De la higiene a la salut mental

—De la prevenció de la malaltia mental a la promoció del benestar emocional.—

El 19 de maig de 1917, el metge madrileny Gonzalo Rodríguez Lafora va pronunciar una conferència titulada “Higiene mental” a l’Ateneu de Madrid. En ella, es congratulava perquè ja havien passat aquells temps en què ningú no es “preocupava del cervell” i, sobretot, de “com perfeccionar-lo, com dirigir el seu desenvolupament psíquic, com compensar els disgustos per sublimacions, com aplicar millor les seves capacitats intel·lectuals i, en fi, com evitar que s’alteri o pertorbi en la seva funció”. Després de defensar la necessitat de “lleis d’esterilització com les adoptades en alguns Estats de Nord-Amèrica” per “dominar l’amenaçadora propagació de la deficiència mental”, Lafora propugnava el “psicoanàlisi d’un mateix” com un “entrenament utilíssim per a la higiene mental”, alhora que definia la bogeria com “una manca d’adaptació al medi […] provocada per una adversitat o per una lesió nerviosa”. Per aquest motiu, assenyalava, els moderns mentalistes estaven arribant a la conclusió que “els sanatoris per a malalts de la ment no han de ser llocs de reclusió, […] sinó centres que facin més fàcil aquesta adaptació escurçant la distància que separa aquests malalts de la comunitat”.

Clifford W. Beers, A Mind That Found Itself (1908). L’obra de Beers, que mai va qüestionar el fet d’haver patit una veritable malaltia mental, va causar una gran indignació en l’opinió pública nord-americana a causa de la seva denúncia de les condicions imperants en les institucions psiquiàtriques del país. Project Gutenberg.

Aquesta conferència constitueix un dels primers testimonis de l’arribada a Espanya d’una nova visió de la psiquiatria que no només aspirava a reformar les institucions assistencials i el rígid marc legal que regulava el seu funcionament, sinó a traspassar els murs del manicomi i exercir un paper de privilegi en el vast programa d’intervenció dissenyat llavors per les disciplines emergents de la higiene i la medicina social. Lafora, que havia completat uns anys abans la seva formació neurològica i psiquiàtrica a Alemanya i els EUA, es trobava molt familiaritzat tant amb la clínica neuropsiquiàtrica germànica com amb les activitats de l’incipient moviment nord-americà d’higiene mental, de manera que en la seva al·locució es trobaven ja perfectament delineats els elements distintius del nou paradigma: l’èmfasi en la prevenció i l’atenuació de la “càrrega col·lectiva” representada per la malaltia mental –adoptant en aquest cas mesures de tipus eugenèsic–, la necessitat de transformar i diversificar les estructures assistencials –creant sobretot dispositius d’atenció i seguiment extramanicomial– i la difusió massiva d’una sèrie de pautes d’higiene psíquica que havien de permetre als individus conduir-se amb solvència per les tortuositats de la vida moderna i mantenir un equilibri mental amenaçat pertot arreu.

Tal com s’ha apuntat, els EUA van constituir el bressol i el focus d’irradiació d’aquesta nova preocupació per la “higiene mental”, terme que va ser encunyat pel psiquiatra d’origen suís Adolf Meyer, catedràtic de l’especialitat en la prestigiosa Escola de Medicina Johns Hopkins de Baltimore. En col·laboració amb Clifford Beers, un home de negocis que havia denunciat les miserables condicions dels manicomis en què havia estat internat a causa d’una crisi nerviosa, Meyer va promoure el 1909 la fundació d’un Comitè Nacional d’Higiene Mental. I, ràpidament, aquesta iniciativa va ser emulada en la major part dels països occidentals, fins al punt que quan el 1930 es va celebrar a Washington el Primer Congrés Internacional d’Higiene Mental ja existien organitzacions similars en més de 25 països.

Durant la Segona República, la Lliga Espanyola d’Higiene Mental va organitzar nombroses activitats divulgatives i campanyes d’educació sanitària. El volum Vida moderna e higiene mental recull els continguts d’un cicle radiofònic organitzat el 1935 per la Lliga. Col·lecció de l’autor.

Aquest va ser el cas d’Espanya, on la crida inicial de Lafora va impulsar les gestions que van conduir a la creació de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatres (1924) i, sobretot, de la Lliga Espanyola d’Higiene Mental (1927). Fins l’inici de la Guerra Civil, i en un clima de notable efervescència corporativa, aquest moviment va reforçar la presència dels psiquiatres espanyols als fòrums internacionals, va promoure l’edició de publicacions divulgatives i va dur a terme nombroses campanyes informatives (les anomenades “Setmanes d’Higiene Mental”) al voltant de la naturalesa, el tractament i la profilaxi de les malalties mentals. D’aquesta manera, i gràcies al suport institucional prestat pel Consell Superior Psiquiàtric i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental de la Direcció General de Sanitat (que va propiciar el 1931 una important reforma del marc legal dels internaments psiquiàtrics i va instal·lar els primers dispensaris locals d’higiene mental), les seves activitats van contribuir de manera decisiva a fer que la medicina mental espanyola assolís durant els anys de la Segona República un grau de legitimació científica, maduresa professional, projecció social i reconeixement polític desconegut fins aleshores.

