El professor divulgador

—A les darreries del segle XIX, el professor Odón de Buen convertí les ciències naturals en una poderosa eina de propaganda política.—

Els professors universitaris del segle XIX veien la divulgació científica com una part consubstancial de la seva pròpia professió, com un deure moral cap a la seva societat i, sovint, també com un bon complement econòmic, donats els freqüentment migrats salaris que percebien. Però, no tot eren raons econòmiques o deontològiques. Sovint la divulgació científica esdevingué una eina molt poderosa per difondre determinades ideologies polítiques, des de les càtedres, però també a les escoles, ateneus, centres culturals, biblioteques i tots aquells espais de sociabilitat en l’esfera pública de les societats industrials. Aquest fou per exemple el cas d’Odón de Buen (1863-1945), catedràtic d’Història Natural a la Universitat de Barcelona, defensor del darwinisme en temps hostils a aquell nou paradigma científic i lliurepensador republicà amb un ambiciós programa de difusió de les seves idees polítiques.

Odón de Buen el 1889, l’any de l’obtenció de la seva càtedra d’història natural a la Universitat de Barcelona. Wikipedia.

El 1889, De Buen guanyà la càtedra d’història natural (com era conegut a Espanya el conjunt format per la botànica, la zoologia i la geologia a finals del segle XIX) a la Universitat de Barcelona, una atalaia que li permeté portar a terme un ambiciós programa de difusió del pensament evolucionista. De Buen canvià radicalment el mètode docent d’una universitat minoritària i mal dotada econòmicament. Introduí les excursions científiques, l’experimentació al laboratori, l’ús de les imatges i la cinematografia i potencià els contactes internacionals. Valorava especialment la docència itinerant i per observar in situ determinats fenòmens geològics o detalls de la fauna i la flora. La càtedra es convertí també en la porta d’entrada de l’evolucionisme de Charles Darwin i Ernst Haeckel a les aules, amb la publicació de nous manuals universitaris de geologia (1890), zoologia (1890) i botànica (1891), que generaren moltes reticències en els sectors més conservadors i catòlics.

Efectivament, el 1895 marcà un punt d’inflexió en la carrera de De Buen. Jaume Català, bisbe de Barcelona, el denuncià per pràctiques docents il·legals, els seus llibres de text van ser censurats i la seva docència interrompuda. L’afer esdevingué un escàndol públic. El rector de la Universitat de Barcelona, Julián Casaña, fou qüestionat. Els estudiants protestaren davant el palau episcopal, mentre alguns professors, intel·lectuals i periodistes discutien apassionadament l’afer, que arribà a l’esfera pública a través de la premsa. El vell conflicte espanyol sobre la llibertat de càtedra semblava revifar, fins al punt que l’afer De Buen arribà al Ministeri d’Instrucció Pública a Madrid. La recuperació de la seva càtedra dos mesos més tard representà una victòria moral, però també un revulsiu per repensar el paper polític de les ciències naturals a l’Espanya de finals del segle XIX.

Portada del Boletín de la Escuela Moderna, 31 de desembre de 1905. Wikipedia.

Dels fets de 1895 ençà, De Buen esdevingué un propagandista incansable de l’evolucionisme, un defensor d’una ciència positiva com arma intel·lectual contra l’Església catòlica en el context de la polarització ciència-religió de l’època. De Buen estava convençut que la crisi de 1895 reforçava encara més la necessitat urgent de divulgar una ciència positiva, com a eina de rearmament intel·lectual del poble davant l’hegemonia de la religió. La seva campanya de divulgació científica s’estengué molt més enllà de les aules universitàries i arribà en bona mesura a tota la ciutat, en particular, als cercles republicans, lliurepensadors i fins i tot anarquistes de Barcelona. El professor universitari esdevingué així un actiu divulgador científic amb un ampli ventall de registres. El seus llibres de text només eren un primer pas d’un procés complex de circulació del coneixement. Els manuals universitaris aviat es convertiren en llibres de divulgació de la història natural, des d’enciclopèdies luxoses, com les publicades a l’editorial Montaner y Simón, fins a llibres barats i d’enquadernació senzilla, com els de l’editorial Maucci, dirigits a les classes populars, amb la intenció d’introduir idees evolucionistes que progressivament poguessin substituir la força del paradigma creacionista i el monopoli de l’Església. Just un any més tard del famós afer de la supressió de la seva càtedra, el 1896, De Buen publicà l’obra Historia Natural (edición popular, con profusión de grabados), editada per Manuel Soler, amb qui col·laborà en el disseny dels “manuales Soler”, llibrets populars, que transcendien l’àmbit acadèmic dels experts o dels propis estudiants universitaris.

