—Metge de papes i reis, renovador de l’ensenyament de la medicina a inicis del segle XIV, autor prolífic, diplomàtic i teòleg a la recerca d’una nova cristiandat.—

 

Arnau de Vilanova és sens dubte un dels personatges més atractius de la història medieval europea, tant pels seus propis mèrits com pels trets que li ha conferit la posteritat. Va ser un dels metges més destacats de la seua època per la seua obra, la seua docència universitària i la seua activitat professional. També va ser un teòleg controvertit, reprovat i perseguit pels teòlegs professionals, però benvolgut i seguit pels corrents més reformistes dins de l’Església. Alguns reis i papes de l’època es disputaven els seus serveis mèdics i li encomanaven missions diplomàtiques. Va ser metge dels monarques de la Corona d’Aragó Pere III, Alfons II i Jaume II; també de la seua esposa, la reina Blanca, i de Frederic de Sicília. A més a més, va prestar els seus serveis ocasionalment a Felip IV de França, als reis de Nàpols Carles II i Robert I, i als pontífexs Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V.

Jaume II presidint les Corts de Barcelona, el Llibre Verd de Barcelona. Wikipedia.

Després de la seua mort, una sentència eclesiàstica va condemnar algunes de les seues tesis teològiques, que van anar caient en l’oblit. En canvi, la seua fama de metge no va parar de créixer amb el temps i la seua figura va quedar embolcallada de llegendes. En l’actualitat encara perviu aquesta imatge llegendària d’Arnau de Vilanova, construïda a partir de la deformació del seu record i els nombrosos escrits que se li van atribuir falsament. De fet, massa sovint es continua reproduint la visió tradicional d’Arnau com a alquimista, astròleg, metge empíric o introductor de la destil·lació de l’alcohol, a pesar que la investigació de les últimes dècades ha desmentit totes aquestes atribucions falses i ens ha retornat la seua personalitat històrica.

San Miguel venç l’Anticrist. Jaume Huguet, retaule de Santa Maria del Pi de Barcelona, MNAC, 1455-1460. Wikipedia.

Arnau de Vilanova va nàixer cap al 1240, però l’on ha estat objecte de discussió ja des de l’Edat Mitjana; València, Catalunya, el Llenguadoc i la Provença l’han reclamat com a fill durant segles. Actualment no hi ha cap dubte que era originari d’algun dels regnes de la Corona d’Aragó, ja que els testimonis contemporanis li donen l’apel·latiu de «català». Arnau va estar estretament vinculat a la ciutat de València, on va arrelar la seua família poc després de la conquesta de Jaume I. En aquesta diòcesi va rebre els ordes menors, segons demostra que el papa Climent V es referís a ell com a «clergue de la diòcesi de València». En el seu inventari de béns hi havia referències al privilegi papal per a poder celebrar l’eucaristia en un oratori privat, i a la seua casa hi havia una capella amb un altar, els diferents objectes litúrgics necessaris, a més d’una creu de plata, regal del papa, una Bíblia en hebreu, els Evangelis i altres llibres de caràcter religiós. En definitiva, la religió va ser una part important de la vida d’Arnau, li va dedicar una profunda atenció i això es va veure clarament reflectit en la seua obra.

Porta de l’Almoina i cimbori de la catedral de València (segles XIII-XIV). Wikipedia.

És probable que dels àrabs que quedaven en el regne de València, nombrosos en la seua època, aprengués la seua llengua, fet que seria crucial en la seua carrera. A partir de 1260, va estudiar Medicina a Montpeller fins a obtenir el títol de magister. També va aprofitar la seua estada per cursar un semestre de Teologia al convent dels dominics. A Montpeller va conèixer la seua dona, Agnès Blasi, amb la qual tindria una filla, Maria, que fet i fet ingressaria en el convent de Santa Maria Magdalena de València. Entre els anys 1276 i 1281, Arnau de Vilanova va viure a València, ciutat on tenia propietats i on sembla que estava ben arrelat. De fet, mentre va estar absent, va haver de recórrer a diversos procuradors que van gestionar els seus béns i assumptes a la capital valenciana. Entre ells estava Bernat Desclapers, fundador de l’hospital de Santa Maria, més conegut pel d’En Clapers, probablement gràcies a la inspiració del mateix Arnau. L’any 1281, el rei Pere III el va nomenar metge de la cort, potser gràcies al bisbe de València, Jaspert de Botonac, a qui Arnau havia dedicat una epístola contra la nigromància. Així va començar, doncs, una nova etapa a Barcelona que es prolongarà fins a la mort del rei en 1285. Durant aquest període va estudiar hebreu amb Ramon Martí i va traduir obres de Galè de l’àrab al llatí.

