L’ús dels sentits en ciència

—El paper de la vista, el gust, l’olfacte i el tacte en la química del segle XVIII.—

La investigació històrica s’enfronta a reptes singulars quan es tracta de comprendre el paper dels sentits en la història de la ciència. La majoria de les impressions sensorials formen part de les nostres experiències quotidianes. Sovint, les impressions sensorials ens arriben sense la intervenció del pensament conscient. Una olor a l’aire, el tacte de la pell d’un animal, el gust d’una beguda agra… Totes aquestes sensacions es manifesten inclús abans de ser capaç de descriure-les amb paraules. L’experiència modela la forma de percebre les impressions sensorials i les facultats sensorials evolucionen al llarg de la vida. Tenint en compte com canvien els sentits, pot resultar difícil considerar-los històricament. Les persones interessades en les experiències sensorials del passat poden llegir relats escrits sobre aquests temes, però difícilment poden recrear amb fidelitat les impressions sensorials experimentades en temps remots. Afortunadament, aquestes dificultats no han desanimat del tot la investigació sobre la història dels sentits.

El denominat “gir sensorial” (sensory turn) és un moviment historiogràfic que va ser liderat per David Howes i Marc Lalonde a la dècada del 1990 i que ha abordat aquest problema i ha ofert conclusions convincents. Howes i Lalonde sostenen que l’experiència dels sentits depèn del context social i històric. Per exemple, les persones d’una època en què certes espècies o fruites eren una luxosa raresa probablement experimentaven els seus sabors amb una intensitat molt més gran del que és habitual actualment. Així, diversos autors del segle XVIII van descriure el gust de la pinya amb forts superlatius, com Hale, qui el 1757 va afirmar emfàticament: “el seu deliciós gust enfosqueix tots els altres mèrits”. Avui dia, pocs descriurien amb uns elogis semblants aquesta humil fruita que moltes persones mengen enllaunada de forma quotidiana. Aquest exemple suggereix que si analitzem bé la relació amb els sentits de certes persones en una determinada època i lloc es podrà comprendre millor tant el període històric en general com a aquest grup humà en particular.

Tints químics. Nicolas Hoizey, Unsplash.

Inspirant-me en els mètodes del gir sensorial, em centraré aquí en el tema de la ciència del segle XVIII, ja que la recerca científica es basava en els sentits i, per tant, la seva anàlisi pot oferir resultats esclaridors en la direcció abans assenyalada. Exploraré el cas de la química francesa i la seva relació amb els sentits com una eina fiable utilitzada pels químics en el seu exercici quotidià.

Els textos que documenten la pràctica de la química del segle XVIII són nombrosos. Alguns químics van publicar les seves obres en llibres de gran difusió. El Dictionnaire de Chymie de Macquer (1773) o el Traité élémentaire de chimie de Lavoisier (1789) són dos exemples ben coneguts d’aquest tipus de textos. Altres químics es comunicaven escrivint-se cartes entre ells o assistint a institucions científiques com l’Acadèmia de Ciències de París. Els pensaments i les impressions dels químics també han quedat registrats en les seves notes privades de laboratori. La combinació d’aquestes fonts ofereix una imatge sorprenentment clara de l’ús dels sentits en la química.

Una primera revisió d’aquestes fonts mostra les variades formes de relació dels químics amb els sentits. Es poden percebre canvis tant al llarg de la centúria com entre els diversos personatges implicats. El segle XVIII es va caracteritzar per un canvi d’actitud cap als sentits. Diversos filòsofs van escriure sobre la falta de fiabilitat dels sentits, considerant-los volubles i massa canviants per a ser dignes de confiança. La noblesa francesa, enmig de les tensions socials de les dècades anteriors a la Revolució, va desenvolupar una forta aversió a les males olors. Era una forma de crear una distància sensorial amb la població més pobra. Aquesta visió negativa dels sentits, tanmateix, no era compartida per tots els membres del món acadèmic relacionats amb la ciència. De fet, es pot rastrejar la persistència dels sentits en els escrits científics, amb una presència notable al llarg de tota l’edat moderna. També en la comunitat química es poden constatar diversos punts de vista. Alguns químics van expressar ocasionalment dubtes sobre la validesa dels seus propis sentits en contextos específics. Van afirmar, per exemple, haver estat enganyats pel gust d’una substància o per l’aspecte d’una pedra, la qual cosa els va conduir a una conclusió errònia. En manifestar la seva decepció, tanmateix, aquests autors estaven també oferint proves fefaents del fet que l’ús dels sentits era un ingredient habitual en la pràctica del laboratori. De fet, es pot dir que van tractar les limitacions dels sentits quasi de la mateixa manera en què van abordar les fal·làcies dels seus instruments experimentals, igualment enganyosos quan s’utilitzaven de forma poc adequada.

