L’electrificació de la psiquiatria

—La teràpia electroconvulsiva i els tractaments somàtics de la malaltia mental.—

“Vaig fer que tornessin a aplicar els elèctrodes i es va emetre una descàrrega de 110 volts durant 0,5 segons. Es va tornar a veure la rampa immediata i breu de tots els músculs; després d’una petita pausa, es va començar a observar un típic atac epilèptic. El cert és que tots tenien l’ai al cor i estaven veritablement angoixats durant la fase tònica […]; fins que, a la primera inhalació profunda i els primers estremiments clònics, la sang també va circular més lliurement per les venes dels presents; per últim, i per a immens alleujament de tots, es va produir un despertar característic i gradual. El pacient es va incorporar per la seva pròpia voluntat i va mirar tranquil·lament al seu voltant […]. Li vaig preguntar: ‘Què t’ha passat?’, a la qual cosa va respondre, sense més galimaties: ‘No sé, potser m’he quedat adormit’. Així va ser com es va desenvolupar el primer atac epilèptic induït experimentalment en l’ésser humà mitjançant estímuls elèctrics. Així va néixer l’electroxoc, perquè aquest va ser el nom que immediatament li vaig posar”.

Amb aquestes paraules narrava el psiquiatra italià Ugo Cerletti la primera aplicació de la teràpia electroconvulsiva en un pacient de la Clínica de Malalties Mentals i Nervioses de la Universitat de Roma el 18 d’abril de 1938. No obstant, abans de referir les circumstàncies en què es va produir i les conseqüències que va tenir aquest cèlebre episodi de la història de la psiquiatria, cal recordar que, encara que durant molt de temps es va ignorar la seva naturalesa, els assajos terapèutics amb electricitat són molt antics. Figures rellevants de la medicina antiga i medieval com Escriboni Llarg i Avicenna ja van descriure a les seves obres la utilització de rajades i anguiles elèctriques amb la finalitat de tractar la bogeria i patiments com la cefalea o la gota. Posteriorment, al llarg del segle XVIII i principis del XIX, el desenvolupament d’artefactes com els generadors electroestàtics, l’ampolla de Leyden, la pila de Volta i els aparells d’inducció electromagnètica van propiciar una experimentació més sistemàtica sobre les aplicacions terapèutiques de l’electricitat. Així, per exemple, el polímata nord-americà Benjamin Franklin va considerar a finals del segle XVIII la possibilitat d’utilitzar-la en el tractament de la malenconia en experimentar un lleuger efecte vigoritzant després d’una descàrrega accidental d’electricitat estàtica al seu cap. I justament això és el que, pel que sembla, va fer poc després el físic italià Giovanni Aldini, gran estudiós i demostrador públic del galvanisme, que va assegurar haver guarit un pacient melancòlic mitjançant l’aplicació cranial de corrent elèctric provinent d’una pila de Volta.

Il·lustració procedent de Giovanni Aldini, An Account of the Late Improvements in Galvanism, Londres (1803). A la figura central s’observa l’aplicació d’un corrent galvànic procedent d’una pila de Volta al crani del pacient. Internet Archive.

En aquestes circumstàncies, la segona meitat del segle XIX va assistir a la proliferació de nombrosos instruments i tècniques d’electroteràpia com ara la faradització localitzada introduïda pel neuròleg francès Guillaume Duchenne de Boulogne. Fonamentalment, l’ús d’aquest tipus de procediments es va centrar en el tractament de paràlisis, dèficits sensitius i neuràlgies de divers signe, però no van faltar els assajos en casos d’esgotament nerviós, neurastènia, inhibició depressiva i, sobretot, histèria. D’aquesta manera, alguns establiments com l’Hospital de la Salpêtrière a París van crear a la década de 1870 serveis d’electroteràpia i electrodiagnòstic que, segons Jean-Martin Charcot –la gran autoritat de l’època en l’estudi de les malalties nervioses– permetrien “la curació d’un gran nombre d’afeccions”. No obstant, l’electroteràpia va exercir llavors un paper molt marginal en el tractament dels quadres psicòtics i neurodegeneratius que poblaven els grans manicomis i asils per a malalts mentals, impregnats d’un clima de desesperança i notable pessimisme respecte a les seves possibilitats de recuperació.

La imatge mostra l’activitat del servei d’electroteràpia de l’hospital parisenc de la Salpêtrière en una il·lustració de Daniel Urrabieta Vierge publicada pel setmanari Le Monde Illustré el 14 d’agost de 1887. BNF Gallica.

De fet, el primer impuls en el desenvolupament de tractaments somàtics d’una certa eficàcia en l’àmbit de la psiquiatria es va produir el 1917, quan el vienès Julius Wagner-Jauregg va començar a inocular sang infectada amb els plasmodis de la malària a pacients afectats de paràlisi general progressiva, una condició molt temuda que freqüentment conduïa a la demència. Perseguia provocar accessos febrils, inactivar els microorganismes causants i detenir la progressió de la malaltia. Malgrat el seu elevat cost, els seus notables riscos i la seva falta d’utilitat en altres quadres clínics, el procediment de Wagner-Jauregg, que es completava amb l’administració de quinina per tractar el paludisme induït als pacients, li va valer el 1927 la concessió del Premi Nobel de Medicina. Es va obrir així el camí per la introducció de nous remeis i estratègies més o menys “heroiques” (i agressives) per al tractament de les malalties mentals.

