Ciència i religió: la història d’un conflicte?

—Els estudis dels darrers anys han revisat les relacions entre ciència i religió al llarg de la història.—

Quan pensem en la relació entre ciència i religió, la idea que amb més rapidesa creua la nostra ment és probablement la de xoc i conflicte. Ens venen al cap casos com el de Galileu Galilei quan s’hagué de retractar de la teoria heliocèntrica davant d’un tribunal inquisitorial; o els creacionistes, que neguen la teoria de l’evolució per una interpretació literal de les sagrades escriptures. Una de les històries clàssiques d’aquest relat del conflicte és l’enfrontament que va tenir lloc l’any 1860, set mesos després de la publicació del llibre L’Origen de les Espècies, de Charles Darwin,  entre Thomas Huxley, fervent defensor de Darwin i la seva teoria, i el bisbe Samuel Wilberforce, entre altres presents. La versió més difosa diu que Wilberforce va preguntar a Huxley si era per part de mare o de pare que proclamava la seva descendència d’un simi, a la qual cosa Huxley contestà que no s’avergonyiria de tenir un simi per avantpassat, però sí que ho faria d’estar emparentat amb algú que usa els seus dons per obstruir la veritat. L’escena, que es capturaria en il·lustracions com un xoc apassionat, tingué lloc al Museu de la Universitat d’Oxford on diversos científics, filòsofs i personalitats britàniques de l’època s’havien reunit per escoltar una conferència del científic John W. Draper, qui, dos anys més tard d’aquesta escena icònica, escriuria un dels relats més influents de l’anomenada “tesi del conflicte” entre ciència i religió.

Caricatures publicades a Vanity Fair. A l’esquerra, Huxley (1871; Wikipedia); a la dreta, Wilberforce (1869; Wikipedia).

Les dues construccions culturals, la ciència i la religió, es basteixen al voltant de preguntes existencials com què és la vida, què som els humans, com ens relacionem o quines són les lleis que regeixen la natura. La visió actual de la ciència en els països occidentals com un coneixement objectiu, neutre, fiable i racional, totes elles característiques idolatrades en aquest context, ha fet que, com a autoritat amb capacitat per influir en moltes agendes polítiques dels governs, com ara les sanitàries, la ciència s’hagi imposat, sens dubte, al corpus de saber produït des de les institucions religioses. Però en altres moments de la història això no ha estat així, i aquest monopoli l’han exercit institucions o poders religiosos, com l’Església catòlica, l’anglicana o els líders protestants, islàmics o jueus. Hem de concloure, doncs, que no hi havia activitat científica en els moments en què l’autoritat religiosa ha decidit efectivament sobre el que era o no una font acceptable de coneixement? O que, si n’hi havia, existia en permanent conflicte amb l’esfera religiosa? Res més lluny de la realitat. Durant bona part de la història, la ciència ha estat l’eina a través de la qual la religió ha intentat donar respostes a les qüestions existencials que l’ocupen.

Portada del llibre de William Paley Natural Theology (1820). Wikipedia.

Aquest era el marc contextual en el qual vivien i actuaven, dins l’Anglaterra anglicana del segle XVII, personatges considerats tan rellevants de la ciència experimental com els filòsofs naturals Robert Boyle i Robert Hooke o l’ídol de la ciència moderna Isaac Newton. Tots ells entenien el coneixement científic com una manera de desxifrar el llibre de la Natura escrit per Déu. Aquesta era també la idea que inspirava la famosa obra Teologia Natural (1802) del clergue anglicà William Paley. De Robert Boyle és la frase que “un només pot ser ateu si no ha estudiat la natura”. En aquest sentit, es podria entendre que la religió cristiana va esperonar l’avenç de les ciències i, fins i tot, segons la frase de Boyle, que l’estudi de la natura oferia fonamentació per a la religió.

