La invenció de la medicina mental

—Les claus culturals i sociopolítiques d’una nova especialitat mèdica.—

A finals del segle XVIII, el metge escocès Alexander Crichton es lamentava de la poca atenció que havia rebut fins llavors (especialment, entre els seus col·legues de professió) l’estudi de les alteracions de la ment, “tan comunes a les nacions civilitzades i universalment deplorades com la major calamitat que afligeix el gènere humà”; per aquest motiu, deia, ell mateix havia decidit emprendre –“amb la llibertat i l’esperit d’un historiador de la natura”– una anàlisi detallada dels “fenòmens mòrbids de la ment humana”. Poc després, el metge francès Philippe Pinel elogiava “els esforços” de Crichton “per omplir aquest buit de la ciència mèdica” amb la seva “penetració en les diferents operacions de l’enteniment considerades conjuntament amb les lesions que n’alteren el lliure exercici”, doncs només procedint d’aquesta manera, assenyalava, es podien esperar “progressos en la doctrina de l’alienació de l’ànima”. I, uns anys més tard, el deixeble de Pinel Jean-Étienne-Dominique Esquirol obria una de les seves primeres obres amb un cèlebre fragment que compendia d’una manera molt eloqüent les implicacions de l’innovador plantejament de Crichton i el seu mestre:

“Quantes meditacions s’ofereixen al filòsof que, apartant-se del tumult del món, recorre un asil per a alienats! Allí trobarà les mateixes idees, els mateixos errors, les mateixes passions, els mateixos infortunis: tot és com al món mateix. Però, en un asil, els traços són més forts, els matisos més acusats, els colors més vius, els efectes més clars, perquè l’home es mostra en tota la seva nuesa, perquè no encobreix els seus pensaments, perquè no oculta els seus defectes, perquè no presta a les seves passions l’encant que sedueix, ni als seus vicis l’aparença que enganya”.

Aquests testimonis, molt coneguts en l’àmbit de la història de la psiquiatria, avalen, en primer lloc, l’apreciació segons la qual el sorgiment d’aquesta nova especialitat mèdica resulta inseparable de la conversió de la figura tradicional del boig en el que podríem denominar un subjecte psicològic –i, en suma, d’una progressiva incursió i apropiació discursiva de l’àmbit del psiquisme per part de la medicina–. Però, així mateix, si, –com assenyala Esquirol– la bogeria es manifesta en “idees, errors, passions i infortunis” que només es diferencien del que es pot trobar en el “tumult del món” per una qüestió de grau, el boig ja no remet a una alteritat completa i irreversible, sinó que es troba en una relació de continuïtat respecte a qui està en el seu seny (amb qui, en definitiva, comparteix les mateixes estructures mentals). D’aquesta manera, doncs, la cristal·lització històrica dels discursos i les pràctiques de la medicina mental a cavall entre el segle XVII i el XIX es pot veure com un procés estretament vinculat, per una banda, amb la gradual conformació de les estructures i atributs de la individualitat i la subjectivitat moderna i, per una altra, amb el progressiu desplegament de l’ideari democràtic que va impulsar les revolucions polítiques de l’època.

Fins a finals del segle XVIII van ser freqüents les visites de curiosos a hospitals i cases de dements. William Hogarth, El progrés del llibertí, 1735. Sir John Soane’s Museum, Londres.

Respecte al primer punt, és ben sabut que, en dissoldre els lligams estamentals o gremials i els vells ordres d’experiència basats en la jerarquia i el rang, la nova societat burgesa va comportar una consciència individualista que va animar nous ideals d’autonomia i emancipació, però també la creixent projecció cultural d’una subjectivitat definida per la reflexivitat, el cultiu de la interioritat i l’adscripció de les claus de la identitat personal a l’àmbit del psiquisme. Aquesta centralitat del subjecte o el jo va ser activament promoguda per una marcada escissió entre l’esfera pública i la privada que va conduir a una progressiva inserció de la vida familiar i interpersonal en els cada vegada més extensos dominis de la privacitat. Al mateix temps, es van difondre una sèrie de pràctiques relacionades amb la introspecció o el registre dels estats subjectius (cartes, diaris íntims, autobiografies, confessions, etc.) i la creació literària i artística va començar a pivotar al voltant de les vicissituds d’una individualitat desbordant, però tenallada per l’experiència de la seva pròpia precarietat. Sens dubte, aquestes són les coordenades en què cal situar l’eclosió de l’interès pel coneixement psicològic en la societat europea del trànsit a la modernitat, així com el desenvolupament de diverses doctrines i formulacions teòriques al voltant del psiquisme que, amb el temps, van donar peu a la pròpia creació i institucionalització de la psicologia com a disciplina científica.

Reproducció de l’aquarel·la de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein, La gran ombra, c. 1805. Wikipedia.

