Energia i treball: una faula moderna

—Historitzar l’energia com a lògica de dominació ajuda a desnaturalitzar la connexió entre energia i treball.—

El poder dels combustibles fòssils es pot combatre en molts fronts, des de la reivindicació de la justícia ambiental en els moviments indígenes que es neguen a permetre l’extracció i l’abocament de combustible i al trànsit de canonades, fins a l’anàlisi detallada de les pràctiques de les empreses de combustibles fòssils que difonen el negacionisme climàtic i subornen polítics per a què s’oposin a actuar sobre qüestions climàtiques. Aquests moviments estan compromesos no només en la lluita contra els combustibles fòssils i amb els esforços per impedir la crisi climàtica, sinó que també lluiten contra els relats dominants sobre els combustibles fòssils en l’opinió pública que vinculen el petroli i el gas amb benestar i progrés.

Els relats són importants per estabilitzar relacions jeràrquiques de poder. Per això, ja fa un segle, el filòsof marxista italià Antonio Gramsci va animar a posar atenció al senso comune o sentit comú. El sentit comú es compon de relats que han arribat a entendre’s com una veritat col·lectiva. Es tracta de relats múltiples i, en ocasions, contradictoris, però Kate Crehan ha apuntat que “els relats que es tornen hegemònics són els que reflecteixen el món vist des del punt de vista dels governants, enlloc dels governats”. Aquesta associació entre relats i poder significa que qualsevol transformació social implica també un canvi en la lògica del discurs. Gramsci assenyalava que Marx també va afirmar implícitament “la necessitat de noves creences populars, és a dir, una nova lògica i amb ella una nova cultura i una nova filosofia”.

L’energia també té les seves narratives hegemòniques. Estan cobertes de pols de carbó i tacades de petroli. Ha sorgit un relat de la lògica dels combustibles fòssils des del punt de vista de les empreses que els produeixen. La seva influència s’ha estès més enllà dels negacionistes i de les elits climàtiques, fins arribar inclús a afectar les diverses formes d’energies renovables. La lògica dels combustibles fòssils connecta energia, treball i benestar. Transmet el sentiment que tenir més energia i treballar més (usar l’energia per moure la matèria amb fins de lucre) és un bé no adulterat, un triomf tant des de l’ètica de la productivitat com des d’una cosmovisió social darwinista en què els vencedors de l’evolució són aquells individus que guanyen la lluita pels escassos recursos. Renunciar a l’energia sona a sacrifici i ascetisme en el millor dels casos, i a morts i injustícies desenfrenades en el pitjor. De fet, la connexió entre energia i treball segueix sent la defensa pública més comuna i repetida dels combustibles fòssils (la pèrdua de combustibles fòssils s’associa a feines perdudes) i pot afirmar-se que ha fonamentat la relació occidental amb l’energia des de la seva aparició als nuclis industrials del segle XIX.

Protestes a favor de la justícia climàtica l’any 2019. Markus Spiske, Unsplash.

En el cas de l’energia, la seva immersió en el discurs científic, amb l’aval dels fets, proporciona un gran poder convincent a la lògica dels combustible fòssils. Al cap i a la fi, l’energia té un estatus destacat en la física moderna. És, ni més ni menys, la unitat per la qual s’entén el canvi en el cosmos. Tanmateix, tractar l’energia com un objecte del desig humà atemporal i un fet universal de la natura ha enfosquit la peculiaritat històrica de l’energia, tal com la coneixem en l’actualitat.

Encara que els humans, com totes les criatures vivents, sempre han usat combustibles, l’energia en si mateixa no té un pedigrí antic similar a conceptes científics com matèria o força. Fins a mitjans i finals del segle XIX, el concepte actual d’energia senzillament no existia. L’energia és una noció completament moderna que es va convertir en l’eix de la física només després del seu “descobriment” a la dècada del 1840, en l’àpex de la Revolució Industrial. Posteriorment, aquesta noció va ser adoptada per un grup d’enginyers i científics en la seva majoria del nord de Gran Bretanya involucrats en la indústria de la construcció naval, en la creació de cables telegràfics submarins i en altres projectes imperials. Abans de la seva aparició en la ciència de la termodinàmica, la idea d’energia no tenia una íntima associació amb els combustibles, ni tampoc una definició científica. A les dècades prèvies a la constitució de la termodinàmica com a disciplina, l’energia s’esmentava només esporàdicament en les obres de física. Segons assenyala Barri J. Gold en el seu llibre sobre la primera “poètica” de la termodinàmica, la noció d’energia s’emprava inicialment com “una metàfora, una paraula per descriure persones, una patètica fal·làcia, una paraula predominantment per a poetes”.

En el camp de la política, l’energia té una història encara més recent. No va ser fins la dècada del 1970, arran de l’anomenada crisi del petroli, que l’energia (o també la noció de combustible com a expressió que ho engloba tot) es va popularitzar com a objecte de la política. El Departament d’Energia dels EUA es va formar el 1977 i van començar a proliferar temes com “transicions energètiques”, “alternatives energètiques” i “pronòstics energètics”, aplanant el camí per a les “empreses energètiques” i les seves perspectives sobre l’energia.