Després de la Guerra Civil i l’exili d’algunes figures destacades, la Lliga Espanyola d’Higiene Mental va cessar pràcticament la seva activitat i el discurs dels psiquiatres més identificats amb el nou règim de Franco es va limitar inicialment a postular una identificació estricta entre la religiositat tradicional, el nacionalisme conservador, l’ordre públic i l’equilibri psíquic individual. Tanmateix, i malgrat la seva actitud extremadament hostil respecte al moviment pro-higiene mental del període republicà, algunes de les iniciatives més destacades d’aquest últim es van mantenir o reactivar tímidament al cap d’uns anys. En conseqüència, al llarg de les dècades de 1940 i 1950 va prosseguir la creació de dispensaris a les capitals de província del país, es van recuperar els vincles internacionals dels professionals espanyols i es van desenvolupar (especialment a Barcelona) activitats periòdiques destinades a reforçar els coneixements psicopatològics dels metges generals i els sectors més instruïts de la població.

Retrat de Ramón Sarró Burbano (1900-1993), catedràtic de psiquiatria de la Universitat de Barcelona de 1950 a 1971, que va exercir un paper de primer ordre en l’aggiornamento de la cultura professional dels psiquiatres espanyols durant el segon franquisme. Banco de Imágenes de la Medicina Española.

En qualsevol cas, a partir d’aquest moment els plantejaments dels psiquiatres es van veure cada cop més influïts pels nous conceptes de salut mental, psiquiatria social i assistència comunitària impulsats per la Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres organismes com la Federació Mundial de la Salut Mental, creada a Londres el 1948. D’aquesta manera, els pressupòsits de la higiene mental, dirigits essencialment a la profilaxi de la bogeria en el marc d’una sèrie de polítiques intervencionistes de millora col·lectiva i defensa social, van esdevenir a partir de la dècada de 1960 un projecte que aspirava a promoure les aptituds psicosocials i el benestar emocional dels individus en el context d’unes retòriques de la salut i unes xarxes d’atenció cada vegada més socialitzades.

Enfront de l’èmfasi tradicional de la higiene mental en la dimensió col·lectiva de la malaltia mental i el seu recurs a l’hospital especialitzat i al dispensari com a dispositius emblemàtics de les grans campanyes sanitàries de la primera meitat del segle XX, la nova comprensió de la salut mental va centrar els seus objectius en la promoció de l’equilibri afectiu i relacional de l’individu, va subratllar la importància etiològica de la criança i l’ambient social i va postular la necessitat d’una densa xarxa assistencial que permetés intervenir en bona part dels aspectes de la vida humana. Així ho explicava el 1959 Ramón Sarró Burbano, catedràtic de la Universitat de Barcelona i un dels primers psiquiatres espanyols que va assimilar i promoure la difusió del nou model: “el concepte de psiquiatria ha canviat i ja no és una especialitat mèdica circumscrita a les formes greus de desajust amb l’ambient. Aquests trastorns són només un capítol de la nova psiquiatria, que després de l’obra de Freud, s’inspira en el concepte de salut mental que ha donat l’OMS, un estat de perfecte benestar físic, psicològic i social. Sempre que l’individu es trobi per sota d’aquest estat […] cau sota la jurisdicció de la moderna psiquiatria”.

En les últimes dècades, la majoria dels països occidentals han adoptat polítiques de salut mental comunitària amb unitats psiquiàtriques en hospitals generals, centres ambulatoris i una sèrie de recursos intermedis de caràcter rehabilitador, ocupacional i residencial. National Library of Medicine.

Com és sabut, el gradual desplegament d’aquest ideari ha conduït en les últimes dècades a una expansió incontrolada de la demanda de serveis psiquiàtrics i psicoterapèutics i a la cristal·lització d’uns discursos i pràctiques que amenacen amb no deixar cap faceta de l’existència fora de l’abast de la mirada psicopatològica. Però, més enllà de les grans transformacions que ha propiciat la implantació de la nova cultura de la salut mental comunitària (sense anar més lluny, l’ocàs definitiu dels vells manicomis), el desplaçament de la higiene a la salut mental es pot entendre en el marc de les recents mutacions experimentades en l’àmbit de les tècniques de govern, control social i subjectivació. Així, tal com ha suggerit el sociòleg britànic Nikolas Rose, mentre les mesures propugnades per la higiene mental eren deutores d’una mentalitat disciplinària i tutelar (i, per tant, d’una “biopolítica interventora” centrada en la gestió de riscos i la conservació de la salut com un compromís recíproc de l’Estat i l’individu), la cerca de la salut mental constitueix un correlat molt significatiu de la “governamentalitat neoliberal” dels nostres dies, que requereix l’optimització d’uns individus obligats a cultivar permanentment els (problemàtics) imperatius de l’autonomia, la responsabilitat, l’autorealització i el creixement interior.

Enric Novella
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.