Cloració de l’aigua

—El paper de la imitació en el canvi tècnic a Londres, Nova Jersey i Bogotà a principis del segle XX.—

La cloració és una de les transformacions més radicals en el tractament modern de l’aigua. La seua història il·lumina la nostra comprensió de la sanitat urbana i la salut pública a principis del segle XX, però també serveix per a corregir malentesos en la historiografia de la tecnologia moderna, tal com senyala David Edgerton a l’entrada sobre la història global de les ciències i les tècniques.

A través del cas de la cloració de l’aigua, m’ocupo particularment de la qüestió del grau de similitud o de diferència entre els processos de canvi tècnic entre el Nord/Occident Global i el Sud/Orient Global. Tot i que prenc les diferències seriosament, també demostro que els experts de Bogotà (Colòmbia) no van dubtar a imitar les tècniques de tractament d’aigua d’Anglaterra i els Estats Units. Mostraré que els metges i enginyers de Colòmbia van actuar com a agents autònoms i van donar prioritat a la resolució d’assumptes pràctics de salut pública, com ara la prevenció de malalties transmeses per l’aigua. Per a això, van utilitzar els sabers disponibles, així com les tècniques de baix cost que procedien de països industrialitzats. Aquesta lògica, tanmateix, no s’ha de considerar com a exclusiva de països com Colòmbia. De fet, els mateixos països industrialitzats van seguir aquest camí a l’hora de millorar els seus propis sistemes de proveïment d’aigua. La imitació és una característica del canvi tècnic global, no només de països en desenvolupament, i, com mostraré, no està exempta de controvèrsia.

Com tothom sap, la cloració consisteix en emprar clor com a agent desinfectant per a eliminar els agents patògens de l’aigua potable. A finals del segle XIX i principis del XX, metges i enginyers sanitaris usaven clor només per al tractament d’aigües residuals i, de forma esporàdica i experimental, per a tractar l’aigua potable durant brots de febre tifoide, però mai com a mètode permanent. Tant el personal expert com la ciutadania desconfiaven del clor per les seues característiques organolèptiques. L’olor i el gust desagradables que agregava a l’aigua generaven serioses preocupacions respecte a la seguretat de la cloració. Després de tot, moltes persones consideraven que l’addició de productes químics a l’aigua era un procediment oposat a la pròpia idea de l’“aigua pura”, aquella que s’obtenia protegint les conques hidrogràfiques i no tant tractant fonts ja contaminades.

Les primeres passes de la cloració de l’aigua potable es van fer, de forma experimental, en municipis europeus com Middelkerke (Bèlgica) el 1902 i Lincoln (Anglaterra) el 1905. No obstant, aquesta tècnica de tractament es va adoptar per primera vegada amb caràcter permanent als Estats Units pocs anys després, el 1908. A partir d’ací, es va estendre per tot el món i va suposar una transformació radical en la gestió de l’aigua que va reduir la morbiditat i la mortalitat de forma espectacular. A la dècada del 1930, la cloració havia esdevingut ja el tractament estàndard d’aigües en la majoria dels llocs del planeta. Per què es va adoptar aquesta tecnologia tan ràpidament? El principal factor que va influir en la decisió en llocs tan diferents com Londres, Nova Jersey o Bogotà va ser el baix cost de la cloració en comparació amb alternatives considerades millors, com l’ozonització, cosa que la va fer una bona opció per a afrontar diversos problemes econòmics.

Malgrat les diferències òbvies en termes de trets culturals, creences religioses o polítiques econòmiques, tant les ciutats industrialitzades com aquelles en països “en vies de desenvolupament” compartien un conjunt de desafiaments que van fer possible i desitjable la imitació en el tractament de l’aigua entre finals del segle XIX i principis del XX: una ràpida urbanització connectada al desenvolupament capitalista, els creixents brots de febre tifoide que van alarmar la població, la incapacitat dels serveis privats per a proveir aigua potable de qualitat fiable i el fet que metges i enginyers sanitaris encara estaven adaptant-se a la nova teoria dels gèrmens sorgida a finals del segle XIX.

