L’economia política de la salut

—Les dimensions psicològiques, socials i polítiques de les malalties.—

“La salut és quelcom més que l’absència de malaltia: la paraula salut implica una cosa positiva, és a dir, el benestar físic, mental i moral. Aquesta és la meta a què hem d’arribar, encara que estiga més enllà de les possibilitats de la medicina curativa i preventiva”. Aquesta frase, que forma part del text fundacional de l’Organització Mundial de la Salut, de 1948, recull una idea programàtica del salubrista suís Raymond Gautier, director en funcions de la Secció d’Higiene de la Sociedad de Nacions entre 1939 i 1942. Escrita en 1944, la declaració de Gautier –que provenia de la investigació fisiològica de laboratori–  representava l’adopció d’un principi bàsic: que la malaltia no sols és una pèrdua d’equilibri orgànic, l’anomenada homeòstasi, sinó també un problema psicològic, una fractura biogràfica i un trastorn de la integració social del malalt. Aquesta dimensió múltiple de la malaltia té nombroses facetes. Més enllà de la dimensió biològica, l’escriptor argentí Adolfo Bioy Casares li atribuí un sentit teleològic quan afirmà a través d’un dels seus personatges que “la malaltia és el pretext que dóna el cos per a morir.” S’ha escrit molt sobre el significat i el sentit de la malaltia. L’escriptora nord-americana Susan Sontag, en el seu assaig Illness as Metaphor (1978) la va definir com el costat fosc de la vida, el que, tard o d’hora, tots hem d’afrontar.

Retrat del metge, patòleg i antropòleg alemany Rudolf Virchow (1821-1902). Wikipedia.

L’antropòleg, polític i metge alemany Rudolf Virchow afirmà que “la medicina és una ciència social, i la política no és més que la medicina a gran escala” (1848). Totes aquestes afirmacions expressen fins a quin punt la malaltia posseeix una dimensió psicològica, social i política. La malaltia es manifesta a vegades com una percepció subjectiva, altres vegades sorgeix arran d’una troballa exploratòria causal, o a vegades es presenta com un accident inesperat. L’afectat reconeix uns símptomes –malestar, dolor, cansament…– que el personal sanitari tracta de traduir en signes de malaltia mitjançant proves exploratòries (anàlisis, radiografies…) i tot això sempre en un entorn familiar i comunitari que dóna un significat als esdeveniments. En funció del seu estat i de la seua actitud, el malalt decideix si, malgrat la seua situació, desitja preservar la seua vida normal o si, per contra, adopta el paper de pacient i segueix un itinerari terapèutic visitant el centre de salut i, tal vegada, suspenent l’activitat laboral. Per això la malaltia pot tenir una empremta biogràfica més enllà de la dimensió corporal. Això succeeix especialment en les malalties greus, com el càncer, les malalties degeneratives, els accidents cardiovasculars o certes malalties estigmatitzades pels valors culturals com la SIDA, la tuberculosi o la sífilis. La malaltia no sols té una dimensió orgànica o biològica, també en té una de psicològica, una de social i una de laboral.

Més enllà dels mites religiosos i de les llegendes literàries sobre paradisos originals, que es donen en totes les cultures i que es remeten a un suposat passat en què l’ésser humà visqué en harmonia amb l’ordre sagrat de la naturalesa, en què no hi havia pecat, malaltia ni mort, sabem que la malaltia és consubstancial a la vida. La vida és la vertadera malaltia mortal, diu Hölderlin. Però les formes en què es manifesta la malaltia en les col·lectivitats humanes són molt diverses segons factors socials i culturals. Si en l’antic règim les malalties dominants eren infeccioses i produïen grans catàstrofes epidèmiques, com la pesta o la pigota, que juntament amb les plagues de fam i les guerres foren causa de grandíssimes mortaldats, en canvi en les nostres societats postindustrials la mortaldat és menor i és causada principalment pel càncer, els accidents cardiovasculars i de trànsit, les malalties víriques i d’altres d’associades a l’envelliment, la deterioració del medi ambient, els hàbits nocius com el tabaquisme i les addicions, la pol·lució i els trastorns mentals. Veiem, doncs, que la malaltia és un estat universal que es manifesta de manera diferent en contextos i períodes històrics diferents.

