Intel·ligència humana

—Psicologia, diferència humana i la controvertida història de la ciència de la intel·ligència.—

La intel·ligència s’ha entès de maneres molt variades per diferents cultures al llarg de la història. En realitat, la concepció moderna de la intel·ligència no va començar a emergir realment fins a la Il·lustració. Atès que va ser un període que celebrava el poder de la raó humana per a superar la superstició i el fanatisme, resulta lògic que creixés l’interès per esbrinar en què consistia això que anomenaven “raó”, qui la posseïa i quin paper exercia en l’organització de la societat. Aquest interès també va ser impulsat per idees sobre les diferències humanes i les desigualtats. El canvi econòmic i social, l’expansió colonial i el sorgiment de les interpretacions evolucionistes van crear un ambient propici per a les interpretacions que explicaven les diferències en la capacitat mental a través de les desigualtats entre europeus blancs i altres races, entre rics i pobres, o entre homes i dones.

La concepció de la intel·ligència al segle XIX resulta ja més propera a les interpretacions actuals. El terme es va fer servir cada vegada més per a referir-se a les altes capacitats mentals, de manera que van quedar arraconats. Així, s’associava més estretament amb la raó i la racionalitat, alhora que perdia els seus vincles amb la virtut i el caràcter, així com també abandonava les seues connexions religioses i la seua relació amb la divinitat. Va passar a ser entesa com quelcom propi de certs individus i grups, una capacitat que algunes persones posseïen més que altres. Gairebé al mateix temps, la psicologia moderna va començar a estudiar les habilitats mentals i aquestes noves idees sobre la intel·ligència van servir com una etiqueta convenient, que proveïa un conjunt d’eines conceptuals, de gran utilitat per a la construcció d’aquesta disciplina. Aquests primers psicòlegs es van dedicar a convertir la intel·ligència en una ciència.

Una de les primeres persones que van tractar d’estudiar científicament la intel·ligència humana va ser Francis Galton, l’erudit pare de l’eugenèsia. Galton estava particularment interessat en el mesurament científic de les habilitats mentals i físiques de la població. La seua contribució més gran a l’estudi científic de la intel·ligència va arribar el 1869 amb l’aparició del seu llibre Hereditary Genius. El llibre prometia descobrir els secrets de la genialitat a través de l’anàlisi estadística de mil destacats homes britànics procedents de tres-centes famílies. Entre ells figuraven els principals estadistes, comandants militars, jutges, escriptors i científics de la història recent. Segons Galton, el seu estudi demostrava de forma contundent que les habilitats mentals sobre les que es fonamentava l’excel·lència d’aquests homes eren heretades, és a dir, que eren més aviat el producte de la natura que el resultat de l’educació o la criança.

Francis Galton. Wellcome Collection.

El psicòleg francès Alfred Binet (1857-1911) va portar aquesta línia de treball un poc més enllà en introduir les tècniques de les proves d’intel·ligència. Mentre França buscava universalitzar l’educació primària, el seu govern va demanar noves formes d’identificar els infants “anormals” que necessitaven ser separats a les escoles o portats a cursos especials. Com a resposta a aquest problema, Binet i el seu col·laborador, Théodore Simon (1873-1960), van desenvolupar el 1905 una nova prova destinada al “diagnòstic del nivell intel·lectual dels anormals” (Méthodes nouvelles pour le diagnostic du niveau intellectuel des anormaux) i la van descriure a la revista L’Anneé Psychologique. Una de les innovacions més influents que van introduir Binet i Simon va ser la idea que hi havia nivells mentals específics de l’edat que podien servir per a mesurar infants individuals.

Alfred Binet. Wikimedia.