Els resultats dels experiments en el tractament de l’aigua eren coneguts en molts llocs gràcies a la circulació d’articles publicats en revistes acadèmiques, a través de diverses iniciatives comercials o inclús mitjançant cables diplomàtics, tal com es veurà. Com en qualsevol camp tecnològic, el tractament de l’aigua tenia moltes alternatives i cap d’elles estava destinada a triomfar de forma irrefutable. Entre els mètodes disponibles en les primeres dècades del segle XX figuraven l’ús de l’ozó, la cal viva, la llum ultraviolada, diverses combinacions d’emmagatzematge i el filtratge lent amb sorra o inclús la tradicional “protecció de la font”. A pesar de les moltes consideracions, el principal catalitzador que va impulsar la decisió a favor de la cloració va ser el factor econòmic.

El doctor John Leal, pioner de la cloració a la ciutat de Jersey. Wikimedia.

La ciutat de Jersey als Estats Units va ser la primera ciutat a utilitzar el clor com a tractament permanent de l’aigua el 1908. Tanmateix, l’adopció d’aquest procés no va estar exempta de controvèrsies. Degut a problemes de qualitat de l’aigua (un alt recompte de bactèries) i incompliments diversos del contracte, les autoritats de la ciutat van demandar la Jersey City Water Supply (l’empresa privada a càrrec del subministrament) el 1906. Un any més tard, el maig de 1907, l’empresa va rebre una ordre judicial per a construir “clavegueram i obres d’eliminació d’aigües residuals per a diverses ciutats de la conca”, amb el fi d’evitar que la contaminació afectés el subministrament. El doctor John L. Leal (1858-1914), consultor de la companyia, va suggerir que s’adoptés la cloració sota l’argument que podria ser l’alternativa més barata. El doctor Leal coneixia bé els experiments contemporanis realitzats a Alemanya i Anglaterra i havia realitzat alguns assajos propis. Després de sol·licitar al tribunal temps per a provar alternatives al sistema de clavegueram, una opció tremendament costosa, va dissenyar una “planta d’esterilització” en col·laboració amb un equip d’enginyers i la va posar en funcionament el setembre de 1908. Allí va provar el clor i altres productes químics, inclòs l’ozó, alternativa que va acabar rebutjant pels mateixos motius que en altres llocs: era costós i difícil de produir.

El Dr. Leal inicialment va informar al tribunal que estava fent algunes “obres”. No va ser fins l’any 1909 que la ciutat es va assabentar que Leal havia estat clorant el subministrament d’aigua. El procés legal posterior va ser controvertit, amb molts perits tant a favor com en contra de l’ús del clor, que van debatre els seus arguments als tribunals. La principal diferència de punts de vista estava relacionada amb l’elecció entre tractar l’aigua ja contaminada, com seria el cas de la cloració, o prevenir-ne la contaminació, com ho faria la construcció dels sistemes de clavegueram. Tanmateix, després d’intenses deliberacions, el tribunal va aprovar l’ús permanent del clor el dia 15 de novembre de 1910, amb una decisió en què s’argumentava que aquest tractament era segur, eficaç com a bactericida i de baix cost. Després d’una ràpida expansió a les ciutats estatunidenques, els avenços industrials i la producció a escala per part d’empreses com Wallace & Tiernan van fer que el clor líquid (clor gasós comprimit i refredat) fos la versió més popular, atès que era més barat i fàcil de transportar i aplicar al subministrament d’aigua. Tot plegat va facilitar l’expansió global del procediment.

Clorador segons la imatge recollida al manual de Wallace & Tiernan Water Purification by Liquid Chlorine for Small Communities, 1915. Wikimedia.

Tornem ara a Europa, on Londres era la ciutat líder en tractament d’aigües a principis del segle XX. El Metropolitan Water Board (Junta Municipal d’Aigua) va quedar sota la direcció del metge Alexander Houston, després de la municipalització dels serveis privats de gestió. Per a proporcionar aigua potable segura a la ciutadania londinenca, Houston utilitzava una combinació eficaç dels mètodes d’emmagatzematge en grans embassaments i la filtració lenta en sorra. El doctor Houston havia realitzat experiments de cloració a gran escala a Lincoln (Anglaterra) el 1905, amb el fi de fer front a un brot de febre tifoide i sabia de l’existència d’assajos similars en altres indrets. Tanmateix, era reticent a clorar l’aigua del riu Tàmesi i, abans de 1916, a qualsevol ús de productes químics en tractaments permanents de l’aigua. Pensava que els productes químics només eren apropiats per a tractaments experimentals o temporals. A més del disgust que els seus conciutadans expressaven per l’olor i el gust de l’aigua clorada, Houston confiava, com altres especialistes, molt més en l’ozó, al que considerava l’únic bactericida “absolutament lliure de qualsevol font d’objecció raonable”.