Durant l’edat mitjana, l’Islam va promoure el coneixement del món natural amb molta potència i recursos: les matemàtiques i l’astronomia eren particularment cultivades per calcular, entre altres coses, els temps correctes de pregària i la direcció a la Meca. Seria gràcies a acadèmics islàmics, que recol·lectaren, preservaren, aplicaren, comprovaren i milloraren els coneixements grecs en àrees com la medicina, l’òptica i l’astronomia, que aquests sabers arribarien a Europa per acabar essent l’espurna del Renaixement europeu. Aquesta feina es va dur a terme amb especial intensitat des de la famosa Casa de la Saviesa, de Bagdad, entre els segles IX i X, on el lema era “aquell qui no coneix l’astronomia i l’anatomia és deficient en el coneixement de Déu”. I precisament durant el Renaixement, l’Església catòlica romana es va erigir com un dels principals benefactors de la recerca científica a través de la inversió en observatoris astronòmics i equipament experimental per als jesuïtes. I és que les principals religions monoteistes comparteixen la idea que Déu és l’autor de dos llibres, el de la Natura i la Bíblia i, cadascuna a la seva manera i en el seu moment, han esperonat el coneixement de la natura com a eina per aproximar-se a Déu.

Una de les biblioteques de la Casa de la Saviesa amb alumnes, per Yahya ibn Vaseti (segle XIII). Wikipedia.

Aleshores, què? Tot han estat flors i violes? Religió i ciència s’han edificat conjuntament, s’han nodrit l’una de l’altra en harmonia, o han crescut paral·leles sense molestar-se i el conflicte és una mena de fake new? De cap manera. Els casos que hem posat com a exemple al principi, clàssics de la tesi del conflicte, són casos reals, fets que relaten un xoc entre personatges, institucions, teories, dogmes… La qüestió aquí és si aquests casos es poden explicar simplement com un conflicte entre “ciència” i “religió”.

“Ciència” i “religió” no són maons sòlids i rígids que puguem identificar al llarg dels temps en les diferents èpoques, contextos, línies de pensament, activitats i espais. Les seves fronteres no només són difícils de definir per a un moment, context i situació determinats, sinó que han canviat al llarg de la història; de vegades han produït un solapament pràcticament total entre ambdues i d’altres les s’han situat en universos diferents. Ens hem de preguntar, doncs: aproximar-nos a aquests esdeveniments a través de les etiquetes —o categories— “ciència” i “religió” ens ajuda a entendre millor el que va passar? O, potser, al contrari, ens impedeix veure-hi clar? En història, les categories historiogràfiques que fa servir l’historiador per analitzar el passat li han de servir per entendre’l millor. I les categories històriques, les que utilitzen els propis actors històrics, cal definir-les bé en els termes del seu propi temps i context, perquè poden haver canviat de significat amb el pas dels anys (i en contextos geogràfics, socials o culturals diferents) i no significar el mateix per a l’historiador que per als seus objectes d’estudi. Això és exactament el que passa amb les categories “ciència” i “religió”. A més a més, el fet d’encotillar l’estudi de cas en un conflicte entre ciència i religió pot no deixar-nos veure altres conflictes implicats, com les agendes dels actors o els interessos institucionals o professionals, que poden ajudar-nos a entendre la situació d’una manera molt més profunda i acurada.

Retrat d’Andrew Dickson White (Wikipedia) i portada del seu llibre A History of the Warfare of Science with Theology in Christendom (1896; Wikipedia).

