre que altres insisteixen en una ruptura radical succeïda a la dècada del 1960 o potser més tard.

La Revolució Verda té la peculiaritat de ser l’única revolució que es reconeix com a pròpia de l’agricultura del segle XX, un segle el desenvolupament del qual es considera habitualment marcat per successives revolucions industrials. Tanmateix, se sol limitar l’aplicació del concepte de Revolució Verda a la discussió dels problemes del món pobre. De manera més general, l’agricultura del segle XX al tercer món s’associa amb la pobresa, la subjugació i l’estancament del món no industrialitzat. De fet, la seua absència en les històries de l’agricultura del món ric es considera una mesura del progrés o de la dominació d’Occident. A pesar que països “occidentals” com els Estats Units, Austràlia i l’Argentina han tingut i tenen una potent producció agrícola, rarament sentim parlar de revolucions verdes en les històries dedicades a aquests territoris.

Sifeng Model 12 HP 2WT amb 5,6 tones d’arròs, Bangladesh. Wikimedia.

Hi ha, sens dubte, quelcom de veritat en aquests models, però són massa perfectes per a ser veritat. El més preocupant és que s’equivoquen en detalls empírics enormes. Per exemple, ara sabem que, lluny de ser un vestigi de la modernitat, l’agricultura a la Gran Bretanya es va transformar radicalment a mitjan segle XX i es pot afirmar que inclús molt més que en qualsevol altre període anterior. La producció agrícola va créixer a una taxa anual de l’1% entre 1750 i 1860, el període suposat per a la Revolució Agrícola Britànica, i amb prou feines va créixer entre 1867 i 1934, mentre que va assolir una taxa anual de creixement entre 1945 i 1965 del 2,8%. En xifres brutes, el volum de producció es va triplicar des d’abans de la Segona Guerra Mundial fins a la primera meitat de la dècada dels vuitanta, passant així de 4.000 a 12.000 milions de lliures esterlines (si s’usen com a referent els preus de 1968).

Als Estats Units, la forma dominant d’agricultura durant gran part del segle no va ser la granja-fàbrica, sinó l’explotació familiar, una tendència molt estesa a nivell global durant aquest període. De fet, la mida mitjana de les explotacions agràries estatunidenques era més gran el 1850 que durant el primer terç del segle XX, fins el 1940. Només es va superar l’extensió assolida a mitjan segle XIX a la dècada del 1950, amb notables excepcions al sud dels Estats Units que van marcar l’oposició a aquesta tendència. Si bé les granges estatunidenques eren, per regla general, força més grans que la mitjana mundial, la tendència cap a l’augment de mida ha estat un fenomen molt més recent.

Tampoc és correcte afirmar que el brusc descens de la pagesia a mitjan segle XX es va limitar a la perifèria no occidental. També va afectar els països etiquetats com a rics o industrialitzats, dins dels quals una gran part de la població vivia, en realitat, al medi rural. La proporció de la força laboral que treballava a l’agricultura el 1950 era del 37% a Irlanda, el 33% a Itàlia i el 57% a Polònia. França és un país del que l’historiador Eugene Weber afirmava que els seus camperols només van esdevenir francesos durant la Primera Guerra Mundial. Tot i això, la mà d’obra agrària constituïa gairebé la quarta part (23%) de la força laboral a mitjan segle XX. L’aplicació de la ciència i la tecnologia modernes, i l’expansió de les grans granges, va ser igualment un fenomen global, per exemple a les grans plantacions javaneses que utilitzaven mà d’obra camperola esclava i que, tanmateix, es trobaven en la proximitat de modernes tecnologies per a la producció de sucre. En altres contextos, el conreu de sucre en petites parcel·les, lluny de quedar-se ancorat per les seues essències precapitalistes o tradicionals, es va integrar ràpidament en nous circuits d’intercanvi i es va apropiar de noves eines i processos de producció. Aquests processos es poden seguir, amb les seues diverses peculiaritats, en situacions tan diverses com els conreus dels colons cubans o la producció de gur (un sucre sense refinar) al nord de l’Índia.

Desmotadores de cotó modernes en ús als Estats Units. Wikimedia.

