De la generació espontània al canvi climàtic

—Controvèrsies que circulen dins i fora del món acadèmic.—

En els anys trenta del segle XX, el metge-historiador Ludwik Fleck (1896-1961) va definir una mena de “gradient” de la controvèrsia en la literatura científica. Segons Fleck, els debats són intensos entre especialistes que treballen en territoris més avançats de la investigació. En aquest “nucli dur” és habitual trobar sabers en disputa que, generalment, apareixen en forma de controvèrsies especialitzades en revistes acadèmiques i sessions d’institucions científiques, moltes vegades amb un llenguatge esotèric i solament comprensible per a les persones formades en la disciplina corresponent. A causa de les qüestions tècniques tractades, aquest tipus de controvèrsia té poques possibilitats d’eixir fora del cercle tancat d’especialistes. A mesura que es perd especialització, els sabers científics es presenten de forma més apodíctica i categòrica, sense deixar marge a interpretacions alternatives, les quals solament són esmentades per tal d’assenyalar errors o teories oblidades del passat. D’aquesta manera, sempre segons la interpretació de Fleck, gairebé no podem trobar controvèrsies en els manuals de ciències i, molt menys, en gran part de la literatura de divulgació, on la ciència apareix generalment com un saber consolidat i indiscutible. Aquest procés d’emmascarament del debat, que es produeix a les obres didàctiques i divulgatives, explica la visió de la ciència com un conjunt de sabers consensuats.

Fotografia d’un àtic amb placa commemorativa que recorda el lloc en el qual Louis Pasteur va realitzar alguns dels seus experiments sobre la generació espontània. Wellcome Library. Wikipedia.

Thomas S. Kuhn (1922-1996) es va inspirar en part en aquestes idees de Fleck per a desenvolupar la seva explicació de la “invisibilitat de les revolucions científiques”. Kuhn comparava els relats històrics dels manuals de ciències, acomodats per a servir al saber hegemònic de cada època, amb el tipus d’història que George Orwell va imaginar en la seva novel·la 1984, és a dir, narracions justificatives del poder totalitari que havien de ser ensenyades a tota la ciutadania per a evitar la dissidència. Hi ha molts episodis de la història de la ciència tractats amb aquest tipus de relat: la victòria de l’oxigen enfront de la teoria del flogist, el triomf de l’evolucionisme davant el fixisme de les espècies o l’arribada de la teoria microbiana contra la hipòtesi de la generació espontània.

Treballs posteriors han mostrat que les controvèrsies científiques són habituals tant dins com fora del món acadèmic, sense que es puguin limitar a un àmbit (“nucli dur”), ni a un moment determinat (“revolucions científiques”). Els llibres de Fleck i Kuhn han envellit ràpidament amb els nous estudis de controvèrsies que han desbordat el marc conceptual anterior per a introduir nous protagonistes, ingredients i matisos. Dos casos molt diferents serviran per a apuntar algunes novetats: la controvèrsia “acadèmica” sobre la generació espontània a mitjan segle XIX i el debat “públic” sobre el canvi climàtic a la fi del segle XX. Les cometes són necessàries en tots dos casos perquè els estudis mostren precisament els límits de tals distincions i qüestionen el suposat “gradient” de controvèrsies esbossat per Fleck.

Matrassos de coll de cigne emprats per Louis Pasteur als seus experiments. Institut Pasteur, París.

La “teoria de la generació espontània” és esmentada habitualment en les pàgines dedicades a la història dels manuals de biologia actuals. És habitual tractar-la com una interpretació errònia que assenyalava la possibilitat de la producció d’éssers vius a partir de matèria inanimada, tal com era observable en la vida quotidiana i en determinats experiments. Com en altres casos, l’eliminació d’aquesta interpretació s’atribueix als experiments “crucials” de Louis Pasteur (1822-1895), amb uns recipients anomenats “de coll de cigne”. Segons el relat habitual, aquests experiments van mostrar que, quan els recipients estaven aïllats i havien estat esterilitzats (“pasteuritzats”, es diu a vegades), no es produeixen els fenòmens assenyalats perquè, en realitat, són producte de petites espores i larves invisibles a la vista, no de la matèria inerta.

Félix-Archimède Pouchet (1800-1872). Académie de Médecine, París.

