Descartables

—L’ús exacerbat de productes descartables va ser fomentat al segle XX mitjançant campanyes publicitàries i incentius.—

La mida importa. A la primera onada d’entusiasme per les canonada dels inodors, qui podria haver previst les conseqüències de l’ús de desaigües per tot tipus de deixalles? És que es podia haver imaginat l’arribada dels bolquers descartables? A principis del segle XXI, el sistema de clavegueram de Londres, originari del segle XIX, experimentava regularment obturacions i seriosos bloquejos, que els funcionaris van anomenar amb gràcia “fatberg”. Thames Water va descriure recentment un dels més grans que s’hi han trobat mai: “la massa extremadament sòlida de tovalloletes humides, bolquers, greix i oli pesa el mateix que onze autobusos de dos pisos. Està bloquejant un tram de clavegueram victorià que equival a més de dos camps de futbol de Wembley i pesa cent trenta tones”. Només “fatbergs” veritablement colossals arriben a les pàgines de la premsa aquests dies. Són molt més abundants els taps més petits que embussen les canonades, per terme mitjà, a un ritme de 4,8 vegades per hora. L’empresa Thames Water ha de gastar al voltant d’un milió de lliures al mes per desembussar-los.

Tapa commemorativa de la neteja d’un “fatberg” a Londres el 2017. Wikipedia.

El problema no és que els victorians dissenyessin clavegueres en mal estat. Es tracta més aviat de la seducció d’allò descartable, així com les campanyes publicitàries i els incentius corporatius, que han fomentat i mantingut el seu atractiu des de principis del segle XX. Res d’això era inevitable. Als albors de les deixalles massives, moltes persones consideraven que eren una pràctica desagradable. Les dues guerres mundials també van alentir la marxa de la cultura del rebuig, ja que els temps de guerra requereixen una administració acurada dels materials. Ara bé, el reciclatge no és intrínsecament just: la historiadora Anne Berg ha demostrat, amb espantosos detalls, que els nazis van ser mestres del reciclatge, convertint en virtut la recol·lecció no només de materials inerts sinó també de restes humanes. El racionament va continuar a tota Europa occidental (i a l’altra banda del Teló d’Acer) fins ben entrada la dècada del 1950, mentre les societats lluitaven per reconstruir-se enmig d’una escassetat crònica. A principis de la dècada del 1970, els moviments ecologistes van advocar per la frugalitat contínua, reformulant el marc moral del reciclatge en termes planetaris.

Les joventuts hitlerianes mobilitzades per tal de recollir deixalles i llandes. Worms, 1938. Bundesarchiv_Bild_133-375. Wikipedia.

Tanmateix, allò descartable es va imposar. La geògrafa Max Liboiron sosté que la indústria estatunidenca, deliberadament i amb gran dedicació, va promoure els productes descartables a través d’una varietat d’estratègies de fabricació, empaquetat i distribució, que van des de l’obsolescència programada fins a la moda ràpida. Al contrari del que diuen molts discursos populars, els humans no són inherentment malgastadors; més aviat, assenyala Liboiron, aquesta condició “va sorgir en un moment i lloc particulars, mitjançant disseny”. El 1963, un executiu de la indústria de l’embalatge va poder elogiar triomfalment els seus col·legues dels plàstics:

“S’estan omplint els pots d’escombraries, els abocadors i les incineradores amb literalment milers de milions d’ampolles de plàstic, gerres de plàstic, tubs de plàstic, ampolles i paquets de pell, bosses i pel·lícules de plàstic i paquets de làmines, i ara, inclús llaunes de plàstic. Ha arribat el dia feliç en què ja ningú considera l’envàs de plàstic com a prou bo com per conservar-lo.”

