—La lluita pel monopoli del saber i de la pràctica mèdica.—

 

Cada cultura té formes diferents de convertir els símptomes de malaltia en signes, relacionar els símptomes amb l’etiologia i el tractament i, conseqüentment, confirmar i legitimar la curació pel tractament. A Europa, des de l’edat mitjana una de les formes de fer front a la malaltia va intentar ser hegemònica: la dels metges que havien estudiat a les naixents universitats. Per aconseguir-ho, des de la modernitat primerenca les autoritats i les corporacions sanitàries, organitzades de diferents formes, van posar en marxa sistemes de control normatius més o menys complexes d’ensenyament i concessió de llicències per tal de permetre l’exercici legal de les diferents pràctiques sanitàries, així com la persecució del que es considerava intrusisme. Es tractava així d’evitar tant l’exercici de persones sense llicència, com que persones titulades realitzessin curacions per a les quals no estaven autoritzades.

Albarà de Francisco Fernández Razo, doctor en Medicina, protometge i examinador reial del regne d’Aragó, 1597. Archivo Histórico Nacional.

Els últims anys han aparegut nombrosos estudis dedicats a analitzar la manera com els metges universitaris de diferents territoris europeus van intentar monopolitzar i controlar qui podia exercir les diferents pràctiques mèdiques. Aquesta acció es va realitzar bé a través d’institucions com el Protomedicat, bé mitjançant corporacions urbanes a les qual s’atorgava aquest poder. La forma concreta de control va variar notablement en el temps i en els diferents indrets. En el cas de la Monarquia Hispànica van existir ambdós models, tot i que durant l’edat moderna la medicina universitària va estar molt lluny d’haver aconseguit establir el monopoli del saber i de la pràctica mèdica.

Per a una correcta visió de conjunt, tant de la coexistència de diferents formes de pràctica mèdica com del seu control, resulta necessari evitar diverses trampes conceptuals tals com, per exemple, la confusió entre el nivell normatiu (la legislació al respecte) amb allò que realment va succeir, és a dir, la forma com es va portar a terme efectivament el control i l’exercici en cada moment i lloc. A més, és imprescindible evitar relats basats en la mera defensa anacrònica dels èxits de la professió mèdica en cerca de la “modernització” i mancats de qualsevol tipus de la molt necessària contextualització social i política. Amb aquestes premisses en ment, aquest apartat aborda els diferents mecanismes de control de l’exercici mèdic als regnes hispànics durant l’edat moderna, concretament al Tribunal del Protomedicat castellà.

A l’esquerra, retrat de Manuel Porras, protometge, 1733. Biblioteca Nacional. A la dreta, retrat de Francisco Valles de Covarrubias, protometge, 1791. Biblioteca Nacional.

Amb resultats molt diferents, la monarquia va intentar establir el model de Protomedicat a tots els seus regnes, almenys des del regnat dels Reis Catòlics, si bé de forma sistemàtica durant el de Felip II. Cal comprendre aquesta política en les pròpies característiques de la monarquia de Felip II, d’una extraordinària complexitat institucional, inclús si es limita l’atenció als territoris peninsulars. Per això, la política d’hegemonia sobre l’exercici mèdic per part del monarca juntament amb els seus metges de cambra es va desenvolupar de forma molt diferent en cada àmbit territorial, d’acord amb les diverses característiques polítiques de cadascun i amb la capacitat de maniobra del monarca en ells.

De fet, va ser a Castella on es va implantar el Protomedicat amb menys problemes i, des d’allí, es va intentar exportar als diferents territoris colonials americans amb les mateixes característiques. La manca de metges universitaris a Amèrica, així com l’aïllament de moltes poblacions, van fer que el control del tribunal fos molt limitat i, en gran manera, diferent, al dels territoris de Castella. Un altre assumpte molt diferent, tot i que també rellevant, és la persistència de la medicina precolonial amb els seus propis pràctics, tema molt maltractat pels estudis del control de l’exercici a l’Amèrica colonial espanyola. En aquests treballs no s’ha tingut en compte, ni tampoc s’ha entès de manera completa, l’existència de sistemes mèdics indígenes anteriors a la conquesta que, d’acord amb el concepte de pluralisme mèdic, van conviure (i conviuen) amb la medicina portada pels conquistadors.

Uniformes dels metges de campanya i del protometge, primer metge, consultors, metges del número i practicants majors, 1793. AGS.