Així mateix, convé recordar que, en mobilitzar l’individu i fer-lo partícip de la identitat abstracta del ciutadà, la modernitat sempre s’ha entès a si mateixa com un horitzó històric i cultural destinat a erradicar l’alteritat. A mitjan segle XVIII, la cort i els salons parisencs acollien, amb una curiosa mescla d’arrogància i fascinació, l’exhibició d’indígenes reclutats per naturalistes i viatgers, alhora que londinencs ociosos s’apropaven al vell Hospital de Bethlem a contemplar, per un mòdic preu, el grotesc i inefable espectacle de la bogeria. Poques dècades més tard, el coneixement empíric dels pobles, els costums o les races s’havien convertit en un dels eixos fonamentals del saber postrevolucionari, mentre els alienistes acudien a l’encontre dels bojos moguts per un nou afany reeducador, disposaven el nou espai disciplinar del manicomi i es proposaven esclarir de forma concloent l’establiment del seu mal mitjançant un examen detingut dels seus òrgans. Ambdós casos són molt indicatius de la naturalesa essencialment inclusiva (i totalitària) del projecte modern i il·lustrat. La “humanitat”, invenció d’aquest mateix projecte, resulta inseparable –com va mostrar el filòsof francès Michel Foucault– d’un sofisticat programa de gestió de la diferència mitjançant complexes dispositius de saber/poder.

En un dels grans mites fundacionals de la psiquiatria, el metge francès Philippe Pinel allibera els alienats de les seves cadenes. Oli de Tony-Robert Fleury, Pinel a la Salpêtrière el 1795, 1876. Wikimedia.

En aquest sentit, no són pocs els autors que han destacat d’una manera o una altra el paper germinal de tot aquest entramat cultural i sociopolític en el sorgiment del programa de coneixement i maneig institucional de la bogeria encarnat per la psiquiatria i el manicomi. Així, per exemple, la psiquiatra francesa Gladys Swain va revisar els supòsits implícits en la nova comprensió psicològica de la bogeria de Pinel i altres pioners. En redefinir la bogeria com una “alienació” i, alhora, advertir en el deliri la presència invariable d’un fons de raó possibilitador de la seva reversió, la novetat essencial introduïda per l’alienisme hauria consistit en una mena de transposició al camp de la bogeria d’un reconeixement cultural d’abast més gran: l’escissió constitutiva de l’individu modern i el desplaçament de l’alteritat cap a l’interior del seu psiquisme.

Al llarg del segle XIX van proliferar les representacions individualitzades de la bogeria. Théodore Géricault, Monomania envejosa, 1819-1822. Musée des Beaux-Arts, Lyon.

Per la seva banda, la historiadora alemanya Doris Kaufmann va abordar les primeres passes de la medicina mental al seu país en funció de la creixent tematització en l’opinió pública il·lustrada dels atributs i la problematicitat d’un jo concebut com una esfera autònoma i sobirana, però exposada a una llarga sèrie d’amenaces i línies de fractura. Des d’aquest punt de vista, la psiquiatria hauria consistit més que res en una empresa destinada a establir sobre un nou fonament la delimitació del jo enfront a “allò altre” de la raó, de manera que la seva gènesi com a actor històric i social es podria entendre com un correlat científic i institucional de la pròpia reflexivitat burgesa. Així doncs, sigui sota la forma d’un reconeixement integrador o d’un projecte més aviat reactiu, sembla clar que, des dels seus orígens mateix, la medicina mental va ser deutora d’un context cultural travessat per la prominència i la conflictivitat d’una subjectivitat obligada a construir-se, narrar-se i confrontar-se amb la seva pròpia vulnerabilitat i irracionalitat, fins al punt d’identificar la bogeria com un fracàs potencialment universal i constitutiu d’allò humà.

Sobre aquest teló de fons, el desenvolupament de la psiquiatria com una nova disciplina mèdica es va consumar al llarg de la primera meitat del segle XIX en un procés que ha estat caracteritzat com una quàdruple síntesi: institucional (amb la creació d’asils de nou encuny per a malalts mentals), legal (amb la promulgació de disposicions relatives a l’internament en aquests asils), teòrica (amb l’elaboració progressiva del coneixement psicopatològic) i pràctica (amb la confrontació amb l’alteritat psíquica per part de nous experts en el marc experiencial dels nous asils). Com és lògic, el ritme i el vigor d’aquest procés va ser inicialment molt desigual en diferents contextos nacionals (i fins i tot regionals i locals), però a finals del vuit-cents es trobava ja relativament consolidat a la major part dels països occidentals. I des d’aquell moment, com bé sabem, els discursos i les pràctiques de la medicina mental no han deixat d’acompanyar, en franca progressió, el gradual desplegament de la societat i la cultura contemporànies.

Enric Novella
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.