Fonts primàries i secundàries

—Les fonts només parlen quan hom sap interrogar-les.—

La distinció entre fonts primàries i secundàries és un tema habitual de qualsevol manual d’iniciació a mètodes i tècniques de recerca històrica. Les definicions s’han recolzat tradicionalment en un criteri “posicional”, és a dir, de proximitat espacial i temporal respecte a l’objecte d’estudi. D’aquesta forma, s’ha considerat que les fonts primàries estaven conformades per la producció (directa o indirecta) de les persones protagonistes dels esdeveniments estudiats. Seguint aquesta perspectiva, les fonts secundàries serien els escrits de les persones que, transcorregut un temps, van descriure aquests successos mitjançant l’anàlisi de les fonts primàries, definides en l’anterior sentit. Les fonts primàries serien, des d’aquesta perspectiva, les matèries primeres de la recerca, un valuós conjunt de vestigis que s’han de cercar i localitzar en jaciments variats (museus, biblioteques, hemeroteques, arxius, pinacoteques, etc.) on es conserven inalterats, en espera de ser emprats en el taller de la història. Aquest criteri “posicional” és propi d’una manera d’escriure història que, més o menys inspirada per conviccions positivistes, persegueix oferir un relat fidel dels fets mitjançant una minuciosa recopilació i una detallada anàlisi d’inscripcions i cròniques produïdes per protagonistes dels esdeveniments estudiats. La preocupació per distingir entre fonts primàries i secundàries és, en part, herència d’aquesta historiografia per a la qual el document escrit va ser durant molt de temps la principal (i, sovint, l’única) font utilitzada en els escrits sobre el passat. En aquesta seqüència d’escrits, des dels textos del passat als del present, va cobrar sentit la necessitat d’establir una frontera entre fonts primàries i secundàries. Es podia, per exemple, debatre si el Racconto storico della vita del Signore Galileu Galilei, escrit per Vincenzo Viviani (1622-1703) a penes uns anys després de la mort del famós biografiat, era font primària o secundària. Calia recórrer a artificis com la distinció entre fonts directes i indirectes, o fins i tot, entre fonts de primera o segona mà, depenent de la distància que suposadament separava el cronista dels fets narrats.

Aquest abordatge de les fonts primàries i secundàries esdevingué poc productiu quan historiadors de la generació de Marc Bloch van mostrar contundentment que hi havia moltes més fonts que les escrites per tal d’informar del passat. Amb l’exemple magistral de les seves pròpies investigacions, aquest grup d’historiadors van demostrar que la diversitat de testimonis històrics és gairebé infinita: “tot el que l’ésser humà diu o escriu, tot el que fabrica, tot el que toca, pot i ha d’informar-nos sobre ell”. Tot objecte, instrument, eina, símbol o discurs, procedent de l’activitat humana, és susceptible de convertir-se en font històrica i, per això, capaç de parlar d’un temps passat. Sempre que, això sí, se sàpiga preguntar, perquè aquests vestigis “només parlen quan hom sap interrogar-los” (Bloch, 2001).

Amb l’arribada d’aquestes noves maneres de pensar el passat, als tallers de la història es va aprendre a treballar amb fonts de molt divers tipus: objectes, imatges, espais, construccions, rituals, testimoniances orals, etc. D’altra banda, el nou valor concedit a la pregunta, a la perspectiva historiogràfica, com a ingredient central de la recerca, va canviar de manera radical el debat sobre la naturalesa de les fonts. Si era la pregunta el que transformava el vestigi del passat en font històrica, la condició de font primària o secundària estava també condicionada pel marc teòric i les qüestions plantejades per la recerca. El criteri deixava de ser posicional, un tret intrínsec a la font, per tal d’esdevenir “intencional”, això és, relatiu a la finalitat perseguida per la recerca. Amb aquesta manera d’entendre la història, no com una narració dels fets del passat, sinó com una resposta a preguntes per a explicar esdeveniments, la condició de primària o secundària quedava supeditada a la funció exercida per les fonts en la investigació, és a dir, per la seva vinculació amb les preguntes plantejades i les respostes perseguides.

Antic fitxer de la Biblioteca Nacional de España. Biblioteca Nacional de España.

En situar la pregunta al centre de la recerca es va obrir la porta a noves maneres de pensar la distinció entre fonts primàries i secundàries. Ara la clau residia en el seu paper per a la recerca i el seu lloc en els relats històrics finals. Mitjançant aquesta perspectiva, es pot dir que, una vegada definit l’objecte d’estudi i formulats els objectius, es denominen “fonts primàries” els documents (escrits, objectes, imatges, testimoniances, etc.) que permetran donar resposta a les preguntes plantejades en la recerca. Per part seva, es consideren “fonts secundàries” les publicacions que tracten l’objecte d’estudi, íntegrament o algun dels seus aspectes, i als quals s’ha de recórrer tant per a conèixer l’estat de la qüestió com per tal de definir el marc teòric i formular les preguntes adients.

La diferent funció en el procés de recerca explica la diferent posició que solen ocupar les fonts primàries i secundàries als escrits acadèmics. Les fonts secundàries es troben concentrades habitualment en els extrems de l’escrit acadèmic. En la introducció, serviran per a descriure l’espai historiogràfic de la recerca, establir l’estat de la qüestió i formular i justificar la rellevància de les preguntes que es pretenen respondre. Les fonts secundàries tornaran a aparèixer quan, en abordar la discussió, es contrastin els resultats amb els obtinguts en recerques anteriors. Les fonts primàries, per altra banda, solen ser protagonistes absolutes de l’apartat de “material i mètode”. Allí s’expliquen les raons de la seva elecció, la manera de localitzar-les, els criteris d’inclusió o exclusió per a formar la mostra, així com la crítica de fonts a la qual han estat sotmeses. Les fonts primàries apareixen també, encara que en un segon pla, al llarg de tot l’escrit, quan se citen a peu de pàgina per a senyalar l’origen de les dades i donar suport a les descripcions i explicacions que articulen la narració.

