La Rosa, una curandera madrilenya

—Entre coneixements empírics i suposats embruixos transcorre la biografia de la curandera María Sánchez de la Rosa a Madrid al voltant de 1700.—

A la Castella de l’edat moderna, com en altres regions europees, foren poques les dones que van actuar com a professionals dins del que es considerava “medicina oficial”. Encara que moltes sabien i exercien pràctiques curatives, en la majoria dels casos ho feien fora del sistema reglat. Un grup eren les curanderes, persones reconegudes col·lectivament per la seva capacitat de curar, encara que sense títol oficial per a fer-ho. Es tracta d’una categoria molt àmplia i poc concreta, amb moltes diferències pel que fa al seu origen social i geogràfic, el seu nivell educatiu, les seves pràctiques i la seva clientela. Malgrat, o precisament a causa de, la pluralitat d’identitats, les curanderes atenien malalts d’ambdós sexes, de tot tipus de condició social i lloc de vida.

Exemple de les representacions satíriques de dones exercint com a professionals de medicina. Una cirurgiana i la seva assistent aplicant ventoses en un pacient. Gravat de C. Dusart, 1695. Wellcome Collection.

La presència de les pràctiques guaridores populars a l’edat moderna no només va ser deguda a la manca de professionals mèdics titulats, que és com la historiografia més tradicional ha justificar el recurs al curanderisme. També hi va haver altres raons culturals més complexes. Només si s’estudien els motius que van conduir els pacients a acudir a les curanderes es pot entendre adequadament la seva ubiqüitat com a part de la pluralitat assistencial i la seva convivència, amb i sense conflictes, amb els representants de la medicina oficial. Amb l’objectiu de desmuntar el mite que associa les curanderes amb gent ignorant i de l’àmbit rural, en aquest apartat se seguirà una curandera que va exercir al centre de Madrid cap al 1700 i que, com es veurà, atenia tant cortesans com persones humils.

Seguir les petjades d’aquestes guaridores irregulars no és tasca fàcil per a la investigació històrica. Es precisa recórrer a fonts com els plets judicials. Ateses les moltes limitacions jurisdiccionals del Reial Tribunal del Protomedicat, diversos tribunals de justícia –locals, regionals, reials– es van ocupar de la pràctica de la medicina de diversos agents. En el cas de les curanderes, la Inquisició va exercir un paper destacat en el control de les seves pràctiques, sovint situades als límits del que el catolicisme considerava ortodox. D’aquesta manera, en la seva vigilància sobre una correcta i ortodoxa vida religiosa, la Inquisició també va perseguir les persones que exercien pràctiques guaridores amb ingredients suposadament supersticiosos. L’amplitud i la complexitat de la mateixa expressió “superstició” va permetre que s’incloguessin sota aquesta etiqueta les pràctiques de moltes curanderes.

Per això, els plets dels tribunals inquisitorials són els que, en un grau més elevat, inclouen informació detallada sobre les activitats de les curanderes: permeten reconstruir, encara que de forma fragmentada, les seves vides, sabers i pràctiques mèdiques, així com la relació amb els seus pacients. Un bon exemple és el de María Sánchez de la Rosa (ca. 1642-1717). Va ser coneguda des de petita com la Rosa i va passar trenta anys de la seva vida a Madrid, on va assolir una bona i sòlida reputació com a curandera, capaç de guarir un ampli ventall de malalties. Les seves activitats es van estendre fins el 1696, any en què fou imputada per primera vegada pel tribunal madrileny de la Inquisició.

Expedient dels processos contra María Sánchez de la Rosa i la seva filla pel Tribunal de la Inquisició de Toledo, 1699-1700. Archivo Histórico Nacional. 

El cas de Sánchez de la Rosa gairebé es pot llegir com una novel·la policíaca, ambientada a la ciutat de Madrid a finals del segle XVII i principis del XVIII. L’estesa creença de l’època en els fenòmens sobrenaturals va proporcionar a María alguns clients, però també va dificultar seriosament la seva vida. Acusada de fetilleria i de regentar un bordell, Sánchez de la Rosa va ser processada en un total de tres ocasions: dues vegades per la Inquisició i una vegada per la justícia civil. Va ser capturada i amenaçada a la casa d’un familiar d’una pacient i va ser encarcerada en tres presons diferents de Madrid. Aquest variat itinerari va produir una documentació excepcional per “recapturar allò no escrit”, en aquest cas la biografia, les trobades i sabers mèdics d’una persona que sabia guarir, però no escriure.

Era originària de Torrijos (Toledo) i es va criar, en morir la seva mare, en una família d’apotecaris a Getafe, un poble de l’actual província de Madrid. Aquell entorn domèstic va ser la base per a una futura ampliació dels seus coneixements mèdics. Després d’exercir de curandera a Getafe es va traslladar a Madrid cap al 1675, en companyia dels seus tres fills i el seu marit, Juan de Tordesillas. Instal·lats al carrer de Los Preciados, prop de la Plaça de Santo Domingo, María va continuar amb les seves curacions, juntament amb els variats serveis i negocis a què es dedicava la família: adoberia, bugaderia, venda de vi, confecció de botons i cintes, etc. A l’edat moderna, tenir múltiples ocupacions i una certa flexibilitat laboral era característic de les dones del sector artesanal en general i de les curanderes en particular.