Es pot afirmar, per tant, que els químics, a l’igual d’altres científics, utilitzaven els sentits en el seu treball quotidià i comunicaven les seves impressions amb un vocabulari precís. Sovint no treballaven sols. Tenien ajudants i intercanviaven dades i productes amb col·legues o familiars. Amb freqüència, els informes indiquen que l’autor havia demanat l’opinió dels seus amics, dels seus fills o potser d’un apotecari proper, per demanar segones opinions sobre el gust o l’olor d’una determinada substància. Era una manera d’augmentar la fiabilitat de les impressions sensorials.

Representació d’un ajudant de laboratori. Diderot i d’Alembert, Encyclopédie. vol planches III, planche 1 (1765). ENCCRE.

Els sentits eren de gran utilitat per als primers químics moderns durant les seves tasques d’experimentació. La comprovació del gust era una tècnica bàsica en la identificació de substàncies. Les diferents sals podien ser quasi impossibles de distingir mitjançant instruments sofisticats, però eren fàcils d’identificar pel gust. Per a descriure el sabor s’utilitzaven diferents qualificatius. La sensació de certs productes es descrivia com a “astringent”, “aguda” o “punxant”. Algunes sals tenien gust “de cremat”, altres sabor “amarg” o una textura “cruixent sota els dents”. De la mateixa manera, en temps en què no es disposava d’instruments adequats per a diferenciar entre diferents gasos, el sofre podia ser detectat mitjançant l’olfacte per quasi tot el món. Aquesta olor es descrivia com la d’un “ou podrit” (hatched egg) o simplement com una aroma “sulfurosa”. Els sentits també eren útils per a seguir el progrés d’experiments en curs. Una sobtada glopada de fum, un canvi d’olor o l’aparició d’un precipitat acolorit eren senyals sensorials que indicaven al químic que alguna cosa notable havia ocorregut. Encara que avui dia puguin semblar trivials, aquest tipus d’observacions van donar forma a la pràctica de la química del segle XVIII.

Passatge d’una anàlisi de l’aigua basat en gran manera en la descripció sensorial. M. Baudry, Traité des eaux minérales de Bourbonne les Bains, contenant une explication metodique sur tous leurs usages (Sirot, 1736), p. 2. Gallica.

Els químics del segle XVIII utilitzaven el cos i els sentits de diferents maneres. La seva pràctica es basava en l’execució curosa de gestos controlats. Es necessitaven mans fermes i sovint s’havien de vigilar la respiració, cuidar la roba i controlar els gestos per a evitar cremades o vessaments a la taula del laboratori. Entre els sentits, la vista era, per raons òbvies, el més utilitzat i esmentat en els informes químics. Però, com ja s’ha assenyalat, els analistes també recorrien sovint al gust, particularment quan s’estudiaven productes comestibles. Es podia descriure una aigua com de “gust agradable” o, al contrari, de “desagradable ranciesa”, la llet podia tenir un “gust suau i dolç”, però en ocasions es podia tornar “tan forta com el vinagre”. Les olors estaven casi sempre presents en el laboratori, per això s’utilitzaven com a pistes sobre la naturalesa de determinats productes. El tacte i les textures també eren útils per als químics. Sovint esbocinaven productes sòlids amb les mans per a investigar la seva naturalesa a través de la seva friabilitat o ductilitat. A més, alguns líquids, encara que idèntics en aparença, es podien distingir per la seva textura més o menys oliosa en tocar-los amb els dits, la qual cosa podia ser una pista important per a determinar-ne la composició química.