És possible que la seua traducció del Cànon d’Avicena fos de la mateixa època, mentre que el De medicinis simplicibus de Abū-s-Salt de Dénia sembla anterior. Mort el rei, al qual va assistir en la malaltia que el va portar a la tomba, va seguir vinculat amb el nou rei Alfons com a metge, però va tornar a València entre 1285 i 1290. Aproximadament entre 1290 i 1300, Arnau va ser professor de Medicina a Montpeller, en aquells dies l’escola mèdica més prestigiosa de l’Europa llatina. La principal aportació que va fer com a autor i professor va ser eixir al pas dels problemes que la ciència mèdica no podia respondre en la seua època. Això ho va fer a partir de l’exploració i el desenvolupament de la medicina grega i àrab, que cada vegada va ser més estimada i assimilada en les facultats de Medicina europees. Aquesta disciplina es fonamentava en els ensenyaments del metge grec Galè, nascut a Pèrgam i que va exercir a Roma (129-210 / 216 d. C.). Galè va elaborar ​​una síntesi mèdica basada en la tradició hipocràtica, en Aristòtil i altres autors, però també en la seua experiència investigadora i clínica. La seua amplíssima obra va ser la base del galenisme, un moviment iniciat en l’antiguitat i que va romandre com a corrent dominant de la medicina culta fins al segle XVII.

Facultat de Medicina de Montpeller, universitat fundada en 1220. Wikipedia.

Arnau va emfasitzar la necessitat d’entendre a Galè no a través dels transmissors àrabs, sinó per les pròpies paraules de l’autor romà. Pretenia renovar el programa educatiu de la seua universitat superant la influència del Cànon d’Avicena, buscant directament les aportacions d’Hipòcrates i Galè. La concepció arnaldiana de la medicina com una tècnica basada en el sistema de les ciències medievals l’allunyava d’una simple pràctica empírica i al mateix temps preservava l’autonomia enfront de la filosofia natural. Amb tot, es va convertir així en l’instigador de la renovació del programa d’estudis mèdics de Montpeller. Aquest galenisme renovat («Nou Galè») va ser reconegut i oficialitzat pel nou currículum aprovat per Climent V, amb el consell d’Arnau de Vilanova, l’any 1309. Sens dubte, el pas del nostre metge per Montpeller va deixar una profunda petjada, que es pot rastrejar almenys fins al segle XV.

Menjar dels reis Pere el Cerimoniós, Eleonor de Sicília i la infanta Elenonor d’Aragó, amb joglar. Retaule dels Sants Joans, de Santa Coloma de Queralt, MNAC, ca. 1356. Sciència.

Arnau de Vilanova va ser, entre moltes obres, autor d’un popular tractat, el Regimen Sanitatis ad regem Aragonum, escrit per a Jaume II entre 1305 i 1308, i que seria traduït al català cap al 1310 pel cirurgià Berenguer Sarriera. Els texts que permetien mantenir la salut i afrontar la malaltia van gaudir de gran popularitat entre el públic burgés i noble, en la seua majoria no mèdic, que van veure en ells un instrument útil per governar les seues vides. En els 13 capítols del Regiment, el lector podia obtenir informació sobre com manejar les anomenades «coses no naturals» (l’aire-ambient, l’exercici i els descans, el bany, el menjar i la beguda, el somni i la vigília, les superfluïtats i el coit, i els accidents de l’ànima) per a aconseguir un equilibri que mantingués la salut. La contínua traducció d’aquest text a diferents llengües romanç s’explica per la demanda social d’aquest gènere. El tractat també va gaudir de popularitat entre els jueus, i va ser traduït a l’hebreu. En definitiva, aquesta difusió mostra la importància de la penetració dels coneixements mèdics en una societat cada vegada més preocupada per com solucionar els seus problemes de salut, coneixements obtinguts a través de l’adquisició de llibres de dimensions i factura humil, pensats per a l’ús quotidià més que per al delit, que proporcionaven els còdexs il·luminats.

Els últims anys (1305-1311) de la vida d’Arnau són bastant atrafegats, amb viatges constants. Es desplaçarà a Barcelona, Avinyó, Sicília, Nàpols o Almeria. Encara va tenir temps per a atendre pacients com els reis de la Corona d’Aragó, el papa Climent V o el rei Carles de Nàpols i per dedicar-se a escriure obres mèdiques. Va morir al començament de setembre de 1311 durant el transcurs d’un viatge marítim, prop de la costa de Gènova. En aquells dies era un metge molt reconegut i amb un patrimoni nodrit per les innombrables donacions rebudes dels il·lustres personatges als quals havia servit al llarg de la seua vida. Però sobretot havia deixat una immensa i prolífica obra consistent en uns trenta tractats de medicina i uns seixanta d’espiritualitat i teologia.

