Neurastènia: la malaltia del segle

—Nervis, gènere i modernitat a finals del segle XIX.—

El 1869, el neuròleg novaiorquès George Miller Beard (1839-1883) va descriure davant l’American Medical Association una nova malaltia: la neurastènia. Va encunyar aquesta expressió a partir d’arrels gregues que suggereixen una dolència produïda per “falta de força nerviosa”. Aquesta condició era considerada com a resultat de l’excés de treball intel·lectual i afectava principalment persones dedicades a professions liberals, com ara advocats, banquers i metges. Estava caracteritzada per la debilitat i l’esgotament físic i mental, que es manifestava en símptomes com l’insomni, els mals de cap, els trastorns digestius i sexuals, les idees obsessives, les fòbies i la incapacitat de fixar l’atenció i de prendre decisions.

Beard reconeixia que la malaltia sempre havia existit, però assenyalava que la seva incidència havia augmentat de manera significativa els anys abans de la seva xerrada de 1869. Aquest augment no era pas cap casualitat. Beard va explicar a les seves obres –A medical treatise on nervous exhaustion (neurastenia) (1880) i American Nervousness: its causes and consequences (1881)– que la neurastènia era el resultat de la civilització moderna sorgida de quatre transformacions principals: (a) les noves tecnologies de la comunicació, que permetien l’intercanvi ràpid de notícies i de missatges; (b) les màquines de vapor, que connectaven diferents parts del país a través dels sistemes ferroviaris; (c) el desenvolupament de les ciències; i (d) l’educació de les dones, que els permetia sortir de l’àmbit privat i domèstic i ocupar l’espai públic, simbolitzant els canvis socials. Per a Beard, aquestes característiques de la civilització moderna es trobaven especialment als Estats Units, on els casos de neurastènia superaven amb escreix els d’altres nacions.

L’associació entre neurastènia i civilització moderna va dotar la malaltia d’un gran significat cultural. Va arribar a rebre el sobrenom de “la malaltia del segle” i va esdevenir un autèntic marcador de la vida moderna estatunidenca. En aquell moment, el país estava vivint un creixement econòmic i industrial sense precedents, en una època denominada “l’edat daurada” (the Gilded Age). Les grans ciutats com Nova York, amb els seus gratacels, els seus tramvies, els seus grans magatzems i la seva electrificació, eren el símbol d’aquest creixement. A les grans urbs van emergir noves professions com els especuladors de borsa, van augmentar els salaris i va proliferar la migració des de les zones rurals. Tot semblava possible.

La neurastènia –una malaltia que afectava principalment a la classe burgesa i urbana– va aparèixer en aquest context de progrés, aconseguit gràcies al treball intel·lectual. Emmalaltir no era desitjable, però sí un marcador més dels avenços –aparentment imparables– de la nova civilització estatunidenca. El diagnòstic servia, per tant, com un senyal de virtut i una forma de naturalitzar la jerarquia social que col·locava l’home burgés i urbanita al cim com el màxim responsable del progrés de la societat.

La Fila de Diaris (Newspaper Row) de Nova York comptava amb els gratacels més alts de la ciutat, construïts a finals del segle XIX. 1906, Wikimedia.

Per explicar els mecanismes de la malaltia, Beard va utilitzar metàfores de la modernitat: comparava el cos humà amb un compte corrent o amb una pila elèctrica. Al llarg del dia, l’energia –representada pels diners o per l’electricitat– s’anava gastant en diverses tasques. La neurastènia apareixia quan hi havia un dèficit d’energia, és a dir, quan el compte corrent es quedava en números vermells o quan la bateria es quedava sense càrrega elèctrica. La comparació no només servia per il·lustrar els efectes de la patologia, sinó també per concebre tant la malaltia com el cos humà en els termes econòmics i tecnològics característics de la modernitat.

Aquest plantejament general també es va reflectir en els tractaments suggerits contra la neurastènia. S’aconsellaven dietes, repòs i viatges fora de la ciutat, per poder desconnectar de la sobreestimulació que efectuaven sobre el sistema nerviós. Els balnearis van esdevenir un destí típic per als neurastènics que buscaven un descans de les seves vides atrafegades, així com els viatges per Europa. Per als que no tenien tants recursos econòmics, proliferaren els tònics per vigoritzar el sistema nerviós i els llibres dedicats a donar consells, com l’obra Wear and Tear, or Hints for the Overworked (1871) del neuròleg Silas Weir Mitchell. L’electroteràpia –especialitat a la que es dedicava Beard– també era una forma popular de recarregar el sistema nerviós. El mercat oferia tota una sèrie d’aparells suposadament carregats d’electricitat, des de cinturons fins a pintes, que prometien enfortir el sistema nerviós i recuperar la salut. D’aquesta manera, la gestió de la malaltia també va servir per determinar els ideals de salut i de masculinitat: el bon subjecte modern havia de ser capaç de gestionar la seva energia, mostrant força de voluntat per poder reaccionar davant l’amenaça de la modernitat, i així poder garantir el progrés.

Anunci per al cinturó elèctric del Dr. McLaughlin. The Arizona Republican: Sunday Morning, 1 de febrer de 1903, p. 6. The Library of Congress: Chronicling America online data base.

La neurastènia servia, per tant, per definir no només els paràmetres de salut, sinó també noves formes de ser modern, amb una marcada diferència de gènere. El seu diagnòstic i tractament entre dones blanques burgeses als EUA n’és un clar exemple. S’ha vist abans al punt (d) que un dels trets de la civilització moderna segons Beard va consistir en l’auge de la dona moderna estatunidenca, educada i independent. Aquest ideal va assolir la seva màxima expressió en la figura de la “noia Gibson” (the Gibson Girl), representada com una jove soltera, artista, esportista i vestida a l’última moda. La noia Gibson va sorgir com a crítica a la figura de la dona burgesa victoriana, restringida a l’espai domèstic i cohibida en l’expressió de la seva personalitat i els seus desitjos.