Sir Alexander Houston, director del Water Examination al Metropolitan Water Board de Londres entre 1905 i 1939. Wikimedia.

Ara bé, l’ozó era car i difícil de produir. Amb prou feines es va expandir més enllà de França, a pesar de gaudir d’una admiració quasi universal. El doctor Houston només va canviar d’opinió sobre el clor quan va haver d’afrontar un augment de costos durant la Primera Guerra Mundial. El sistema d’emmagatzematge de Londres funcionava bombejant aigua crua del riu Tàmesi als embassaments de Staines mitjançant l’ús de màquines que consumien abundant carbó, un mineral que va incrementar exponencialment el seu cost durant els anys del conflicte bèl·lic. Houston va haver de buscar alternatives i era plenament conscient del fet que un producte humil i barat com el clor havia superat “les expectatives inclús dels defensors més fervents d’aquest mètode de tractament” als Estats Units. Finalment, va acceptar clorar el subministrament d’aigua de Londres l’1 de maig de 1916.

La cloració del subministrament d’aigua de Bogotà el 1920 va estar precedida d’anys d’intensa controvèrsia entre metges i enginyers sanitaris sobre la idoneïtat d’aquest tractament. A principis del segle XX, la situació de l’aigua potable a Bogotà era crítica: una infraestructura clarament deficient, diverses disputes legals sobre la propietat de l’empresa de serveis públics i un número exacerbat de casos de malalties transmeses per l’aigua. A l’igual de Jersey, les autoritats de Bogotà es van embrancar en una disputa legal amb la Compañía de Acueducto de Bogotá y Chapinero, una empresa privada que va acumular retards en la cobertura del subministrament i nombrosos problemes de qualitat de l’aigua. La situació no es va resoldre fins el 1914, quan la ciutat finalment va poder municipalitzar el servei d’aigua. Mentrestant, un ambiciós pla presentat el 1907 a petició de les autoritats de Bogotà per l’empresa global d’enginyeria britànica Pearson & Son incloïa l’emmagatzematge en embassaments a gran escala i la filtració lenta en sorra, com es feia a Londres, però no va esmentar el clor com a alternativa. L’informe també va suggerir l’ús de l’ozó, però no es va adoptar mai. Desafortunadament, el pla de Pearsons & Son, apreciat pels metges locals, era massa car per a les escasses finances de la ciutat i no es poder implementar mai. Bogotà depenia del crèdit internacional per a comprar l’empresa privada i millorar la seua infraestructura hídrica. Davant les reticències dels bancs londinencs, que eren els principals prestadors de la ciutat, tant la modernització tècnica com la municipalització es van endarrerir.

En aquest context de penúria pressupostària, les autoritats de Bogotà van rebre notícies sobre les virtuts de la cloració. El 8 de maig de 1917, un cable diplomàtic d’Eduardo Restrepo Sáenz, ambaixador de Colòmbia al Perú, va informar sobre l’èxit del “clor líquid” a Lima. Aquell mateix any, l’enginyer Roberto de Mendoza es va assabentar de l’ús del “clor líquid” a la ciutat de Nova York i va demanar al regidor de Bogotà Simón Araujo que n’avalés l’ús. Araujo va respondre positivament perquè ja coneixia els avantatges de la cloració a través de William Gorgas, un metge de la Fundació Rockefeller que estava per aquella època de visita a Colòmbia.

Antic edifici de la Compañía de Acueducto de Bogotá y Chapinero. Wikimedia.