La pel·lícula The Graduate (1967) va immortalitzar el triomf dels polímers per al públic en general. A la seqüència més coneguda de la pel·lícula, un senyor McGuire de mitjana edat s’endú a una banda el jove graduat universitari Ben en un còctel per oferir-li alguns consells sobre la seva carrera:

McGuire: Només et vull dir una paraula. Només una paraula.
Ben: Sí, senyor.
McGuire: Estàs escoltant?
Ben: Sí, ho estic.
McGuire: [Dramàticament.] Plàstics!
Ben: [Pausa.] A què et refereixes exactament?
McGuire: Hi ha un gran futur als plàstics. Pensa-hi. Hi pensaràs?
Ben: Sí, Ho faré.
McGuire: Shhhh, ja n’hi ha prou. És un tracte.

L’intercanvi es va convertir en un trop generacional, amb els “plàstics” com a símbol del consumisme del que els hippies anhelaven fugir. Però escapar-ne va resultar impossible. A finals de la dècada del 1980, fins i tot la dissidència s’havia mercantilitzat; només cal considerar la proliferació de parafernàlia del Che Guevara a les botigues que venen curiositats de la ‘contracultura’.

Si es mira amb atenció, resulta inevitable pensar que gran part d’allò assenyalat com a “residus sòlids urbans” haurien d’aparèixer com a “residus industrials”. La categoria importa, perquè la majoria de consumidors no poden permetre’s el luxe d’evitar els plàstics d’un sol ús. Han quedat atrapats en aquesta trampa. Com a individus, podem classificar diligentment els residus, compostar les restes d’aliments i reutilitzar-les al màxim. I, malgrat tot, no es fa cap mena d’efecte en l’expansió exponencial dels residus (sovint tòxics). Significa això que no hauríem de molestar-nos per tot plegat? Absolutament no: entre altres coses, aquests hàbits poden crear consciència, enfortir el compromís dels ciutadans amb un futur planetari just i reunir suports per a reformes més sòlides i sistèmiques. Potser, només potser, animin algunes persones a consumir menys. Però no són una solució. Al seu llibre Recycling Reconsideredk (2013), l’experta en polítiques de residus Samantha MacBride critica el que anomena “tota-totxana-fa-paret-isme” (“pure every-little-bit-helps-ism”). El moviment del reciclatge, per molt ben intencionat que sigui, ha posat el focus d’atenció massa directament en el consumidor individual. Això ha facilitat que el reciclatge sigui cooptat per empreses manufactureres, desitjoses de mantenir l’statu quo per vendre nous productes ad infinitum.

Massa atenció a les persones també distreu l’atenció del que s’ha de fer amb els residus industrials, molts dels quals són extremadament tòxics i es produeixen a escala molt més gran que les deixalles municipals. Els llibertaris de dreta (“right-wing libertarians”) es basen en aquest fet per argumentar que la recol·lecció de residus s’ha de privatitzar per complet i/o que el reciclatge no té sentit. En canvi, insisteix MacBride, les dades demostren que la gestió de residus sòlids, en totes les seves formes i de totes les fonts, ha de ser conduïda per institucions públiques ben regulades. Al seu estudi de la Hongria comunista, la sociòloga Zsuzsa Gille ofereix un exemple saludable. A la postguerra, el país va intentar utilitzar els residus industrials com a recurs. Aquest objectiu va trobar un terreny propici en el context de la guerra ideològica de la Guerra Freda perquè permetia contrastar les seves virtuts, de forma clara i reveladora, amb els excessos de les pràctiques capitalistes. En dècades posteriors, tanmateix, es va privatitzar la gestió de residus a Hongria. Es va convertir en un “model de deixalles industrials, en què els residus es consideraven principalment un material inútil i fins i tot danyós”. Aquest enfocament es va centrar en tecnologies situades al final del procés: gestió de residus en lloc de prevenció de residus. Avui dia, els règims de residus químics són dominants a tot el món.

Ara ens enfrontem a una marea de plàstic; aviat, un tsunami. Els “pegats” d’escombraries oceàniques formen masses espesses de microplàstics. Els albatros i les balenes arriben a la vora del mar amb l’estómac ple d’escombraries humanes. Durant anys, els EUA van exportar els seus “materials reciclables” a la Xina, fins que el govern xinès va establir un estàndard de puresa de plàstic tan alt que les escombraries dels EUA no podien complir amb els requisits. La indústria del reciclatge dels EUA va girar ràpidament cap a altres nacions asiàtiques. Com ha argumentat MacBride, aquest pas mostra que la indústria del reciclatge no fa gairebé res per la conservació de recursos i produeix uns magres resultats en termes de reducció d’energia o contaminació.