Els manuals de biologia actuals no solen esmentar l’altre protagonista de la polèmica: Félix-Archimède Pouchet (1800-1872), el director del Museu d’Història Natural de Rouen, on havia organitzat les col·leccions seguint les idees evolucionistes de Geoffroy Saint-Hilaire (1772-1844), el qual s’havia confrontat en un famós debat a la postura fixista de George Cuvier (1769-1832). La polèmica amb Pasteur va esclatar després de la publicació del llibre Hétérogénie ou Traité de la génération spontanée en 1859. Pouchet descrivia diversos experiments que semblaven mostrar “la producció d’éssers organitzats, sense necessitat d’ancestres, els elements primordials dels quals han estat obtinguts de la matèria de l’ambient”. Pasteur li va escriure en febrer d’aquest any per a assenyalar-li que els seus resultats eren en realitat producte de l’entrada d’aire als seus recipients i, aleshores, de l’acció d’espores i microorganismes, no de la matèria inerta. El debat es va centrar posteriorment al voltant del paper de l’aire i la possibilitat d’eliminar la seva presència mitjançant diversos recipients. Mentre que per a Pouchet l’aparició de microorganismes era prova de la generació espontània, per a Pasteur era un defecte en l’experimentació, causat per diverses fonts de contaminació i errades en el disseny experimental. Per contra, per a Pouchet els resultats del seu contrincant es devien a l’alteració de l’aire durant l’escalfament, que impedien l’aparició d’éssers vius a partir de la matèria inerta.

En els esquemes que es mostren en els manuals de microbiologia, el problema apareix resolt amb els enginyosos experiments de Pasteur amb matrassos de coll de cigne que semblen aparentment resoldre la controvèrsia. Els matrassos que romanen verticals no s’alteren, mentre que els que es dobleguen sí que ho fan perquè es permet l’entrada d’aire contaminat amb espores i microorganismes. Pasteur va realitzar molts altres experiments, alguns d’ells en zones de muntanya on pretenia obtenir aire menys contaminat de microorganismes. Pouchet no va poder repetir alguns d’aquest experiments, ni tampoc estava d’acord amb les conclusions de Pasteur. L’assumpte va ser discutit per una comissió de l’Acadèmia de Ciències de París que, finalment, va donar la raó a Pasteur en 1865.

Ocells dissecats del Museu d’Història Natural de Rouen, una institució que va obrir les seves portes en 1834 sota la direcció de Félix Pouchet. El museu va albergar el famós lloro que, al juliol de 1876, va servir a Flaubert d’inspiració per a un dels seus relats i posteriorment va donar títol al famós llibre de Julian Barnes. Museum de Rouen.

La controvèrsia adquireix una altra dimensió amb una observació més acurada de determinats detalls, tal com van fer John Farley i Gerald Geison en un famós article de 1974. Aquest treball, i altres posteriors, van mostrar que els experiments de Pasteur no eren tan concloents com posteriorment es va dir, ni tampoc tan senzills de replicar. Depenien de tècniques de laboratori i habilitats dels experimentadors per tal d’aïllar els recipients, així com dels materials emprats, per exemple, els dipòsits de mercuri, el medi de cultiu més o menys àcid i els productes que es feien servir (llevat o espores de fenc). Aquests i altres assumptes, considerats poc rellevants pels protagonistes i habitualment oblidats en les reconstruccions didàctiques, van ser probablement decisius en els problemes de replicació. Altres estudis sobre problemes de replicació també mostren la flexibilitat interpretativa dels resultats que trobem en la polèmica de Pouchet i Pasteur. Les seves dades respectives podien ser enteses com a errors experimentals (contaminació de l’aire, per exemple) o com a proves de la tesi defensada. Tots dos investigadors van evitar mostrar la totalitat dels seus resultats experimentals, bé per considerar que eren producte de dissenys deficients, accidents o mala pràctica experimental, o potser perquè eren dades que no corroboraven els seus punts de vista.

Làmina procedent de l’obra de Louis Pasteur Mémoire sud els corpuscules organisés qui existent dans l’atmosphère (1862) on apareixen representats els seus famosos matrassos de coll de cigne. Wellcome Library.

És necessari valorar també altres qüestions com el paper de les idees religioses, el fòrum del debat i els desequilibris acadèmics i territorials. D’una banda, la idea de generació espontània s’havia entremesclat amb tesis materialistes i transformistes, a les que s’oposaven catòlics més conservadors com Pasteur que, amb la victòria d’aquesta batalla, pensava que havia donat un cop definitiu també a l’evolucionisme. Finalment, l’espai on es va dirimir la disputa, l’Acadèmia de Ciències de París, era un entorn habitual per les controvèrsies entre els seus membres i altres investigadors. Els seus membres podien triar comissions especials per a estudiar els treballs presentats, repetir els experiments i dirimir les disputes. Pasteur era membre permanent de l’Acadèmia i comptava amb nombrosos partidaris, mentre que Pouchet era membre corresponsal i seguia els debats des de Rouen. Els desequilibris territorials entre París i altres ciutats de França també van afavorir la victòria de Pasteur.