Mendoza va començar una campanya pública a la premsa en forma de columnes d’opinió anònimes, on argumentava sobre l’efectivitat i economia del clor en comparació amb el pla proposat per Pearson. L’agost de 1917, el Consejo de Bogotá va intentar comprar cloradors a un dels principals productors mundials de clor líquid: Wallace & Tiernan. Tanmateix, Alberto Portocarrero, president de la ja municipalitzada Compañía de Acueducto de Bogotá, va dir que no hi havia suficient informació per a prendre eixa decisió i va demanar l’opinió del cònsol colombià a Nova York, que va trigar molt a respondre. Desesperats, un grup d’enginyers liderats per Eugenio Díaz Ortega, un apassionat defensor de la cloració, van viatjar a Nova York, van fer recollir informació rellevant i van convèncer el cònsol d’enviar una recomanació positiva. L’escrit del cònsol es va enviar a finals d’agost de 1918 i no va fer més que esperonar la controvèrsia.

Portocarrero va respondre que la cloració no era tan barata com es prometia perquè requeriria noves instal·lacions que la ciutat potser no podria pagar. Cenón Solano, director del Departamento de Higiene y Saneamiento de Bogotà, va agregar que la reparació dels equips s’hauria de fer als Estats Units, la qual cosa suposava un cost addicional. Va proposar estudiar mètodes alternatius, incloent el tractament amb llum ultraviolada, que ja era emprat a les fàbriques de refrescos a Bogotà. Per la seva banda, Díaz Ortega va acusar Solano de suggerir alternatives inútils, ja que la llum ultraviolada era molt més cara que el clor. Ambdós experts, juntament amb Portocarrero, van intercanviar tot tipus d’acusacions i arguments a la premsa durant els dos anys següents, sense que l’assumpte es resolgués.

El doctor Pablo García Medina, primer director de la Dirección Nacional de Higiene de Colòmbia. Wikimedia.

La controvèrsia pública va acabar abruptament el 1920, després que la “grip espanyola” devastés la ciutat. El govern nacional va reformar les institucions sanitàries de Bogotà amb el fi de centralitzar la presa de decisions i augmentar el pressupost dedicat a la higiene pública. Pablo García Medina, al capdavant de la Dirección Nacional de Higiene, va donar suport a la cloració al diari El Tiempo de Bogotà el 1920. Els seus arguments principals es basaven en el fet que el clor líquid es podia importar per una “suma realment insignificant”, la qual cosa permetia produir aigua potable a un preu significativament menor que el de la proposta de Pearson.

Els exemples anteriors mostren que la imitació tecnològica pot ocórrer a través de molts mitjans: la replicació d’experiments apresos en revistes acadèmiques, l’adopció de tècniques que han aparentment triomfat en altres llocs segons es descriu en certs informes, l’arribada de cables diplomàtics, els intercanvis amb experts estrangers o, inclús, l’avaluació o la compra d’opcions de tractaments disponibles al mercat transnacional. Un o diversos d’aquests mètodes van estar presents a Jersey City, Londres i Bogotà, a pesar de les seues diferències institucionals i econòmiques.

Fins i tot Jersey Citi, la ciutat pionera, estava imitant els experiments realitzats a Europa. Aquest terreny fèrtil per a la imitació va rebre un adob addicional amb l’expansió de les connexions científiques transnacionals i el comerç global. Els metges estatunidencs coneixien bé els experiments del doctor Houston sobre el tractament per emmagatzematge i aquest doctor estava també al cas del recent èxit de la cloració a les ciutats estatunidenques. Per la seua banda, Bogotà tenia vincles amb empreses d’enginyeria britàniques i els metges colombians, que estudiaven habitualment a Europa o els Estats Units, estaven familiaritzats amb els desenvolupaments mèdics i en el camp de l’enginyeria realitzats en aquests països.

Hem vist també que els diversos processos d’imitació estudiats ací no van excloure la capacitat d’acció dels agents locals, tal com resulta palpable en el cas dels metges colombians que eren partidaris o detractors de la cloració. A Bogotà, a l’igual d’altres llocs, les novetats no van ser rebudes amb una actitud passiva, ni tampoc van ser una mera còpia acrítica de la tecnologia estatunidenca. Tots aquests exemples mostren que la imitació no és una activitat simple: requereix processos rigorosos d’avaluació i selecció entre diverses alternatives, no significa l’adopció automàtica de tècniques estrangeres. Al contrari, en molts casos, com en el del clor, la imitació comporta assolir consensos enmig de ferotges desacords.

Edisson Aguilar Torres
King’s College London

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Aguilar Torres, Edisson. Cloració de l’aigua. Sabers en acció, 24-09-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/cloracio-de-laigua/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.