Sobre les cures

—Una categoria feminista per a repensar els sabers en un món en crisi.—

La pandèmia de COVID-19 ens ha demostrat fins a quin punt la nostra supervivència com a espècie depèn no només de les cures que rebem, sinó també de la cura que proporcionem a les altres persones, des del començament de la nostra existència fins a la seua fi. Durant el confinament, cada vespre a les vuit, vam aplaudir al personal sanitari dels hospitals que atenia desbordat als pacients que patien els símptomes més aguts del que, en aquell moment, era encara una malaltia infecciosa emergent i desconeguda. Durant aquells dies, vam prendre consciència que no només el personal mèdic era fonamental per a sostenir el teixit social. Infermeres i infermers, auxiliars sanitaris, personal de neteja, així com caixeres i caixers de supermercat estaven també en primera línia de front responent a les necessitats més bàsiques de la població. Malgrat que els mitjans de comunicació els van elogiar com a herois, aquelles i aquells treballadors essencials estaven ocupats, paradoxalment, en alguns dels sectors més mal pagats del mercat laboral, evidenciant les desigualtats de gènere, classe i raça inherents a les nostres societats capitalistes.

Painting for Saints o Game Changer. Banksy, 2020.

Les acadèmiques i activistes feministes ens recorden que la devaluació de la cura és conseqüència de la seua associació històrica amb les activitats que han realitzat tradicionalment les dones en l’esfera privada, en consonància amb els rols de gènere establerts pel culte a la domesticitat al segle XIX. A més, la progressiva externalització i mercantilització de la cura han contribuït no només a la feminització, sinó també a la racialització de les activitats relacionades amb la cura al nord global.  A pesar de la manca de reconeixement del treball de cures, crisis com les epidèmies revelen tràgicament que segueix sent una part fonamental de les nostres vides. Nosaltres, els humans, no som individus aïllats, sinó éssers interconnectats, units per la nostra vulnerabilitat i responsabilitat compartida d’ajudar a aquells dels nostres semblants, que es troben en situació de necessitat.

Des d’una perspectiva feminista, les cures no només representen un poderós concepte ètic i polític per a repensar la justícia en les nostres democràcies; són també una categoria útil per a ampliar el marc de la història de la ciència, la medicina i la tecnologia mitjançant l’estudi del treball, sovint invisible, dut a terme per nombroses dones anònimes en temps de crisis. Així, les cures, enteses com a categoria historiogràfica d’anàlisi, ens permeten rectificar la visió androcèntrica que ha dominat la història de l’ajuda humanitària, examinant el paper crucial exercit per les dones en el sorgiment i l’expansió d’aquest moviment des de finals del segle XVIII ençà. Teoritzades per Berenice Fisher i Joan C. Toronto (1990: 40) com “una activitat específica que inclou tot allò que fem per a mantenir, continuar i reparar el nostre ‘món’ de tal forma que hi puguem viure de la millor manera possible”, les cures també proporcionen una eina analítica productiva per a abordar epistemològicament la pluralitat d’activitats d’assistència realitzades per dones com un conjunt de sabers pràctics que ha romàs al marge de la història de l’humanitarisme mèdic.

Les dones humanitàries han estat associades amb imatges estereotipades àmpliament disseminades als cartells de la Creu Roja durant les guerres mundials, que les retraten com a infermeres angelicals i/o mares compassives. Això és degut, en gran manera, al llegat de figures influents com la fundadora britànica de la infermeria moderna, Florence Nightingale (1820-1910), que va implementar una reforma sanitària a l’Hospital Scutari durant la guerra de Crimea (1854-1856). Malgrat el paper protagonista de Nightingale en la humanització de l’univers bèl·lic, la majoria de les dones humanitàries no eren infermeres professionals. Van ser voluntàries que havien rebut únicament un curs ràpid de formació en infermeria, com en el cas de la novel·lista ginebrina Hélène Pittard-Dufour (1874-1953), que va assistir a soldats ferits i malalts durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Altres representants humanitàries van aprendre sobre qüestions relatives a la salut femenina al llarg de les seues missions, com la mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), que es va especialitzar en obstetrícia com a directora de la maternitat d’Elna, una petita població al sud de França. En aquest centre, va ajudar en el part a mares espanyoles, jueves i gitanes romanís, que havien estat reubicades en camps d’internament al Rosselló francès durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Fotografia de la maternitat suïssa d’Elna, França. Château d’en Bardou. Autora: Dolores Martín-Moruno, 2017.

Al llarg dels principals conflictes de la primera meitat del segle XX, les dones humanitàries rarament van ser metgesses professionals, llevat d’aquelles poques que es van atrevir a desafiar la divisió sexual del treball imperant al terreny d’operacions. Entre elles van destacar la metgessa i pacifista britànica Hilda Clark (1881-1955), que va dirigir la maternitat de Chalons-sur-Marne durant la Primera Guerra Mundial, i la cirurgiana espanyola María Gómez Álvarez (1914-1975), que va treballar a l’Hospital Varsòvia de Tolosa per a millorar les condicions dels refugiats republicans exiliats a França. Les dones humanitàries eren activistes polifacètiques, com l’escriptora espanyola Concepción Arenal (1820-1893), que va defensar una gran varietat de causes: l’abolició de l’esclavitud i la prostitució, la reforma penitenciària, el dret de les dones a l’educació i la promoció de la Creu Roja Espanyola des dels seus inicis. Després de ser nomenada secretària de la secció central femenina de la Creu Roja Espanyola en esclatar la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), Arenal va dirigir un hospital instal·lat a Miranda de Ebro, que atenia soldats ferits d’ambdós bàndols bel·ligerants.

