Ciutat

[…] amb l’expressió «ciutat» o «urbà» estem al·ludint a vàries dimensions diferents. Ja els romans van distingir clarament […] – entre l’espai edificat, l’urbs, i els ciutadans, la civitas. Al que podríem afegir encara un altre tret, el polític i l’administratiu, que queda ben formulat per l’expressió grega de la polis. El que significa simplement que allò «urbà» és una forma de classificació: de l’espai i de la societat.

Horacio Capel, Gritos amargos sobre la ciudad (2001)

Ministerio de Obras Públicas. Colombia. Esquema general de vías del país (1934). Biblioteca Virtual del Banco de la República.

A Barranquilla 2132, l’escriptor Juan Antonio Osorio Lizarazo (1900-1964) va imaginar el 1932 el futur de l’aleshores més cosmopolita de les ciutats colombianes: un món sense estats-nació, estructurat per ciutats independents, meravelles del progrés traduïdes en transports aeris alimentats per descomposició atòmica, edicions incessants de la premsa periòdica per ones magnètiques, pràctiques d’alimentació solitària i utilitària, codis de conducta asèptics i asexuats, alts edificis d’acer i vidre, clíniques flotants al mar envoltades de jardins, control eugenèsic de la població –tot regit per juntes municipals harmònicament compenetrades amb assemblees universals. Un món nou nascut de les cendres de la civilització després de la gran crisi de l’any 2000, marcada per la superpoblació, fams, epidèmies, la carrera autodestructiva del maquinisme i la desfeta pràctica del capitalisme, el comunisme i la democràcia republicana. Com altres relats distòpics sobre la ciutat contemporània, Barranquilla 2132 va fusionar l’Atenes catòlica amb la utopia liberal metropolitana, mitjançant una mescla de positivisme i moral. Després de l’enlluernament de la seva visita al futur, el protagonista d’aquesta novel·la avorreix la inflexible supremacia de la tècnica, la histèrica racionalització de la vida quotidiana, la vacuïtat de la societat de la sobreinformació i la nova urbanitat mancada d’emocions i estètica, conduents a deshumanitzar tan brillant i postmoderna civilització. Només el riu i el mar romanen impertorbables a aquests canvis. Des del port, decebut, es capbussa al mar –origen de la vida humana– per retrobar-se amb la natura o el seu ara enyorat passat.

Contemporàniament, els escrits periodístics de l’escriptor colombià van descriure amb realisme tràgic les misèries de la vida urbana capitalina: saturació humana del transport públic alimentat per la força elèctrica, opressió de la burocràcia estatal, promeses fallides d’utòpiques obres públiques, l’apressant necessitat de gestionar el temps i la brutal desigualtat social. El progrés imparable de Bogotà, davant el declivi de la idíl·lica Barranquilla –eix nacional del comerç fluvial ara desplaçat per la geopolítica del tràfic per carretera.

Les angoixes projectades al relat de ciència ficció assenyalen nombrosos elements del valor geogràfic de la ciutat per a la història de la ciència: geografia humana per entendre el lloc del coneixement científic, tècnic i mèdic en la nostra història mitjançant l’estudi del medi construït, els seus habitants, cultura i política. Si la ciència és allò que practiquen els científics en llocs específics, la història de la ciència és comunament allò que publiquen historiadors de la ciència que viuen i treballen en ciutats. Potser perquè és evident, encara que la història urbana de la ciència té un segell establert, encara escassegen els treballs que donen veritable agència a la ciutat en els fenòmens historicocientífics –més enllà de superposar sobre el fons d’una ciutat particular el relat històric de certs fets, institucions i personatges. Entre la utopia i el no-lloc existeixen una infinitat de possibilitats per donar agència històrica a la ciutat.

