—Un recorregut per l’ensenyament de les ciències experimentals i la formació de les elits.—

 

No hi ha cap disciplina científica que es pree que no tinga, si més no, un pare fundador. La química en té dos. El pare de la química moderna, Antoine Lavoisier, i el pare de l’ensenyament modern de la química, Justus von Liebig (1803-1873). S’atribueix a aquest darrer el mèrit d’haver ideat un revolucionari mètode d’ensenyament en el qual el laboratori, un espai característic de la recerca, esdevé lloc per excel·lència de l’ensenyament. Com s’ha fet en uns altres apartats, tampoc ací no ens acontentem amb aquesta imatge heroica que redueix el que van ser esdeveniments complexos a l’enginy d’un químic alemany del primer terç del segle XIX. Si s’eixampla la mirada i se situa en un context més ampli, es pot abordar a través de Liebig un dels aspectes més importants de la ciència del segle XIX: les noves formes d’ensenyament que van acompanyar les transformacions en les institucions científiques analitzades en altres apartats. Durant el segle XIX, les ciències experimentals van entrar de ple en velles i noves institucions d’ensenyament secundari i superior i, en fer-ho, van reconfigurar aquests espais per encabir-hi nous coneixements, instruments, objectes, actors i mètodes. Ens hi acostem per tal de comprendre la manera com les ciències experimentals van esdevenir un instrument més al servei de la disciplina, l’ordre i el càstig dels qui les aprenen.

Institut d’ensenyament secundari Luis Vives de Valància, a finals del segle XIX. Blogspot.

Des de les darreres dècades del segle XVIII, les ciències experimentals van iniciar una progressiva incorporació a les institucions educatives. Ho van fer a través de les facultats de medicina i dels col·legis i escoles professionals que es van crear per a la formació de farmacèutics, cirurgians, veterinaris, experts en mineria i metal·lúrgia o artillers militars. El Col·legi de Cirurgia de Cadis, l’Escola de Mines de Freiberg, la Facultat de Medicina de Leiden o el Col·legi de Farmàcia de París són exemples locals d’un fenomen que va recórrer tota la geografia europea. Des de les primeres dècades del segle XIX, les ciències van consolidar la seua posició a les universitats europees, on es van crear facultats de ciències i instituts, i on algunes escoles professionals van assolir el rang de facultats. Aquest fet va suposar un reconeixement acadèmic i social de gran importància per a disciplines com la química, la física o la història natural. Va ser també una de les primeres, i en aquells dies encara escasses, vies de professionalització per als seus practicants.

Demostració experimental en una aula de física i química a l’escola Kalvskindet de Trondheim, Noruega, cap al 1900. Pinterest.

Més important, si pot ser, per la seua envergadura i per les seues conseqüències socials, va ser la incorporació de les ciències a les institucions d’ensenyament secundari, creades a tot Europa durant la primera meitat del segle XIX. Des dels liceus creats a França després de la Revolució, els nous Gymansium creats a Prússia en la primera meitat del segle XIX, fins als instituts de segon ensenyament inaugurats a totes les capitals de província espanyoles a mitjan segle XIX, aquestes institucions, destinades a l’educació de les elits burgeses europees, van ser la destinació professional de molts dels llicenciats de les recentment creades facultats de ciències i un poderós instrument de legitimació social de les disciplines científiques experimentals, els coneixements teòrics i pràctics de les quals aconseguien així el seu reconeixement –encara que sempre discutit- com a part de la formació intel·lectual dels individus.

