Luddites a l’exposició industrial

—L’exhibició de la tecnologia i el moviment obrer al segle XIX.—

Anunci vuitcentista de la fàbrica tèxtil de Güell, coneguda com el Vapor Vell de Sants. Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc.

Entre 1854 i 1856 Barcelona era un formiguer d’agitació revolucionària. El 1855, la prohibició del dret d’associació dels treballadors va provocar la primera vaga general al país, que es va estendre per totes les zones industrials de Catalunya. Es cridava: “Mori la reina p…! Associació o mort!”. A Barcelona, treballadors del Vapor Vell de Sants van matar a trets el director de la fàbrica, Josep Sol i Padrís, mentre Joan Güell, el fundador de la companyia tèxtil, fugia a França amb la seva família.

A més del liberalisme i el socialisme, darrera de la revolta i l’agitació política també hi havia el luddisme (Luddism), un moviment artesà i obrer d’oposició a la maquinària que s’estava introduint a la indústria. El terme anglès Luddism fa referència a Ned Ludd, una figura llegendària invocada als textos dels primers destructors de màquines anglesos de principis del segle XIX. Tot i que moltes vegades s’equipara amb un odi irracional cap a la tecnologia, les recerques d’historiadors com Eric Hobsbawm han mostrat que l’objectiu dels atacs dels luddites no era la tecnologia en abstracte, sinó algunes màquines molt específiques que resultaven un perill per als llocs de treball o les formes de vida dels treballadors qualificats.

Ja el 1835, a Barcelona s’havia cremat la fàbrica Bonaplata, la primera en utilitzar una màquina de vapor a la ciutat. El 1854, els treballadors van tornar a oposar-se violentament a la introducció de maquinària, en aquest cas les “selfactines” (self-acting mules), que havien estat introduïdes inicialment a la fàbrica del Vapor Vell de Sants amb l’objectiu d’automatitzar-ne la producció. En un manifest obrer s’afirmava que la selfactina era “una màquina infernal […] que hauria de desaparèixer com a càstig als que no dubten en valer-se d’enganys per acumular ràpidament la seva fortuna”.

El “conflicte de les selfactines” va començar amb l’incendi de diverses fàbriques i el tancament d’unes altres cinquanta fàbriques mitjançant vagues. Es va estendre com la pólvora i les selfactines es van arribar a prohibir legislativament per intentar calmar els ànims. Poc després de l’efímera conquesta, el 1856, els moviments obrers revolucionaris van ser esclafats per l’exèrcit i uns quatre-cents barcelonins van ser massacrats a baioneta i a canonades des del castell de Montjuïc. Quan l’anomenat Bienni Progressista (1854-1856) va acabar, es va prohibir el dret d’associació i les selfactines funcionaven a “tot vapor” al Vapor Vell.

Quatre anys més tard, el 1860, la reina Isabel II va viatjar a Barcelona i va desfilar triomfalment pels carrers i les fàbriques de la ciutat, com a plasmació d’aquesta victòria. Segons una descripció contemporània de Francisco J. de Orellana, “Doña Isabel II es va poder passejar acompanyada o sola per entre centenars de milers d’ànimes, amb la seguretat de trobar en cada pit un escut, en cada cor un tron”. És possible que fos així? Com hauria aconseguit la reina guanyar els cors dels treballadors sense atendre les seves reivindicacions? No per art de màgia, sens dubte. Però si s’ha de prendre la descripció com quelcom més que retòrica… es podria dir que hauria estat “per art de tecnologia”?

Una il·lustració de màquines selfactines (i treball femení) al Vapor Vell, de Francisco Fortuny, apareguda a La Ilustració Catalana (1888).