Per què els models històrics dominants fan els ulls grossos a aquestes realitats empíriques? Una pista per a trobar la resposta es pot trobar en els seus supòsits subjacents. Una d’aquestes suposicions es refereix al que s’entén en aquests relats per agricultura o per activitat agrícola en general. Els models hegemònics es basen en una concepció estreta de les pràctiques i les tècniques agrícoles, en les quals s’atorga un desaforat paper a la innovació. Quan es parla de revolucions, tant en el context agrari com en l’industrial, el focus d’atenció es dirigeix a innovacions científiques o tècniques particulars i al moment de la seua primera aparició, en lloc d’oferir una visió total de l’ús general i global de les tècniques corresponents, tant antigues com noves.

Es tendeix a identificar l’agricultura amb la pràctica del conreu o amb les activitats realitzades purament en les plantacions, mentre que es passa per alt o amb prou feines es para atenció al paper d’activitats complementàries tan rellevants com la preparació del sòl, el reg, la cria de bestiar, el processament de productes, la conservació de collites mitjançant tècniques com l’ensitjament, l’emmagatzematge, les fonts i el consum d’energia, el transport, la comercialització, etc. També és habitual passar per alt la geografia física, les estacions i l’estacionalitat dels conreus, així com els diversos cicles agrícoles i el seu impacte en les forces i relacions de producció. Un altre supòsit implícit dels relats històrics hegemònics està relacionat amb una visió deformada i limitada de l’agricultura capitalista que s’associa habitualment amb l’aparició de treball lliure (és a dir, assalariat), una creixent concentració de terra i capital, i models industrials particulars de producció en massa. Els exemples comentats mostren que són plantejaments totalment inadequats.

Un altre problema d’aquests relats dominants pertoca a l’escala d’estudi, a la unitat d’anàlisi emprada, que és, sovint, nacional o imperial. Rarament es mira per dessota d’aquestes escales nacionals o imperials per a endinsar-se en anàlisis de regions o granges individuals, amb la possibilitat d’abordar detalladament assumptes com les decisions en matèria d’inversió preses per la pagesia o inclús per a una anàlisi comparada de diferents economies regionals i accions estatals. El resultat de tot plegat és que són els nostres contextos polítics més immediats —ja siguin nacionals, Occident o la resta, el nord o el sud global— els que modelen la nostra comprensió de l’agricultura, quan hauria de ser més aviat a l’inrevés.

Quins trets tindria una història de l’agricultura i de les tècniques agrícoles si s’abandonen aquests supòsits i els models estàndard per a introduir un nou enfocament basat en l’ús, la imitació, la pràctica agrícola i escales que transcendeixin les geografies polítiques nacionals o preestablertes? Una tal anàlisi històrica hauria d’oferir claus del desenvolupament desigual, encara que connectat, de l’agricultura mundial durant el segle XX, n’hauria de mostrar l’heterogeneïtat, però també les similituds en els diversos contextos. Estarà menys obsessionada pels “estadis”, menys basada en etapes successives que pel que sembla cal seguir. Tindrà també en compte les innovacions passades per alt, sense oblidar els fracassos, tot plegat per a proporcionar respostes causals més matisades sobre les convergències i les divergències en la producció i la productivitat a escala global. Il·lustraré el meu punt de vista, de forma concisa, amb exemples de dues màquines àmpliament adoptades en regions dels EUA i el sud d’Àsia: la desmotadora de cotó (cotton gin) i el motor de combustió interna.

Un Rot-E-Taek transportant troncs a Isan, Tailàndia. Aquest és un dels molts tipus de tractors de dues rodes que existeixen actualment. Wikimedia.

La desmotadora de cotó és un dispositiu utilitzat per a extreure la fibra de cotó de les llavors emprades en la seua obtenció. Era utilitzada en l’activitat camperola a l’Índia colonial i a les plantacions del sud dels Estats Units. Aquests dos contextos representaven sistemes d’usos divergents: a la Presidència de Bombai, el productor regional de cotó més gran, la dona de la família pagesa emprava una churka de manovella (una desmotadora de rodets) per a netejar manualment el cotó local de fibra curta després de la temporada de collita. Per contra, a les plantacions estatunidenques de cotó de fibra mitjana, modelades per l’herència cultural dels primers colons, s’usaven animals de tir (generalment, un cavall o una mula) i estructures de fusta per a alimentar la desmotadora introduïda a finals del segle XVIII per Eli Whitney, la qual requeria molta mà d’obra esclava, a pesar de ser freqüentment presentada com un ingeni de la modernitat.