En l’exemple de l’inici d’aquest text, Huxley tenia bons motius per voler atacar Wilberforce en públic i defensar la ciència —i per tant els científics— com l’autoritat més acreditada per produir i disseminar coneixement sobre el medi natural. Enmig d’un procés en marxa de professionalització de la ciència, fins aleshores una activitat de gentilhomes adinerats, Huxley estava competint com a científic per un nínxol professional, el de les universitats i l’educació, fins aleshores ocupat per l’estament eclesiàstic. El terme “científic” s’havia creat tot just el 1833 amb aquesta finalitat. És en aquest context en el qual s’han de llegir les famoses i influents històries de la relació entre ciència i religió generades per Draper i Andrew D. White, icones de la tesi del conflicte. També en aquest context s’ha de situar la ressenya que Huxley va escriure de l’Origen de Darwin on s’expressava així:

“Teòlegs extingits jauen sobre el bressol de tota ciència com les serps estrangulades al costat del d’Hèrcules; i la història registra que, sempre que la ciència i l’ortodòxia s’han oposat justament, aquesta última s’ha vist obligada a retirar-se, sagnant i aixafada si no aniquilada; ferida, si no morta”.

Galileu Galilei davant el Sant Ofici per Joseph-Nicolas Robert-Fleury (1847). Wikipedia.

Tampoc el cas de Galileu s’entén sense posar-lo en el context d’una Contrarreforma que havia fet endurir la vessant autoritària i dogmàtica de l’Església catòlica romana per diferenciar-se del protestantisme, i d’un moment polític en què el Papa havia de demostrar ser un digne garant d’aquell gir dogmàtic, així com de la manera temerària —quasi burlesca— de Galileu de presentar els seus treballs. Per altra banda, a l’època de Boyle i Hooke, alguns varen percebre les pràctiques i idees d’aquests científics com una amenaça a l’ortodòxia. Se’ls acusava d’actuar com si fossin Déus en els seus experiments amb la natura per tractar de descobrir-ne els misteris. Per això també era molt important per a aquests homes de ciència assegurar als seus lectors que el coneixement que ells estaven extraient, així com els mètodes experimentalsque utilitzaven per a fer-ho, emergien de llavors prèviament plantades per Déu. Justificaven el que ells realitzaven com una lectura del llibre de la Natura que era possible gràcies a la floració de les eines que Déu ja havia plantat en els homes (homes en masculí conscient, en aquest cas) per poder-lo desxifrar.

Tant rere la tesi del conflicte, com la de l’harmonia, així com la de la separació absoluta de ciència i religió, tres aproximacions que han usat la història per fonamentar-se, s’hi han amagat agendes i motius que una simplificació de l’anàlisi en aquests termes ha contribuït a ocultar. La història de la ciència no pretén justificar una o altra versió del món o explicació dels fenòmens naturals. El seu interès és desentranyar de quina manera certs discursos aconsegueixen ser anomenats ciència i altres no, com això canvia al llarg del temps i en diferents contextos. Està interessada en com la societat es posa d’acord per confiar en un grup d’experts —sovint diferents al llarg del temps: xamans, sacerdots, historiadors naturals, científics— la producció d’explicacions fiables. També en analitzar com funcionen aquests sistemes de confiança i creença que són imprescindibles darrere de qualsevol règim de saber.

En aquest sentit, són especialment interessants per a la història de la ciència els moments en què els actors, les institucions i diferents poders entren en conflicte per l’hegemonia en una cultura, sistema o societat, i es posen en escrutini i sovint en dubte els sistemes de confiança i creença de cadascun dels règims de sabers implicats. De vegades, com hem vist, reduir l’anàlisi històrica a l’estudi de la interacció entre dues etiquetes, “ciència” i “religió” en conflicte, harmonia o mútua ignorància, ha permès recolzar i promoure agendes polítiques, professionals o religioses. Però aquesta simplificació pot invisibilitzar la miríada de factors que van portar els fets a desenvolupar-se com ho van fer en aquell context històric i amagar-ne la complexitat i, per tant, també, una comprensió històrica més acurada. Aquesta comprensió històrica més profunda no és només important per entendre millor el passat, sinó perquè també ens pot ajudar a analitzar, de manera més acurada, situacions actuals caracteritzades com un conflicte entre “ciència” i “religió”.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Clara Florensa
CIUHCT-UL

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.