Anàlisi d’aigües i sabers experts

—Famílies, instruments i controvèrsies a la recerca de l’autoritat científica.—

L’anàlisi d’aigües s’ha configurat, al llarg de la història, com una “zona de contacte” en la qual han confluït estudis i interessos compartits entre diferents comunitats d’experts. La seua rellevància va créixer durant el segle XIX en una gran varietat de contextos pedagògics, científics i comercials. D’una banda, l’estudi de les marxes analítiques de mostres d’aigües es va convertir en una eina formativa central dins de l’ensenyament de la química. Aquestes marxes analítiques són sèries de reaccions i processos químics que permeten identificar els components d’una mostra com, per exemple, una dissolució aquosa. Així mateix, les anàlisis d’aigües es van emprar en el control de qualitat de l’aigua potable i en la prevenció de brots de còlera. També es van emprar per a legitimar “científicament” les suposades virtuts terapèutiques de les aigües dels balnearis. Dins de les recerques químiques i farmacèutiques, l’anàlisi química era fonamental per a l’estudi de les aigües minerals, tant de les procedents de fonts naturals com de les preparades artificialment i embotellades per a la seua comercialització. Esdevingué una activitat determinada per interessos econòmics, preocupacions socials i debats sobre la salut pública, en un context marcat per la interdisciplinarietat i la col·laboració, més o menys problemàtica, entre diversos tipus d’experts. Tal com apunta l’historiador estatunidenc Christopher Hamlin, la delimitació del grup d’experts relacionats amb l’anàlisi d’aigües va ser una tasca molt àrdua, una activitat gairebé impossible de desenvolupar sense generar controvèrsies durant tot el segle XIX. Les persones aspirants a tenir veu autoritzada en el tema van mobilitzar diferents recursos per a demostrar la seua perícia, tant enfront de col·legues i rivals com davant les autoritats i el públic en general.

Publicitat de l’aigua mineral de Benassal que inclou l’anàlisi química del Dr. Peset. Biblioteca Valenciana.

Els recents estudis sobre experts han mostrat que les seues fonts de legitimitat i credibilitat són diverses. Depenen, en gran manera, de l’entorn social i cultural de l’activitat científica. L’entorn familiar té un paper fonamental en aquest sentit, malgrat la consideració de la ciència com una activitat netament meritocràtica. Las relacions familiars han resultat decisives per a la consolidació de nombroses trajectòries científiques. Aquestes col·laboracions podien implicar parelles (com la família Curie), germans (com el cas dels Broglie) o pares i fills (com succeeix en els casos de la família Darwin, Bragg o Thomson). En el cas de les anàlisis químiques, un dels casos més coneguts és el de la família Fresenius, una saga de químics alemanys entre la qual es troben Carl Remigius Fresenius (1818-1897), Heinrich Remigius Fresenius (1847-1920) i Theodor Wilhelm Fresenius (1856-1936). Com a editors, durant cinc generacions, de la prestigiosa revista titulada Zeitschrift für Analytische Chemie, van vincular el seu cognom amb l’experiència en anàlisis químiques de qualitat.

En una altra escala, la família Casares és un altre exemple que mostra la transferència d’autoritat científica entre diferents familiars. Antonio Casares Rodríguez (1812-1888) es va convertir en un expert en anàlisi d’aigües a mitjan segle XIX. Va realitzar contribucions originals gràcies als seus estudis sobre aigües minerals i balnearis. Va adquirir així el que els sociòlegs Harry Collins i Richard Evans denominen “contributory expertise”, és a dir, una perícia basada en un llarg procés formatiu, sabers tàcits i experiència pràctica que l’habilitava per a fer contribucions originals en aquest terreny. El seu prestigi va ser hàbilment aprofitat pel seu fill José Casares Gil (1866-1961), que va heretar l’autoritat del seu pare en anàlisi química i va ampliar el seu camp d’acció a temes com l’anàlisi d’aliments i altres substàncies realitzats en laboratoris universitaris i duaners. Es podria dir que es tracta d’un exemple del que Collins i Evans denominen “referred expertise”, és a dir, una autoritat experta amb capacitat d’ampliació a altres territoris acadèmics i pràctics. Igualment, Román Casares López (1908-1990) va connectar la tradició analítica familiar amb una altra mena d’activitats: la publicació de llibres i tractats sobre anàlisis i bromatologia iniciats pels seus predecessors. En tots aquests casos, no sols van intercanviar coneixements teòrics i pràctics; també van heretar l’autoritat i el prestigi científic dels seus familiars i la seua consideració pública com a experts, així com molts dels càrrecs acadèmics i institucionals que van ocupar al llarg de les seues vides.

