La cort, espai de ciència

—Les corts de reis, virreis, cardenals i aristòcrates van constituir durant diversos segles un espai privilegiat de producció i circulació de sabers científics i pràctiques experimentals.—

La cort pot ser considerada un dels més complexos i elaborats escenaris de la cultura del Renaixement i del Barroc, per usar dues etiquetes recognoscibles. Un escenari que, per definició, representava tota la societat, però que, paradoxalment, era molt poc representatiu d’aquesta. La posició jeràrquica del senyor i dels seus servidors més immediats, els cortesans, els situava molt lluny de la resta de la piràmide social de la qual ells eren la cúspide. Una cúspide plena d’alambinades jerarquies internes per les quals no era fàcil ascendir, encara que, amb massa freqüència, resultava molt senzill descendir. La cultura cortesana va elaborar una peculiar representació del poder, de la relació entre els súbdits i el seu senyor, de la posició dels uns i dels altres en el teixit social, que es plasmava en unes determinades pràctiques culturals religioses, artístiques, literàries i també científiques.

Les Ciències i les Arts en l’espai cortesà, oli d’Adriaen van Stalbemt, pintat cap al 1650. Museo del Prado.

Així, les pràctiques culturals cortesanes van crear nous personatges, com el mecenes (un terme procedent de la cultura clàssica, tan del gust de l’època) i el seu correlat, el cortesà artista, poeta o filòsof (matemàtic, cosmògraf, metge). La cort va constituir per al científic cortesà un lloc capaç d’oferir-li oportunitats de demostrar el potencial del seu saber i de la seua perícia, però també de submergir-lo en un món d’intrigues, en el qual l’objectiu final era continuar gaudint de la protecció del príncep, de qui emanava tot el poder, i romandre sota la seua empara enfront de les rivalitats i les adversitats. Només cal pensar en l’exemple dels Medici, senyors de la Toscana, i el seu «matemàtic de cort» Galileu Galilei, prototips respectivament de mecenes i de científic cortesà. El científic cortesà, com l’artista o el poeta, es va caracteritzar per dos aspectes que el diferenciaven dels seus col·legues coetanis allunyats de la cort: la seua qualitat de servidor dependent econòmicament de l’arbitri del senyor i la seua disponibilitat absoluta per posar els seus coneixements al servei dels interessos del poder.

La Biblioteca d’El Escorial. Wikimedia.

Tanmateix, la situació del científic cortesà no respon exactament a la tradicional imatge que tenim de l’artista. Tampoc la seua relació amb el senyor (i, per tant, amb el poder) és la mateixa que la del mecenatge artístic, malgrat les al·ludides similituds. El més important dels elements distintius es refereix a l’amplitud i la transcendència dels usos socials (polítics, econòmics, culturals) que s’atorgava a les pràctiques científiques cortesanes, tant pels seus protagonistes com per les seues audiències. No es tracta de tornar a categories d’anàlisi sempre problemàtiques, com «ciència aplicada» o «utilitarisme científic». Tampoc no es tracta  d’aplicar, de manera automàtica, a la ciència de l’època conceptes i interpretacions que són pròpies del món artístic, atès que, en última instància, resulten inadequades per entendre les pràctiques científiques i les seues conseqüències. Des de la cort es va reclutar tota una sèrie de personatges, amb ocupacions, oficis o professions que avui quedarien emmarcats dins de l’àmbit científic, però que en aquella època es regien per pautes de la cultura cortesana, molt diferents a les de les societats actuals.

Presentació del gabinet de curiositats a Felip II (oli d’Anton Mozart, ca. 1617). Wikimedia.

La ciència, com també les altres formes de la cultura erudita, va ser treta dels monestirs i de les universitats, els seus tradicionals llocs de cultiu, per passar a conformar un ingredient més de la societat cortesana, en conjunció amb altres sabers sobre el món natural que procedien de cultures artesanes, desenvolupades fora de contextos acadèmics o eclesiàstics. Metges, matemàtics, naturalistes, cosmògrafs i astròlegs van entrar a formar part d’aquest escenari. Allí, fortament condicionats per la relació amb el seu patró, veurien transformades les condicions de la seua pràctica científica, de la producció de les seues obres i de la recepció de les seues activitats experimentals o de les seues produccions teòriques. A més, la cort no va ser únicament un escenari de pràctiques científiques, sinó que també es va convertir en una via essencial per a la seua legitimació. Van sorgir així, també a l’empara del poder, i sota la protecció dels monarques, les primeres acadèmies científiques, com la Royal Society de Londres o l’Académie Royale de Sciences de París. Entre aquestes acadèmies i les corts respectives es van negociar prestigis i carreres, es van decidir publicacions i prohibicions, es van marcar objectius i prioritats, es van projectar expedicions científiques i empreses colonitzadores, es van consagrar noves vies de coneixement científic i se’n van deslegitimar d’altres.

Colbert presenta a Lluís XIV els membres de l’Acadèmia de Ciències, oli de Henri Testelin pintat el 1667. Wikipedia.

Una gran part de la ciència emanada de les corts europees dels segles XVI al XVIII va estar, doncs, estretament vinculada als interessos del poder, en el sentit més ample de la paraula. Un poder que incloïa el coneixement imprescindible per al control i l’explotació del territori i dels éssers que el poblaven. Elaborar aquest saber, així com les pràctiques experimentals tendents a desenvolupar-lo i aplicar-lo, constitueix el programa màxim de la ciència cortesana de l’època. Aquesta nova manera d’entendre la utilitat de la ciència va obrir el camí a plantejaments nous en el terreny de la filosofia natural, en el qual l’experimentalisme i l’empirisme van anar afermant-se, en contrast amb els sectors intel·lectuals defensors de la tradició i de l’autoritat dels clàssics. Les controvèrsies entre antics i moderns, tan característiques de la República de les Lletres, van ajudar a fer circular aquests nous plantejaments de la filosofia experimental i a atorgar als seus defensors un prestigi creixent. Aquests sabers havien de ser cada vegada més fiables i contrastables, amb la finalitat que pogueren ser utilitzats en la nova geopolítica militar europea, marcada en teoria per disputes dinàstiques i religioses, però realment provocada per la competència en l’expansió i el fiançament de recursos naturals, tant en territoris europeus com colonials.

Galileu compareix davant la cort papal, segons la recreació del pintor Joseph-Nicolas Fleury, el 1847. Wikimedia.

En síntesi, la cort va ser escenari de nombroses pràctiques científiques, que van estar enfocades en tres plans diferents: un mitjà per enaltir el poder, un instrument per mantenir els imperis colonials i una eina per facilitar l’explotació eficaç dels recursos naturals del territori. Aquests tres plans d’actuació es van reflectir en el desenvolupament de diferents àmbits de la pràctica científica: la medicina i la història natural, la mineria i la metal·lúrgia, la fortificació i l’artilleria, l’enginyeria civil i l’arquitectura, la geografia i la cosmografia.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Com citar aquest article:
Pardo Tomás, José. La cort, espai de ciència. Sabers en acció, 11-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/la-cort-espai-de-ciencia/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.