Inclús un nen podria comprovar fàcilment que les exportacions de productes reciclats són motors de desigualtat als nostres dies. Literalment. Aquí reprodueixo un passatge d’una carta escrita per Aeshnina Azzahra, una nena indonèsia de 12 anys, dirigida al president dels EUA el juliol de 2019:

Carta escrita per Aeshnina Azzahra al president dels EUA el juliol de 2019.

“El meu país és el segon tractant de residus més gran del món. I part d’aquestes deixalles són les teves deixalles. Per què sempre exportes els teus residus al meu país? Per què no t’ocupes de les teves pròpies deixalles? Per què hem de patir l’impacte dels teus residus? A Indonèsia, en aquest moment, el riu està molt brut i fa mala olor. No podem [anar] a nedar, a pescar i a divertir-nos al riu… Moltes fàbriques es desfan dels seus residus sense cura, al riu, als camps i… sota les cases dels vilatans. Es tracta en la major part dels casos de fàbriques que reciclen les teves deixalles…

# RECULLI LES SEVES ESCOMBRARIES D’INDONÈSIA.

Si us plau respongui la meva carta.

Amb respecte,

Aeshnina Azzahra”

L’única nota ingènua d’aquesta carta és la petició de resposta per part del seu destinatari, quasi analfabet. Per la resta, com assenyala l’escriptor indi Vijay Prasada, la nena Azzahra té un coneixement bastant bo de les geografies de l’imperialisme. I ella sap, de primera mà, quelcom que la majoria d’estatunidencs no pensa: el reciclatge pot ser un negoci brut i amb fins de lucre.

Com més fem, més malgastem. Però aquest “nosaltres” no és universal. Es basa en l’exclusió i en l’explotació, dinàmiques que les institucions del capitalisme depredador i els economistes que legitimen les seves accions passen per alt com a “externalitats”. Des de 1950, la indústria ha produït més de 8.300 milions de tones de plàstic. D’aquestes, 6.400 milions de tones han acabat com a residus, la gran majoria originats en països rics. Només el 9% d’aquest total s’ha “reciclat”; un altre 12% s’ha incinerat. La resta ha anat als abocadors o s’ha deixat a la seva sort. El més barat d’aquests plàstics no es pot reciclar en absolut. Un cop abandonats, els materials es descomponen en microplàstics i lixivien contaminants orgànics persistents pel camí. L’esperit del creixement sense fi es nodreix a diari de la idea de descartabilitat i dels informes apareguts en mitjans de comunicació que etiqueten les economies com en expansió (bones) o estancades (dolentes). Els recicladors d’El Caire, Delhi, Durban, Rio i més enllà ho saben molt millor. El seu sustent depèn de les deixalles. És fàcil descartar els més pobres dels pobres com si visquessin en el passat. És més difícil reconèixer que, en realitat, podrien estar vivint en el futur.

Aquells que denuncien com és d’absurd el creixement han estat objecte de burles durant anys. Rellegeixin, per exemple, les reaccions a Els límits del creixement (1972), el brillant informe que va utilitzar simulacions per computadora per mostrar que l’acumulació descontrolada conduïa a un col·lapse planetari. Els excessos van seguir sense solució de continuïtat, ja que eminents economistes es van burlar d’aquests escenaris tan crus i inversemblants. Els crítics van insistir amb la idea que el progrés tecnològic resoldria els problemes de la contaminació i de l’esgotament de recursos… com si les tecnologies poguessin sorgir del no-res… com si els residus tòxics poguessin esvair-se a l’aire… com si l’aire mateix no es tornés més espès amb partícules dia rere dia.

