Els somnis de la raó

—Si es construïra un mapa global dels llocs de la Il·lustració, la imatge que en resultava seria plena de clarobscurs.—

A la fi del segle XVIII, moltes activitats relacionades amb la ciència havien trobat espais per al seu desenvolupament, com ara salons, tertúlies, cafès, teatres, places, etc. A més d’aquests llocs públics, altres territoris més acadèmics també van experimentar una gran expansió. Es va produir la creació d’un gran nombre de noves acadèmies a punts molt diversos del món, des de Sant Petersburg (creada el 1724) i Berlín (fundada el 1700, i remodelada posteriorment a mitjan segle) fins a Barcelona (el 1764), passant per Bordeus (1712), Uppsala (1728) o Dublín (1785). També es van crear noves societats com la Societat Noruega de Ciències (1760) a Trondheim, l’Acadèmia de Ciències i Belles lletres de Nàpols (1778) o l’Acadèmia Reial de Ciències de Lisboa (1779). Moltes d’aquestes acadèmies van organitzar cursos i van publicar revistes amb articles dedicats a temes que avui considerarem «científics», tot això barrejat amb assumptes molt diversos sobre economia, política, literatura i arts, sense tot just solució de continuïtat.

També les universitats van experimentar reformes significatives. Va ser un període de crisi per a algunes de les més antigues, com les d’Oxford o Heidelberg. Un visitant del laboratori d’Oxford, situat als soterranis de Museu Ashmolean durant el segle XVII, es va sorprendre de l’estat dels instruments, bruts, desordenats i quasi tots trencats, així com el poc interès per solucionar la situació per part del professor Richard Frewin, igual que va ocórrer amb els seus successors, que van conjugar discretes carreres en medicina i ciències experimentals. Per a d’altres, com les de Leiden o de Montpeller, van ser períodes de prosperitat i creixement. A Leiden es va apostar per l’ensenyament de la física experimental associada amb nous instruments, demostracions i manuals. Com en unes altres universitats, els ensenyaments de química, sota la direcció de Herman Boerhaave, s’impartien en clara connexió amb la medicina, encara que els seus continguts anaven molt més allà de les qüestions mèdiques. Van sorgir càtedres de química, física experimental i botànica a moltes altres universitats europees, més o menys connectades amb altres espais abans esmentats, i sota la protecció de poders públics, societats filantròpiques i particulars.

Museu de Ciència de la Universitat de Coïmbra remodelat a la dècada de 1770 després de la reforma del marquès de Pombal. Turismo en Portugal.

Amb la remodelació dels cursos també es va produir una reorganització de continguts i disciplines. Es van crear nous espais d’ensenyament, inclosos laboratoris i amfiteatres per a la demostració pública, va augmentar la població universitària i també va créixer el nombre de persones curioses que assistien als cursos com a mer entreteniment, sense necessitat de cursar un cicle d’estudis complet. A Portugal, les principals reformes es van produir durant els anys del marquès de Pombal, a la dècada de 1770, qui va realitzar una important remodelació de la Universitat de Coïmbra i va crear un nou edifici per albergar les col·leccions d’història natural i un gabinet de física experimental, a més d’un laboratori. Aquest edifici és avui el Museu de la Ciència de Coïmbra.

Tots aquests canvis van permetre que les matèries relacionades amb la ciència exerciren un paper creixent en la formació de les persones educades europees, sense arribar a desplaçar la cultura clàssica que va continuar sent el nucli fonamental de la formació universitària. El procés d’incorporació de matèries científiques es va produir amb especial intensitat a les noves institucions educatives dels primers anys de la Revolució Francesa, les écoles centrals, que serien el germen dels posteriors liceus i l’educació secundària. D’aquesta manera, els cursos en acadèmies, liceus i universitats, destinats a públics diversos, es van solapar amb les demostracions públiques de professors ambulants com François Bienvenu, i els experiments realitzats a cafès, teatres i salons per afeccionats i persones particulars. Entre tots aquests espais es va establir una forta circulació de persones, instruments, productes i pràctiques experimentals, les quals es van anar remodelant en aquest trànsit, alhora que adquirien major visibilitat i legitimitat com a font de saber, utilitat i diversió per a la naixent societat burgesa.