Encara que la noció moderna d’energia va néixer al segle XIX, el terme va entrar en l’àmbit científic ja carregat d’un bagatge filosòfic que connectava energia, bondat i treball. En la majoria dels idiomes occidentals l’expressió prové del terme grec ἐνέργεια (energeia), una expressió utilitzada ja per Aristòtil, que procedeix d’una combinació del prefix grec en- (‘dintre’ o ‘en’) i -ergon, que significa ‘treball’. Aristòtil usava aquesta expressió per parlar sobre la felicitat i la bondat. Per al filòsof, la bondat era un projecte continu i dinàmic (literalment, ‘estar-en-el-treball’, energeia), més que un triomf estàtic. En els seus escrits, Aristòtil va associar la idea d’energia amb les de dinamisme i vitalitat, establint així una associació metafísica entre activitat (‘estar-en-el-treball’) i bondat.

Aquesta noció d’energeia s’inscriu en la filosofia aristotèlica i té poc a veure amb els principis posteriors de la termodinàmica, molt menys amb el treball assalariat sota el capitalisme, però aquestes associacions inicials entre energia i treball van seguir sent significatives quan es van adoptar en la ciència de l’energia. De fet, Bruce Clarke assenyala que, després de l’adveniment de la ciència de l’energia, “les seves capes anteriors de significat no van desaparèixer. El ja sobredeterminat terme energia va esdevenir encara més envoltat  de poderoses càrregues semàntiques. Els significats emocionals i espirituals es van mesclar amb la lletra i la interpretació dels conceptes físics”. Es pot afirmar que la paraula energia segueix sent escorredissa, que transita amb facilitat entre el vigor, la virtut i els combustibles fòssils i menysprea implícitament els seus oposats: repòs, estasi, quietud, decaïment.

Reconèixer la historicitat de l’energia és més que una subtilesa etimològica. El significat de la paraula energia va canviar amb els esforços dels imperialistes britànics per augmentar l’eficiència de les màquines de vapor. En aquest nou naixement, la figuració expansiva i multidimensional de la poètica preindustrial de l’energia va ser capturada, reformulada i junyida amb l’obsessió per posar el món a treballar. Alhora, el treball es va entendre cada cop més a través de metàfores energètiques i lògiques enginyerils, com a lloc de transformació de combustibles que requerien la màxima eficiència i productivitat. Des del segle XIX, la relació humana amb el combustible s’ha regit per aquesta singular idea dominant de l’energia, que justifica la valoració del benestar humà d’acord amb la idealització del treball i l’impuls inqüestionable d’utilitzar lucrativament els materials de la Terra. El nexe entre energia i treball va ser tan propici per a l’expansió del capitalisme fòssil, tan propici per ocultar la seva violència, i tan minuciosament elaborat, que va deixar poques empremtes visibles de la connexió creada. L’entrellaçament de l’energia i l’ethos occidental del treball dinàmic i productiu es va produir com una veritat còsmica. Moltes persones segueixen tancades en aquesta lògica dels combustibles fòssils.

El discurs associat als combustibles fòssils es basa, com en altres casos, en capes superposades de relats canviants. La termodinàmica i el seu instrument favorit, la màquina de vapor, no van inventar la veneració occidental pel treball, ni van crear l’ànsia imperial per l’extracció i l’expansió. Però l’energia, com a unitat termodinàmica, va portar aquests fils preexistents sobre la lògica del treball, la virtut i la supremacia europea a una nova harmonia, perquè va proporcionar equacions que permetien mesurar el treball i el malbaratament i, per extensió, governar millor cossos i coses segons una jerarquia de valor productiu.

Historitzar l’energia com una lògica moderna de dominació ajuda a desnaturalitzar la connexió entre energia i treball. Això no significa que les equacions d’enginyeria siguin incorrectes: en molts llocs, l’energia es pot calcular amb èxit per mesurar el treball, en la mesura que es mou la matèria. No obstant, és necessari examinar críticament la funció d’aquestes unitats (energia i entropia) com a base de les prescripcions ètiques al voltant dels combustibles i el treball. Com qüestionar la lògica dels combustibles fòssils? Una història política de l’energia suggereix que la ruptura dels mites energètics dominants haurà d’anar de la mà de la ruptura dels mites dominants sobre el treball i el productivisme.

Gasolinera abandonada als EUA. Jacob Owens, Unsplash.