Tornant a la situació peninsular, el Protomedicat castellà ha estat definit com un tribunal integrat per diversos membres, amb capacitat per dictar sentències i resolucions administratives amb una jurisdicció especial sobre tot allò relatiu a la pràctica sanitària i les persones que l’exercien. Era doncs, un tribunal col·legiat i suprem, amb marcat caràcter tècnic, independent i no subordinat al Consell Reial. Tot i que els seus orígens han estat controvertits, es considera habitualment com a punt de partida la pragmàtica promulgada pels Reis Catòlics el 1477, dirigida als “alcaldes examinadors majors”. Mitjançant aquesta norma es va constituir un tribunal format per tres alcaldes examinadors que eren tots ells metges universitaris i propers al cercle cortesà. No obstant, l’organització definitiva del tribunal del Protomedicat no es va produir fins al regnat de Felip II, quan per les pragmàtiques de 1588 i 1593 el tribunal va quedar constituït per tres protometges i tres examinadors. Estaven ajudats per un assessor, un fiscal, un escrivà, un secretari, agutzils i porters, a més d’un cirurgià i un apotecari que estaven presents als exàmens del seu ofici. En aquestes pragmàtiques es van establir tota una sèrie de normes que regulaven minuciosament l’activitat i funcions de la institució. Reflectien i donaven solucions a les protestes i crítiques dutes a terme en les successives convocatòries a Corts a Castella sobre diferents aspectes de l’actuació del Protomedicat. D’aquesta manera, va quedar constituït com un tribunal de caràcter tècnic la funció bàsica del qual era controlar l’exercici dels pràctics sanitaris a Castella.

Llenç amb un home subjectant a la mà dreta un instrument que sembla una espàtula o llanceta, mentre sosté a l’esquerra una caixa dividida en compartiments amb substàncies de diferents colors que han estat remeis medicinals. Museo Lázaro Galdiano, Colecciones en Red.

Les funcions concretes del Tribunal van ser, en primer lloc, examinar i concedir a tota la Corona de Castella llicències d’exercici a metges, cirurgians i apotecaris, a més de tota una sèrie de pràctics: especiaires, herbolaris, eixarmadors o llevadores. Els aspirants havien d’acudir a la Cort per ser examinats i, si les proves eren superades, se’ls concedia la llicència per exercir. Aquestes llicències havien d’anar sempre signades per un dels protometges i no es podien concedir amb la condició d’estudiar o practicar amb posterioritat. També es van concedir llicències per realitzar legalment determinades curacions de caràcter empíric, el que en l’època s’anomenava “casos particulars”, això és “cataractes, tinya, carúncules, algebristes i especialistes en hèrnies, i als que treuen pedres”. D’aquesta manera, es va sotmetre a control del Tribunal no només l’exercici de metges, cirurgians i apotecaris, sinó també la pràctica de qualsevol tipus de recurs empíric terapèutic per persones no adscrites a cap d’aquests grups.

La segona funció va ser el control de l’exercici de tots els pràctics sanitaris, de manera que aquells que les exercien quedaven subjectes en les seves persones i béns a la jurisdicció civil i criminal del Protomedicat, per a què en cas de delicte “puguin fer justícia en les seves persones i béns”. Per això, també s’ocupava de perseguir i castigar l’intrusisme, especialment l’executat amb “arts màgiques”. A la pragmàtica de 1477 es castigava les persones que usessin eixarms, conjurs i encantaments, tot i que també a les que exercissin la medicina sense el pertinent títol i autorització. En aquesta mateixa línia de control de l’activitat professional, una altra funció del Protomedicat va ser la visita a apotecaries i botigues de venda de medicaments o espècies, una tasca sempre compartida amb les autoritats locals.

El regne de Castella va ser, per tant, el marc institucional des del qual la monarquia va intentar controlar tot allò relacionat amb l’exercici i la pràctica de la medicina. No es pot descriure, com s’ha dit repetidament, com una institució avançada al seu temps i encarregada de dirigir la sanitat en tots els regnes que la conformaven, enfront d’un suposat model medieval de caràcter gremial. En qualsevol cas, les funcions reals del Tribunal van ser força limitades. La legislació posterior a la seva creació apunta a l’existència de certa resistència contra la seva supremacia per part d’autoritats locals castellanes, que van intentar conservar la seva autoritat en les visites a les apotecaries, la concessió de llicències o, en menor grau, el control de l’exercici dins dels seus territoris. Les protestes i crítiques sobre diferents aspectes de l’actuació del Protomedicat, presentades en les successives convocatòries a Corts a Castella, van tenir una gran influència en la redacció de les posteriors lleis regulatòries del funcionament del tribunal.