La creixent legitimització social de la ciència va obrir les portes a noves formes de col·laboració amb els poders polítics i econòmics. Encara que aquesta col·laboració pot remuntar-se a èpoques molt remotes, com hem pogut comprovar en la nostra travessia per la ciència il·lustrada en Sabers en acció, les noves concepcions polítiques dels governs il·lustrats van crear noves possibilitats. A Prússia, els polítics cameralistes es van envoltar d’autors relacionats amb la química o la medicina per utilitzar els seus sabers en el disseny de les seues actuacions i obtenir, al mateix temps, una font de legitimitat. Es va propiciar així una retòrica relacionada amb la utilitat pública de la ciència, que és un dels trets característics d’aquests anys a alguns països. Per exemple, un d’aquests autors d’economia política, Johann Heinrich Gottlob von Justi, professor de Göttingen el 1755, va escriure un manual en el qual criticava les ciències que no perseguien la utilitat pública, i afirmava que «els metafísics, els filòlegs i els astrònoms són els captaires, estafadors i borratxos del món acadèmic».

Jean-Antoine Chaptal, comte de Chanteloup, retratat per Charles Lemonnier. A les seves mans té un mapa dels nous edificis de l’Escola de Medicina. Wikipedia.

A França, els governs borbònics il·lustrats van fer servir amb profusió experts amb formació en ciències o medicina en la gestió de mines, manufactures i obres civils. La Revolució Francesa va ser un període decisiu en aquest sentit. És cert que es van tancar acadèmies i universitats durant els primers anys, en part sota les tendències igualitàries i antielitistes dels primers governs revolucionaris que veien en aquestes institucions rèmores de l’Antic Règim que pretenien liquidar. En realitat, després dels primers anys revolucionaris, es van construir centres renovats, molt més dinàmics, amb professorat més jove i obert a les novetats, que ràpidament es van transformar en llocs d’atracció d’estudiants de tot el món. Per recalcar els excessos antiacadèmics dels revolucionaris francesos se sol esmentar la frase d’un dels jutges que va condemnar el químic Antoine Lavoisier a la guillotina: «La República no té necessitat de savis». Al marge de la veracitat d’aquest fet, la veritat és que molts químics, alguns d’ells col·legues de Lavoisier, van acabar sent ministres o responsables d’importants àrees durant els anys finals del segle XVIII. D’aquesta manera, els anys de la Revolució Francesa van introduir noves formes de col·laboració entre ciència i poder, amb l’arribada d’autors científics a càrrecs de responsabilitat en els governs: famosos químics i metges van acabar exercint importants càrrecs durant la Revolució i l’Imperi. Es pot il·lustrar aquesta tendència amb dues biografies: Jean-Antoine Chaptal i Lazare Carnot. El primer va ser nomenat inspector de pólvores durant la Revolució i, posteriorment, ministre de l’interior de Napoleó, des d’on inspirarà importants lleis relacionades amb l’educació, la ciència i la indústria. El segon va ser pare del cèlebre Sadi Carnot, una figura clau en el desenvolupament de la termodinàmica. Lazare Carnot, menys conegut per les seues aportacions científiques que el seu fill, va ocupar diversos càrrecs durant la Revolució i l’Imperi, i Napoleó el va nomenar ministre de la Guerra.

També es van crear noves comissions consultives, com els comitès d’higiene pública, que gestionaven qüestions sanitàries a les ciutats. El resultat d’aquestes tendències va ser divers i va estar ple de clarobscurs. L’historiador Thomas Leroux ha demostrat que la presència de moltes més persones amb formació científica no va significar una millora en la protecció dels riscos industrials a la salut i al medi ambient en general. Les noves comissions van ser, en general, favorables als interessos de la indústria, en part perquè molts acadèmics tenien també interessos en aquest àmbit. Una manera d’aconseguir aquests objectius va ser la introducció de majors exigències probatòries que plantejaven requisits molt allunyats de les possibilitats de les víctimes, les quals podien veure fàcilment rebutjades les seues queixes per la seua falta de fonament científic. Aquest exemple mostra que els avanços de la ciència en diversos àmbits educatius, econòmics i polítics durant el segle XVIII no sempre van estar associats amb el progrés social i la utilitat pública, tal com repetien reiteradament alguns publicistes de la Il·lustració que van crear una retòrica poderosa amb gran poder de persistència.

