El crim de mossèn Galeote

—El paper dels peritatges psiquiàtrics en la patologització del crim a la Restauració.—

El 18 d’abril de 1886, Diumenge de Rams, Narciso Martínez Izquierdo, bisbe de la tot just creada diòcesi de Madrid-Alcalá, va ser tirotejat quan arribava a la Catedral de San Isidro davant els fidels i clergues que esperaven al pòrtic. Un individu es va obrir pas entre la multitud i el va disparar diverses vegades. Va ser detingut immediatament. L’endemà el prelat va morir a conseqüència de les ferides de bala. La commoció del succés va augmentar quan es va saber que l’assassí era un sacerdot, Cayetano Galeote Cotilla.

Assassinat de l’Excm. Bisbe de Madrid-Alcalá. La Ilustración Española y Americana, 22 d’abril de 1886, any XXX, número 15. Col·lecció privada de l’autor. Disponible a l’Hemerotega Digital de la Biblioteca Nacional de España.

La premsa es va bolcar en el cas informant dels detalls que s’anaven coneixent. La conducta i el caràcter de Galeote van ser el centre d’atenció. Hi havia sospites d’un comportament inadequat en una destinació anterior a Puerto Rico. També es va saber que convivia amb una majordona, Tránsido Durdal, amb qui compartia llit i que va ser entrevistada per Benito Pérez Galdós. A més, dies abans de l’assassinat, Galeote va entregar a la redacció del diari republicà El Progreso un paquet de cartes que havia enviat a diversos superiors en un to amenaçador, entre ells, el bisbe, a qui feia responsable de la taca al seu honor. Després del crim, el director del diari va entregar les cartes al jutjat alhora que les publicava. A través d’elles es va saber que l’origen del crim estava a les desavinences de Galeote amb el rector de la Capilla del Cristo de la Salud, el pare Vizcaíno. El sacerdot considerava que el rector el desairava i, després d’una forta discussió, aquest li va prohibir cantar missa a la capella. Davant l’incompliment de la seva ordre, la Junta Rectora de la Capilla el va destituir, la qual cosa va portar al sacerdot a sol·licitar amb insistència al bisbe la seva restitució en el càrrec en considerar que la seva honra estava en dubte.

El judici celebrat l’octubre de 1886 va aixecar una gran expectació. La qüestió que es va dilucidar no va ser l’autoria del crim, que no oferia dubtes, sinó l’estat mental del sacerdot quan el va cometre. La defensa va aconseguir que se li practiquessin peritatges psiquiàtrics per determinar si estava boig quan va matar el bisbe. Es tractava de saber si era responsable o irresponsable del seu acte criminal i, per tant, imputable o no penalment.

Els perits de la defensa, Luis Simarro, José María Escuder i Jaime Vera, van ser unànimes a l’hora de concloure que Galeote estava boig. La seva posició formava part de la “campanya forense” empresa des de principis de la dècada del 1880 per José María Esquerdo i continuada pel seu cercle de deixebles i partidaris a les sales de justícia i altres fòrums amb l’objectiu de donar a conèixer a l’opinió pública, als magistrats i altres metges els avenços científics de l’alienisme i legitimar-lo socialment com a disciplina científica fora dels murs del manicomi.

Judici de Cayetano Galeote Cotilla. La Ilustración Ibérica. 16 d’octubre de 1886, any 4, núm. 198. Col·lecció particular de l’autor. Disponible a l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España.

L’estratègia es basava en demostrar l’existència de bojos que no aparentaven ser-ho i que només l’ull expert de l’alienista era capaç d’identificar. El 1819 Jean Etienne Dominique Esquirol va desenvolupar una nova entitat nosològica, la monomania, que consistia en la limitació del deliri de l’alienat a un objecte o un petit nombre d’objectes, mentre que conservava l’ús de la raó i podia obrar en la resta d’ordres de la vida amb normalitat. Jean Etienne Georget va aprofundir en el concepte i va definir la “monomania homicida” com la inclinació de l’individu a la ferocitat, a la destrucció i al crim. El cas de Pierre Rivière a França va ser emblemàtic en l’aplicació de la monomania en un procés judicial. A Espanya, el 1855 Pere Mata i Fontanet va aconseguir que prosperés el diagnòstic de monomania en el cas Fiol, fet que el va alliberar del patíbul. El 1858 Mata va fer explícites les seves intencions sobre els peritatges psiquiàtrics en assenyalar:

“És el meu propòsit irrevocable arrencar de les urpes del botxí, dels presidis i de les presons certes víctimes de la seva infeliç organització, o de les seves malalties, i traslladar-les als manicomis o establiments d’Orats, que és on les està cridant la Humanitat a plena veu.”

