Microbiologia

—L’estudi dels microorganismes es va transformar en la segona meitat del segle XIX en una disciplina clau per al control i l’erradicació de malalties infeccioses.—

Les idees sobre l’etiologia de les malalties infeccioses van canviar amb l’evolució de la medicina. Per als metges grecs, les epidèmies s’originaven quan es produïa una “constitució epidèmica”, una conjunció de factors atmosfèrics i locals que afavoria l’aparició d’infeccions en els qui habitaven en un entorn determinat, l’equilibri del qual s’havia trencat. Canvis en la temperatura, en el règim de pluges, una catàstrofe natural, un fenomen astronòmic com un eclipsi o el pas d’un cometa podien originar aquest desequilibri. La cerca d’un element que fora comú a totes les persones que s’infectaven alhora, encara sense haver mantingut contacte entre si, va situar l’origen de la malaltia infecciosa en l’aire respirat, en l’atmosfera, i això va donar lloc a la teoria miasmàtica consolidada al llarg de l’edat mitjana. Els miasmes eren vapors o exhalacions emanats de la matèria orgànica en descomposició, a partir de cadàvers o de l’aigua estancada, que corrompien o alteraven l’aire atmosfèric. La seua mala olor els identificava com a nocius per a l’organisme, on penetraven mitjançant la respiració i alteraven els humors corporals. Es distingia la infecció del contagi, en el qual el contacte directe amb l’individu infectat o amb algun objecte o fomes que haguera tocat, transmetia en aquell moment el miasma a la persona sana, atesa la viscositat que se li atribuïa i mitjançant la qual romania adherida a la roba, els llençols, els utensilis de menjar, etc.

Malalties emergents i reemergents (Anthony Fauci, 2017). National Institute of Allergy and Infectious Diseases. 

Aquesta teoria miasmàtica a penes va variar fins al segle XIX. El metge renaixentista Girolamo Fracastoro (1478-1553) va atribuir als seminaria l’origen de la infecció. En deia així de les llavors o partícules que, per l’acció de la calor febril, es desprenien dels humors corromputs per la malaltia. Des de l’interior del cos de la persona infectada eixien a través de la respiració o pels porus de la pell i, en entrar en un altre organisme per mitjà de l’aire respirat o per contacte o a través de fomes, es depositaven en el mateix humor del qual provenien i en el qual reproduïen la corrupció original. Aquestes llavors no eren microorganismes, no eren partícules amb vida, per la qual cosa no es pot parlar d’una teoria animada del contagi en referència a la teoria dels seminaria de Fracastoro.

En les dècades de 1850 i 1860 es va comprovar que alguns paràsits animals, com els àcars o els cucs, podien produir malalties infeccioses, per exemple la sarna o les helmintiasis intestinals, i també alguns paràsits vegetals, cas dels fongs causants de la tinya. Va caldre esperar a l’últim quart d’aquesta centúria perquè es comprovara definitivament la teoria del contagi animat. La consolidació de la microbiologia i el seu posterior desenvolupament en les dècades següents és un dels factors que ha permès el control i l’erradicació total o parcial de moltes malalties infeccioses. Va demostrar que eren originades per éssers vius microscòpics que es transmetien des de persones infectades o des del mitjà que envoltava el malalt i va identificar els mecanismes de contagi: de persona a persona o a través de l’aire, l’aigua, els aliments, etc. Basats en aquests coneixements, els responsables de salut pública van dissenyar mesures preventives que miraven d’evitar l’adquisició d’aquestes infeccions per la població, com l’aïllament dels infectats, el sanejament del medi ambient, la potabilització de l’aigua de beure o la inspecció dels aliments.

Nena amb desnutrició. Wikimedia.

El diagnòstic clínic de la infecció que patia el malalt es va poder confirmar al laboratori bacteriològic mitjançant una bateria de proves que va permetre identificar al germen causant, bé per la seua visualització directa, bé a través de les reaccions immunològiques que produïa en l’organisme afectat. La verificació del microorganisme responsable era condició indispensable per a l’aplicació d’una terapèutica eficaç, dirigida a la seua eliminació del malalt, bé amb els anticossos específics (seroteràpia), bé amb els antibiòtics o antivirals enfront dels quals era sensible. El coneixement cada vegada major dels microbis patògens i de les reaccions defensives que produïa en l’organisme va portar així mateix a la fabricació de vacunes, una de les mesures preventives sanitàries de millor relació cost/benefici.