Representació dels experiments de Pasteur en un modern llibre de microbiologia, Brock Biology of microorganisms (Pearson Education; 2021).

Es pot dir que la polèmica sobre la generació espontània va ser una controvèrsia acadèmica entre especialistes del “nucli dur” de la recerca. I, tanmateix, el debat va estar impregnat d’ingredients sociomaterials, religiosos, polítics i territorials, molts més aspectes que els descrits als suposats experiments reconstruïts dins dels manuals de biologia actuals. Potser Fleck tenia raó i sigui cert que la presentació apodíctica del problema, pròpia dels manuals, invisibilitza aspectes centrals de les controvèrsies. També és cert que aquestes representacions didàctiques tenen la seva pròpia història i, en l’actualitat, hi ha propostes de recuperar els matisos d’aquest episodi a les aules de ciències per tal d’aprofitar així el potencial educatiu de les controvèrsies científiques. D’altra banda, la controvèrsia sobre la generació espontània no es va limitar al món acadèmic i va tenir una repercussió a l’esfera pública, on els aspectes més tècnics relacionats amb recipients, aïllament, esterilització i espores van deixar pas a qüestions més generals sobre el creacionisme i l’origen de la vida, una línia de discussió que va seguir oberta durant moltes dècades després que el secretari de l’Acadèmia de Ciències resolgués el debat: “Punt i final per a la generació espontània”, va afirmar, ”Pasteur no solament ha il·luminat la qüestió, sinó que l’ha resolt”.

Un altre tipus de controvèrsies qüestionen encara més el “gradient” assenyalat per Fleck des del nucli dur d’especialistes fins al gran públic. De fet, moltes controvèrsies segueixen la direcció oposada, particularment quan es tracta de temes com els productes tòxics, les vacunes, els aliments transgènics, el creacionisme o l’energia nuclear. En aquests casos, la polèmica pot estar limitada a l’esfera pública, sense necessitat d’un debat substanciós en el món acadèmic. Així va ocórrer, per exemple, en el cas de la teoria del “disseny intel·ligent”, ja discutida a un altre apartat de Sabers en acció, o en el cas del canvi climàtic. En aquest últim debat, diversos estudis repetits en el temps han mostrat que gairebé no hi ha controvèrsia acadèmica sobre les línies generals de les causes antropogèniques i els efectes previsibles del canvi climàtic dels últims segles. Mentre que el nombre d’articles controvertits en el “nucli dur” per davall del 5%, potser menys del 1% als darrers anys, un percentatge molt petit comparat amb altres àrees de recerca avançada, en les revistes de divulgació i en la premsa generalista el percentatge d’articles polèmics pot assolir més del 50%. D’aquesta manera, la població adquireix una visió del canvi climàtic com un assumpte disputat, un tema més pròxim a les disputes polítiques que a la ciència objectiva i consensuada. Perquè això sigui possible, resulta necessària l’acció dels “mercaders del dubte”, un grup d’experts dedicats a soscavar la fiabilitat de sabers sensibles als interessos de grups poderosos, tal com és vist en un altre apartat.

Gràfica procedent de l’estudi de Cook, Oreskes et al.(2016) al voltant del grau de consens (eix vertical) davant del nivell d’especialització (eix horitzontal) de les publicacions entorn del canvi climàtic. Pot comprovar-se que dins de la literatura especialitzada (situada a la dreta) el grau de consens és major (superior al 90%) mentre que la controvèrsia augmenta en les publicacions més generalistes (esquerra). La gràfica mostra un “gradient” de controvèrsies contrari al suggerit per Fleck. Cook et al. 2016.

En aquests casos, quan les controvèrsies es produeixen sota la pressió de forts interessos econòmics i polítics, el debat pot abastar múltiples ingredients: les veus autoritzades, les dades empíriques, la fiabilitat de les interpretacions, els espais de discussió, el marge d’actuació i els criteris per a tancar la controvèrsia. També s’ha vist que aquests aspectes estan presents, amb més o menys protagonisme, en debats com els de la generació espontània entre Pasteur i Pouchet, on també s’entremesclen, sense solució de continuïtat, aspectes de molt divers caire (religiosos, polítics, territorials) amb qüestions tècniques i sabers especialitzats, de vegades interpretats de forma força diferent pels grups contraposats. Els treballs de Fleck i Kuhn, que van inspirar tantes recerques posteriors al voltant d’aquests temes, resulten insuficients per a abordar els aspectes analitzats en els estudis sobre controvèrsies.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.