María era capaç de curar tant malalties de caràcter sobrenatural (per exemple, podia desfer embruixos) com altres de causa natural, com ara el mal d’orina o les hèrnies. Es va especialitzar en el tractament del “mal de siment”, una malaltia venèria la variant actual de la qual es coneix com a sífilis. María curava aquests malalts amb píndoles fabricades per ella mateixa a partir de simples vegetals i minerals que guardava a casa: fulles de senet, anís, mercuri dolç, aiguafort, argent viu i sèver. Segons va declarar davant el tribunal, aquesta composició procedia d’una recepta comprada a un home estranger per quaranta-dos doblons. La presència en aquesta composició d’argent viu (o mercuri) no és sorprenent perquè era un ingredient comú per al tractament del mal de siment en el marc de la medicina acadèmica. Un altre remei que Maria emprava freqüentment era l’ungüent d’uncions (mercurials) que aconseguia a l’Hospital Antón Martín, una institució assistencial madrilenya especialitzada en malalties venèries, que va donar nom a una coneguda plaça de la ciutat.

Vista de la plaça de Santo Domingo, propera a la residència de María Sánchez de la Rosa. Còpia francesa de 1707 d’un dibuix i gravat originals de Louis Meunier fets cap al 1665. Wikipedia.

S’ha vist que la formació de María en la preparació de remeis medicinals havia començat a l’apotecaria dels seus tiets a Getafe. Va poder desenvolupar aquestes habilitats en el seu entorn domèstic, un espai abans menystingut i avui considerat per la historiografia mèdica com un context fonamental per a l’aprenentatge d’activitats curatives. El seu cas indica que per a les dones existien altres maneres d’ampliar el seu saber fora del context familiar, a les que no s’accedia necessàriament de forma gratuïta.

La Plaça Plaça d’Antón Martín, on es trobava l’Hospital Antón Martín. Fragment del Plànol de Madrid de Pedro de Texeira, 1665. Madrid Histórico.

La clientela de María era molt variada. Incloïa tant persones humils, procedents de pobles propers a la ciutat, com membres del cercle cortesà, com ara el senyor Francisco de la Fuente, almoiner i confessor del Cardenal Portocarrero. Quin motiu tenien les persones residents a la Cort amb accés a la medicina oficial per consultar algú com la Rosa? Dominga Peláez, una de les moltes persones que van testificar en el procés inquisitorial, va declarar que patia una malaltia rara (uns bonys molt grans que li havien sortit al cap i al pit) i que havia estat relinquida pels cirurgians i metges moderns (químics) als quals havia consultat. En assabentar-se dels èxits que havia tingut María en casos difícils, i com que n’era veïna, es va posar en contacte amb la curandera, que li va donar les píndoles fabricades per ella mateixa juntament amb algunes recomanacions dietètiques. Segons la pacient, en tan sols set dies ja estava curada de les seves xacres. Un conjunt complex de múltiples factors va poder influir en la decisió de Dominga de consultar la Rosa: el fracàs terapèutic d’altres instàncies assistencials, la recomanació d’amics, la reputació de la curandera, l’esperança de la curació o, de forma més trivial, la simple proximitat veïnal.

El primer procés inquisitorial de 1696 va posar fi a la carrera com a agent de salut de María Sánchez de la Rosa. Acusada d’haver estat implicada en el suposat embruixament del Duc de Camiña, va ser condemnada a deu mesos de captiveri i, quan va sortir de la presó Casa Galera, tenia la prohibició expressa de realitzar curacions. A la seva reputació danyada es va unir la desgràcia de la mort del seu marit.

Representació de la casa artesanal d’un alquimista com la implicació laboral –manual i intel·lectual–  de dones. Wellcome Collection.

En l’època que María va ser alliberada, va emmalaltir greument la cosina de Juan de Ochoa, capellà del Duc d’Osuna. La malaltia es va complicar tant que el metge es va veure obligat a remetre el cas a religiosos. Es va convocar un exorcista que, com la resta de clergues, va concloure que la pacient havia estat víctima d’un profund embruix. Les sospites van recaure sobre María Sánchez de la Rosa, que havia estat processada feia poc, i la seva filla Elena de Tordesillas. Sota la creença comuna que qui fa el dany el pot guarir, el capellà Juan de Ochoa va suplicar Maria i la seva filla Elena que desfessin l’embruix. Quan ambdues s’hi van negar, sobretot María perquè se li havia prohibit curar, el capellà les va tancar a casa seva, les va maltractar, en va abusar i les va amenaçar amb tortures per imposar la seva voluntat. En no aconseguir-ho, el capellà va cridar les autoritats per processar-les a la Sala dels Alcaldes, tribunal de justícia civil i criminal de la Cort, amb el pretext que les acusades regentaven un bordell. Durant la instrucció del procés es va ordenar un inventari de la casa de la curandera i s’hi van trobar gran quantitat d’objectes i substàncies terapèutiques, per la qual cosa es va demanar la valoració d’un expert, l’apotecari Juan de Armunia. En el seu informe, Armunia va descriure clarament la imatge d’una casa la mestressa de la qual era una bona coneixedora de l’art de curar, basat en principis galènics i empírics, amb influències de l’alquímia. De forma simultània, la Inquisició va obrir un segon procés per fetilleria contra María i la seva filla Elena. El gener de 1700 les van traslladar de la presó reial a la inquisitorial. Les acusacions no es van poder provar en el rigorós escrutini inquisitorial i, finalment, el cas va ser suspès. Tanmateix, van obligar María a servir sis mesos en un hospital i a una pena de desterrament. La Rosa va morir en algun moment anterior a 1717.

El cas de María Sánchez de la Rosa és extraordinari per la riquesa de la documentació judicial que ens permet reconstruir tants detalls de la seva vida, però seria un error considerar-la un cas excepcional i singular en la seva època. Com María, van ser moltes les dones artesanes i treballadores que es van dedicar, entre altres coses, a curar al centre de les capitals i ciutats europees.

Carolin Schmitz
University of Cambridge

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.