Un dels moments àlgids del viatge de la reina a Barcelona va ser la visita a l’Exposició Industrial i Artística de Productes del Principat de Catalunya. Exposicions d’aquest tipus havien proliferat als països industrialitzats a partir de la “Great Exhibition” de Londres de 1851. Les exposicions industrials formaven part dels majors esdeveniments polítics, econòmics i socials del món. Encara que l’exposició barcelonina de 1860 era comparativament local i improvisada (va ser organitzada apressadament amb motiu de la visita de la reina), no deixava de ser un gran espectacle. Quatre-centes vuitanta-sis companyies van exhibir els seus millors productes en grans pavellons temporals instal·lats al llarg del Passeig de Sant Joan. I malgrat que l’Exposició va ser organitzada en honor a la reina, també va ser oberta a altres públics de menys llinatge. Tal com s’explica a la memòria oficial de l’exposició, “els senyors Güell i Cia., que ocupen a la seva fàbrica mil obrers, van tenir la feliç idea de pagar-los l’entrada per tal que visitessin l’Exposició, a fi que veiessin els avenços que presentaven totes les altres indústries; i al mateix temps, per estimular-los a seguir cooperant, per la seva part, al progressiu desenvolupament de les mateixes”.

Com és fàcil imaginar, en realitat l’entrada no era gratis. Joan Güell tenia una intenció oculta. Després de l’assassinat de Sol i Padrís i la seva fugida a França per salvar la pell durant el Bienni Progressista, Güell va tornar a Catalunya sent un home diferent… o és el que deia. Es va mudar a Lleida, lluny de les fàbriques de Barcelona, i va pregar al seu fill Eusebi que no es convertís en un empresari industrial. Tanmateix, es va mantenir inflexible en relació a les demandes dels seus treballadors pel dret d’associació. En comptes de negociar-hi, es va proposar canviar l’actitud dels seus treballadors envers el treball. Pensava que si poguessin veure les coses des del seu punt de vista, si poguessin veure el panorama més ampli i, per dir-ho d’alguna manera, les millores proporcionades pel conjunt de les diferents indústries, aquestes perspectives els estimularien a “seguir cooperant, per la seva banda, al progressiu desenvolupament de les mateixes”.

Aquest era l’objectiu de l’Exposició Industrial Catalana de 1860: seduir la imaginació. I no només la de la reina, sinó la de tot el món, especialment la classe obrera. De fet, l’Exposició es va presentar com una gran “festa del treball”, tal com va recollir el ja esmentat Francisco J. de Orellana, que apuntava la comparava amb els tornejos cavallerescos i els jocs olímpics del passat. Orellana pensava que l’Exposició Industrial delectava d’una manera nova: “obre un vast camp a les meditacions del filòsof; inspira sentiments d’un ordre superior al poble que el presencia; sentiments vagues, no ben definits encara; però que desperten idees de pau i progrés, fan amable el treball, i alimenten aspiracions legítimes a un millor avenir”.

L’Exposició Industrial Catalana de 1860. Orellana, Francisco J. Reseña completa descriptivo crítica de la Exposición Industrial y Artística de productos del Principado de Cataluña improvisada en Barcelona para obsequiar a SSMM la Reina Isabel II y a su Real familia. 1860. Biblioteca Virtual Andalucía.

A mitjan segle XIX, diferents idees de progrés i modernitat van circular entre els països que s’havien industrialitzat ràpidament. Va ser en aquest context que autors com Étienne Cabet van descriureu la possibilitat de societats utòpiques d’una forma tan vívida que van inspirar moltes persones a intentar realitzar-les a la pràctica. Alguns d’aquests seguidors de Cabet eren de Barcelona i el 1848 es van embarcar en un “viatge a Icària” per fundar una comunitat experimental a Texas que no va arribar a bon port. Altres es van quedar i van posar el nom d’“Icària” a un dels barris industrials de Barcelona.

Les exposicions industrials també plantejaven la promesa d’una utopia tecnològica (encara que d’un tipus molt diferent), que es podia palpar tridimensionalment. Es treien els objectes industrials dels seus marcs habituals, se’ls vestia de gala i se’ls recontextualitzava temporalment en un espai expositiu immersiu, tranquil, net, higiènic i segur on s’exhibien noves màquines, productes perfeccionats i, en general, “un millor avenir”, no només per als empresaris industrials sinó, suposadament, per a tota la humanitat.

