Medicaments per consumir

—El naixement de la indústria farmacèutica a Espanya: laboratoris, productes de drogueria medicinal, matèries primeres, específics i especialitats farmacèutiques.—

 

Hi ha una afirmació axiomàtica, gairebé sempre expressada amb una mica de dogmatisme, força atreviment i no excessiu rigor, que se sol sentir entre professionals de la farmàcia i aficionats a la història d’aquesta professió: “La indústria farmacèutica va néixer a les rebotigues”. Encara que no del tot ajustat a la realitat, aquesta asserció potser podria tenir validesa per alguns territoris, com Espanya, i per a certes empreses, com les alemanyes Schering o Merck, que van fer les seves primeres passes en la producció industrial de principis actius procedents dels vegetals des d’oficines de farmàcia. Tanmateix, la resta de la gran indústria farmacèutica alemanya, i també la suïssa (establerta a la zona de Basilea), en realitat formava part de grans conglomerats empresarials de tipus químic, que utilitzaven els quitrans d’hulla per obtenir colorants artificials, explosius, productes cosmètics o medicaments. Aquesta situació d’hegemonia alemanya i suïssa, pel que fa a la indústria quimicofarmacèutica, es va fer especialment evident entre mitjan segle XIX i l’inici de la Primera Guerra Mundial. Aquesta forma d’entendre la indústria del medicament, integrada en esquemes i procediments quimico-orgànics de caràcter general, prioritzava la component molecular del medicament respecte al seu format o aparença final. Era una indústria que precisava de grans recursos científics, econòmics i de qualificació professional entre els seus treballadors.

Mentre que Alemanya i Suïssa assortien de molècules químiques d’acció farmacològica la resta d’Europa, Espanya va incorporar aquestes matèries primeres a les seves preparacions galèniques, ja fos utilitzant formats clàssics (tintures, solucions, xarops, píndoles, etc.) o noves formes farmacèutiques (càpsules de gelatina, comprimits, càpsules amilàcies i injectables) més ajustades a les necessitats de la fabricació a l’engròs. Aquest tipus d’indústria de béns de consum, on la tecnologia farmacèutica tenia un major protagonisme que la química, no necessitava tants recursos científics i financers. El personal solia ser inferior en nombre i de menor qualificació que el de les empreses químiques alemanyes. Mentre que les grans fàbriques de colorants artificials eren generalment societats anònimes d’elevada capitalització, els laboratoris farmacèutics espanyols sovint eren empreses de propietat familiar en les quals abundaven les capitalitzacions intraprofessionals i, més freqüentment, petits “laboratoris annexos” regentats per farmacèutics, sobretot durant el segle XIX i principis del XX.

Alguns d’aquests annexos eren, simplement, les mateixes rebotigues on habitualment es preparaven els medicaments oficinals o magistrals. Altres eren instal·lacions pròximes o contigus a les oficines de farmàcia i, per suposat, també hi havia laboratoris annexos a la propietat, és a dir, llocs on es preparaven medicaments industrials, que podien estar allunyats de l’oficina de farmàcia a la que estaven units per raons de propietat. Amb el pas del temps, aquests laboratoris annexos, que eren majoritaris a Espanya al principi del procés industrialitzador, van anar perdent protagonisme en favor dels laboratoris independents (generalment encara en mans de farmacèutics, però on ja no hi havia cap tipus de vinculació amb oficines de farmàcia) i, sobretot, els laboratoris col·lectius (en què la propietat estava segregada de la direcció tècnica farmacèutica).

Fins i tot si acceptem que el model de laboratori annex fou clau en els orígens i el desenvolupament primigeni de la indústria farmacèutica a Espanya, tampoc s’hauria de simplificar l’assumpte i oblidar els intents per optimitzar i produir a l’engròs el substrat medicamentós clàssic de la farmàcia: les plantes medicinals. Van existir molts projectes d’aquest tipus, abans de l’arribada de nous medicaments formulats amb base química o extractiva i adequats a formats terapèutics més d’acord amb les exigències industrials. A mitjan segle XIX, quan encara hi predominava la drogueria medicinal, ja existia a Espanya un cert moviment industrialitzador en aquest àmbit, protagonitzat per una sèrie de drogueries farmacèutiques, conegudes com a “Farmàcies Centrals”, que basaven la seva activitat en el comerç a l’engròs de productes vegetals d’origen natural i, en ocasions, inclús dels seus principis actius quan aquestes operacions no necessitaven complexos processos extractius.