Portada de la Recopilación de las leyes, pragmáticas reales, decretos, y acuerdos del Real Proto-Medicato hecha por encargo del mismo Real Tribunal, 1751. Google Books.

Una altra forta limitació va ser que, segons la legislació, el Protomedicat tenia una jurisdicció de cinc llegües al voltant de la Cort. Fora d’aquest límit les justícies locals quedaven encarregades dels assumptes relatius a la salut i la malaltia dels seus súbdits. Per això, l’actuació del Tribunal va ser poc efectiva fora del límit del a Cort, de manera que van ser les autoritats locals les que es van fer càrrec del que en teoria era tasca dels protometges. En definitiva, el Protomedicat no tenia jurisdicció universal a Castella. Aquestes limitacions queden patents, per exemple, en un acte del Consell de Castella de 1591 relatiu a pesos, mesures i destil·lacions d’aigües en què, entre altres coses, s’ordena el següent:

“a més de no tenir facultat el Protomedicat per donar semblants comissions, ni altres algunes fora d’aquesta Cort, i cinc llegües, conforme al que disposen les lleis … però convé encomanar als corregidors del Regne que cadascun al seu districte faci guardar allò acordat pel que fa a les peses, mesures i destil·lacions d’aigües.”

En aquest assumpte de les peses, mesures i destil·lacions d’aigües, cal tenir en compte que, al voltant de 1590, Felip II havia encarregat al protometge Francisco Valles un text que es va publicar a Madrid el 1592 amb el títol de Tractat de les aigües destil·lades, pesos i mesures que els apotecaris han d’utilitzar, per nova ordenança i mandat de la seva Majestat i Reial Consell. Com aquest, existeixen altres molts exemples de la limitació real de l’activitat del tribunal i, com s’ha demostrat en molts treballs, l’activa participació en l’època moderna dels municipis castellans i els seus metges locals en temes que teòricament eren jurisdicció del Protomedicat. Així, malgrat l’existència d’una complexa maquinària legal i institucional, a la Castella de l’edat moderna no només van coexistir diferents recursos amb els quals enfrontar-se a la malaltia, sinó que la regulació de les pràctiques sanitàries va ser plural i diversa.

 

 

Maríaluz López-Terrada
INGENIO (CSIC-Universitat Politècnica de València)

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Campos Díez, María Soledad. El Real Tribunal del Protomedicato castellano: siglos XIV- XIX. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha; 1999.

Iborra, Pascual. Historia del protomedicato en España. Edición, introducción e índice de Juan Riera y Juan Granda-Juesas. Valladolid: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Valladolid; 1987.

Lanning, John Tate; Tepaske, John Jay. The Royal Protomedicato. The Regulation of Medical Professions in the Spanish Empire. Durham: Duke University Press; 1985.

Estudis

Gentilcore, David. Healers and healing in Early Modern Italy. Manchester: Manchester University Press, 1998 .

Jütte, Robert, ed. The Doctor on the Stage: performing and curing in early modern Europe, Ludica. Annali di storia e civiltà del gioco. 2000; 5-6: 63-261.

López Piñero, José María, ed. Estudios sobre la profesión médica en la sociedad valenciana (1329-1898). Valencia: Ajuntament de València; 1998.

López Terrada, María Luz; Martínez Vidal, Àlvar, eds. El Tribunal del Real protomedicato en la Monarquía Hispánica , 1593-1808. Dynamis. 1996, 16: 17-260.

López Terrada, María Luz. El control de las prácticas médicas en la Monarquía Hispánica durante los siglos XVI y XVII: el caso de la Valencia foral. Cuadernos de Historia de España. 2007; 81: 91-112.

Muñoz Garrido, Rafael. Ejercicio legal de la medicina en España (siglos XV al XVIII). Salamanca: Universidad de Salamanca, 1967.

Pomata, Gianna. Contracting a cure: Patiens, Healers and the Law in Early Modern Bologna. Baltimore: John Hopkins University Press; 1998.

Fonts

Muñoz, Miguel Eugenio. Recopilación de las leyes, pragmáticas reales, decretos, y acuerdos del Real Proto-Medicato hecha por encargo del mismo Real Tribunal. Valencia: Viuda de Antonio Bordazar, 1751. Disponible en aquest enllaç.