La natura al gabinet

—La passió per col·leccionar meravelles de la natura va desembocar en la creació d’un espai fonamental per entendre la ciència dels segles XVI i XVII: el gabinet de curiositats.—

La passió pel col·leccionisme que es va desfermar a les corts del Renaixement –principesques, nobiliàries o eclesiàstiques, tant se val– va donar origen a l’aparició de les anomenades Wunderkammern (“cambres de meravelles”) o gabinets de curiositats, com bé va revelar en el seu moment Giuseppe Olmi amb les seues investigacions. A partir de la segona meitat del segle XVI, el col·leccionisme va ser adoptat també com a pràctica cultural de prestigi social per uns altres grups socials. A mesura que creixien l’enriquiment econòmic i el poder d’aquests nous grups (mercaders, banquers, buròcrates), es va procedir a l’adopció de pràctiques culturals aristocràtiques, com mantenir un gabinet on albergar, estudiar i exposar les col·leccions dels seus propietaris. Com sol passar, com a resultat de l’apropiació per nous grups, el col·leccionisme es va transformar d’acord amb els nous interessos, possibilitats i peculiaritats d’aquest grups. Gràcies a aquesta transformació, molts d’aquests llocs van esdevenir espais de creació i de circulació de coneixement sobre la natura, fins a aconseguir un lloc de gran rellevància dins de la complexa topologia de sabers i pràctiques científiques de la primera edat moderna.

Metges i apotecaris van ser exemples capdavanters d’aquests grups en ascens que van acabar per construir per a si, i per al seu cercle cultural més pròxim, un tipus específic de gabinet de curiositats: el gabinet naturalístic. Des de les dècades finals del segle XVI i durant tot el segle XVII, desenes d’estudiosos europeus es van veure incitats a crear col·leccions d’espècimens i objectes procedents dels tres regnes de la natura (animal, vegetal i mineral). Es tractava de reunir-los en un espai limitat, on es configurava una representació reduïda del món natural, és a dir, un peculiar microcosmos. Aquesta obstinació en la recreació d’un món a l’escala humana del gabinet va desfermar l’ambició de comprendre els mecanismes de creació de la natura, plasmats en l’existència de les diferents espècies vegetals i animals i de les diverses formacions geològiques.

Així, els gabinets de curiositats van anar albergant progressivament noves i molt diferents pràctiques intel·lectuals i materials, encara que totes íntimament relacionades amb l’objectiu d’escodrinyar els productes de la natura per desentranyar-ne els secrets. Va ser en l’espai dels gabinets de curiositats que es van desenvolupar, per exemple, la reproducció visual de plantes, animals i minerals, i l’experimentació de tècniques  diverses per a la millor conservació dels espècimens (per exemple, els herbaris secs per a les plantes o l’evisceració i la taxidèrmia per als animals), així com els mètodes variats per a la seua classificació, nomenclatura i etiquetatge, a més de l’observació  microscòpica i un llarg etcètera de tècniques noves procedents moltes vegades de les cultures artesanes i no precisament del món acadèmic.

Frontispici de Musei Wormiani Historia on es mostra la cambra de meravelles de Worm. Wikipedia.

Tot això va fer que el gabinet de curiositats es convertira durant més de dos segles en l’espai urbà idoni per a la indagació experimental del món natural. De fet, hi ha constància de gabinets a desenes de ciutats de tot Europa (i també a ciutats colonials d’Amèrica i Àsia) al llarg de quasi tres-cents anys. Tanmateix, moltes d’aquestes col·leccions s’han perdut i d’altres han passat a formar part de col·leccions museístiques que n’han desdibuixat els límits i els trets inicials. Tot i amb tot, és molt el que es pot reconstruir a partir dels catàlegs publicats per alguns dels seus creadors per donar a conèixer la col·lecció (com el cas d’Olaus  Worm a Copenague o de Francesco Calzolari, a Verona), a través dels gravats de gabinets que apareixen en diverses obres científiques (com en el cas de Besler, a Nuremberg), mitjançant la correspondència de l’època que s’ha conservat i, sobretot, gràcies a la pervivència d’algun d’aquests gabinets gairebé en el seu estat original, com en el cas del que els Francke (pare i fill) van albergar a Halle o el que la família d’apotecaris catalans dels Salvador va mantenir a la ciutat de Barcelona durant cinc generacions.

És important destacar que el gabinet, nascut en l’àmbit de privat (o fins i tot domèstic) , cobrarà una dimensió nova, que no es pot deixar de considerar pública o, si més no, oberta a certa classe de públics. Perquè, en última instància, els visitants foren els qui van modelar el prestigi dels gabinets, dels seus propietaris i de les ciutats que els albergaven; com van ser els lectors (en solitari o com a oïdors de la lectura pública) els que van modelar l’impacte i la repercussió de tal o tal altra obra científica. N’hi ha prou a observar algunes de les imatges han arribat fins als nostres dies per adonar-se que el gabinet en la seua disposició formal va ser pensat per ser exhibit davant el visitant real, o el virtual que en contemplava el gravat o la pintura. En unes altres paraules, la comunicació del coneixement científic en l’espai del gabinet va estar determinada per un règim d’exhibició específic que permetia al visitant i al propietari establir un peculiar intercanvi, alhora que fixava unes normes implícites per a la producció i la circulació d’aquest coneixement, i per a la contemplació i la manipulació de les milers de peces que configuraven el microcosmos de cada gabinet.

Recreació de la disposició original del Gabinet Salvador (Barcelona), realitzada per a l’exposició temporal “Salvadoriana”. J. M. Llobet, Museu de Ciències.

En aquest sentit, cal tenir en compte que es tractava, abans de res, d’un microcosmos ordenat. Potser, a ulls actuals, la disposició de la col·lecció en la major part dels gabinets dels quals ha perviscut la imatge, fa l’efecte de caòtica, cosa que és deguda al fet que la mirada ha sigut conformada per una altra mena d’ordre. Encara que calga fer un esforç per entendre’l, aquells gabinets de curiositats de la natura tenien un ordre, en l’elaboració del qual tenien un paper essencial els llibres, però també les condicions de conservació, la matèria dels objectes, la seua procedència geogràfica o la seua pretesa utilitat per als humans. Cal tenir en compte que el gabinet va ser el laboratori on es va fabricar la major part de la història natural fins al final de la Il·lustració. I la història natural és precisament paradigma de la ciència taxonòmica que inclou donar nom, descriure i classificar entre les seues pràctiques bàsiques. Es tracta d’una de les “maneres de conèixer” (ways of knowing, segons l’expressió de l’historiador John Pickstone) característiques de la història de la ciència en el que s’ha convingut a dir civilització occidental. L’ambició última de classificar els materials recollits en la col·lecció és, ni més ni menys, que ordenar el món per restituir-li el seu ordre natural. La idea de la natura com a obra d’un creador resulta inseparable de la convicció que la indagació científica serveix per desentranyar el designi del creador i glorificar la seua obra en descobrir les seues lleis. Heus ací la fi última del gabinet de curiositats. La ciència taxonòmica inicia la seua etapa més poderosa en aquests moments; com és sabut, la història natural aviat contagiarà la medicina i, més tard, les altres disciplines. Tant els lectors de llibres d’història natural, com els visitants dels gabinets, participaven en aquesta elaboració de l’ordre de les coses.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Com citar aquest article:
Pardo Tomás, José. La natura al gabinet. Sabers en acció, 30-11-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/la-natura-al-gabinet/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.