Frank Oppenheimer

—De la física i el compromís polític a una nova concepció del que ha de ser un museu de ciència.—

La història de la ciència del segle XX està farcida de físics convertits en autèntics herois culturals. Els seus treballs i contribucions, no obstant això, van ser possibles gràcies a la tasca de molts altres científics que a vegades queden en l’oblit o, almenys, sembla que són desplaçats a un segon pla. La intenció d’aquestes línies és la de recuperar la figura d’un d’aquests científics que podrien considerar-se de segon ordre per tractar d’explorar, des d’una perspectiva potser una mica menys coneguda, tota una sèrie d’aspectes relacionats amb l’activitat dels professionals de la ciència que sovint sol quedar eclipsada per les grans aportacions al coneixement que apareixen destacades en les biografies dels científics més llorejats. Per a això, es repassa ací la biografia de Frank Oppenheimer (1912-1985), germà del més conegut Robert Oppenheimer (1904-1967), responsable científic del Projecte Manhattan i un dels físics més influents del segle XX.

Frank Oppenheimer (centre) examina juntament amb Robert Thornton (dreta) un calutró. Wikimedia.

Frank Oppenheimer va estudiar física seguint els consells del seu germà major. Després de graduar-se per la Universitat de Johns Hopkins a Baltimore i realitzar una sèrie d’estades en diferents laboratoris europeus, incloent el laboratori Cavendish de Cambridge —on va poder treballar amb figures de la talla del físic Ernest Rutherford (1871-1937)—, el jove Frank va iniciar en 1935 el seu doctorat a Caltech, seguint de nou els passos del seu germà Robert. Allà va construir un espectròmetre de radiació beta, capaç de seleccionar electrons de diverses energies procedents de fonts radioactives, amb el qual va escometre diferents investigacions. En acabar la seua tesi doctoral i després d’un pas breu per la Universitat de Stanford, Frank Oppenheimer es va incorporar al Radiation Laboratory de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va treballar a les ordres d’Ernest O. Lawrence (1901-1958) en la separació d’isòtops d’urani i van fer ús de calutrons, uns espectròmetres de masses similars als ciclotrons dissenyats i emprats específicament amb aquest fi. En 1942, amb la creació del Laboratori Nacional d’Oak Ridge, el petit dels Oppenheimer va passar a col·laborar amb aquesta institució, dedicada a la producció d’isòtops i en particular a l’enriquiment d’urani. Finalment, va ser convidat a Los Álamos per treballar sota la supervisió directa del seu germà en la preparació del test de la primera bomba atòmica.

Frank Oppenheimer (1912-1985). Wikimedia.

Frank Oppenheimer va tornar a Berkeley en acabar la guerra. Allí va continuar treballant en diversos projectes, inclosa la construcció d’un accelerador lineal de protons. Finalment va obtenir en 1947 una plaça de professor de física en la Universitat de Minnesota, amb la perspectiva de treballar en un grup d’investigació que s’estava creant en aquella institució sobre raigs còsmics. Frank tenia, no obstant això, un passat que li causaria problemes seriosos als Estats Units després de la guerra. Com a estudiant de secundària, ja havia mostrat certes simpaties pels plantejaments vinculats a l’esquerra política. Durant els seus anys a Caltech, per exemple, va participar en les iniciatives de suport als republicans espanyols. Més encara, Frank va contraure matrimoni en 1936 amb la canadenca Jacquenette [Jackie] Quann (1911-1980), una activista de la Lliga de Joves Comunistes. Igual que molts altres intel·lectuals nord-americans, tots dos es van vincular durant alguns anys al Partit Comunista i a la seua batalla contra el racisme i la desocupació, així com contra el feixisme.

Llar de Frank Oppenheimer al seu ranxo de 1500 acres a la vall del Río Blanco, prop de Pagosa Springs, Colorado. Wikimedia.

El germà de Frank, Robert, lluny d’aprovar la seua pertinença al partit, va arribar a tirar-li en cara com el seu activisme l’havia retardat en l’obtenció del seu doctorat. De fet, el seu compromís polític va estar darrere del fet que no se li oferira un lloc com a investigador postdoctoral a Caltech i que no se li renovara la que el seu germà li va aconseguir a Stanford, abans d’incorporar-se —de nou, gràcies a l’ajuda de Robert— al Radiation Laboratory de la Universitat de Califòrnia. Acusat d’antiamericà pel seu activisme polític previ a la guerra i malgrat estar desvinculat del Partit Comunista des de 1940, la caça de bruixes del maccarthisme el va espentar a renunciar al seu treball a la Universitat de Minnesota en 1949, i no va poder trobar treball com a físic durant els anys següents. De fet, li va ser retirat el passaport, de manera que també li va resultar impossible aconseguir un treball a l’estranger, malgrat les ofertes que va rebre. Després de subsistir com a ranxer durant alguns anys, finalment va poder exercir a partir de 1957 com a professor de ciències en un institut de secundària, el Pagosa Springs High School. L’èxit dels seus estudiants, juntament amb algunes pressions dels seus col·legues, li van permetre incorporar-se un parell d’anys més tard a la Universitat de Colorado.

Exterior del museu Exploratorium. Pinterest.

El seu pas per l’ensenyament secundari va fer que es despertara en ell un interès per millorar l’educació científica, va rebre finançament per a desenvolupar experiments de laboratori que pogueren ser utilitzats per a l’ensenyament de la física i va contribuir a projectes com el Physical Science Study Committee (PSSC), concebut amb l’objectiu de millorar la docència d’aquesta disciplina en el marc d’una preocupació compartida per diferents  docents per l’evolució d’un ensenyament tradicional que semblava no aconseguir transmetre gens d’entusiasme per la física ni anar més enllà de la memorització d’equacions. Anys més tard, després de rebre finançament per a realitzar una estada a Europa que li va permetre conèixer algunes de les innovacions desenvolupades pels principals museus de ciència del vell continent, Frank Oppenheimer va fundar en 1969 l’Exploratorium de San Francisco. Un nou model de museu interactiu i participatiu, basat en els mètodes emprats per Oppenheimer per a encuriosir els seus estudiants, l’objectiu dels qual era que els visitants es divertiren descobrint els principis de la ciència. L’èxit d’aquest centre va ser tan gran que durant les dècades següents van sorgir nombroses rèpliques al llarg de tot el planeta, i va inspirar multitud d’experiències i centres similars.

Aquest tipus de museu de ciència va captivar durant les dècades finals del segle XX tant els poders polítics com gran part de l’opinió pública. Recentment, no obstant això, s’han alçat algunes veus crítiques que denuncien la presentació excessivament simplificada que de la ciència i el progrés es projecta en aquest tipus de centres, així com per la superficialitat i el poc coneixement real que massa vegades s’obté de la visita a aquestes institucions. De la mateixa manera, s’ha assenyalat com les activitats en aquesta classe de centres estan totalment dirigides cap a l’obtenció de respostes correctes. En aquest sentit, insisteixen, presentar els resultats de l’activitat científica com a veritats absolutes i inequívoques, obviant el context social en què s’emmarca i el seu procés d’elaboració, no hi ha dubte que té múltiples perills.

Pedro Ruiz-Castell
IILP-UV

Com citar aquest article:
Ruiz-Castell, Pedro. Frank Oppenheimer. Sabers en acció, 24-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/frank-oppenheimer-cat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.