Diversos projectes, com els liderats per les revistes professionals El Droguero Farmacéutico (Valladolid, 1856-1859) o la Revista Farmacéutica Española (Barcelona, 1860-1866), van tractar d’emular la “Farmàcia Central” de França, un establiment creat el 1852 amb capital quasi exclusivament farmacèutic amb l’objectiu d’eludir la competència de droguers i laboratoris quimicofarmacèutics gràcies a l’esforç col·lectiu de tots els apotecaris francesos. Aquests intents associatius entre farmacèutics espanyols no van tenir massa èxit, però van obrir una nova via d’exercici professional, i una nova manera d’entendre la professió, que es van convertir en el germen d’una generació de farmacèutics preocupats per portar al nostre país els comportaments industrials que ja estaven presents en altres països d’Europa.

A començaments de l’últim quart del segle XIX, pioners com Pablo Fernández Izquierdo (1839-1893) i la seva “Farmacia General Española”, ubicada a Madrid, ja treballava amb èxit en el negoci de la drogueria medicinal. Tanmateix, la indústria dels medicaments galènics, elaborats amb molècules d’origen químic o extractiu i disposats sota una determinada forma terapèutica, encara era molt precària. Si exceptuem uns quants fabricants, la majoria emplaçats a Catalunya (Gonzalo Formiguera, Lorenzo Aguilar, Pedro Genové, Francisco Poquet, Juan Comabellas, Federico Massó o Joan Uriach), la major part dels medicaments industrials venien de l’estranger: els químics d’Alemanya i Suïssa, i els galènics de França. Segons les dades recollides a la premsa farmacèutica espanyola de l’època corresponent a l’any 1893, el 70% de les vendes brutes realitzades pels farmacèutics espanyols van correspondre a medicaments estrangers.

Aquesta entrada massiva de productes farmacèutics estrangers es va veure afavorida per una certa permissivitat dels aranzels duaners espanyols, quelcom especialment evident entre els anys 1841 i 1864. També per la implicació de droguers, comerciants i venedors de productes industrials, que van ocupar l’espai deixat per bona part dels farmacèutics espanyols, reticents a dispensar productes no elaborats per ells, dels que amb prou feines eren mers dipositaris. Aquesta situació va propiciar un interessant debat professional al voltant de la responsabilitat professional contreta per la venda d’unes mercaderies que, sovint, eren considerades més pròpies de xarlatans que de professionals de la salut.

Mentre els farmacèutics debatien sobre si aquests productes eren o no medicaments, d’acord amb la Llei de Sanitat de 1855 i les Ordenances de Farmàcia de 1860, les autoritats ho van veure clar i van executar el mecanisme habitual per gravar aquests medicaments industrials com si es tractés d’un producte de consum més. Aquests productes van ser reconeguts oficialment a Espanya a través de la Llei del Timbre de 30 de juny de 1892 i disposicions posteriors. En aquest corpus legal s’especificava que “tots els específics i aigües minerals de qualsevol classe hauran de portar, quan siguin posades en venda, un segell de 0,10 pessetes per flascó, capsa o ampolla”. El Reial Consell de Sanitat definiria els “específics”, a efectes d’aquesta Llei del Timbre, com “aquells medicaments la composició dels quals sigui desconeguda total o parcialment i que s’expenguin en capses, flascons, ampolles o paquets amb etiqueta que expressi el nom del medicament, els usos a què es destini i la dosi”.

Legalitzat per via impositiva, el medicament industrial (sota la denominació d’“específic”) es feia invulnerable a l’atac dels seus detractors, els quals només podien assumir aquesta nova situació i tractar de reglamentar-ne la fabricació i venda, amb l’esperança d’arribar a establir procediments òptims d’homologació cientificosanitària que, al seu torn, asseguressin al farmacèutic el monopoli comercialitzador d’aquests preparats. Després d’alguns intents fallits, el 1919 es va publicar el primer reglament espanyol “per a l’elaboració i venda d’especialitats farmacèutiques”, norma que naixia amb la intenció de regular tot el que concernia als medicaments industrials. En aquesta disposició es va definir l’“especialitat farmacèutica” com a “tot medicament de composició coneguda, distingit amb el nom de l’autor o denominació convencional, disposat en envàs uniforme i precintat per a la venda en la farmàcia d’aquell i fora d’ella”, i es va establir que “cap especialitat farmacèutica podria posar-se en venda sense trobar-se prèviament registrada a la Inspección general de Sanidad, essent decomissades les que estiguin mancades d’aquest requisit per considerar-se clandestines”.