 

 

Carmel Ferragud
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

McVaugh, Michael R. Arnau de Vilanova. En: Vernet, Joan; Parés, Ramon, eds. La ciència en la història dels Països Catalans. Vol. 1: Dels àrabs al Renaixement, Valencia: Institut d’Estudis Catalans – Universitat de València; 2004, p. 443-453.

Mensa i Valls, Jaume. 1997. Arnau de Vilanova. Barcelona: Rafael Dalmau; 1997.

Paniagua, Juan Antonio. Studia arnaldiana: trabajos en torno a la obra médica de Arnau de Vilanova, c. 1240-1311. Barcelona: Fundación Uriach 1838; 1994.

Estudis

Batllori, Miquel.  Arnau de Vilanova i l’arnaldisme. Valencia: Tres i Quatre; 1994.

Cifuentes, L. 2006. La ciència en català a l’edat mitjana i el Renaixement. Barcelona-Palma de Mallorca: Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears; 2006. 2 ed.

Giralt, Sebastià. The Legend of Arnau de Vilanova, from the Middle Ages to the Early Modern Times. En: Paravicini Bagliani, Agostino, ed. The Medieval Legends of Philosophers and Scholars. Florencia: SISMEL-Edizioni del Galluzzo (Micrologus: Natura, Scienze e Società Medievali, 21), 2013, p. 411-444.

Perarnau, Josep, ed. Actes de la I Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1995, 2 vols. 

Perarnau, Josep, ed. Actes de la II Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 2005. 

Perarnau, Josep, ed. Actes de la III Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 2014. 

Ziegler, Joseph. Medicine and Religion c. 1300: The Case of Arnau de Vilanova. Oxford: Clarendon Press; 1998.

Fonts

Obra mèdica:

Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO). Barcelona: Universitat de Barcelona-Fundació Noguera. Volums publicats:

II. Aphorismi de gradibus, ed. M.R. McVaugh (1975).
III. De amore heroico / De dosi tyriacalium medicinarum, ed. M.R. McVaugh (1985).
IV. De consideracionibus operis medicine sive de flebotomia, 
ed. L. Demaitre i P. Gil-Sotres (1988).
V.1. De intencione medicorum, ed. M.R. McVaugh (2000).
V.2. Tractatus de humido radicali, 
ed. M.R. McVaugh, C. Crisciani; G. Ferrari (2010).  VI.1. Medicationis parabole, ed. J.A. Paniagua / Pirqé Arnau de Vilanova, ed. L. Ferre; E. Feliu (1990).
VI.2. Commentum in quasdam parabolas et alias aphorismorum series, 
ed. J.A. Paniagua i P. Gil-Sotres (1993).
VII.1. Epistola de reprobacione nigromantice ficcionis (De improbatione maleficiorum), ed. S. Giralt (2005).
X.1. Regimen sanitatis ad regem Aragonum, ed. L. García-Ballester; M.R. McVaugh; P. Gil-Sotres (1996).
X.2. Regimen Almarie, ed. M.R. McVaugh; L. Cifuentes (1998).
XI. De esu carnium, ed. D. Bazell (1999).
XIV. Expositio super aphorismo Hippocratis 
In morbis minus – Repetitio super aphorismo Hippocratis Vita brevis, ed. M.R. McVaugh; F. Salmón (2014).
XV. Commentum supra tractatum Galieni de malicia complexionis diverse, ed. L. García-Ballester;  E. Sánchez Salor / Doctrina Galieni de interioribus, ed. R. Durling (1985).
XVI. Translatio libri Galieni de rigore et tremore et iectigatione et spasmo, 
ed. M.R. McVaugh (1981).
XVII. Translatio libri Albuzale de medicinis simplicibus, ed. A. Labarta; J. Martínez Gázquez; M.R. McVaugh; D. Jacquart; L. Cifuentes (2004).

Vilanova, Arnau de. Regiment de sanitat per al rei d’Aragó. Aforismes de la memòria. Carré, Antònia, ed. Barcelona: Universitat de Barcelona; 2017.

 

Traduccions:

Arnau de Vilanova. Obres catalanes. Volum II: Escrits mèdics, noticia preliminar y edición de Miquel Batllori; prólogo de Joaquim Carreras i Artau. Barcelona: Barcino (Els Nostres Clàssics, A 56); 1947.

Arnau de VilanovaLa prudència de l’escolar catòlic i altres escrits. Introducción de Jaume Mensa i Valls. Traducción de Jordi Raventós. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme); 2002.

Arnau de Vilanova.Tractat sobre l’amor heroic. Introducción y texto latino de Michael McVaugh. Traducción y notas de Sebastià Giralt. Barcelona: Barcino (Biblioteca Barcino, 7); 2011.

Pàgines d’internet i altres recursos

Arnau DB. Corpus digital d’Arnau de Villanova. Universitat Autònoma de Barcelona. [Actualitzada 2016; citada 11 Jun 2020]. Disponible en aquest enllaç.