A l’esquerra, imatge de la Utopia de Thomas More, extreta de la contraportada de Libellus vere aureus, nec minus salutaris quam festivus de optimo rei publicae statu deque nova insula Utopia de Thomas More (Lovaina, 1516) (Bibliothèque Nationale de France). A la dreta, mapa de Tenochtitlán adjuntat per Hernán Cortés a la seva segona carta de relació a l’emperador Carles V, Praeclara Ferdinandi Cortessi de Nova maris Oceani Hyspania Narratio… (Norimberga, 1524) (Österreichische Nationalbibliothek).

En imaginar una societat ideal denominada Utopia i representar-la com a ciutat insular, Thomas More (1478-1535) apuntava tant al mite ibèric de les arcàdies primitives del Nou Món com a l’oposició de la pagesia anglesa a l’expropiació de terra promoguda pels grans propietaris en l’expansió tècnica del comerç de la llana. El paradís de More no era un lloc de contemplació idíl·lica de les riqueses de la natura, sinó una república de petits propietaris amb drets i obligacions. En contrast, la ciutat imperial dels mexiques, Tenochtitlán, va ser un nucli urbà extens (possiblement el més poblat del seu temps) i socialment estratificat representat a la imatge superior dreta anterior amb codis visuals europeus i l’expropiació hispanocatòlica dels coneixements dels seus habitants originaris. En la fundació i administració de ciutats mítiques com Tenochtitlán o Roma van intervenir amplis cossos de sabers i pràctiques científiques, tècniques i mèdiques per transformar el medi natural d’acord a les cultures assentades en elles: organització socioespacial, construcció d’habitatges, sistemes de defensa, subministrament d’aliments i aigua i gestió de cossos i residus humans i animals.

Al llarg de la història, les ciutats han experimentat processos successius de construcció i destrucció per fenòmens de la natura (inundacions, terratrèmols, erupcions volcàniques) o per acció humana (conquestes bèl·liques, incendis, genocidis, reutilització de materials de construcció, dessacralització i reconsagració d’espais rituals, grans plans urbanístics). Durant el primer segle d’ocupació espanyola, la gestió de la ciutat de Mèxic va dependre dels coneixements i pràctiques dels seus habitants oriünds en el control d’inundacions, subministrament d’aigua potable, agricultura i ramaderia lacustres i transport per canals. Posteriorment els enginyers hispànics van planejar desaiguar la ciutat i redibuixar les classes socials mitjançant la fixació del valor relatiu d’aigua i terra i la despossessió de mitjans de vida fluids, transformant natura i cultura en funció de relacions més marcades per la mercantilització de la propietat privada, en un llarg i profund procés de colonització. Tanmateix, no va ser fins al segle XX, amb el naixement de l’estat-nació mexicà, que l’idealitzat capitalisme i la voraç expropiació i explotació de la terra van submergir la megalòpolis mexicana en una crònica crisi ambiental.

Des de la conquesta fins l’època contemporània, el projecte de desguàs va ser desenvolupat per treballadors manuals i mecànics i colles de treballadors indígenes que a més de proporcionar mà d’obra barata van aportar els seus coneixements de tecnologies organitzatives i instrumentals, topografia, materials i règims hidrològics històrics. La seva empremta no es troba en gran manera als textos dels lletrats, sinó a les restes de les obres de canalització. Si al segle XX, Chicago és el bressol d’una de les escoles internacionalment més influents de l’urbanisme i l’economia, la ciutat de Mèxic generaria alguns des més grans especialistes mundials en mecànica de sòls, geofísica o hidrologia. A aquesta consolidació internacional de l’expert en problemes urbans, connectada amb la urgència de tractar els problemes del capitalisme a la megalòpoli, s’hi van sumar també sociòlegs, antropòlegs i historiadors.