Les proves de Binet van impulsar la recerca sobre la intel·ligència i el desenvolupament de proves psicològiques a Europa i els Estats Units. Binet s’havia acontentat a baremar les puntuacions obtingudes en diferents proves per a identificar “nivells mentals” vagament definits. Per la seua banda, el psicòleg britànic Charles Spearman (1863-1945) va argumentar el 1904 que rere aquestes diferents mesures de la intel·ligència hi havia una realitat subjacent anomenada “intel·ligència general” (“g”). A Califòrnia, un altre psicòleg anomenat Lewis Terman (1877-1956) va traduir i revisar les proves de Binet, per a acabar publicant el 1916 l’anomenada Stanford Revision of the Binet-Simon Scale (Revisió de Stanford de l’Escala de Binet-Simon). Inspirat per una proposta anterior del psicòleg alemany William Stern, Terman va reemplaçar el llenguatge dels nivells mentals de Binet amb el nou concepte de “quocient intel·lectual” (“QI”). Va definir numèricament aquest quocient (o coeficient) intel·lectual com la relació entre l’edat mental (determinada per les proves) i l’edat cronològica, tot plegat multiplicat per cent. Per primera vegada a la història, era possible realitzar una prova que produïa un número únic per a obtenir així l’avaluació definitiva de la intel·ligència.

Taula de distribució de puntuacions d’una mostra de 905 infants avaluats en la prova Stanford-Binet de 1916. Font: Lewis Terman, The Measurement of Intelligence (1916). Wikimedia.

Les proves de Terman van esdevenir molt populars. Tot just un any després de la seua publicació, els Estats Units van entrar a la Primera Guerra Mundial i Terman va ser nomenat membre d’un grup de psicòlegs que dissenyaven un nou conjunt de proves d’intel·ligència per a ser aplicades als nous reclutes de l’exèrcit. Gairebé dos milions de militars estatunidencs es van presentar a aquestes proves abans del final de la guerra i els resultats van ajudar a seleccionar les persones que podien ser enviades per a ser entrenades com a oficials.

Les proves de l’Exèrcit i els seus resultats van rebre una gran atenció per part dels mitjans de comunicació, sobretot perquè es van interpretar com una demostració de la idea que la immigració estava soscavant els nivells d’intel·ligència de la societat estatunidenca. Semblaven oferir un suport oficial per a la nova —i fins aleshores amb prou feines provada— tècnica de proves d’intel·ligència. Al final de la guerra hi va haver una gran demanda d’aquestes proves per part de mestres i administradors escolars. Diverses còpies piratejades de la prova de Terman van circular ràpidament per tot el país. El 1925, les seues proves es venien a raó de més d’un milió i mig de còpies l’any. Terman es va veure inundat de sol·licituds per a aprovar traduccions i revisions en països de tot el món, inclosos Perú, Mèxic, Polònia, Xina i Índia. La indústria de les proves d’intel·ligència havia nascut i estava esdevenint ràpidament un fenomen global. Malgrat la seua novetat, aquestes proves havien assolit un ampli reconeixement com a eines que podien emprar-se per al disseny de la societat.

Quina d’aquestes dues cares és més bonica? Una pregunta de la prova Binet-Simon de 1908. Font: J. E. Wallace Wallin, ‘A Practical Guide for Administering the Binet-Simon Scale for Measuring Intelligence’, The Psychological Clinic, 5:1 (1911). Wikimedia.

Les proves ràpidament es van embolicar en controvèrsies sobre intel·ligència i raça. Terman i altres experts de la intel·ligència estaven interessats no només en les diferències d’intel·ligència entre individus, sinó també entre grups racials. Van mostrar poc interès en les crítiques sobre els seus mètodes de mostreig o l’òbvia càrrega cultural de les preguntes que empraven a les proves. Quan Terman estava aplegant infants amb puntuacions de coeficient intel·lectual de més de 140 per al seu estudi de superdotats, es va adonar que els infants amb ascendència anglesa, escocesa i jueva estaven sobrerepresentats, mentre que hi havia baixes proporcions d’infants mexicans, italians i negres. Va interpretar aquesta resultats com a indicis dels diferents nivells d’intel·ligència entre diferents races que existien des del naixement. Com moltes de les persones involucrades en la ciència de la intel·ligència d’aquells anys, Terman va ser també un eugenista entusiasta i un actiu participant en els treballs de l’American Eugenics Society.

Aquests arguments sobre la raça i la intel·ligència estaven interconnectats amb la qüestió de l’herència i la genètica. Des de principis del segle XX, els científics de la intel·ligència van debatre sobre la proporció que corresponia als factors hereditaris o ambientals en la generació dels nivells del coeficient intel·lectual. A principis de segle, existia un gran consens sobre el caràcter hereditari de les diferències d’intel·ligència. Aquesta percepció va canviar a mitjan segle, particularment a les dècades del 1960 i 1970, quan es va produir un gir cap a les explicacions ambientalistes. A la dècada del 1980, James Flynn va argumentar que la mitjana de les puntuacions del coeficient intel·lectual havien augmentat significativament en la majoria de les societats al llarg del segle. L’“efecte Flynn”, com se l’anomena sovint, va ser interpretat per molts com una prova que els nivells d’intel·ligència estan modelats per factors com l’educació, el treball, la nutrició i la salut pública.