Atesa l’omnipresència dels sentits en les activitats químiques, és lògic que els químics haguessin de practica i refinar les seves destreses sensorials. S’entrenaven per ser capaços d’identificar diferències subtils de gustos i olors. Els cursos de química, cada cop més populars durant el segle XVIII, s’impartien generalment en forma de lliçó magistral i demostració experimental, però alguns professors prestigiosos permetien als seus alumnes, generalment amb previ pagament, certa interacció amb els instrument i els productes de laboratori, donant-los així l’oportunitat d’entrenar els seus propis gestos i sentits. Aquest tipus d’entrenament era també una necessitat, ja que gran part de la pràctica de la química implicava treballar amb experiències sensorials profundament desagradables que els futurs químics havien d’aprendre a suportar. Un químic va descriure el gust d’una aigua com una sensació tan extremadament repugnant que ofenia els sentits no només del bevedor mitjà, sinó també dels analistes professionals, suposadament acostumats als “gustos més desagradables”.

L’omnipresència dels sentits en el laboratori químic pot explicar-se en part pels desitjos de produir una ciència considerada útil per a la societat, un assumpte sobre el que es posa l’accent en nombrosos textos de química del segle XVIII. Els químics també cortejaven els poderosos i els feien nobles promeses per millorar la indústria, la salut o l’agricultura. Aquest tipus d’“utilitat” es basava sovint en qualitats sensorials. Per exemple, els químics que volien millorar la salut i la seguretat de diversos productes alimentaris havien de ser capaços de distingir els sabors preferits pel públic. Els químics també van treballar per millorar la salubritat i, per tant, van buscar formes químiques de neutralitzar les olors. També sabien que, encara que no tots tenien accés a instruments, la majoria de la gent tenia sabers sensorials. Per això presentaven els seus descobriments en termes fàcilment comprensibles, descrivint productes que tenien gust de vi, d’espinacs o d’aigua marina, de manera que aquestes sensacions fossin comprensibles per part d’un públic ampli.

Farmàcia francesa del segle XVIII, anònim. Wellcome Collection.

Sovint s’ha afirmat que aquesta tendència dels químics a treballar amb els sentits i a utilitzar-los per a comunicar-se amb el seu públic constituïa una relíquia de la premodernitat. Segons aquest relat, un cop que la química es va modernitzar, arran de la suposada “Revolució química” de Lavoisier a finals del segle XVIII, els químics haurien abandonat gradualment els sentits en favor de mètodes més fiables, com instruments i mètodes precisos de quantificació. Tanmateix, això és en gran manera inexacte. Aquesta desorientada idea es basa en el supòsit que resulta impossible assolir rigor i fiabilitat suficient mitjançant l’ús dels sentits. Els estudis històrics recents han posat en solfa aquest prejudici. Els treballs d’historiadors com Anhfelt, Fors i Wendin han demostrat que un panel sensorial modern entrenat era capaç de distingir diverses substàncies utilitzant únicament els sentits i de comunicar la seva experiència usant únicament el llenguatge. Per tant, aquests autors sostenen que els primers químics i apotecaris moderns eren capaços de deduir l’origen d’una substància mitjançant els seus sentits i comunicar eficaçment les seves impressions sensorials. Aquesta conclusió es fonamenta en la rica varietat de paraules, comparacions, metàfores, modificadors i adjectius quantificadors que els primers químics moderns tenien a la seva disposició i que poden trobar-se arreu dels seus escrits, tant públics com personals.

En definitiva, es pot afirmar que la química, tant en l’actualitat com en el passat, es basava en l’ús dels sentits, si bé les actituds cap a l’ús del cos en ciència han canviat amb el temps. El segle XVIII és un moment important de la química en sentit ampli, del que sovint es diu que marca un punt d’inflexió cap a la modernitat. A causa d’aquesta opinió, sovint es pensa que aquest període va marcar l’ocàs de les pràctiques sensorials en les ciències. Els exemples anteriors mostren, tanmateix, que les transformacions en l’ús dels sentits al llarg del segle XVIII són una qüestió més complexa i prou rellevant com per a ser tinguda en compte en traçar el desenvolupament de la disciplina química en aquells anys. A pesar de l’auge dels mètodes analítics quantitatius, els químics van seguir utilitzant els sentits, ja que els proporcionaven una eina crucial en la difícil tasca d’establir afirmacions fiables sobre les substàncies químiques.

Armel Cornu
Uppsala Universitet / Université Paris Cité

* Traducció de la versió en castellà: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Cornu, Armel. L’ús dels sentits en ciència. Sabers en acció, 24-01-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/lus-dels-sentits-en-ciencia/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.