Saber en circulació: cartes, llibres i revistes

—Llibres, cartes i les primeres revistes científiques van ser els suports materials de la circulació del saber entre les elits europees i colonials partícips de la República de les Lletres.—

Encara que no d’una manera immediata i, per descomptat, sense reemplaçar ni deixar obsoleta la cultura del manuscrit, l’aparició del llibre imprès en caràcters mòbils a mitjan segle XV va suposar una notable transformació del sistema de circulació i comunicació dels sabers propis de la cultura escrita. A mitjà i llarg termini, la impremta va modificar la relació entre text i imatge, la fiabilitat atorgada a la reproducció mecànica de tots dos i, en última instància, va permetre que els sabers, dels quals aquests instruments eren suport, estigueren a l’abast de públics cada vegada més amplis i sota una forma idèntica.

Grooten Atlas de Blaeu (1664). Universiteit Utrecht.

No es tractava només d’intercanviar informació escrita, fora impresa o manuscrita, és clar. Es tractava de molt més. En primer lloc, perquè en els llibres i en les cartes, a més de la paraula escrita, viatjaven imatges. En segon lloc, perquè, juntament amb les cartes i els llibres, per una xarxa que arribava més enllà d’Europa, d’un costat a l’altre de l’Atlàntic, de l’Índic o del Pacífic viatjaven: materials botànics, zoològics o geològics de tota classe; resultats d’observacions astronòmiques, geogràfiques o meteorològiques; figures, models i preparacions anatòmiques; instruments i aparells indispensables per a totes aquestes observacions i per a l’experimentació en química o física; i un llarg etcètera de materials  que eren el millor suport per als nous coneixements, encara que aquests no s’expressaren en un text escrit o tardaren a circular en lletres de motle.

Primera pàgina del primer número del Journal des Sçavans (5 de gener de 1665). Bibliothèque Nationale de France.

Així doncs, fora un error considerar per separat manuscrits i impresos, com si se situaren en cultures diferents o en règims de saber diferents. N’hi ha prou a considerar com els textos impresos i els manuscrits es relacionaven contínuament entre si i entraven en relació amb la resta d’objectes, espais i pràctiques que van configurar la cultura científica d’aquella època. El nexe més evident i original d’aquesta relació és l’intercanvi epistolar. La carta era l’element sine qua non perquè tots aquells materials –llibres inclosos– circularen i comunicaren el saber que transportaven. Escriure cartes implicava necessàriament enviar-les, llegir-les i contestar-les. Com escriure llibres comportava publicar-los i intercanviar-los amb altres autors. En realitat, les dues coses s’entremesclaven sovint: s’escrivien cartes que, una vegada i una altra, tractaven de llibres (per comentar-los, sol·licitar-los, criticar-los, regalar-los) i es publicaven llibres que tractaven de com escriure cartes o que, en molts casos, eren un compendi de cartes. La publicació d’epistolaris, que arranca dels humanistes del Renaixement, adquireix una especial significació i un indubtable èxit editorial en temes com les consultes mèdiques, les discussions matemàtiques o astronòmiques o els debats filosòfics. Un erudit al seu gabinet esgrimint la ploma per contestar a un col·lega no pot evitar pensar que potser ja no està escrivint només per al seu corresponsal, sinó per a una audiència potencial molt més gran, perquè la carta pot acabar sent publicada en lletra impresa. La «carta filosòfica», com se la va anomenar, va ser vehicle privilegiat de comunicació entre els erudits, els estudiosos o els col·leccionistes interessats en els secrets de la natura.

Imatge al·legòrica amb la imatge dels tres teòrics fundadors de la Royal Society a l’empara del rei Carles II a la contraportada de la historia de Thomas Sprat (1667). Wikimedia.

La que llavors s’autodefinia com a “República de les Lletres” imposava unes maneres diferents per crear un ambient cultural que ja no depenguera tant de les tres esferes en què fins llavors s’havia mogut la cultura científica: la cortesana, la universitària i la clerical. Diversos autors, a diferents llocs d’Europa, es van fer ressò amb extraordinària rapidesa de l’aparició de noves obres a través de cartes i enviaments de llibres; per damunt de lleialtats confessionals, dinàstiques o territorials, tots ells consensuaven un espai comú en el qual el saber i la discussió sobre ell havien de regnar sense traves. Les circumstàncies, els motius i els significats de la publicació dels llibres científics, la geografia mateixa de la seua edició i circulació, la consideració i repercussió en els lectors es van transformar a la segona meitat del segle XVII. Naturalment, hi havia una considerable càrrega de representació ideal en aquesta imatge d’un espai virtual (que no digital) europeu dedicat exclusivament al cultiu del saber i mogut per l’altruisme de la cooperació. Però, tota representació acaba per tenir efectes sobre la realitat que tracta de representar.