Les ciències experimentals van plantejar un complex repte a aquells qui van tractar d’ensenyar-les, perquè havien de trobar una manera de combinar els mètodes acadèmics d’ensenyament teòric, a través de lliçons i lectures, amb les formes d’ensenyament practicat als tallers i oficines dels gremis artesans, on els aprenents s’iniciaven en els secrets de l’ofici mitjançant l’observació i la manipulació d’utensilis, artefactes i materials. Per aconseguir-ho, es va reformular l’escriptura dels llibres de text, es van organitzar els espais per als cursos i es van fabricar instruments didàctics, alguns inspirats en els instruments dels demostradors del segle XVIII i d’altres dissenyats per als nous usos pedagògics de les noves institucions. La demostració experimental va ser el model d’ensenyament més utilitzat. Pensada pels anatomistes del segle XVI, va ser ràpidament adaptada pels filòsofs naturals durant els segles següents. Aquests autors van aprendre a acompanyar les seues lliçons d’experiments executats per destres assistents, de manera que els seus atents espectadors podien veure els fenòmens descrits i comprendre el funcionament dels aparells que els produïen. I, també com els anatomistes, van comprendre que l’amfiteatre era la millor manera d’organitzar els espais on aquesta forma d’ensenyament s’havia de practicar, perquè facilitava l’observació del que es mostrava i l’escolta del que s’explicava. Els amfiteatres de química i de física experimental van proliferar a les ciutats europees del segle XVIII, i congregaven públics molt variats. Contràriament al que s’ha pensat, aquesta forma d’ensenyament no va situar necessàriament l’espectador en una posició d’observador passiu. Hem vist l’enorme quantitat de laboratoris oberts a ciutats com París a la fi del segle XVIII i el seu ús per part de públics molt diferents per reproduir -i amb això aprendre- el que s’havia vist i escoltat als amfiteatres o llegit en els tractats i revistes especialitzades. D’altra banda, els laboratoris annexos als amfiteatres es van convertir en autèntics espais d’ensenyament per als aprenents que assistien al professor en la preparació dels experiments didàctics i també en les seues recerques, amb la qual cosa s’iniciaven en el doble ofici de professor i investigador.

Laboratori de Justus von Liebig a Giessen. Litografia de W. Trautschold (ca. 1840). Wellcome Collection.

Les lliçons acompanyades de demostracions i els laboratoris d’ensenyament van córrer sort diferent a les institucions d’ensenyament secundari al llarg del segle XIX. Els mètodes docents i el contingut dels programes van ser producte d’una complicada negociació entre els diferents actors entorn de les aules de ciències. Així es va configurar un nou professional de la ciència, especialitzat en el seu ensenyament: el professorat de ciències. Amb la seua formació a les facultats de ciències, els nous professionals de l’ensenyament es van allunyar progressivament de la investigació i esdevingueren responsables de l’organització de cursos, la publicació de manuals i el disseny de mètodes docents. Les disciplines escolars es van independitzar, en certa manera, de les seues disciplines acadèmiques homòlogues. En aquesta tasca, hi van tenir també una enorme influència els editors, que van veure aparèixer davant seu un immens mercat de lectors captius. Alguns dels grans editors contemporanis van consolidar les seues indústries editorials en aquells anys de sorgiment del llibre de text com a nou gènere editorial. La seua influència en la delimitació i organització dels continguts de l’ensenyament va ser decisiva.

Classe pràctica al laboratori químic del Massachusetts Institute of Technology (Boston, ca. 1880). Wellcome Collection.

També va participar en la coproducció de les pràctiques docents una altra comunitat atreta pel nou públic captiu de la ciència: els fabricants d’instruments didàctics. La indústria de precisió, fonamental en el pas d’una ciència de les qualitats a una ciència de les quantitats, es va consolidar, entre altres raons, gràcies als centenars de gabinets de física i laboratoris de química creats a les ciutats de tot Europa i Amèrica. Com es veurà en un altre apartat, molts fabricants d’instruments van aconseguir desenvolupar els seus tallers fins a transformar-los en autèntiques indústries gràcies als ingressos obtinguts per la venda d’instruments didàctics, tant per a l’ensenyament secundari com universitari.

Els governs també van intervenir en aquest procés de definició de la ciència de les aules. Amb més o menys contacte amb el professorat, amb les editorials i amb diversos grups d’interès, els governs dels nous estats europeus es van encarregar d’establir programes oficials en els seus àmbits de competència. Aquests programes van delimitar els continguts de les disciplines escolars i la seua extensió dins de cada curs. Els governs van tenir també un paper decisiu en els sistemes de selecció dels llibres de text, bé mitjançant els programes o a través de mecanismes de censura prèvia, llistes oficials o control de continguts després de la publicació. Finalment, els governs també van regular al segle XIX els procediments d’avaluació i de certificació dels coneixements adquirits.