La noia Gibson representava els ideals de la nova dona moderna jove, bella i emancipada, posicionada en contra dels valors tradicionals de la dona victoriana. Charles Dana Gibson, The Crush (1901). Wikimedia.

Les dones victorianes de classe mitja-alta eren les que típicament més patien de neurastènia, fins al punt que Mitchell –l’autor de Wear and Tear– va crear tot un sistema de tractament dirigit a elles per enfortir el sistema nerviós i circulatori. L’anomenada “cura del repòs” (the rest cure) consistia en la limitació de tot tipus d’activitat física i mental de la pacient, la qual havia de passar postrada i aïllada del seu entorn entre sis i vuit setmanes. Totes les seves funcions quedaven a càrrec d’un metge o infermera que es dedicava a ella dia i nit, alimentant-la amb una dieta especial, banyant-la i aplicant-li tractament com l’electroteràpia i els massatges, tot plegat per enfortir les funcions del cos des de l’exterior, sense que ella hagués de realitzar cap tipus d’esforç. Al llarg de diverses setmanes, la pacient anava recuperant el domini del seu cos i augmentant poc a poc l’activitat.

La cura del repòs consistia en l’aïllament de la dona i en un règim de dieta, exercici i massatge. Laura Gilpin (1923), The Rest Cure. The Museum of Fine Arts, Houston. Online collections.

El tractament de Mitchell va tenir una important repercussió en l’àmbit mèdic, va ser exportat a Anglaterra i aplicat a dones burgeses. Per a moltes d’elles, la teràpia va servir per distanciar-se de les seves responsabilitats domèstiques per un temps i sortir del rol opressiu que els imposava la societat com a mare i mestressa de casa. Tanmateix, per a altres, el tractament va produir un empitjorament dels símptomes de la neurastènia i van estar a punt de ser internades en un manicomi. Tal va ser l’experiència de l’escriptora sufragista Charlotte Perkins Gilman, que va narrar la seva vivència en un conte curt titulat “El paper pintat groc” (The Yellow Wallpaper) i publicat el 1891 a la revista literària The New England Magazine. Després de donar a llum a la seva filla, l’autora va emmalaltir amb neurastènia i va recórrer a Mitchell per tractar la seva condició. Els resultats van ser desastrosos: la reclusió i la limitació absoluta de l’escriptura i l’activitat mental la van dur al caire de la bogeria i només es va poder recuperar en trencar amb les restriccions imposades pel metge i denunciar el tractament a través del seu conte.

Les diferents respostes a la cura del repòs, així com les actituds cap a l’activitat intel·lectual de les dones, són indicatius de l’ambigüitat que sempre va caracteritzar el diagnòstic. Això també es reflectia en la recepció internacional cap a la malaltia. No tot el món estava d’acord amb la idea que la neurastènia era un marcador positiu d’una modernitat avançada i, encara menys, que el cim d’aquesta era la civilització estatunidenca. La malaltia servia per criticar l’estil de vida burgès, caracteritzat per l’excés i el luxe, en un període en què les revoltes socials d’obrers, la immigració i la pobresa eren el pa de cada dia.

Portada d’una edició de 1901. Charlotte Perkins Gilman (1901), The Yellow Wallpaper, Small, Maynard & Company. Wikimedia.

En aquest sentit, el final del segle XIX va estar marcat per un discurs transnacional preocupat per la degeneració i per la pugna entre països per presentar-se com els mes civilitzats. Cada nació establia els seus propis marcadors d’allò en que consistia la civilització, utilitzant-los com a forma d’enaltir les qualitats pròpies considerades virtuoses, alhora que es condemnaven les alienes. Metges de països com Espanya i França van argumentar que la neurastènia era un senyal de l’ambició desmesurada que caracteritzava la societat estatunidenca. Tractaments com la cura del repòs servien com un exemple més de les pràctiques salvatges realitzades als EUA i rebutjades als països realment civilitzats. En aquests contextos, la suposada baixa incidència de la neurastènia servia, per tant, com una forma de demostrar que aquests països no patien d’una mala modernitat, sinó que encara s’hi podia gaudir d’una vida plena, malgrat no disposar dels avenços econòmics i industrials dels EUA.
Tanmateix, a pesar d’aquestes crítiques, la neurastènia es va popularitzar en molts països amb el canvi del segle XIX al XX. El diagnòstic i els seus tractaments van operar com un element clau en els discursos i pràctiques al voltant de la vida moderna i van actuar com a pont entre els valors tradicionals i els canvis que s’apropaven en contextos tan variats com Espanya, Rússia i el Japó. Associada al progrés i als rols socials d’homes i dones burgesos, va servir per establir els paràmetres entre salut i malaltia, així com els rols socials i la identitat nacional molt més enllà dels EUA. L’anomenada malaltia del segle va ser, abans de tot, una resposta a l’amenaça i a la promesa de la modernitat, i una forma de generar noves identitats davant un món caracteritzat tant per la incertesa com per la possibilitat.

Violeta Ruiz Cuenca
IMF-CSIC

* Traducció de l’original en castellà: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Ruiz Cuenca, Violeta. Neurastènia: la malaltia del segle. Sabers en acció, 08-05-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/neurastenia-la-malaltia-del-segle/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.