Les instal·lacions militars

—Investigar per a guanyar la guerra: el conflicte armat com a estímul per al desenvolupament de la ciència i la tecnologia.—

Des dels orígens de la humanitat, la guerra ha sigut un dels principals estímuls per al desenvolupament de la ciència i la tecnologia. Tenim evidències d’innovacions tecnològiques el desenvolupament de les quals respon a interessos militars des de l’antiguitat, com en el cas de la roda, concebuda a Mesopotàmia al voltant de l’any  4.000 ANE i vinculada al desenvolupament de carros de combat. Certament, els primers vehicles amb rodes van ser utilitzats en el camp de batalla, tal com posa de manifest l’Estendard d’Ur, una obra d’art sumèria conservada al British Museum de Londres, que constitueix la representació més antiga que hi ha de la roda. No podem, per tant, obviar la important mobilització de recursos econòmics i humans que els interessos militars han suposat per a l’activitat científica i tecnològica, i han facilitat així l’aparició d’espais per a la investigació que van més enllà dels tradicionals laboratoris. Aquest és el cas dels camps de batalla i de les instal·lacions militars, on el cultiu de la ciència i el desenvolupament tecnològic va resultar (i encara resulta) d’allò més freqüent. De fet, gran part del coneixement científic i tecnològic desenvolupat amb finalitats militars ha transcendit els camps de batalla per a acabar incorporant-se a la nostra idea de benestar, abastant aspectes no sols polítics, sinó també econòmics, socials i culturals.

Plafó de la guerra de l’Estendart d’Ur (c. 2600 a.n.e.), conservat al British Museum de Londres. Wikimedia.

En aquest sentit, les dues grans guerres del segle XX ens permeten aprofundir en la importància que han tingut els conflictes bèl·lics per al desenvolupament de l’activitat cientificotecnològica. Una cosa que es va posar de manifest en la Primera Guerra Mundial, descrita per multitud d’autors com la guerra dels químics, tant per l’ús d’agents químics com el clor, el fosgèn o el gas mostassa als camps de batalla, com per la importància que va tenir la producció d’explosius. Una guerra que, per a uns altres, hauria de veure’s més aviat com la guerra de la informació o la guerra dels enginyers, atès l’important paper que van exercir les noves tecnologies en l’esdevenir de la contesa. El desenvolupament de nou armament, la introducció dels tancs, l’ús d’avions, dirigibles i submarins o el paper jugat per les comunicacions telefòniques, telegràfiques i de ràdio durant la contesa, són només alguns exemples. La introducció de totes aquestes novetats tecnològiques va revolucionar la manera en què es va plantejar i va desenvolupar la guerra per terra, mar i aire. Una nova manera de fer la guerra en la qual l’activitat científica i la innovació tecnològica van resultar crucials. En aquest sentit, l’èxit en l’enfrontament armat va recaure en el domini de tota una sèrie d’habilitats entre les quals hem d’incloure no sols la capacitat de prendre decisions econòmiques i militars, sinó també de millorar les tecnologies. Sens dubte, en fer coincidir els programes d’investigació amb les necessitats militars i en demostrar-se en el camp de batalla la utilitat dels avanços científics i tecnològics, la ciència i la tecnologia, així com les seues institucions, van adquirir un reconeixement substancial i una important autoritat cultural.

Ús d’agents químics per part de soldats francesos a la primera línia de trinxeres (1918-1919). Wikimedia.

