Sabers d’un món globalitzat

—La primera globalització va començar amb la creació dels imperis colonials ibèrics: el forçat contacte intercultural va tenir conseqüències determinants per a la producció d’un coneixement mestís sobre la natura.—

L’espai geogràfic transmès per la geografia grecoromana clàssica tenia el centre en el mar Mediterrani i abastava uns 180° d’Est a Oest i uns 80° de Nord a Sud. Ptolemeu (segle II dC), com Estrabó segle i mig abans, havien caracteritzat la terra com una esfera en la superfície de la qual es distribuïen mars i terres de manera contínua. La seua obra es va difondre per l’occident europeu amb el nom de cosmografia o geografia, ja durant un segle abans que se’n fera la primera edició impresa (com era d’esperar, en llatí, la llengua de comunicació d’aquella mena de coneixement), publicada el 1475. Però, els viatges d’expansió colonial de portuguesos i castellans, iniciats al voltant d’aquestes mateixes dates van començar a modificar de manera important aquella representació geogràfica de les terres i els mars del globus.

Planisferi traçat pel cosmògraf portuguès Diego Ribeiro (1529). Wikimedia.

Les readaptacions dels models clàssics de la Terra als nous coneixements geogràfics van suposar un repte intel·lectual, però també un immens desafiament pràctic per a navegants i colonitzadors, així com per als poders polítics que els enviaven a explorar noves terres, a buscar un pas entre l’Atlàntic i el Pacífic pel sud del continent americà, o a «descobrir» un continent austral, que, segons aquells models, havia d’estar necessàriament en alguna part del sud del globus. No es tractava solament de textos o de representacions en dues dimensions: les naus lusitanes i castellanes van portar a Europa occidental notícies que qüestionaven el que els clàssics sempre havien afirmat: Àfrica era circumnavegable, la zona tòrrida era habitada i existien nombroses illes i un immens continent de dimensions, encara no definides, navegant cap a l’Oest. En poques dècades, el coneixement del món, de la seua natura i dels seus habitants va anar cobrant una dimensió que, per primera vegada, es plantejava a una escala veritablement global, que desfilava davant els ulls dels navegants. A Lisboa i a Sevilla arribaven testimoniatges i informacions sobre totes aquestes novetats, però també plantes, animals, objectes i persones procedents d’aquelles «quatre parts del món». Aquesta expressió, segons ha assenyalat l’historiador Serge Gruzinski, es va transformar en un motiu que es va plasmar, de manera textual i visual, una vegada i una altra durant dos llargs segles.

Les quatre parts del món, en la portada de l’Index Nominum Plantarum Universalis, de Christian Mentzel (1682). Gooble Books.

A grans trets, es podria dir que aquesta primera globalització va estar marcada des de l’òptica dels imperis colonitzadors per tres processos transcendentals i interrelacionats: (1) una obstinació de cristianitzar el món com a instrument irrenunciable per als poders colonials europeus, precisament quan el continent s’enredava en un sagnant enfrontament entre catòlics i protestants; (2) la mercantilització de l’economia, que girava entorn de l’explotació dels imperis colonials, la monetització dels intercanvis i el desenvolupament d’una xarxa comercial global cada vegada més densa, multipolar i interrelacionada; i (3) la creixent consciència per part de les corts europees de l’enorme importància que els sabers i les pràctiques científiques tenien per al govern dels estats i de les seues colònies.