La novetat a la dècada del 1880 va ser la introducció dels principis de la teoria de la degeneració provinent de la psiquiatria francesa i la teoria del criminal nat impulsada per Cesare Lombroso. El degeneracionsme lligava la malaltia mental a l’herència biològica i a l’anormal conformació corporal. L’explicació somaticista de la bogeria permetia emparentar la psiquiatria amb la medicina general i mostrar-ne el seu caràcter científic.

L’existència de bojos que no ho semblaven implicava tant un problema per al subjecte malalt, que podia ser jutjat i condemnat penalment en comptes de ser reclòs en un manicomi per tal de ser tractat, com un risc per a la societat, que quedava a mercè de la perillositat d’individus que portaven una vida aparentment normal.

Però la “campanya forense” també buscava la introducció de canvis en el codi penal que ampliessin el camp de la bogeria com a eximent de la responsabilitat. El determinisme biològic subjacent a l’etiologia de la malaltia mental qüestionava l’existència del lliure albir del subjecte i desplaçava el focus d’atenció des de l’acte comès pel criminal cap a les característiques personals del subjecte, soscavant les bases del dret penal.

Juan Díaz Garayo, el “Sacamantecas”. Ander Gondra Aguirre, Microhistoria alavesa.

Esquerdo i el seu cercle van aprofitar una sèrie de processos criminals de gran repercussió per alimentar la seva campanya als tribunals de justícia, en diversos fòrums de debat i a la premsa. L’inici d’aquesta “ofensiva psiquiàtrica” va estar marcat pels casos de Manuel Otero, regicida frustrat que va atemptar contra Alfons XII el desembre de 1879, i el de Juan Díaz Garayo, el “Sacamantecas”, que entre 1870 y 1879 va violar i esbudellar, com a mínim, sis dones a la província d’Àlaba. Esquerdo va actuar com a perit de la defensa en ambdós processos i va sostenir que els acusats eren malalts mentals i irresponsables penalment. Encara que van ser condemnats a mort i executats, va dictar quatre conferències titulades Locos que no lo parecen denunciant l’error judicial comès. A les dedicades al “Sacamantecas” va exposar per primera vegada les idees degeneracionistes i va introduir alguns elements de la teoria lombrosiana sobre el criminal nat. Es va centrar, d’aquesta manera, a mostrar el pes de l’herència biològica en la gènesi de la malaltia mental (il·lustrada amb l’arbre genealògic familiar) i en la descripció antropomètrica de les deformitats corporals i cranials de Garayo, que mostraven la seva naturalesa malalta.

L’esquema exposat per Esquerdo va marcar el camí dels peritatges realitzats pel seu cercle. Els processos de Manuel Morillo (1884), el de mossèn Galeote (1886), el de Louis Hillairaud (1887), o el de l’escriptor Remigio Vega Armentero (1889) van comptar amb els seus seguidors com a perits que van defensar la vinculació entre bogeria, criminalitat, herència biològica i anormal conformació orgànica. La implantació el 1882 dels judicis orals i públics va contribuir a la difusió de les noves idees psiquiàtriques, atès que permetia la presència de curiosos i de la premsa a les sales de justícia. Aquesta última, a les seves cròniques va difondre les teories que relacionaven la bogeria amb la criminalitat i els arguments antropomètrics utilitzats pels perits per justificar-les.

El procés de mossèn Galeote va ser molt important en aquest sentit per la dimensió social del cas. Els peritatges de la defensa van posar sobre la taula l’herència patològica i les anormalitats cranials de Galeote. Un dels perits, José María Escuder, va reconstruir el seu arbre genealògic a partir de l’estudi de 163 parents corresponents a quatre generacions. La “llei de l’herència” es complia fatalment a la família, i Escuder va concloure que el sacerdot era “el producte de la unió de dues famílies degenerades” i sintetitzava “una raça mixta de Galeotes i Cotillas, que presenta mesclades les predisposicions nervioses i congestives”.

Arbre genealògic de Cayetano Galeote Cotilla elaborat per José María Escuder. Publicat a la seva obra Locos y anómalos (1895). Col·lecció particular de l’autor.

Els estigmes físics van ser descrits prolixament als informes. Un altre dels perits, Luis Simarro, va assenyalar que “la mida del crani, comparada amb la talla, revela que el crani és més petit, en general, que el crani del mínim normal, i segueix immediatament en volum al crani dels imbècils i dels idiotes; és un microcèfal”, i apuntava també “com a signe de degeneració” “la viciosa implantació de les dents i la presència de quatre queixals del seny”. En aquesta línia Escuder afirmava que “la desproporció del seu crani i de la seva cara ensenya a tot home observador que ens trobem davant per davant d’un degenerat”. Segons Escuder, Galeote presentava “els estigmes de l’herència, i entre ells no és el menor la lletjor que imprimeix a la seva fisiognomia el prognatisme de la mandíbula inferior, que l’assembla a les races més baixes”.