La cultura científica, llavors com ara, era el resultat d’un conjunt molt divers de pràctiques. La ciència no és una entelèquia en el buit: és cultura material. Aquest fet va ser més evident que mai en el període analitzat i el llibre científic el va reflectir d’una manera extraordinàriament eficaç. Només cal evocar-ne alguns exemples, com Les fortifications (1628) d’Antoine  Deville (1596-1657), el Traité de la chymie (1676) de Christophe  Glasser (1615-1672 ca.), l’Adenographia  (1696) d’Anton  Nuck (1650-1692) o l’obra medicoquirúrgica (1701) de Steven Blankaart (1650-1702), entre altres, per percebre amb claredat la materialitat d’aquesta cultura, de tot l’acompanyament d’imatges, instruments i objectes que la ciència portava amb si. La nova filosofia experimental, les consideracions epistemològiques i metodològiques, d’arrel baconiana o cartesiana, que li eren pròpies, la defensa de la llibertat de filosofar, de l’impuls humà a «la inquisició de la veritat» com a objectiu del nou filòsof nascut a la República de les Lletres: tot això es va consolidar i va triomfar perquè per sota hi va haver una sòlida transformació de les pràctiques culturals entorn del text escrit i, sobretot, entorn del llibre imprès. Pot ser, per descomptat, que l’anomenada «revolució de la impremta», sobre la qual fa quaranta anys discutien Elizabeth Eisenstein i els seus contradictors, no fora tal revolució en el precís moment en què va sorgir aquest avenç tècnic, a la fi del segle XV; però no hi ha dubte que, vist des de la perspectiva de dos segles més tard, la impremta va acabar produint un nou ordre cultural, dins del qual els manuscrits van continuar tenint un pes considerable, des de receptaris fins a quaderns de laboratori, passant per diaris de viatge o dibuixos realitzats al camp o al costat del microscopi.

Portada de Il Giornale de Letterati, publicat a Roma (1668). Wikimedia.

El sorgiment de les revistes científiques va ser una altra novetat important dins de les transformacions en el món del saber provocades pel llibre imprès. No és una afirmació contradictòria, malgrat el que puga semblar a primera vista. Primer perquè, des del punt de vista material, aquestes primeres revistes científiques eren formalment llibres. Després perquè, en essència, les revistes científiques de llavors tractaven de llibres. Ja ho deien els fundadors de la primera de totes, el Journal des Sçavants, quan presentaven al públic el primer número, aparegut el 1665: «L’objectiu d’aquesta revista és donar a conèixer el que passa en la República de les Lletres i es compondrà en primer lloc d’un catàleg precís dels principals llibres que s’imprimeixen a Europa». El Journal des Sçavants des de París, les Philosophical Transactions des de Londres (iniciades també el 1665), el Giornale dei Letterati des de Roma (inaugurat en 1668), les Acta Eruditorum des de Leipzig (que comencen a publicar-se el 1682) van nàixer, sobretot, com a revistes de llibres, és a dir, com a vehicles d’informació sobre el que es publicava a qualsevol punt d’aquella geografia teòricament sense fronteres que era la República de les Lletres.

El mapa d’aquesta geografia abastava així una malla de ciutats localitzades de llarg a llarg del continent, de les seues illes adjacents, i arribava fins i tot a enclavaments en uns altres continents dominats colonialment per les respectives metròpolis europees. Però, en el traçat interior d’aquests ciutats, el llibre científic s’immiscia en molt diversos àmbits, tant públics, com semipúblics o privats. En la geografia urbana, nous llocs s’erigien com a espais de la circulació del llibre, la carta o la revista científica: els salons aristocràtics, les sales de les acadèmies i societats, els gabinets de curiositats, els jardins i els teatres, als quals no gaire temps més tard se sumarien les xocolateries, els salons de te i els cafès. Van ser llocs que, com es pot comprovar en altres apartats de Sabers en acció, van constituir autèntics espais de ciència.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Com citar aquest article:
Pardo Tomás, José. Sabers en circulació: cartes, llibres i revistes. Sabers en acció, 07-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/saber-en-circulacio-cartes-llibres-i-revistes/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.