Francesc Ferrer i Guàrdia el 1909, l’any de la seva execució després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. Wikipedia.

De Buen col·laborà també amb l’Escola Moderna del pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), afusellat el 13 d’octubre de 1909 com a suposat instigador intel·lectual de la revolta popular de la Setmana Tràgica de finals de juliol del mateix any.  De Buen i Ferrer tenien una relació personal intensa des de la seva trobada a l’Exposició Universal de París de 1889 i al Congrés de Lliurepensadors del mateix any. Ambdós compartien en certa manera una ideologia republicana, federal, anticlerical, no catalanista, amb tendències anarquistes (més acusades en Ferrer). El 1901, amb motiu de la fundació de l’Escola Moderna, Ferrer demanà a De Buen una col·laboració estable en el seu nou projecte docent i li encarregà la redacció d’alguns manuals escolars titulats Las Ciencias Naturales en la Escuela Moderna. Però, segurament una de les activitats docents i divulgatives més conegudes de la col·laboració Ferrer-De Buen foren les “Conferencias Dominicales de la Escuela Moderna”, que juntament amb el Doctor Andrés Martínez Vargas i l’anarquista  Anselmo Lorenzo, impartia setmanalment, adreçada als nens i nenes i les famílies de l’Escola. Hi explicava la natura i la seva evolució als continents, mars i oceans (De Buen esdevingué més endavant un dels pioners de l’oceanografia); també les transformacions d’animals, cèl·lules i espècies, i descrivia excursions científiques i observacions microscòpiques. Sovint acompanyades d’una considerable iconografia, les conferències dominicals de De Buen a l’Escola Moderna esdevingueren un complement molt important en la formació laica dels infants i es convertiren en una col·laboració regular entre el professor i el pedagog; el primer, disposat per convicció ideològica a adaptar el contingut especialitzat de les seves classes universitàries a una audiència infantil; i el segon, disposat a acollir l’expert acadèmic en el cor del seu projecte educatiu.

La conquesta de l’esfera pública per part de De Buen arribà també el 1903 amb la publicació d’un Folletín mensual de divulgación científica al diari El Liberal. Col·laborà amb la revista El Mundo Científico i participà de manera activa en el Moviment d’Extensió Universitària, que oferia conferències de divulgació itinerant per tot Catalunya. En col·laboració amb altres professors i també amb els alumnes més ben preparats, de Buen visità cercles culturals, ateneus obrers i populars, societats cooperatives a pobles i viles industrials i agrícoles de tot el Principat. Els dissabtes, els obrers, amb les seves famílies, assistien a les conferències.

Última lliçó del catedràtic Odón de Buen amb motiu de la seva jubilació, 1934. Wikipedia.

La història natural d’Odón de Buen es convertí, per tant, en un producte adaptable a diferents públics, amb registres diversos que, a més, es realimentaven. Esdevingué una arma ideològica al servei del seu programa polític i una eina de crítica contundent als valors conservadors de l’Espanya de la Restauració i de la decadència de la crisi colonial del 98. Mitjançant el programa divulgatiu de De Buen, el pensament evolucionista, la filosofia positiva, el lliurepensament anticlerical i els valors republicans de l’educació laica, al servei dels drets dels ciutadans i de les classes populars, viatjaren per tota la societat. D’aquesta manera, els llibres de text universitaris, els llibres de divulgació, els manuals escolars, els articles a revistes i a la premsa diària, les excursions científiques, les conferències a ateneus obrers, les conferències dominicals a l’Escola Moderna i les d’extensió universitària esdevingueren poderoses armes polítiques, de legitimació de noves disciplines, corrents de pensament com l’evolucionisme i noves metodologies docents i investigadores. Es tractava, per tant, d’una història natural que no podia ser neutral i d’una eina anticlerical per a la defensa de la llibertat de càtedra, sempre amarada d’un profund compromís republicà.

Agustí Nieto-Galan
IHC-UAB

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.