El reglament de 1919 no va arribar mai a consolidar-se. El mateix text senyalava dos anys de termini per a la seva posada en funcionament, al que s’hauria d’afegir un sens fi de dilacions i pròrrogues, que en van impossibilitar l’obligat compliment i van afavorir la publicació d’un nou reglament el 1924. Si exceptuem la legislació registral en vigor durant bona part de la Guerra Civil espanyola, el reglament de 1924 va mantenir la seva vigència fins l’any 1963, quan es va publicar el decret 2464/1963 sobre laboratoris, registre, distribució i publicitat de medicament, en què es recollien les modificacions efectuades al reglament des de la seva publicació el 1924.

Tant als reglaments de 1919 i 1924 com a la regulació efectuada a través de la Llei de Timbre de 1892, s’observa un interès major per declarar aquestes industrials, i conseqüentment gravar-les, que per avaluar i controlar la possible repercussió, negativa o positiva, que aquestes poguessin arribar a tenir en la salut ciutadana. Tot i això, el reglament de 1919 va establir que les tasques de control i comprovació d’aquests medicaments es desenvoluparien a través de la Reial Acadèmia de Medicina i de l’Institut Nacional d’Higiene Alfons XIII; mentre que, en el de 1924, es va proposar la creació d’un centre tècnic destinat a valorar i examinar productes farmacèutics, finalment establer el 1925 amb el nom d’Institut Tècnic de Farmacobiologia.

Pel que fa a les matèries primeres, Espanya no va tenir una indústria quimicofarmacèutica de tipus químico-orgànic o fermentatiu fins a la dictadura franquista. Durant l’autarquia sembla evidenciar-se un cert interès per promocionar aquest sector industrial, encara que la gran aposta del primer franquisme en matèria quimicofarmacèutica va ser l’establiment al nostre país d’una indústria pròpia d’antibiòtics; el 1949 es concedia un duopoli per produir aquest tipus de productes a Espanya, amb patents estatunidenques, que va ser resolt en favor de dos consorcis empresarials: Antibióticos S.A. i Compañía Española de Penicilina y Antibióticos (CEPA); uns anys més tard, el 1953, es concedia una nova llicència nacional en favor del grup empresarial Alter, a través de la seva filial Farmabión.

Durant el període 1939-1975 hem comptabilitzat un total de 2.532 laboratoris farmacèutics instal·lats a Espanya, encara que no tots van estar en funcionament de manera sincrònica, de tal manera que alguns van anar desapareixent a mesura que n’emergien de nous. Aproximadament una tercera part van ser creats amb anterioritat a la Guerra Civil espanyola, i a penes una quarta part van romandre oberts després de 1975. Es pot obtenir una foto fixa de la indústria farmacèutica per als anys de la denominada autarquia franquista (1939-1959) a través de la informació recollida als expedients d’enquadrament dels laboratoris farmacèutics espanyols conservats al Sindicat Vertical. La seva anàlisi ha mostrat una desigual distribució pel que fa al nombre de medicaments preparats, capital social declarat i cens obrer present en aquestes indústries. A les empreses grans aquests identificadors eren força elevats, al contrari del que ocorria en el cas dels laboratoris annexos. Un nombre reduït de laboratoris poderosos van tenir a les seves mans el gruix dels productes comercialitzats, el capital disponible i la major part de la mà d’obra present en aquest sector. En definitiva, aquells anys va predominar la mitjana i petita empresa, amb pocs productes comercialitzats, escassa capitalització i no excessiva mà d’obra ‒menys de deu especialitats comercialitzades, capital social inferior a mig milió de pessetes i un nombre d’obrers inferior a 26. No obstant, la major part dels treballadors, i dels recursos financers i productius del sector, estaven en una minoria d’empreses. Durant aquest període (1939-1959), la indústria farmacèutica espanyola es va ubicar, de manera majoritària, en tres àrees geogràfiques: Catalunya, Madrid i Andalusia, en aquest ordre. En l’àmbit provincial i local van ser Barcelona i Madrid les zones que més laboratoris farmacèutics van albergar, més de la meitat dels instal·lats en tota Espanya, una situació que, en línies generals, s’ha mantingut fins als nostres dies.

 

 

Raúl Rodríguez Nozal
Universidad de Alcalá

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.