La molt més humil churka, tanmateix, va trobar un ús selectiu a les plantacions de cotó de fibra llarga a la costa dels Estats Units, però era moguda amb el peu en comptes de les mans. En el període d’entreguerres, el desmotat de cotó en ambdues regions ja no es realitzava al punt de conreu, sinó en fàbriques de desmotat en grans pobles o ciutats. Funcionava amb motors de vapor o dièsel, seguint l’exemple de la premsa de cotó. A l’Índia, la desmotadora de rodets Macarthy més utilitzada va ser una innovació estatunidenca perfeccionada per uns fabricants de Manchester: Platt Brothers & Company d’Oldham. Les dones camperoles operaven les màquines de Platt Brothers en fàbriques predominantment de propietat índia que subministraven la part més gran del seu  cotó en brut als mercats europeus, japonesos i nacionals.

Tots aquests ingredients encaixen difícilment en els estrets contorns d’una història imperial. Exigeixen, per contra, la construcció d’una història global de les convergències en els usos d’aquesta maquinària de processament del cotó. Aquest nou relat hauria d’incloure, per exemple, els fabricants britànics que subministraven la desmotadora Macarthy a Egipte i diverses parts d’Àfrica Oriental i la Xina. Tal aproximació haurà de fonamentar-se en els nous relats sobre el cotó i el capitalisme globals, els quals emfasitzen la dependència, l’imperialisme i la desindustrialització de l’Índia en lloc de centrar-se en el sorgiment d’una indústria massiva d’exportació de cotó en brut. Mentre que les desmotadores estatunidenques van adoptar a la dècada del 1940 la producció en cadena i van esdevenir més grans en abast i menys intensives en mà d’obra, a l’Índia aquests sistemes es van adoptar a la dècada del 1960, amb màquines desmotadores produïdes en aquesta ocasió per empreses índies. De fet, la Xina i l’Índia són avui els majors productors de cotó i els Estats Units ocupa el tercer lloc. Si ens alliberem dels models hegemònics rebuts i dels seus supòsits subjacents, ens trobarem en una millor posició per a explicar aquest gir recent dels esdeveniments.

Considerem ara el motor de combustió interna, una innovació convencionalment discutida en relació als vehicles de transport que, tanmateix, té encara més importància per a l’agricultura mundial. A les granges estatunidenques de principis del segle XX, el petit motor de gasolina (que s’anomenava sovint “Otto”, revelant-ne així l’ascendència alemanya) tenia entre tres quarts i deu cavalls de potència i era una font important d’energia per a activitats tan diverses com batre grans, bombar aigua, serrar fusta, embalar fenc, desgranar panís o moldre aliments, la majoria de les quals eren tradicionalment realitzades per dones o menors d’edat. El motor de gasolina estacionari podia funcionar de manera segura quasi sense supervisió, o sota el control de persones sense quasi formació, era més predictible que l’energia eòlica i més econòmic per a treballs petits. Oferia així una alternativa més fiable i menys intensiva en recursos a l’energia obtinguda per la força de tracció i escombratge generada per cavalls, que era habitualment emprada en tasques petites. S’estima que 2,5 milions de motors estaven en ús el 1924 a les granges estatunidenques, la major part concentrades al nord. En aquells anys el motor de combustió encara no era rival per al cavall i la mula, que van seguir sent la font d’energia més important a les granges estatunidenques fins a mitjan segle XX.

Potència de treball a les explotacions agrícoles. Gràfic que mostra la tendència del nombre de cavalls i mules (en milions de caps) i tractors (en milions d’unitats) a les explotacions agrícoles dels Estats Units de 1900 a 1950. S’observa el predomini dels animals (cavalls i mules) fins la dècada del 1940. Font: U.S. Bureau of the Census, United States Census of Agriculture: 1950 Vol. V, Special Reports, Part 6, Agriculture 1950 – A Graphic Summary (Washington D.C., 1952).  https://www.google.co.uk/books/edition/United_States_Census_of_Agriculture_1950/LEwOm9d1nokC