La corba de la campana de Bell. Wikimedia.

Malgrat això, durant el període comprès entre les dècades del 1970 i 1990, van sorgir tota una sèrie de controvèrsies públiques sobre la naturalesa de la intel·ligència i el seu caràcter hereditari, unes polèmiques que van estar íntimament entrellaçades amb la qüestió de la raça. Entre 1969 i 1972, tres psicòlegs d’alt nivell —Arthur Jensen a Berkeley, Hans Eysenck a l’Institut de Psiquiatria de Londres i Richard Hernstein a Harvard— van publicar treballs que argumentaven que les diferències en la intel·ligència, incloses les diferències mesurades entre persones de diferents grups racials, eren en gran manera producte de l’herència. Aquests arguments van trobar una gran resistència, particularment per part de grups estudiantils, i van esdevenir una part central de les guerres culturals a les universitats de l’època. Dues dècades més tard, aquestes controvèrsies van ser reviscudes per Richard Hernstein (1930-1994) al seu llibre The Bell Curve, que va publicar el 1994 juntament amb el politòleg conservador Charles Murray. El llibre argumentava que la mitjana dels nivells d’intel·ligència als EUA estaven disminuint, que els factors genètics exercien un paper clau en les diferències d’intel·ligència i que la desigualtat social entre grups racials tenia les seves arrels, al menys parcialment, en aquests desiguals nivells d’intel·ligència.

Les controvèrsies sorgies al voltant d’aquests arguments van impulsar la cerca de noves formes d’estudiar i comprendre la intel·ligència humana. El 1983, per exemple, el psicòleg educatiu Harold Gardner va desenvolupar la idea de les “intel·ligències múltiples”, argumentant que de fet hi havia “set” intel·ligències humanes diferents. Des de llavors, els psicòlegs i científics socials han centrat la seua atenció en idees sobre intel·ligència emocional, intel·ligència social o col·lectiva i altres formes de comprendre les habilitats humanes. Aquestes idees, i l’associació del coeficient intel·lectual amb la ciència racial, van ajudar a soscavar les cultures populars del coeficient intel·lectual i a posar en qüestió proves d’intel·ligència d’ús generalitzat a mitjan segle XX. Fins i tot es van arribar a prohibir les proves d’intel·ligència en diversos indrets degut als recels sobre els prejudicis racials que comportaven.

Els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut un gir important, tant en el món científic com en la cultura popular, cap a la concessió d’un major paper a la genètica en l’explicació de les desigualtats humanes, incloses les diferències en la intel·ligència. Aquesta tendència ha rebut el suport de l’auge de la neurociència a partir de la dècada del 1990, impulsada per nous estudis científics sobre el cervell que van dirigir l’interès de la població i del món polític cap a explicacions de fenòmens psicològics i socials basades en els nous sabers sobre el funcionament del cervell. També es va produir un renovat entusiasme per la genètica, inspirat per l’èxit del projecte “Genoma Humà” el 2003 i les diverses tecnologies per a mapar i manipular gens humans que van seguir-ne l’estela. Juntament amb aquests desenvolupaments científics, la ciència de la intel·ligència i el llenguatge del coeficient intel·lectual han mantingut la seua popularitat en grups de dretes a un i altre costat de l’Atlàntic que utilitzen aquests sabers per a justificar arguments sobre la jerarquia social i la desigualtat econòmica.

Avui dia, les proves d’intel·ligència continuen fent-se servir, sovint de manera acrítica, en camps com la genètica, la recerca en salut, la neurociència o, fins i tot, la intel·ligència artificial. Més enllà del laboratori, les idees que van sorgir de la ciència de la intel·ligència del segle XX continuen donant forma a la manera com s’entén la intel·ligència humana com a força per al progrés i com a explicació de la desigualtat.

David Brydan
King’s College London

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Brydan, David. Intel·ligència humana. Sabers en acció, 17-12-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/intelligencia-humana/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.