Tot i amb això, des de l’òptica de les cultures no europees, aquesta primera globalització va suposar un desafiament a la supervivència, en la vasta gamma de possibles respostes que es van moure entre els pols oposats de la resistència i l’assimilació. La ingent quantitat d’intercanvis de coneixements, tècniques i instruments encara no ha sigut satisfactòriament recomposta i recalibrada per la historiografia de la ciència, massa temps sotmesa a relats (o big pictures) construïts des de la convicció en la supremacia europea. Actualment, sembla indubtable que els coneixements sobre la natura, les seues produccions i les seues transformacions es va anar elaborant a partir de trobades múltiples entre europeus i no europeus. Va sorgir així, des d’un principi, un conjunt de sabers mestís, híbrid, compost, del qual missioners i colonitzadors es van apropiar, gràcies a un occidentalisme militant que va quedar plasmat en dos dispositius inseparables, com ha assenyalat Walter Mignolo: la modernitat i la colonialitat. Tal va ser el dispositiu binomial amb què els europeus van pretendre imposar-se a la resta del món globalitzat.

El mercat de Goa pintat per Jan Huyghen van Linschoten cap al 1596. Wikimedia.

Els desafiaments plantejats per la necessitat d’organitzar i mantenir uns imperis –polítics, religiosos i militars– d’enormes proporcions constitueixen la clau explicativa fonamental per entendre l’extraordinari desenvolupament de l’activitat científica i la tècnica als segles XVI i XVII. Explorar, explotar, controlar i organitzar un imperi colonial, tractar de mantenir l’hegemonia militar i la unitat religiosa van exigir la mobilització d’ingents recursos humans i materials. El component científic i tècnic de moltes d’aquestes exigències explica la presència d’enginyers, arquitectes, cosmògrafs, pilots, cartògrafs, assajadors, metges, cirurgians, apotecaris, destil·ladors i herbolaris procedents de tot el mosaic de territoris governats o controlats per les polítiques imperials europees.

Factoria de la VOC (companyia holandesa de les Índies Orientals) a Hougly, Bengala, pintada per Hendrik van Schuylenburgh cap al 1665. Wikimedia.

A més dels metalls preciosos i la monetització econòmica, les riqueses naturals de les denominades «Índies» –Orientals i Occidentals– colonitzades pels europeus van aportar també altres elements d’enormes implicacions. L’alimentació dels europeus, asiàtics, americans i africans, així com els medicaments i les drogues amb què alleujaven les seues malalties van començar a canviar amb el flux dels intercanvis. Aquests intercanvis no solament es van plasmar en la intensificació dels fluxos comercials, sinó també en la introducció de noves plantes i animals, així com en el trasllat intercontinental (espontani a vegades, però molt més sovint forçat) de notables contingents de població, tot plegat transportat en les naus que protagonitzaven un comerç transoceànic cada vegada més intens. La hibridació, per tant, es va plasmar en la natura mateixa, en les alteracions dels ecosistemes, en els assots epidèmics i les resistències immunològiques d’humans i animals, així com en la fisonomia dels habitants de les quatre parts del món, a causa del tràfic d’esclaus, les migracions i la proliferació d’enllaços mixtos.

Kano Naizen, pintura de biombo d’art nanban (“dels bàrbars del sud”) que representa una nau portuguesa arribant a les costes del Japó. Wikimedia.

Noves institucions i corporacions van nàixer per regular, controlar i aprofitar aquest comerç, i van servir a més d’espai per a la producció i la circulació dels nous sabers, tècniques i instruments. Primer, la Casa da Índia a Lisboa, després la Casa de la Contratación a Sevilla; les diverses companyies mercantils de castellans, portuguesos, italians, flamencs i alemanys fundades en aquests ports; i les companyies comercials de les Índies Orientals als Països Baixos i a Anglaterra. Els interessos dels inversors, banquers i traficants que les integraven van estimular la circulació de béns, però també de sabers, teòrics i pràctics, sobre el món, la natura i les maneres com explotar-la. Tot va ser convertit en «matèria d’intercanvi», com ha assenyalat l’historiador Harold Cook. D’aquests intercanvis es parlarà en pròximes entrades de Sabers en acció.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Com citar aquest article:
Pardo Tomás, José. Sabers d’un món globalitzat. Sabers en acció, 09-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/sabers-dun-mon-globalitzat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.