Els successius paradigmes del capitalisme han nodrit de manera rellevant la configuració de la ciutat com a centre de gravetat que estructura la societat, el territori i en alguns casos la nació, a través del domini tècnic de l’aigua, l’agricultura, la indústria i el comerç. En aquest marc és comú establir una dicotomia entre món urbà i rural que permea la societat i la cultura. Així s’observa a inicis del segle XX amb la introducció a la ciutat de Mèxic de tecnologies com el tramvia elèctric, que va propiciar la ridiculització de les classes socials baixes i d’origen rural –presentades per la premsa capitalina com a incapaces de disciplinar els seus cossos a la imposició tecnocràctica moderna, i culpables per això dels múltiples accidents.

Accident entre autobús i tramvia a la Ciutat de Mèxic, 1925. Ex-vot que al·ludeix a l’accident patit per Frika Kahlo a la seva joventut. Col·lecció privada.

Tanmateix, les aparences discursives del progrés capitalista no poden ocultar que ciutat i camp són construccions d’una mateixa cosa, com han emfatitzat pensadors tan diferents com el filòsof Carlo Cattaneo (1801-1869), el crític cultural Raymond Williams (1921-1988) o l’historiador ambiental William Cronon (1954-). Els processos de colonització del camp i la ciutat al Nou i Vell Món van presentar aspectes diferencials contingents i vinculats a diverses formes de ciutadania. L’apropiació hispànica de l’imperi mexica i els seus sabers i territoris urbans i agrícoles ofereix connexions historicoculturals amb la conquesta cristiana dels sabers i territoris de les ciutats i camps d’Al-Àndalus. Entre una i altra riba de l’Atlàntic van existir també fenòmens paral·lels que la configuració posterior dels estats-nació han contribuït a difuminar. A pesar dels seus canvis, la ciutat ofereix una continuïtat històrica i geogràfica que travessa la forma històricament situada i localitzada de l’estat-nació. La definició de l’expert en qüestions urbanes i la intensificació de la producció de sabers sobre la ciutat s’ha desenvolupat en conjunció amb transformacions històriques paral·leles de l’espai sociopolític i la pràctica científica, tècnica i mèdica, les formes de coordinació entre actors socials i la construcció recíproca entre la seva localitat i les escales del nacional i internacional. Urbs com Mèxic o Roma van constituir al segle XVI el que podríem denominar “ciutats-món” perquè en elles convergeixen xarxes polítiques, comercials i culturals que creuen el globus i, alhora, són capaces d’albergar maneres locals de coneixement científics, tècnic i mèdic. La centralització de l’estat-nació a partir del segle XIX i les seves “comunitats imaginades” van afegir un element més al joc d’escales d’un món format per tradicions comunitàries pluriseculars lligades per experiències polítiques urbanes i associacions territorialitzades en regions. Combinades amb l’economia liberal, les migracions del camp a la ciutat promogudes per les capitalitzacions nacionals derivaran en molts casos en megalòpolis que obligaran a repensar l’esdevenir de les ciutats i la complexa topografia dels seus vestigis patrimonials, desincentivaran l’imaginari socioutòpic urbà i introduiran els grans plans d’urbanisme –tan carregats de política com de nova ciència urbana.

Vista de la ciutat moderna de Manchester. L. S. Lowry, The Lake (1937). The Lowry, Salford. Google Arts & Culture.

La ciutat moderna reivindicada pels urbanistes es configura a partir del segle XIX en conjugació amb l’art (amb nous conceptes del patrimoni històric urbà) i el món del treball (articulant una organització socioespacial tensa i segregada). També usa imatges provinents de les noves ciències biològiques i fisiològiques: conceptes com metabolisme, circulació, nucli i cèl·lula troben els seus corresponents en els de trànsit, organització social i higiene. El bulevard com a dispositiu urbà es desenvolupa des del segle XVII en ciutats com París que van enderrocar les muralles medievals per obrir avingudes, establint un model per a altres ciutats europees i americanes. Més paradigmàtica encara serà la reforma urbana impulsada a mitjan segle XIX per Georges-Eugène Haussmann (1809-1891). La “haussmanització” de París articulava el sistema circulatori de la ciutat, destruint el traçat medieval; donava una resposta higienista a les freqüents epidèmies de còlera; però també facilitava el ràpid desplegament de tropes contra rebel·lions populars. A Hamburg, l’higienisme es va establir com una aproximació científica imprescindible per lluitar contra el còlera epidèmic, però també com a fenomen que va afectar alhora la fisonomia i el funcionament de la ciutat, per una banda, i els cossos i els seus comportaments socials, per una altra. El seu estret vincle amb el capitalisme burgès va ser ocultat per evitar el qüestionament popular de l’ordre social i les polítiques liberals que van adobar algunes de les majors alarmes sanitàries d’aquesta ciutat.