L’ús d’instruments científics, com la publicació de llibres i revistes científiques, va ser una altra eina fonamental en la construcció de l’autoritat experta. A l’Anglaterra victoriana es van produir intensos debats sobre la qualitat de l’aigua potable i sobre les persones encarregades de controlar-la. Els debats sobre el paper dels éssers vius microscòpics en les malalties i el control de la salut pública van ser intensos en l’últim quart del segle XIX. Noves disciplines com la bacteriologia pretenien fer-se lloc emfatitzant la necessitat de vigilar els patògens de l’aigua. La microscòpia, mitjançant lents més potents i amb menys aberracions òptiques, va tractar de relacionar diferents partícules diminutes amb el perill tòxic. Les persones amb formació química emfatitzaven que els mètodes d’alta sensibilitat convertien aquesta disciplina en la millor eina per als controls requerits. Alguns debats es van centrar en l’ús de tècniques d’alta sensibilitat com l’aparell de Marsh, un mètode per a la detecció de l’arsènic en l’aigua. Aquest mètode, introduït a la fi de la dècada del 1830, permetia detectar qualitativament petites concentracions d’arsènic en aigua, la qual cosa generava nous debats sobre els seus riscos i virtuts.

Litografia satírica que mostra una anciana i un xiquet horroritzats en observar amb un microscopi els monstruosos gèrmens d’una mostra d’aigua. (ca. 1835?). Wellcome Collection.

En la segona meitat del segle XIX, nous instruments òptics com l’espectroscopi i el polarímetre van canviar molts aspectes de l’anàlisi química, no sense generar també fortes controvèrsies. L’espectroscopi permetia observar línies de colors que, en comparar-se amb escales adequades, feien possible identificar els elements químics presents en l’aigua. El seu ús acurat requeria d’una forta familiaritat amb les tècniques espectroscòpiques, com ara la producció de les flames necessàries, així com també l’entrenament de la vista per a reconèixer els colors. Un títol universitari no transformava les persones que el posseïen en expertes en espectroscòpia. Se requeria destresa en el treball de laboratori i capacitat per a oferir solucions ràpides amb creativitat i experiència. Més enllà de les qüestions tècniques, la selecció de la disciplina i del personal expert més adient anava en conjunció amb el suport polític i social aconseguit per cada grup.

Existien diferents tradicions vinculades a l’anàlisi d’aigües. Una d’elles era el criteri clínic, segons el qual les aigües havien de ser classificades en funció dels seus efectes terapèutics. L’altra era la perspectiva química o farmacèutica, que les ordenava segons les seues propietats fisicoquímiques i la seua composició. A l’Espanya de mitjan segle XIX aquestes dues maneres d’abordar la qualitat de les aigües poden ser representades per la Junta Superior Gubernativa de Medicina y Cirugía i el Real Colegio de Farmacia, respectivament. A aquests dos actors tradicionals es va sumar el cos de metges directors de banys, establert en 1816 amb la finalitat de regular i de controlar els balnearis. L’existència d’aquest cos especialitzat no va contribuir a disminuir les controvèrsies sobre les propietats de les aigües de cada balneari.

El lucratiu mercat sorgit entorn les aigües minerals va generar noves disputes en la premsa segons avançava el segle XIX. Junt amb la netedat de les instal·lacions i la bellesa de l’entorn, les virtuts de les aigües es van convertir en una eina publicitària fonamental dels balnearis per a atreure banyistes i visitants. Més que una batalla entre experts de diverses disciplines, el que estava en joc era l’exaltació de les propietats de les aigües pertanyents a un balneari determinat amb la finalitat de distingir-lo de la competència. A vegades, les anàlisis eren encarregades per autoritats locals o per propietaris dels terrenys d’un brollador, amb l’esperança de convertir-lo en balneari. Altres vegades eren encarregats per rectors, veïns o fins i tot malalts que havien usat les fonts i desitjaven conèixer la composició de les aigües. També va ser freqüent la publicació de topografies mèdiques, en les quals les tasques solien dividir-se: el mèdic director del balneari descrivia les propietats terapèutiques de l’aigua mentre que el farmacèutic s’ocupava de l’anàlisi de les aigües.