Sessió de magnetisme animal de finals del segle XVIII realitzat per Laurent Guyot i Antoine Sergent. Al centre hi ha un instrument de producció d’electricitat mitjançant fregament. Bibliothèque National de France.

El llegat de la Il·lustració és, per tant, divers, ambigu i contradictori. Per a un conegut historiador nord-americà, Robert Darton, la fi de la Il·lustració i l’arribada del moviment romàntic, amb el seu major interès per l’irracional, es podria representar per la popularitat del mesmerisme, un grup d’autors que van circular per tot Europa realitzant demostracions amb fenòmens que denominaven «magnetisme animal». Estaven inspirats per l’obra del metge suís Franz Mesmer, qui afirmava poder curar mitjançant uns mètodes que actualment semblarien més aviat sessions d’hipnotisme barrejades amb fenòmens magnètics i elèctrics, si és que realment se’n poguera buscar un equivalent actual. Difoses entre les classes adinerades, les sessions de mesmerisme van tenir gran popularitat entre la població en general, i van causar també una forta controvèrsia en el context acadèmic. Segons Darton, pel seu caràcter popular i antiacadèmic, el mesmerisme obrirà una reacció romàntica enfront del racionalisme de la Il·lustració.

Aquesta coneguda interpretació és actualment molt discutida, en part mitjançant un replantejament del paper de la ciència en l’esfera pública. D’activitats semblants al mesmerisme, n’hi van haver una gran quantitat que van estar ben integrades en les acadèmies i universitats. En són un exemple els demostradors ambulants que recorrien les ciutats amb llanternes màgiques, espurnes elèctriques o explosions de colors produïdes pels nous fluids gasosos, com s’ha vist en el cas de Bienvenu. Les connexions amb el període romàntic també són intenses a través de diverses tendències. Els treballs de Giuseppe Galvani inspiraran els treballs del professor de la Universitat de Bolonya, Giovanni Aldini, que farà servir l’electricitat en experiments de resurrecció de cadàvers, que també van ser molt coneguts i controvertits a principi del segle XIX. Aquest tipus de demostracions en teatres anatòmics, juntament amb els experiments de física experimental i de química realitzats a espais públics i privats, van servir d’inspiració per a moltes obres del romanticisme, entre les quals el famós relat de Mary Shelley, Frankenstein, escrit el 1817. No és fàcil traçar una separació entre totes aquestes pràctiques, que continuaran durant bastant temps al llarg del segle següent. Aquesta mescla d’ingredients diversos, i fins a cert punt contradictoris, potser és una bona imatge de la Il·lustració, tal com es concep en l’actualitat.

Finalment, una altra de les qüestions que han sigut replantejades és la geografia de la Il·lustració. S’ha fet necessari parlar d’Il·lustració en plural perquè van tenir trets molt diferents des d’Edimburg fins a Berlín o Madrid. Els estudis locals han mostrat una gran varietat de realitats al llarg de diversos països europeus, que no coincideixen amb els relats habitualment centrats a França, Anglaterra o l’Europa Central. Aquesta diversitat és encara més àmplia si es consideren territoris més allunyats com Amèrica, l’Índia o la Xina, on els esdeveniments històrics es van desenvolupar d’una manera molt diferent als que ací s’apunten, per la qual cosa la seua inclusió permet comprovar els forts biaixos eurocèntrics presents en els relats habituals sobre la ciència i la Il·lustració. Vistes a nivell global, les interaccions de tots aquests processos van ser també complexes i van donar lloc a intercanvis desiguals i hibridacions diverses, a través de les vies obertes per viatges i mediadors de tipus divers, incloses les companyies comercials. Tot això va donar lloc a produccions originals en el terreny de la botànica, la medicina o la cartografia, de diversa rellevància segons els diferents escenaris.

Francisco José de Caldas (1768-1816). Wikipedia.