Joc que representa els monuments de París. Anònim. Jeu des monuments de Paris (París, pre-1787). Musée Carnavalet. Paris Musées Collections.

Al tombant del segle XIX al XX, l’obertura de la Ringstrasse a Viena va propugnar la construcció d’un teixit urbà d’institucions culturals, educatives i de recerca, i el sorgiment de cultures i sabers  científics avantguardistes en la investigació de radioisòtops, amb notable participació de dones. La introducció de la il·luminació amb gas o electricitat a ciutats com Lisboa no va ser simplement un pas de la nit al dia, sinó que va generar noves cultures científiques, tecnològiques i romàntiques enmig de l’explotació burgesa del temps laboral obrer. A Barcelona, sota l’obertura geomètrica i racional de l’Eixample, va florir una oferta particular de clíniques quirúrgiques liderades per metges-emprenedors en busca de clientela burgesa. Mitjançant la transformació urbanística, i estratègies de comunicació, aquest model de negoci va articular una agenda expansiva d’atenció sanitària com a producte de consum privatitzat que ha arribat fins als nostres dies. En contrast, barris resistents a la deconstrucció propugnada per diverses onades de plans urbanístics modernitzants –tals com el Barri Xino– han generat al llarg de la història cultures genuïnes. Afectat per la tuberculosi, les malalties venèries, la fam i el menyspreu de les elits barcelonines, aquest espai urbà va poder albergar, malgrat tot, la seva pròpia cultura mèdica en forma de clíniques populars i museus anatòmics mobilitzats per a la divulgació i educació popular.

En concentrar un cos social ampli i un gran nombre d’institucions de cultura, a través de l’ebullició dels seus espectacles, espais de debat públic, règims d’exhibició i llocs de natura (urbana), la ciutat ha creat estils propis de coneixement científics, mèdic i tècnic modelats per les particularitats de la seva geografia social i física. Al llarg de la seva història també ha reubicat o transformat pràctiques com la observació astronòmica (assetjada per la vibració i il·luminació a peu de carrer), la veterinària (circumscrita a zoos i àmbits domèstics), la botànica i la jardineria (practicades en espais designats, però també en la biologia dels solars abandonats), la indústria (transferida i reconnectada des dels suburbis) o l’epidemiologia (amb múltiples factors i riscos específics a la vida urbana).

Malgrat el desig de control racional i polític, la ciutat moderna és també concebuda per les elits com una inquietant entitat autònoma, que s’estén sense control, a través de metàfores de la malaltia amb un llarg recorregut històric. L’enjudiciament social de la tuberculosi i el seu protagonisme en l’imaginari literari de les ciutats americanes i europees deixa pas al segle XX a la metàfora del càncer: cèl·lules sanes i cèl·lules malaltes i descontrolades invariablement assignades als barris pobres. L’organisme urbà requereix control i accions que el recondueixin a l’equilibri de la salut i, equivalentment, a l’ordre social dominat per l’statu quo. La ciutat en la història ha colonitzat el món, els mars, la regió o la nació, a més de la nostra imaginació. Al mateix temps, és un espai mínim en què s’esdevé la vida científica, tècnica i mèdica en tota la seva quotidianitat social.

Josep Simon
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.