Aquestes conclusions tenen implicacions rellevants en la batalla per combatre els arguments sobre “eliminació de feines” dels defensors dels combustibles fòssils que insisteixen repetidament que les accions contra el canvi climàtic implicaran inevitablement acomiadaments massius i dificultats econòmiques de tot tipus. Una resposta freqüent davant aquests discursos ha estat mostrar que els nous acords ecològics (green new deals) i els projectes d’energies renovables generaran nous llocs de treball. També s’han proposat ajudes a la formació per capacitar en les noves feines a antics treballadors de la indústria dels combustibles fòssils. Tanmateix, una resposta centrada en el treball corre el risc de quedar atrapada en un estira i arronsa sobre la lògica comptable que, en l’esperit del neoliberalisme, pot deixar de banda reivindicacions normatives i polítiques. A més, un tal argument convida a la complaença, ja que fomenta la creença que la tecnologia per si mateixa podria solucionar la crisi climàtica. Si només es canvien els combustibles fòssils i les seves tecnologies associades, i es manté la màquina de creixement capitalista globalment desigual, potser es pugui alleugerir part de l’acumulació de carboni en l’atmosfera, però no s’abordarà la multitud d’altres problemes ecològics que ha de fer front la humanitat en el seu conjunt.

Una alternativa a aquestes estratègies és la ruptura del mite fòssil de l’energia i el treball per construir aliances més variades i vigoroses entre moviments postcarboni i postreball. En molts sentits, la degradació del treball assalariat resulta més fàcil de percebre pel públic general que processos geològics d’escala planetària com la fosa de les glaceres o l’acidificació dels oceans. De la mateixa manera que la preocupació per la salut va suposar una motivació clau per als moviments de justícia ambiental en el passat, el treball també pot funcionar com a punt de partida molt convenient per avançar cap a la sensibilitat ecològica, ja que afecta a les pràctiques quotidianes de plaer, dolor i desig. Per tant, forjar aliances interregionals que combinin aquestes preocupacions pot ajudar a impulsar una major disrupció i catalitzar la pressió pública per assolir canvis institucionals. Alhora, un enfocament postreball ajuda a desplaçar la narració des del consum d’energia individual cap a un problema més gran i col·lectiu, com és la connexió entre energia i producció, un problema que no necessàriament es resoldria si s’assolís una producció d’energia cent per cent renovable.

En la lògica del capitalisme fòssil, el treball suposadament atorga als humans el dret a consumir allò que vulguin. Els moviments polítics postreball destaquen la naturalesa opressiva i explotadora del treball, alhora que obren vies esperançadores cap a formes més igualitàries i amables d’estructurar les activitats humanes, els intercanvis de béns i l’accés a les necessitats bàsiques. Aquests plantejaments signifiquen molt més que promeses relacionades amb “feines verdes”, com ara instal·lar panells solars per substituir la mineria del carbó. Podria implicar una renda bàsica universal juntament amb un sistema públic reforçat per proporcionar salut, aliments i habitatge, així com setmanes laborals més curtes, salaris per treballs de cures no remunerats o mal remunerats i altres mesures polítiques destinades a desallotjar la lògica endiablada que vincula treball assalariat, producció i autoestima. Després de tot, l’amenaça de l’atur només funciona si, en perdre la feina, es posen en risc altres aspectes crucials de la vida, com ara la cobertura de les necessitats bàsiques, la respectabilitat social o l’accés als drets de la ciutadania. En canvi, una lògica de l’energia que desvinculi l’ètica del treball obre noves possibilitats per contrarestar l’argument de l’“eliminació del treball” usat pels defensors dels combustibles fòssils. Aquestes possibilitats relacionades amb lògiques alternatives sobre energia i treball semblen més comprensibles i acceptables.

És evident que hi ha formes de reorganitzar energia i treball que no són necessàriament sostenibles o justes. Una política postreball que es mantingui lligada al productivisme i ubicada al Nord Global corre el risc d’inventar una altra variant del somni del consumidor massiu, un món en què algunes persones consumeixen a costa del treball infravalorat i invisible d’altres. Les pràctiques privilegiades d’oci s’han de revitalitzar i reinventar. Els humans, especialment al Nord Global, han estat condicionats per omplir el temps lliure amb un consum desenfrenat. Estan emparats per la lògica dels combustibles fòssils que diu que més energia significa més felicitat, un sentiment compartit que persisteix enfront de les proves sòlides que, a l’igual dels ingressos, la mesura del benestar s’estabilitza després d’assolir nivells modestos d’energia.

Tal com ha après la comunitat científica respecte al clima, els mites hegemònics no es poden superar només amb fets i proves, per molt sòlides que siguin. Els nous imaginaris es construeixen mitjançant un inventari crític dels relats existents per reforçar les narracions que permetin superar els problemes. També és necessari proporcionar condicions de vida dignes amb la fi de disposar de temps, espai i recursos per aprendre, experimentar i fomentar formes alternatives de vida en comú. Per això, un canvi substancial en el consum i l’oci serà difícil, potser impossible, sense abans reorganitzar el treball i permetre més temps, espai i, per suposat, energia per a una transformació d’aquesta envergadura. Enlloc de crides per estalviar, escatimar, mesurar i reduir l’energia, una política energètica postreball exigeix alliberar, d’una vegada per totes, el concepte d’energia de les lògiques del capitalisme fòssil.

Cara Dagget
Universitat Virginia Tech

Com citar aquest article:
Dagget, Cara. Energia i treball: una faula moderna. Sabers en acció, 03-05-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/energia-i-treball-una-faula-moderna/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.