Un d’aquests tractaments va ser desenvolupat pel metge austríac Manfred Sakel: la denominada insulinoteràpia de la esquizofrènia. Després de constatar la millora produïda per estats de coma transitoris en casos d’addicció a la morfina i agitació psicòtica, Sakel va proposar el 1933 l’administració d’insulina per induir un coma hipoglucèmic ràpidament reversible en pacients esquizofrènics. Un any més tard, i partint d’un suposat “antagonisme biològic” entre l’epilèpsia i les psicosis, el psiquiatra hongarès Ladislas von Meduna va proposar tractar aquestes últimes mitjançant l’administració d’una substància proconvulsant, el pentilenotetrazol (conegut a Europa amb el nom comercial de Cardiazol i als EUA amb el de Metrazol). L’anomenat xoc cardiazòlic aconseguia alleugerir, en efecte, alguns símptomes de l’esquizofrènia i altres quadres similars, però tenia el greu inconvenient de provocar en els pacients una anguniosa sensació de col·lapse i mort imminent. En les seves Memòries de baix (1944), la pintora Leonora Carrington va relatar amb gran dramatisme “l’atroç experiència” de terror i prostració que va suposar per a ella aquest tractament abans i després de patir les convulsions.

És, doncs, en el context del desenvolupament d’aquests tractaments en què cal situar el referit episodi succeït a Roma l’abril de 1938. Amb la col·laboració del seu assistent Lucio Bini, i després d’assajar el procediment en gossos i porcs tant al laboratori com en un escorxador de la ciutat, Cerletti es va decidir a provocar un xoc semblant al cardiazòlic mitjançant una descarregar elèctrica a les temples del pacient. Molt aviat, l’equip italià va advertir el potencial de la nova tècnica, que resultava més barata, segura, senzilla d’administrar i –com que tenia un efecte immediat– també menys desagradable per als malalts. En dos anys escassos, el metge alemany Lothar Kalinowsky, present a Roma durant els primers assajos amb el procediment, el va donar a conèixer en la seva fugida del règim nacionalsocialista a França, el Regne Unit i els Estats Units, on va ser acollit amb gran entusiasme.

El mateix va ocórrer a l’España de la immediata postguerra, on, malgrat l’aïllament internacional del país, els psiquiatres van rebre aviat la notícia de la tècnica i en poc temps es van construir diversos electroconvulsors autòctons. Aquest va ser el cas de València, on a partir de 1940 l’empresa familiar d’electromedicina Millás Mossi va desenvolupar, en col·laboració amb el radiòleg José María Rius Vió i el psiquiatra Francisco Marco Merenciano (director en aquell temps del manicomi de la ciutat), una sèrie de prototipus que van assolir una notable difusió.

Evolució dels aparells d’electroxoc fabricats per l’empresa valenciana Millás Mossi entre 1940 i 1960. El primer d’ells, anomenat “Electroconvulsor”, va ser desenvolupat en col·laboració amb el radiòleg José María Rius Vivó i utilitzat per primera vegada al Manicomi Provincial de València. Wikimedia.

Va començar així el període del que s’ha anomenat psiquiatria del polsador (pushbutton psychiatry), fins al punt que les dècades de 1940 i 1950 van assistir a l’ús massiu d’una caixa negra que es va mostrar particularment eficaç en el tractament dels estats catatònics i els quadres depressius amb un fort component d’inhibició psicomotriu. Amb el pas dels anys, la tècnica es va refinar afegint-hi relaxants musculars (curare i succinilcolina) amb la finalitat de pal·liar els efectes traumatològics de les convulsions, i, posteriorment, amb la utilització d’anestèsia general i ventilació forçada.

Fotograma del film The Snake Pit (1948), dirigit per Anatole Litvak i interpretat per Olivia de Havilland en el paper de Virginia Cunningham, una jove novel·lista sotmesa a teràpia electroconvulsiva a causa d’una crisis psiquiàtrica. El cinema va exercir des de molt aviat un paper clau en la configuració de la imatge pública de l’electroxoc i dels tractaments psiquiàtrics en general. Wikimedia.

Tanmateix, a partir dels anys seixanta, la imatge pública de l’electroxoc es va deteriorar ràpidament i, en el marc de les creixents crítiques i protestes sobre les condicions imperants en els hospitals psiquiàtrics promogudes pel clima d’efervescència ciutadana i emancipació política de l’època, el procediment es va convertir en l’epítom d’una psiquiatria brutal, repressora i irrespectuosa amb els drets dels pacients. Certament, la teràpia electroconvulsiva va ser utilitzada durant dècades sense un protocol bàsic que contemplés restrictivament les indicacions clíniques o el consentiment exprés dels malalts (o els seus familiars), i va constituir en ocasions més un mitjà de control de conductes disruptives que no pas un veritable recurs terapèutic. Aquest clima de rebuig social va culminar amb la difusió d’obres literàries i pel·lícules com Algú va volar sobre el niu del cucut  (1975), en què un atípic pacient interpretat per Jack Nicholson és sotmès a una sessió d’electroxoc amb la finalitat de modificar el seu comportament rebel i adaptar-lo al règim imperant a la institució.

A causa, en gran manera, de les reminiscències del seu repudi popular i de la incontestable hegemonia actual dels tractaments psicofarmacològics, molta gent se sorprèn quan s’assabenta que l’electroxoc se segueix utilitzant avui en dia. De fet, constitueix el tractament d’elecció en depressions severes i resistents a la teràpia farmacològica, i és administrat en la forma modificada indicada anteriorment. L’electroxoc ha estat també la tècnica precursora d’altres teràpies com ara l’estimulació magnètica transcranial, la teràpia magnètica convulsant, l’estimulació del nervi vague o l’estimulació cranial profunda. D’aquesta manera, i malgrat que encara no es coneixen els mecanismes concrets de la seva acció benèfica, és probable que l’electricitat tingui per endavant un llarg futur en el tractament dels trastorns mentals.

Enric Novella
IILP-UV

Javier Balaguer
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.