El congrés d’Asilomar

—Controvèrsies i interessos en un episodi clau de la història de la biologia i l’enginyeria genètica.—

Amb l’inici de la dècada de 1970, la biologia molecular entra en una nova etapa en desenvolupar-se les tècniques de recombinació del DNA i sorgir així l’enginyeria genètica. Encara que la possibilitat de manipular els gens, d’aïllar-los, de caracteritzar-los, de modificar-los i de transferir-los d’un organisme a un altre sense que deixaren d’expressar-se ja s’havia vist de manera teòrica amb anterioritat, va esdevenir una realitat a partir d’una sèrie d’episodis ocorreguts en aquell moment.

Congrés d’Asilomar, febrer de 1975.DNA Learning Center.

En aquest sentit, van ser especialment rellevants alguns treballs com el que van desenvolupar David A. Jackson, Robert H. Symons i Paul Berg (1926-) a la Universitat de Stanford per a l’obtenció de la primera molècula de DNA híbrida o el de Stanley Cohen (1922-2020) i Herbert Boyer (1936-) per al desenvolupament de la tecnologia del DNA recombinant. Poc després de publicar-se aquests treballs, es van plantejar dues grans controvèrsies. D’una banda, en relació a treballs com el de Cohen i Boyer es va plantejar obertament la qüestió sobre els límits dels drets de propietat intel·lectual. Podia patentar-se la tecnologia del DNA recombinant? I del gen molecular? Què implicarien aquestes patents? D’altra banda, els riscos associats a les investigacions en l’àmbit de la biologia molecular van començar a fer-se més evidents en aquells anys, cosa que va motivar diverses iniciatives. Per exemple, ja el 1973 es va celebrar a l’Asilomar Conference Center (Califòrnia) una reunió per avaluar els riscos associats al treball amb virus tumorals. En aquell moment es va acordar sotmetre a estudi epidemiològic els operaris que treballaven en aquells laboratoris, però aquest estudi mai no es va dur a terme.

Paul Berg (1926-). Wikipedia.

El 1974 la controvèrsia sobre la seguretat en les investigacions biològiques, i en aquest cas concretament en l’enginyeria genètica, encara va tenir un impacte major quan Paul Berg i altres científics van publicar en Science allò que s’ha anomenat dir la moratorium letter. Hi proposaven que cessaren alguns dels estudis que s’estaven portant a terme en aplicació de la tecnologia del DNA recombinant fins que no s’establiren pautes consensuades per treballar de manera segura al laboratori. La carta va ser clau per decidir organitzar una segona reunió a Asilomar, que tindria lloc el 1975 i en la qual es van establir els límits segurs per al desenvolupament d’aquelles investigacions en què es transferia material genètic entre espècies diferents.

El congrés d’Asilomar ha quedat representat en la memòria col·lectiva de bona part de la comunitat científica com un episodi en què la ciència va mostrar la seua capacitat d’autoregulació. Van veure el problema, el van denunciar i van organitzar el congrés per establir límits segurs del desenvolupament d’aquestes investigacions. Tanmateix, autores com Susan Wright han analitzat detalladament el paper que va tenir la conferència en l’evolució del marc regulador de l’enginyeria genètica i han arribat a conclusions molt diferents. Com s’ha plantejat, Asilomar va poder realment servir per impedir que en aquell moment la controvèrsia transcendira a l’esfera pública amb més intensitat. Va excloure la participació de molts experts potencials (en ecologia, seguretat laboral, dret, etc.), va limitar les qüestions sotmeses a debat deixant fora, per exemple, la possibilitat de restringir-ne l’ús militar i va convertir el problema en un problema tècnic que mereixia solucions tècniques (com l’ús de soques d’E. coli inviables fora del medi controlat del laboratori). És aquest, en tot cas, un episodi molt interessant per analitzar tant les dificultats que hi ha hagut i hi ha per regular l’activitat científica com aquelles que es plantegen quan tractem de presentar la ciència com la principal eina útil per establir regulacions legals.

L’anàlisi de la conferència d’Asilomar també ha sigut útil per discutir qui pot o ha de tenir l’estatus d’expert en una controvèrsia d’aquesta magnitud. De fet, l’episodi evidencia que aquesta categoria d’expert està contínuament sotmesa a negociació. D’altra banda, el paper que tindran en la controvèrsia sobre la seguretat de la tecnologia del DNA recombinant grups com el de Science for the People, que van reivindicar el debat públic sobre els límits de la investigació, constitueix una bona mostra de com va anar apareixent la necessitat d’un gir participatiu en ciència. Es començava així a reivindicar una democratització de la ciència; una reivindicació que en els últims anys ha adquirit molta més visibilitat, tot i que encara constitueix un repte de primer ordre per a la ciència actual.

Portada del número de setembre de 1971 de Science for the People. 

Ara bé, com hem plantejat, Asilomar mai no va constituir un bon model d’autoregulació de la comunitat científica, i encara menys un gir participatiu. Per contra, els fets que van tenir lloc només un any més tard a Cambridge (Massachusetts) són molt més interessants a l’hora de constatar fins a quin punt el debat sobre la seguretat de la tecnologia del DNA recombinant es va poder plantejar en altres termes, superant els límits tradicionals del saber expert. Les mesures acordades a Asilomar bàsicament reclamaven contenció física (mesures per evitar l’exposició directa al material biològic al laboratori), contenció biològica (amb l’ús, per exemple, de les soques atenuats d’E. coli) i un bon comportament humà (no menjar al laboratori, no pipetejar amb la boca, etc.). Aquestes mesures, però, no sempre van resultar convincents i quan el 1976 es va plantejar la creació a la Universitat de Harvard d’un laboratori de seguretat per al desenvolupament d’aquesta mena d’investigacions, va haver-hi una forta contestació social i acadèmica. Els membres locals de Science for the People van tenir un protagonisme destacat en allò que va derivar en una sèrie d’audiències públiques a l’ajuntament de Cambridge i la creació d’una comissió que havia d’establir si la proposta de creació del laboratori podia prosperar. En aquella comissió, hi van participar el gestor municipal, un enginyer, un treballador social, una mestressa de casa, un professor, un metge, una monja, un exregidor de la ciutat i l’oficial de salut de la ciutat. El debat es feia així extensiu a una diversitat d’agents socials molt major que la que va poder donar-se a Asilomar.

El cas ha sigut analitzat en publicacions recents per investigadores com Alyssa Botelho i ens mostra com ja llavors el debat sobre la regulació es va poder plantejar d’una manera molt més matisada: des d’una perspectiva crítica amb el reduccionisme imperant a Asilomar a l’hora de tractar una qüestió tan complexa com la salut; amb una consideració explícita de l’impacte dels interessos capitalistes en el desenvolupament d’una ciència eminentment aplicada; i tenint en compte el gran valor que tindrà un debat més ample en l’esfera pública. Tanmateix, malgrat la major riquesa del debat generat en aquest últim cas, allò que ha transcendit, de manera clarament esbiaixada, i que s’ha fixat en la memòria col·lectiva de la comunitat científica, és el que es va escaure a Asilomar. Sens dubte, a la llum de les línies anteriors, la investigació històrica i la comunicació científica hauran de contribuir a una revisió exhaustiva d’aquests episodis per, d’aquesta manera, contribuir a una millor resolució dels nous debats que continuaran generant tecnologies com la del CRISPR.

Ximo Guillem Llobat
IILP-UV

Com citar aquest article:
Guillem Llobat, Ximo. El congrés d’Asilomar. Sabers en acció, 03-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/el-congres-dasilomar/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.