Els tractors de gasolina (particularment el model Fordson) van començar a usar-se als camps de blat i panís de l’Oest Mitjà dels Estats Units des de les primeres dècades del segle. Tanmateix, no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, amb l’arribada de tractors d’ús general i diverses millores complementàries, quan la motorització de l’agricultura va començar a produir-se ràpidament, inclús al sud dels Estats Units, sobretot per a conreus en fileres com el cotó i el tabac. El 1960, hi havia 4,5 milions de tractors de gasolina a les granges estatunidenques, mentre que el nombre de cavalls i mules va caure per dessota dels 8 milions, és a dir, a poc més de la tercera part dels que hi havia el 1900 (uns 22 milions). Tanmateix, aquesta transformació no encaixa amb una simple història de desplaçament, ja que les granges sovint depenien d’ambdues fonts d’energia de tracció, cadascuna d’elles emprada per a diferents propòsits, inclús en casos amb una marcada tendència cap a l’augment de la tractorització.

A l’Àsia, el motor més emprat a les explotacions agrícoles va ser el dièsel, tant en varietats petites com grans. Els relats construïts a través de la mitologia de la “Revolució Verda” han atorgat el principal paper dels canvis a les llavors de varietats d’alt rendiment agrícola. Tanmateix, inclús a la regió del Panjab i de les Províncies Unides de l’Índia, que són habitualment associades amb aquest tipus de transformació en aquests relats, es va experimentar un fort augment de la productivitat com a resultat de l’adopció de fertilitzants i pous amb entubats profunds després de la dècada del 1960, emparats per esquemes estatals d’electrificació rural i diversos subsidis. Tanmateix, pel que fa al sud d’Àsia, no és el pou entubat profund i electrificat el més habitual, sinó els pous menys profunds, que a penes necessitaven una petita bomba de baixa elevació impulsada per motors dièsel d’un sol cilindre. A Bangladesh, el 2006, hi havia al voltant d’1,2 milions de pous entubats poc profunds impulsats per motors dièsel xinesos, enfront de tan sols poc més de 24.000 pous profunds.

Un pou entubat poc profund amb motor dièsel rega plantacions d’arròs a Jamalpur, al nord de Bangladesh. Mamunur Rashid / Alamy.

Es pot constatar una tendència similar en el reg mitjançant pous entubats poc profunds a Sri Lanka, el Nepal, Tailàndia i, de fet, també a l’Índia, més enllà de les zones de l’Indus i el Ganges. Actualment, els tractors de dos rodes dièsel més petits serveixen de manera similar en l’agricultura xinesa, amb uns 17 milions d’unitats el 2012, seguits de Tailàndia amb 1,8 milions, malgrat que els motors dièsel es van utilitzar per a una àmplia varietat de propòsits en aquestes regions. Curiosament, a finals de la dècada del 1990, el líder mundial en la producció i l’ús de grans tractors dièsel de quatre rodes era l’Índia, on havien augmentat de 100.000 el 1970 a 2,6 milions l’any 2000. Eren utilitzats, per regla general, en grans explotacions de blat i arròs a la regió del Panjab. El nombre d’animals de tir en ús va disminuir de 82,6 a 60,3 milions, si bé aquests animals constitueixen un volum significatiu i de particular importància per a petits agricultors. L’Índia és avui tant el major productor com el major comprador mundial de tractors dièsel de quatre rodes.

L’Índia és el major fabricant mundial de tractors amb el 50% de la producció mundial el 2016. També constitueix el mercat de tractors més gran del món. Wikimedia.

Sabem molt poc sobre les condicions en què es va produir l’adopció regional d’aquestes innovacions. Es desconeixen aspectes clau com el paper de les empreses i de les institucions estatals en aquests desenvolupaments, l’impacte de les innovacions en les tècniques preexistents, la seua relació amb la mida de les granges o amb els diversos patrons de conreu, així com les conseqüències pe a les societats rurals i la política agrària. Els exemples revisats anteriorment, des de les desmotadores de cotó fins als diferents  motors de combustió, mostren que per a realitzar una anàlisi cabal de tota aquesta rica realitat empírica es precisa l’abandonament dels limitants  aclucalls dels nostres models hegemònics.

Shankar Nair
Department of History, King’s College London

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Nair, Shankar. Tècniques agrícoles al segle XX. Sabers en acció, 04-06-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/tecniques-agricoles-al-segle-xx/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.