La Segona Guerra Mundial també resulta especialment útil per a exemplificar el que estem mostrant, perquè va ser crucial per al desenvolupament de diferents àmbits com els de l’enginyeria espacial, els materials sintètics, la microscòpia electrònica, el radar, etc. En particular, aquest conflicte va ser especialment determinant per al desenvolupament de l’ordinador i de la física atòmica i nuclear. De fet, la concepció de les primeres computadores electròniques programables va ser possible, en gran manera, gràcies als treballs realitzats a Bletchley Park, una instal·lació militar britànica on criptògrafs com Alan Turing (1912-1954) es van esforçar per desenvolupar mètodes per a desxifrar els missatges enviats pels alemanys mitjançant màquines com la coneguda Enigma, considerada una màquina inexpugnable pels criptògrafs nazis. Sens dubte, Turing va exercir un destacat paper en aquesta tasca de descodificació de missatges, i va arribar a dissenyar per a això una màquina denominada Bombe, operativa en 1940. El treball en paral·lel que es realitzava a Bletchley Park va portar a altres autors, com el matemàtic Max Newman (1897-1984), a impulsar en 1943 la construcció d’una altra màquina denominada Colossus, amb la qual desxifrar els missatges de les màquines de Lorenz, emprades també pels nazis per a enviar missatges xifrats d’alt rang, que es van basar en la teoria estadística de Turing per descodificar missatges. Una màquina que, encara que demanava l’ajuda d’un operador humà, podia també decidir per ella mateixa d’acord amb unes instruccions predeterminades. En acabar la guerra, amb el retorn de científics i enginyers a les universitats i gràcies a l’experiència adquirida en aquestes instal·lacions militars per autors com el matemàtic Max Newman o l’enginyer elèctric expert en radars Frederic Williams (1911-1977), van poder desenvolupar-se els primers ordinadors electrònics operacionals amb programes emmagatzemats, com exemplifica el disseny i la construcció en 1948 de la Manchester Automatic Digital Machine (MADAM).

La computadora Colossus Mark 2, emprada per desxifrar codiss, operada per Dorothy Du Boisson (esquerra) i Elsie Booker (dreta), cap al 1943. Wikimedia.

D’altra banda, el Projecte Manhattan permet constatar la gran importància que van adquirir las  instal·lacions militars en el cultiu de la ciència i la tecnologia durant el segle XX. Desenvolupat als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial (amb l’ajuda del Canadà i el Regne Unit) amb la finalitat de produir una bomba atòmica com a resposta a la possible producció d’armes nuclears alemanyes, l’origen del projecte es remunta a 1942, a partir del control de les reaccions de fissió nuclear d’urani enriquit (²³⁵U). Sota el lideratge científic del físic Robert Oppenheimer (1904-1967) i el comandament militar del general Leslie Groves (1896-1970), l’èxit del projecte va quedar patent amb l’assaig nuclear conegut com la Prova Trinity, realitzat el 16 juliol 1945, un parell de mesos després de la rendició alemanya, signada el 8 maig de 1945. El test, realitzat en una zona remota d’Alamogordo (Nou Mèxic), va ser presenciat per diversos centenars de persones, inclòs un nodrit grup de científics encarregat de recopilar i analitzar les nombroses dades amb què valorar els efectes de la detonació d’una bomba de plutoni similar a la que finalment es va llançar el 9 d’agost de 1945 sobre la ciutat japonesa de Nagasaki (Fat Man), tres dies després del llançament de la bomba d’urani sobre Hiroshima (Little Boy).

Robert Oppenheimer i Leslie Groves examinen, juntament amb diversos col·laboradors, la zona zero de la Prova Trinity (1945). Wikimedia.

Són molts els autors que consideren que aquesta iniciativa va marcar l’inici d’una nova manera d’entendre la investigació científica i va obrir la porta a nous projectes interdisciplinaris de gran complexitat i grans dimensions en què es torna  necessària la participació de nombroses persones de diferent formació i procedència. No en va, el Projecte Manhattan va ser un projecte secret que va suposar la mobilització d’una part important de la comunitat de físics nord-americans en un projecte d’enginyeria de magnitud excepcional. De fet, per al seu desenvolupament es va comptar amb l’esforç de més de mig milió de persones en total, si bé poques van ser les que, fins i tot treballant-hi, van conèixer l’objectiu final. Per a la seua realització es van crear diverses instal·lacions de caràcter militar, declarades àrees d’exclusió total a les quals no es podia accedir sense autorització de l’exèrcit, com va ser el cas del Laboratori Nacional Oak Ridge, emplaçat en una localització secreta en què es va crear una ciutat amb tots els serveis necessaris per a poder acollir els científics i les seues famílies, sobre les vides de les quals es va aplicar un ferri control per comandaments militars. Una cosa similar al succeït al Laboratori Nacional de Los Álamos, concebut per a coordinar els esforços del projecte i dissenyar en última instància les armes nuclears nord-americanes. Un complex militar que va acabar convertint-se en un dels majors centres d’investigació del món.

Pedro Ruiz-Castell
IILP-UV

Com citar aquest article:
Ruiz-Castell, Pedro. Les instal·lacions militars. Sabers en acció, 19-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/les-installacions-militars/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.