Les matèries escolars van esdevenir poderoses eines disciplinàries per als qui les ensenyaven i les aprenien. Els continguts i els mètodes van ser jerarquitzats per adaptar-se als diferents nivells i tipus d’ensenyament en què van quedar classificats els estudiants segons edat i aptituds. Les aules es van dotar de sofisticats dispositius destinats a disciplinar l’alumnat. Els experiments van servir per il·lustrar i demostrar els fenòmens descrits i explicats en lliçó, i es transmetia així a l’observador la imatge de les ciències com a coneixement predictiu, precís i objectiu. El maneig d’instruments es va aprendre mitjançant exercicis pràctics repetitius per ensinistrar el cos, de manera semblant com els “instruments de paper” instruïen les seues ments. Entre aquests “instruments de paper” hi havia un gran nombre de recursos escrits, gràfics i procediments pautats. L’aparició dels problemes com a dispositiu didàctic va obligar al maneig d’eines matemàtiques i algorismes que, com en el cas de les fórmules i equacions químiques, permetien demostrar i predir propietats, així com descriure fenòmens i materials, tot això sense necessitat de veure’ls ni manipular-los. L’èxit d’aquesta nova eina va tenir molt a veure amb la progressiva desaparició dels exàmens orals a favor dels exercicis escrits, en els quals les persones avaluades van deixar d’haver de demostrar les seues habilitats manuals i orals davant el professorat. L’explicació, la demostració i la resolució de problemes, el càlcul i les fórmules escrites es van convertir en el criteri principal per a la concessió de premis i càstigs en forma de promocions o exclusions.

Aquest petit repàs per les aules del segle XIX permet entendre l’interès renovat per la història de l’ensenyament de les ciències de les últimes dècades. Les noves investigacions han permès abandonar les velles visions difusionistes, segons les quals les aules no eren sinó un espai per a la circulació d’idees creades a laboratoris i institucions acadèmiques. Com es mostra en un altre apartat, amb el cas particular del sistema periòdic, les noves investigacions històriques suggereixen que les aules han sigut, i encara ho són, espais de creativitat col·lectiva per a la ciència, dins de les quals es produeixen i circulen nous sabers, valors i pràctiques. D’aquesta manera, avui se sap que les aules exerceixen un paper crucial, tant per a la reproducció de les comunitats científiques com per a la construcció de la imatge social de la ciència per part de la població. La seua anàlisi no es pot fer des de velles visions positivistes.

 

 

Antonio García Belmar
IILP-UA

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Bensaude-Vincent, Bernadette; García Belmar, Antonio; Bertomeu-Sánchez, José R. L’émergence d’une science des manuels: les livres de chimie en France (1789-1852), Paris: Archives contemporaines ; 2003.

Olesko, Katherine. “Science Pedagogy as a Category of Historical Analysis: Past, Present, and Future” Science & Education. 2006; 15:863–880.

Estudis

Kaiser, David, Pedagogy and the Practice of Science: Historical and Contemporary Perspectives. Cambridge, MA: MIT Press; 2005.

Olesko, Katherine. Physics As A Calling: Discipline And Practice In the Königsberg Seminar for Physics. Cornell Univ. Press; 1991.

Olesko, Katherien., Science Education in the Historical Study of the Sciences. In Michael R. Matthews (ed.), International Handbook of Research in History, Philosophy and Science Teaching, 2014, Springer, 1965-1990.

Rudolph, John L. How We Teach Science. What’s Changed, and Why It Matters, Harvard University Press; 2019.

Simon Josep. Communicating Physics: The Production, Circulation and Appropriation of Ganot’s Textbooks In France And England, 1851—1887, London: Pickering &Chatto; 2011.

Fonts

Memoria acerca del estado del Instituto Provincial de Segunda Enseñanza de Alicante, Alicante, Imprenta y litografía de Pedro Ibarra, 1863. Disponible en aquest enllaç.

Catalogue explicatif et illustré des instruments de physique expérimentale, d’optique expérimentale, chimie, astronomie, minéralogie, chirurgie, etc… qui se fabriquent et se trouvent dans les ateliers et magasins de la maison Charles-Chevalier, ingénieur, Paris, Impr. Bonaventure et Ducessois, 1860. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d’internet i altres recursos

Centro de investigación MANES dedicado al estudio histórico de los manuales escolares de España, Portugal y América Latina, especialmente en los siglos XIX y XX. Disponible en aquest enllaç.

Base de dades  Emmanuelle, dedicada al registre de la integritat dels manuals escolars publicats a França des de 1789. Disponible en aquest enllaç.

COMIC. Base de datos de instrumentos científicos conservados en centros de enseñanza secundaria y superior en España. Disponible en aquest enlllaç.