El triomf de la mort de Pieter Brueghel el Vell (ca. 1562). Museo del Prado. Wikipedia.

És fàcil entendre que la salut està íntimament relacionada amb l’estil de vida: la dieta, l’exercici físic, el consum d’alcohol, el tabac, els medicaments, la higiene del medi i dels habitatges… són factors que s’afegeixen a la predisposició que determina l’herència biològica. Per això la informació i l’educació són essencials. Però també influeixen en la malaltia les condicions de vida que estan vinculades al nivell social, a la professió, al clima i a la cultura, que són diferents en cada racó del planeta, en les societats mediterrànies, escandinaves, asiàtiques o centreafricanes. A més, els països han adoptat mesures per a protegir la salut de la població, per exemple, la restricció del consum de drogues, de tabac o d’alcohol, i normes legals per a garantir les condicions de salubritat exigibles en els establiments públics, en el món laboral, les indústries contaminants i molts altres sectors. Tot això defineix un context social més o menys saludable que es tradueix en els nivells de salut d’una població.

Fuentes en Historia y Comunicación de la Ciencia.

L’article 25 de la  Declaració universal dels drets humans (Ginebra, 1948) proclama el dret universal a la salut de la forma següent: “Tothom té dret a tenir un nivell de vida adequat que li assegure a ell, així com a la seua família, la salut, el benestar i especialment l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris…” La Declaració universal va ser conseqüència d’un procés històric en el qual, des de finals del segle XIX, les lluites emancipadores dels treballadors, les dones i el reformisme social van donar resposta política al dret a la salut, la qual cosa es va plasmar en la majoria de constitucions democràtiques de les nacions. Especialment en els nuclis de desenvolupament industrial i també en les ciutats, les organitzacions obreres van promoure les primeres iniciatives, sistemes de conducta i societats de socors mutus que van establir les bases per a la participació de l’estat i l’administració pública en l’assistència sanitària. L’estat prussià de Bismark, en la segona meitat del segle XIX va crear el sistema de les anomenades Krankenkassen o caixes de malalts, i la Rússia tsarista va difondre el sistema Zetsvo per donar assistència als llauradors de les àmplies zones rurals. Eren els primers passos de l’anomenat estat providencial que, superant la idea de caritat i beneficència per a pobres, tractava de garantir l’accés a la salut i a la protecció social enfront de la pobresa i el desemparament en les societats contemporànies des de finals del segle XIX. Però va ser a partir de la Segona Guerra Mundial (1945) quan els sistemes nacionals de salut van tractar d’universalitzar l’atenció sanitària en el marc del model social de l’estat de benestar. En funció del model d’organització política i econòmica dominant, durant la guerra freda es va configurar una pluralitat de sistemes assistencials. Europa occidental, el Canadà, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda van crear serveis públics finançats amb fons estatals. El National Health Service (1948) britànic va ser pioner i un model per a imitar. No obstant això, als Estats Units l’atenció sanitària es basa encara avui en el contracte de serveis amb companyies privades d’assegurances mèdiques, de manera que l’estat només té el Medicaid, una ajuda sanitària mínima per a aturats i marginats, i el Medicare, assistència bàsica per a pensionistes. D’altra banda, durant la guerra freda el bloc socialista va desenvolupar models estatals d’atenció sanitària, que, a excepció de Cuba i Corea del Nord, es van enfonsar amb la crisi dels països comunistes de principis dels anys 1990 i la globalització del neoliberalisme desregulat, la qual cosa va produir en molts casos el caos sanitari en un procés de transició sense planificació en què els exclosos de la protecció estatal anterior van quedar inermes. A més, en la majoria dels països pobres que s’estenen per àmplies regions d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica, l’assistència sanitària és reflex de la desigualtat: formes tradicionals de medicina popular, curanderisme i ajuda humanitària internacional conviuen amb centres hospitalaris occidentals per a les elits i els directius d’empreses multinacionals.

Josep Lluís Barona Vilar
IILP-UV

Com citar aquest article:
Barona Vilar, Josep Lluís. L’economia política de la salut. Sabers en acció, 05-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/leconomia-politica-de-la-salut/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.