Galeote va ser diagnosticat de “paranoia primària persecutòria” (Simarro), “paranoia amb deliri de persecucions” (Escuder) o “cas típic de deliri de grandeses en incubació i un cas, acabat, de deliri de persecució” (Vera). Per la seva banda, la fiscalia, que argumentava que Galeote havia planificat el crim i actuat conscientment mogut per la venjança, va proposar els seus propis perits que van emetre informes contradictoris. El doctor Bustamante es va alinear amb els de la defensa, mentre que Francisco Isasa i Eduardo Lozano Caparrós van considerar l’acusat penalment responsable del seu acte criminal.

Galeote va ser condemnat a mort, en considerar el tribunal que “va obrar amb consciència en executar el delicte i en l’ús expedit de les seves facultats mentals”, una sentència posteriorment confirmada pel Tribunal Suprem. Tanmateix, els esdeveniments van fer un gir inesperat. El sacerdot es va mostrar excitat a la presó i va ser examinat per una comissió de sis metges forenses que va concloure que patia “deliri persecutori”. La fiscalia va sol·licitar que la Reial Acadèmia de Medicina estudiés el reu. Aquesta va elaborar un extens dictamen el desembre de 1887 en què concloïa que patia “monomania de persecució en el seu tercer període, o sigui quan es desperten idees d’ambicions i de supèrbia i exagerat orgull, que assenyalen l’imperi absolut de la subjectivitat”. Gràcies a ambdós informes, Galeote va ser ingressat al Manicomi Nacional de Leganés, on va morir el 1922.

Els peritatges de la defensa no van influir en la decisió de la justícia, però sí els informes posteriors, en especial el de la Reial Acadèmia de Medicina. En lloc d’arguments degeneracionistes, la Reial Acadèmia va utilitzar el diagnòstic de monomania, clarament en desús el 1887, la qual cosa apunta a la seva persistència i a una possible maniobra dels acadèmics per convèncer els juristes, més familiaritzats amb les velles idees. A més, el dictamen no es refia a l’estat mental del reu quan va cometre el crim, ja que aquesta via havia quedat tancada amb la sentència, sinó al seu estat en presó. Els acadèmics van argumentar que les excentricitats, els episodis violents i el caràcter difícil del sacerdot abans de la comissió del seu crim no feien evident que pogués esclatar la bogeria. Aquesta es va manifestar definitivament en conèixer la sentència i a aquest estat remetien per al seu diagnòstic de bogeria, per la qual cosa mantenir-lo a la pressió era un perill i executar-lo, un acte inhumà.

Malgrat el fracàs dels perits de la defensa, el seu paper va ser fonamental en l’impuls de la “campanya forense” i el debat sobre les noves idees que vinculaven bogeria i crim. La seva exposició en públic i la seva difusió a la premsa van contribuir a la seva popularització i debat social. El seu abast, encara que limitat en els resultats, va ser significatiu. Durant la dècada del 1880, a l’abric dels debats públics, els governs lliberals van impulsar reformes. El desembre de 1886 un decret va crear un manicomi judicial a Madrid dirigit a la custòdia dels bojos criminals. També es va posar en marxa una comissió formada per metges, juristes i arquitectes per redactar “un projecte de llei” en què s’especifiquessin “les mesures de protecció contra els bojos criminals, i les bases per a la construcció i organització del manicomi penal”. Entre els metges hi havia Esquerdo, Simarro i Pulido. Tanmateix, la llei no es va arribar a promulgar.

També hi va haver iniciatives parlamentàries per reformar el Codi Penal. El 1882, Esquerdo va intervenir davant la Comissió del Senat encarregada d’estudiar la reforma del Codi Penal, defensant un concepte de bogeria molt ampli i proposant en consonància l’augment dels límits de la irresponsabilitat penal. Aquesta iniciativa i altres al llarg dels anys no van tenir èxit. Fins el 1928 no es va canviar el Codi de 1870. El cas de Galeote va tenir transcendència internacional. Emmanuel Régis el va analitzar a la seva obra Les régicides i el va comparar amb el cas de mossèn Verger, que el 1857 havia assassinat l’arquebisbe de París.

Retrat de Cayetano Galeote Cotilla. Emmanuel Régis. Les régicides dans l’histoire et dans le présent: étude médico-psychologique. Lyon: A. Stock, 1890. Wellcome Collection.

A mitjan dècada del 1890, alguns psiquiatres, preocupats pels excessos argumentals dels seus col·legues i les negatives dels jutges a prendre en consideració els informes psiquiàtrics, van intentar ajustar l’aplicació del degeneracionisme als tribunals, defensant l’existència de la responsabilitat atenuada de molts degenerats. Això significava que un malalt mental només seria irresponsable si cometia un delicte en l’àmbit del seu impuls morbós. Si ho feia fora d’aquest, havia de ser considerat responsable. S’obria així el camí per a una aliança entre dret i psiquiatria que trobarien en la defensa social i la perillositat el punt de trobada a les dècades següents.

Ricardo Campos
Instituto de Historia, CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.