Rubèola. Wikimedia.

L’única malaltia infecciosa erradicada fins ara per l’home ha sigut la verola. L’aplicació sistemàtica de la vacuna antivariolosa des de la darreria del segle XVIII va permetre la seua disminució gradual fins que el 1980 l’Organització Mundial de la Salut la va declarar oficialment erradicada. Mitjançant una estratègia combinada, liderada per aquest organisme sanitari internacional, que incloïa campanyes de vacunació, vigilància dels focus epidèmics i xarxes d’informants en les poblacions afectades, es va aconseguir combatre aquesta malaltia que, en transmetre’s únicament de persona a persona, va desaparèixer quan l’últim individu contagiat (Somàlia, 1978) va ser aïllat i es va tallar la cadena de transmissió. Les pròximes candidates a ser erradicades són la poliomielitis, el xarampió o pallola, la rubèola, la parotiditis o galteres i la dracunculosi o infecció pel cuc de Guinea.

Últim cas de verola (Somàlia, 1978). Wolrd Health Organization.

El control de les malalties infeccioses és un objectiu difícil d’aconseguir. Els microorganismes es fan resistents als fàrmacs administrats, les vacunes són a vegades rebutjades o no arriben a tota la població. Factors com la pobresa o els conflictes bèl·lics impedeixen la prevenció i el tractament de les infeccions, més freqüents en organismes desnodrits, la globalització, amb l’auge del comerç internacional i els moviments poblacionals per causes migratòries o turístiques, afavoreixen la ràpida propagació d’aquestes malalties. L’aparició de malalties emergents, que són les produïdes per un agent infecciós fins llavors desconegut, com el virus de la immunodeficiència humana, causant de la SIDA, el virus de l’ebola o els coronavirus de la síndrome aguda respiratòria severa (SARS), de la síndrome respiratòria d’Orient Mitjà (MERS) o de la COVID-19 i de malalties reemergents, dites així aquelles que reapareixen en una zona en què ja no es produïen casos, com el còlera o la febre groga, juntament amb els canvis en el medi ambient per l’acció de l’home, que modifiquen l’equilibri entre aquest i els microorganismes que viuen en el seu hàbitat, el canvi climàtic amb l’escalfament del planeta i la utilització de nous procediments tècnics, com els que s’apliquen en la preparació de pinsos per als animals, probable causa de la “malaltia de les vaques boges”, són alguns dels obstacles que es troben en el camí per obtenir la disminució i desaparició de les infeccions.

Vacuna de la verola. Wikimedia.

El concepte de malaltia va canviar al llarg del segle XIX i el descobriment dels microorganismes com a causes morboses va portar a la consolidació de noves disciplines científiques, com la microbiologia mèdica. El laboratori bacteriològic era un espai per al diagnòstic clínic i el desenvolupament de mètodes preventius i curatius que es van portar a la pràctica clínica i es van integrar en les polítiques de salut pública. Les malalties infeccioses van disminuir amb tot això, però no van desaparèixer i avui dia continuen entre nosaltres. L’exemple de la COVID-19 el 2020 demostra amb claredat els estralls que un virus nou, molt contagiós per la seua transmissió respiratòria i davant el qual la població no tenia immunitat, pot paralitzar el món en poques setmanes abans d’aconseguir-se una vacuna i un tractament que permeten prevenir i guarir la malaltia. Es fa necessari, per tant, abordar la profilaxi i la terapèutica de les malalties infeccioses tenint en compte no solament factors estrictament mèdics, sinó també econòmics, socials, polítics, geogràfics i culturals, per aconseguir-ne el ple control i l’erradicació.

Mª José Báguena Cervellera
IILP-UV

Com citar aquest article:
Báguena Cervellera, Mª José. Microbiologia. Sabers en acció, 22-01-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/microbiologia-cat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.