Concepción Arenal (1820-1893). Wikimedia.

Les dones humanitàries també es van unir a altres xarxes transnacionals femenines, com les creades per les “padrines de guerra” d’Argentina, Canadà, França, Espanya i Suïssa. Al llarg de la Primera Guerra Mundial, van enviar cartes i paquets per donar suport emocional als soldats belgues que sentien el que es coneixia com una nostàlgia característica que els assaltava a les trinxeres (en francès, le cafard). Les padrines de guerra no van ser les úniques dones humanitàries que es van ocupar de les víctimes de conflictes bèl·lics a distància. Altres exemples són les iniciatives organitzades per Marguerite Frick-Cramer (1887-1963) i la seua col·lega Marguerite van Berchem (1892-1984) al si del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. El seu treball es va centrar en promoure el benestar emocional i material de presoners de guerra mitjançant pràctiques administratives i de comunicació innovadores. Ambdues dones van contribuir a impulsar l’Agència Internacional de Presoners de Guerra, que s’ocupava de posar en contacte les famílies separades per la guerra processant grans quantitats d’informació per tal d’identificar i localitzar els presoners. Frick-Cramer va aplicar els seus coneixements jurídics per advocar per una millor protecció dels detinguts civils i va dirigir el Servei per a Famílies Separades durant la Segona Guerra Mundial. També va ser la primera dona a formar part de la junta directiva del CICR, trencant les barreres de gènere en una institució dominada per homes.

Per la seua part, Van Berchem va fer valer els coneixements lingüístics i culturals adquirits durant la seua feina com a arqueòloga al nord d’Àfrica per a establir el Servei Colonial el 1949 amb la finalitat de brindar a soldats indígenes una assistència personalitzada. El treball de Van Berchem, com el de la seua col·lega Frick-Cramer, es va centrar en la salut mental i emocional i va abordar problemes com la “malaltia del filferro espinós” (Stacheldraht-Krankenheit, en alemany), causada per l’aïllament i la incertesa dels detinguts. Aquesta afecció va ser identificada pel delegat del CICR Adolf Lukas Vischer (1884-1974), que va observar que els presoners patien apatia, avorriment i angoixa de resultes d’una reclusió prolongada. La seua recerca va posar en relleu la importància de mantenir la comunicació amb les famílies per alleugerir el patiment psicològic.

El compromís de Frick-Cramer i Van Berchem amb les cures es va estendre més enllà de les necessitats mèdiques immediates, mostrant la importància de cultivar aquesta activitat a distància, que en aquest cas es va traduir en saber fer servir xarxes d’informació i eines administratives per a mantenir el vincle entre els presoners i les seues famílies. Les seues contribucions reflecteixen les dinàmiques de gènere en la història de l’humanitarisme i el paper fonamental del treball de cures més enllà dels entorns clínics tradicionals.

Primera Guerra Mundial. Ginebra, Musée Rath, Central Bureau of the Sections of the Entente at the International Prisoners of War Agency. Marguerite Frick-Cramer (centre) amb els seus col·legues Jacques Chenevière (esquerra) i Etienne Clouzot (dreta). ICRC, V-P-HIST-03557-05.

Reflexionar sobre les cures més enllà de les professions mèdiques i sanitàries actuals ofereix una valuosa perspectiva històrica per identificar una àmplia gamma d’activitats que no només tenien com a objectiu curar ferides i malalties, sinó també millorar l’accés als serveis sanitaris de les persones necessitades i, en particular, procurar el seu benestar emocional, un concepte clau en la nostra comprensió actual de la salut mental. D’altra banda, el desenvolupament d’una història de les cures ofereix una perspectiva privilegiada per a restituir els sabers de les dones humanitàries i, així, reconèixer la seua autoritat col·lectiva en la història global de la salut. Fins i tot abans de la creació d’agències internacionals com l’OMS, les dones humanitàries van aconseguir transformar la salut en un problema transnacional i transdisciplinari cuidant d’un món en crisi.

Les cures han estat històricament definides com una ocupació femenina, i en no poques ocasions s’ha arribat a afirmar que les dones tenen una mena d’inclinació natural cap a sentiments tendres com l’amor o la compassió. Tanmateix, una anàlisi de gènere ens permet desconstruir aquests estereotips i reconèixer la complexitat de les activitats de cures. Les cures no només requereixen una preocupació moral i la manifestació de sentiments per alleugerir el patiment aliè, sinó també un coneixement concret de les seues circumstàncies per tal de planificar formes eficaces de millorar-les. A més, les cures sovint impliquen dur a terme treballs ingrats que requereixen tasques repetitives i desagradables, així com avaluar la seua recepció per part de les persones que reben l’assistència. Per tant, la producció de les cures desafia les divisions dicotòmiques establertes entre raó i emoció, treball i labor.

A pesar que les persones que presten cures segueixen sent predominantment dones, es necessita més recerca de gènere amb l’objectiu d’incloure l’anàlisi de les masculinitats en aquest àmbit d’estudi. Això és més urgent que mai, perquè les cures haurien de ser un assumpte que preocupés a tot el conjunt de la ciutadania en un món que es troba en constant transformació de resultes de crisis de naturalesa múltiple: pandèmies, guerres, canvi climàtic, etc.

Dolores Martín-Moruno
IMF-CSIC

Valérie Gorin
University of Geneva

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Martín-Moruno, Dolores, i Gorin, Valérie. Sobre les cures. Sabers en acció, 05-03-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/sobre-les-cures/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.