És cert que The Limits to the Growth es va basar en simulacions simplificades, però els seus principis centrals segueixen sent inatacables: el planeta no és infinit i no es pot fer sortir quelcom del no-res. Una investigació recent i més sòlida ha justificat moltes de les troballes d’aquest informe pioner, la qual cosa comporta un tomb important a una altra seductora fantasia que anima els debats públics sobre el futur de la humanitat: el desenvolupament sostenible.

Imatge del Chansonnier de Zeghere van Male (1542), Bruges. Cambrai, Bibliothèque municipale, MS 128B, Foli 116v.

L’epopeia de la sostenibilitat requereix sacrifici i ingeni, a l’igual de tots els romanços populars. Els rics han de renunciar als productes descartables i comprometre’s a reutilitzar amb l’ajuda de sistemes “intel·ligents”. El sol i el vent proporcionaran una font il·limitada d’energia i alimentaran ‘l’internet de les coses’ (i de les pantalles). Les noves tecnologies alleugeriran la pobresa en permetre que les dones cuinin sense cremar llenya i que la canalla faci els seus deures després de fer-se de nit. Si es fa bé, diu la història, aquestes mesures poden genera un “bon Antropocè”, en què el creixement continuï i la humanitat prosperi. Els que s’hi oposen, aquelles persones que insisteixen que l’únic camí cap a l’estabilitat planetària es realitza a través del decreixement, s’enfronten a la mateixa burla llençada contra els seus predecessors que van parlar d’Els límits del creixement.

Tanmateix, les tecnologies aclamades pels anomenats ecomodernistes llançen deixalles en cada pas, des de la fabricació fins a la distribució i l’ús. Per tant, no s’ha de limitar la mirada als panells solars dels teulats a Arizona. Observin-se també els peixos morts al riu Mujiaqiao de la Xina, on un dels fabricants fotovoltaics més grans del món ha vessat àcid fluorhídric. No plori d’alegria per la victòria assolida amb els millors estàndards d’emissió a Europa sense reconèixer que els automòbils sense aquests requisits s’exporten a Àfrica, on tenen una magnífica segona oportunitat per arruïnar els pulmons de les persones. No redueixi els criteris per a les avaluacions de tecnologia a les emissions de carboni, quan ni una sola comunitat al Japó ha acordat albergar els milions de metres cúbics de terra vegetal radioactiva extrets de la prefectura de Fukushima després que tres reactors nuclears (amb baix contingut en emissions de carboni) hi explotessin.

El “desenvolupament sostenible” és un oxímoron. Les seves promeses d’abundància amanyaguen els consumidors dels països rics fent-los imaginar béns sense malbaratament: un metabolisme mundial que funcioni amb la màxima eficiència. És un somni dolç. És consolador i profundament atractiu: els funcionaris de la ciutat de San Francisco, on visc, semblen creure realment que poden formular polítiques per assolir “zero residus”. Com a centre global d’innovació, la ciutat sembla estar ben preparada per implementar el somni d’una economia veritablement circular. Tanmateix, en la seva forma actual, el somni sembla florir només perquè la realitat roman invisible per a la majoria de residents. A la vida real, la majoria de les deixalles de San Francisco, ja siguin aigües residuals o productes de reciclatge, ja sigui de la construcció, de les emissions de dièsel o del llegat tòxic i radioactiu de dècades com a centre naval per a les proves nuclears del Pacífic, acaben prop de barris deprimits com Bayview-Hunters Point.

No em malinterpretin. És desitjable articular propostes ambicioses per a una economia circular. Nosaltres, al món ric, hem d’esforçar-nos per produir menys deixalles i residus, és necessari trobar formes d’arreglar les coses, de reutilitzar materials abans descartats. Però tampoc no s’enganyin. Qualsevol forma de futur sostenible (oblidem expressions tan grandioses com “desenvolupament sostenible”) requereix menys per als rics, no més. Menys coses, menys ganes, menys comoditat, menys conveniència. En realitat, menys de tot.

Gabrielle Hecht
Stanford University

Com citar aquest article:
Hecht, Gabrielle. Descartables. Sabers en acció, 02-03-2022. https://sabersenaccio.iec.cat/descartables/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.