Diferents mostres d’aigües recollides per a ser analitzades en un laboratori de Chicago en 1934. Science History Institute.

Les controvèrsies científiques suposen un escenari molt interessant per a estudiar les relacions entre persones expertes. Moltes de les tensions pròpies de la pràctica científica són discutides obertament en aquest tipus de debats, sovint esperonats per l’interès social del problema. La peça teatral En folkefiende (Un enemic del poble, 1882), escrita pel dramaturg noruec Henrik Ibsen, descriu els enfrontaments d’un metge rural amb les autoritats locals degut als seus informes sobre la mala qualitat de les aigües d’un futur balneari en construcció. Les seues anàlisis descriuen la contaminació de les aigües i els seus efectes en la salut pública i l’enfronten a les autoritats locals i als veïns que el consideren finalment un “enemic del poble” i un problema per a la seua prosperitat econòmica. Era més comú que succeís el contrari: els esforços per promocionar les aigües d’un balneari o per millorar les vendes d’una aigua mineral eren els motius ocults en la realització d’una anàlisi química i de la posterior publicitat dels seus resultats. L’existència d’anàlisis prèvies realitzades per altres experts o de noves anàlisis encarregades per balnearis rivals podien causar disputes, sobretot si els resultats obtinguts eren substancialment diferents. En aquests casos, la disputa econòmica es transformava en una controvèrsia científica que podia ferir perillosament el prestigi científic dels analistes. Podia iniciar-se així una sèrie de discussions en societats científiques, en revistes especialitzades i en la premsa en general, de conseqüències imprevisibles.

En aquestes disputes al voltant de les virtuts de les aigües es van barrejar arguments tècnics amb ingredients relacionats amb l’autoritat dels experts. Entre els primers figuraven sovint qüestions problemàtiques relacionades amb la recol·lecció, la conservació i la representativitat de les mostres, així com discussions sobre l’oportunitat de les tècniques analítiques triades o la fiabilitat dels instruments utilitzats. Aquestes disquisicions tècniques es van barrejar amb valoracions diverses dels mèrits, títols científics i altres aspectes de l’autoritat del personal triat: espais acadèmics, experiència prèvia, premis, etc. Es tractava, en definitiva, de dirimir en l’esfera pública les veus amb autoritat en la matèria i aconseguir guanyar la confiança pública per als perits corresponents. En aquest sentit, el suport de les autoritats i de la premsa va ser decisiu per a deixar de costat les qüestions més tècniques i poc significatives per al gran públic. Encara que la retòrica girés entorn del que es presentava com a “fets” o “veritats científiques”, la discussió se centrava, en general, en la defensa de l’autoritat, la confiança i la credibilitat de les parts en conflicte. Es podria dir que els balnearis i els laboratoris es van transformar en “espais de credibilitat” (o “truth-spots” segons l’expressió del sociòleg Thomas F. Giery) per tal de legitimar les pràctiques científiques i discutir les reivindicacions i les asseveracions científiques.

L’estudi històric de les pràctiques d’anàlisi d’aigües permet doncs una revisió crítica de les fonts de legitimitat i els problemes de delimitació de la comunitat experta. Aquests darrers problemes esdevingueren encara més complexos amb la mobilització de sabers locals d’un ampli ventall de persones col·laboradores que proporcionaven notícies sobre l’entorn físic dels balnearis i valoracions sobre les virtuts medicinals i el prestigi dels diferents especialistes. Les fonts d’autoritat tenien procedències diverses: sabers tecnocientífics, relacions de poder (ajuntaments, parlaments, tribunals), interessos creats, desequilibris epistemològics i d’escalafons acadèmics, suports ideològics, polítics i mediàtics i, fins i tot, la salvaguarda de la religió, a causa del vincle entre algunes fonts i el suposat poder de sanació diví. La revisió d’aquest ventall de qüestions pot ajudar a repensar el paper dels experts en les deliberacions públiques i a integrar noves qüestions i protagonistes en les formes de producció de sabers i en la presa de decisions al voltant d’assumptes de ciència, tecnologia, medicina i medi ambient, com ara els que pertoquen a l’anàlisi d’aigües i la creació de balnearis.

Ignacio Suay Matallana
IILP-UMH

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.