Aquesta diferent funció i posició no impedeix que es pugui trobar multitud d’altres usos que alteren la funció reservada a priori a fonts primàries i secundàries. Convé evitar algunes pràctiques perquè posen en qüestió la solidesa del treball. Umberto Eco va assenyalar problemes d’aquesta mena a la seva cèlebre guia per a escriure la tesi di laurea, un escrit semblant a l’actual treball fi de grau de l’educació universitària espanyola. Eco assenyalava la necessitat de recórrer a fonts originals, sense mediacions interposades per transcriptors, editors o traductors. La traducció d’una font escrita, advertia Eco, no és una font, sinó una trista “pròtesi com la dentadura postissa o les ulleres, un mitjà per a arribar de manera limitada a alguna cosa que està més enllà del meu abast”. També alertava contra els perills d’usar reproduccions o transcripcions de fonts, que no deixarien de ser un “aliment ja mastegat” per altres autors, per la qual cosa seria difícil veure més enllà del que altres han vist (Eco, 2001). Malgrat això, particularment quan es tracta de fonts de difícil accés, resulta habitual trobar en les publicacions dades o descripcions procedents de persones que van consultar les fonts corresponents. En aquests casos es parla de fonts de segona mà. En definitiva, malgrat les seves dificultats i ambigüitats, la distinció entre fonts primàries i secundàries és crucial per a dissenyar i publicar la recerca. És important adonar-se’n, tant quan s’escriu com quan es llegeix críticament. Qui escriu ha de fer un ús correcte i honest de les fonts i qui llegeix és convenient que aprengui a fer-ho amb la mirada sempre posada en les notes a peu de pàgina.

Les fronteres no són menys difuses quan dirigim la mirada cap als diferents tipus d’instruments de localització de fonts. El seu disseny ha estat fortament condicionat per les polítiques de preservació del patrimoni històric i la missió encomanada a les institucions encarregades de garantir-la. Els inventaris i els catàlegs han estat, i continuen sent en gran manera, els instruments emprats per a descriure els documents conservats en arxius, els objectes emmagatzemats en museus, les fonts iconogràfiques atresorades en pinacoteques o les seccions de gravats de les biblioteques, així com els impresos disposats en biblioteques i hemeroteques. En aquests darrers llocs van sorgir algunes de les eines creades per a gestionar tot el que hom escrivia, de manera compulsiva, al voltant d’aquests documents i sobre el món en general.

Digitalització i catalogació de fons a la Biblioteca Nacional de España. Biblioteca Nacional de España.

Les comunitats acadèmiques afrontaren ben aviat el repte que suposava el creixement exponencial de la informació per al correcte funcionament dels sistemes de comunicació científica. Les primeres bibliografies (llibres sobre llibres) van aparèixer pràcticament al mateix temps que la impremta i la multiplicació del llibre imprès. De la mateixa manera, el desenvolupament de les publicacions periòdiques, des de les primeres memòries acadèmiques a la fi del segle XVII fins a l’expansió de les revistes científiques durant el segle XIX, es va produir en paral·lel a les primeres publicacions periòdiques destinades a donar compte de les desenes de milers i milions d’articles publicats en la premsa científica especialitzada. La irrupció dels suports electrònics en les dècades finals del segle XX no només ha modernitzat tots aquests instruments existents, sinó que n’ha transformat la forma i el contingut, redefinint llurs trets diferencials durant dècades i segles.

El catàleg d’una biblioteca és potser un dels exemples més il·lustratius d’aquest procés que ha conduït a la desaparició de les fronteres tradicionals entre eines de recuperació de la informació, no sols primària i secundària, sinó també documental, impresa, periòdica, manuscrita, material, iconogràfica o audiovisual, entre d’altres. Els catàlegs de les nostres biblioteques i xarxes de biblioteques públiques i universitàries permeten, a través d’un mateix sistema de cerca, recuperar simultàniament la informació sobre un incunable i sobre l’últim llibre de recerca dedicat a presentar els resultats d’un estudi sobre aquest mateix incunable. Però no sols això. Els catàlegs en línia de les biblioteques donen accés indistintament a les bases de dades bibliogràfiques on es recullen la referència als articles publicats en revistes editades a tot el món des de fa més d’un segle fins a l’actualitat; a les mateixes referències dels articles i l’enllaç al text complet, importades d’aquestes mateixes bases de dades; o als gravats, fotografies o gràfics inclosos en llibres i altres suports, consultables ara a través d’iconoteques digitals, creades des de les pròpies biblioteques a partir dels seus propis fons o de fons aliens.

Aquest últim exemple, juntament amb el repàs anterior, mostra la cada vegada més borrosa distinció entre instruments de recuperació de fonts primàries i secundàries. Malgrat això, en la modalitat de consulta guiada a la pàgina de Fonts per a la història i la comunicació de la ciència ha estat emprada aquesta distinció per tal d’organitzar els recursos i facilitar així la consulta a les persones menys familiaritzades amb la diversitat de situacions existents. El mateix criteri ha portat a dedicar dos capítols diferents en Sabers en acció als recursos disponibles per a la cerca de fonts primàries, d’una banda, i bibliografia secundària, d’una altra.

Antonio García Belmar
IILP-UA

Com citar aquest article:
García Belmar, Antonio. Fonts primàries i secundàries. Sabers en acció, 07-09-2022. https://sabersenaccio.iec.cat/fonts-primaries-i-secundaries/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.