Per als autors americans, el segle XVIII va ser el període de grans expedicions botàniques i d’altres grans empreses d’exploració amb finalitats principalment imperials, però també es van realitzar investigacions que seguien agendes locals, a vegades relacionades amb la germinació dels processos d’independència que van culminar en l’últim terç del segle XVIII amb la revolució nord-americana i a principi del segle XIX amb la independència de les antigues colònies de l’imperi espanyol. En aquests processos d’independència, autors relacionats amb la ciència com Benjamin Franklin (als EUA) o Francisco José Caldas (al virregnat de Nueva Granada, després part del territori denominat Colòmbia) hi van tenir un paper decisiu. Alguns d’ells, com en el cas de Caldas, van pagar amb la vida la seua implicació en aquests processos.

A la Xina, per contra, hi havia tradicions intel·lectuals plenament arrelades que van interaccionar amb els nous sabers arribats d’Europa, a vegades de la mà d’ordes religiosos com els jesuïtes, durant el segle XVII, que conduirà a fortes tensions durant el segle XVIII. Al mateix temps, tant des d’Àsia com des d’Amèrica, continuaran arribant materials, objectes, tècniques i sabers de tipus molt divers, producte del saqueig imperial i del comerç. Per exemple, les expedicions botàniques dirigides a l’Amèrica del Sud arreplegaran un gran nombre de productes farmacèutics, com la quina, obtinguda de l’escorça d’un arbre sud-americà, del qual posteriorment, a principi del segle XIX, s’extraurà la quinina. Aquest producte esdevindrà un dels medicaments més importants dels segles posteriors.

La fàbrica de porcellana de Sèvres, una de las més importants d’Europa, on van treballar importants químics francesos. Wikipedia.

Un altre objecte d’interès comercial al segle XVIII va ser la porcellana, un producte de luxe importat de la Xina fins aquell segle. Diversos autors van treballar per aclimatar la producció de porcellana a Europa, a vegades a través de missions d’espionatge i assajos de diversos procediments més o menys reeixits. Finalment, es van instal·lar fàbriques a molts punts d’Europa, al capdavant de les quals es van col·locar personatges amb formació en ciències com Pierre-Joseph Macquer o Jean-Antoine Chaptal, que van utilitzar els seus sabers en la reorganització de les pràctiques i la millora de la producció, encara que sense poder confirmar totes les expectatives enfront de la utilitat de la ciència en les manufactures industrials.

El somni de la raó produeix monstres. Un gravat de Francisco José de Goya. Wikipedia.

A través d’aquestes empreses situades entre la ciència, la tecnologia i el comerç van anar avançant processos de colonització occidental que es van reforçar els segles següents. L’arribada de metges occidentals i d’altres autors relacionats amb la ciència va suposar un ingredient més en aquest procés de colonització, encara que amb reaccions i conseqüències complexes. A vegades, els informes acadèmics de les expedicions, com va ocórrer amb la famosa expedició d’Egipte de Napoleó, serviran per iniciar un espoli d’espècimens, antiguitats i documents que es va utilitzar també per a la construcció d’una certa imatge d’orient – irracional, derrotat i servil- als inicis de les tendències que Edward Saïd ha denominat “orientalisme”. Segons Saïd, l’expedició “va desencadenar processos entre Orient i Occident que encara dominen les nostres visions polítiques i culturals”.

En certa manera, els relats tradicionals de la Il·lustració, en els quals es retrata aquest període com els anys del “triomf de la raó”, han tingut un paper semblant a l’expedició d’Egipte, ja que van reforçar imatges eurocèntriques que es presenten com a part ineludible del progrés social i cultural. Instal·lades en el sentit comú de les poblacions europees, aquestes percepcions, com les diverses formes d’“orientalisme”, han servit per justificar dominis colonials, invasions i fins i tot genocidis, sovint sota l’excusa de la implantació de determinades formes de modernitat. Tots aquests clarobscurs han de tenir-se en compte a l’hora d’analitzar els trets de la ciència, la tecnologia i la medicina durant el segle que es denomina il·lustrat. Potser es poden representar aquestes noves imatges sobre la Il·lustració, entesa com un procés plural, divers i global, mitjançant l’ambigüitat creativa de la frase del famós gravat de Goya: “El somni de la raó produeix monstres”.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. Els somnis de la raó. Sabers en acció, 30-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/els-somnis-de-la-rao/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.