Per descomptat, qualsevol referència a les relacions socials de treball (condicions de treball, riscos laborals, falta de drets, etc.) quedava convenientment invisibilitzada a l’exposició. Al cap i a la fi, una de les raons de Güell per enviar els seus treballadors a l’exposició era precisament donar-los una bona dosi de propaganda tecnològica.

Fotografia recent del monument a Joan Güell al centre de Barcelona, construït el 1888. Wikipedia.

A mesura que la revolució industrial arrelava a Europa, les exposicions industrials, juntament amb una multitud d’altres formes verticals de divulgació científica i educació tècnica, van ampliar dràsticament els públics de la ciència i la tecnologia, en incloure les classes treballadores. Els empresaris industrials com Joan Güell van impulsar i treure partit d’aquesta expansió per intentar modelar la cultura del treball a llurs fàbriques i mantenir tot el món al seu lloc i la producció en marxa.

Güell no només va enviar els seus empleats a l’exposició, sinó que també va convidar la reina a visitar el Vapor Vell. D’aquesta manera, la fàbrica mateixa es va transformar en una mena d’exposició tecnològica. Es presentava com un gegantí organisme mecànic alimentat per carbó i suor humà. El que la reina va veure aquell dia de 1860 mentre recorria les instal·lacions del Vapor Vell segur que va ser tot un esdeveniment: “Vista des d’una de les seves portes, en el moment d’estar marxant els telers, presenta un espectacle imponent i admirable: aquell moviment general i uniforme; aquell bosc de màquines en agitació contínua; aquell soroll semblant al d’un huracà de calamarsa i, que, tanmateix, només anuncia producció de riquesa, aliment i còmode treball per al laboriós operari; tot aquell conjunt banyat de llum i d’un ambient sa, dona una gran idea dels progressos civilitzadors de la indústria.”

Per què va visitar la reina el Vapor Vell? La resposta és múltiple. Més enllà de qüestions d’interès personal, compromisos socials o entreteniment, es tractava també d’una qüestió de poder. La visita s’entenia com un moment en què els treballadors es veurien reflectits als seus ulls i entendrien d’una manera diferent les màquines amb què treballaven a diari, així com el seu lloc en el procés productiu. I potser era també una invitació a apreciar certa bellesa tecnològica. L’autoritat política de la reialesa s’entreteixia amb l’autoritat mecànica dels telers.

El veïnat de Sants reclamant el Vapor Vell per al barri, a Trenc d’Alba (1983). Internet Archive.

Qui passegi avui dia pel barri de Sants de Barcelona podrà trobar-hi un dels edificis de la fàbrica, reconvertit en una biblioteca municipal i una escola d’educació primària. De fet, el Vapor Vell de Sants va ser la primera fàbrica reconeguda i conservada com a monument històric-artístic a Espanya. Això és degut en part a raons històriques, com les que s’han descrit en aquest article, però també a l’existència d’un moviment associatiu veïnal a Sants que va lluitar amb determinació als anys setanta i vuitanta del segle XX, quan l’edifici del Vapor Vell havia de ser enderrocat i substituït per un centre comercial, i que va aconseguir que la seva visió sobre el futur de la fàbrica fos presa seriosament per les administracions.

La seva forma de mirar la fàbrica no era des del punt de vista del progrés tecnològic, la propietat privada o l’especulació immobiliària, sinó com un recurs comunitari disponible i a l’espera de ser retornat als veïns. Als anys finals del franquisme, voluntaris de l’associació de veïns van instal·lar una exposició temporal anomenada “Cop d’ull a Sants” en una paradeta improvisada a la Plaça de Sants. Mitjançant l’exposició van intentar seduir la imaginació dels seus veïns amb una visió alternativa del que la fàbrica podia esdevenir per al barri: un espai verd, un hospital, una escola o una biblioteca… Un millor avenir?

Ned Somerville
IHC-UAB

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.