Cocoliztli a la Nova Espanya

—El diagnòstic de l’epidèmia de 1576 del metge Francisco Hernández i el cirurgià Alonso López de Hinojosos per a la història de la medicina i de la ciència.—

La Nova Espanya (actual Mèxic) va viure dues epidèmies de cocoliztli durant el segle XVI, el 1545 i el 1576. Ambdues epidèmies són grans misteris en la història de la medicina pel desconeixement del seu diagnòstic. S’han realitzat estudis solvents per al primer esdeveniment, des de la història social fins a l’epidemiologia, encara que el segon segueix sense entendre’s ni diagnosticar-se. Existeixen, tanmateix, dos documents, produïts per un metge i un cirurgià respectivament, que poden aproximar-nos a la malaltia de 1576.

El cocoliztli es va iniciar a la primavera de 1576 a la ciutat de Mèxic i després es va estendre a tot el territori de la Nova Espanya, específicament a les zones fredes. La malaltia, caracteritzada per una gran pèrdua de sang pel nas, va tenir una durada d’un any i mig a la ciutat i es va prolongar fins el 1578 en diverses províncies de la colònia ibèrica. L’epidèmia va afectar tots els sexes, ètnies i edats, especialment les persones joves. Les d’edat avançada, si emmalaltien, aconseguien recuperar la salut. La quantitat de morts pel cocoliztli va dur les autoritats a dissenyar fosses en les quals donar sepultura als difunts, així com habilitar tots els hospitals per a tractar els malalts.

Làmina 86, Codex mexicanus. Per a l’any 6 pedrenyal (1576) i 6 casa (1577) s’observa una calavera sobre els anys en senyal de mortaldat. A la part inferior es llegeix “cocoliztli”. Instituto de Investigaciones Históricas, Universidad Nacional Autónoma de México.

Per ordre governamental, a l’Hospital Real de San José de los Naturales, nosocomi creat per atendre la població indígena de la Nova Espanya, el metge Francisco Hernández (1514-1587) i el cirurgià Alonso López de Hinojosos (1535-1597) van dur a terme autòpsies per tal de conèixer la malaltia i tractar totes les persones malaltes, sense importar-ne l’ètnia. La col·laboració entre cirurgians i metges a la colònia va ser una còpia de la situació que es vivia als regnes ibèrics, en la que es va intentar unir la tècnica amb la ciència per a assistir la població. Els metges representaven la ciència en ser formats en universitats segons els coneixements teòrics del galenisme hipocràtic, mentre que els cirurgians corresponien a la tècnica de guarir, obrir i intervenir els cossos. A causa de l’escassetat de metges universitaris que assistissin la població, a Castella i altres províncies ibèriques i colònies es va professionalitzar els cirurgians per a atendre les dolències fent-los prendre cursos a les universitats. Malgrat les diferències entre metges i cirurgians, el coneixement i la destresa sobre i en el cos humà els va dur a col·laborar i augmentar el coneixement mèdic.

De la intervenció a l’hospital, Hernández va redactar De morbo novae hispaniea anni 1576, vocato ab indis cocoliztli (De la malaltia de la Nova Espanya de l’any 1576 anomenada pels indis cocoliztli). Per la seva banda, López de Hinojosos va escriure Summa y recopilación de cirurgía, la primera edició de la qual va aparèixer el 1578 i la segona el 1595. Malgrat ser textos que narren i descriuen els símptomes de cocoliztli i les alteracions que la malaltia produeix en el cos, els documents són bastant diferents. El text del metge, escrit a mà i en llatí, presenta l’observació del cas clínic, per tal de compartir els seus coneixements i ensenyar a saber fer, saber veure i saber entendre la malaltia desconeguda o coneguda malaltia amb noves expressions de símptomes. Per contra, el document de López és un compilat mèdic novohispà de la segona meitat del segle XVI, en què s’esmenten les malalties que afecten comunament la població novohispana, entre elles el cocoliztli, així com els seus tractaments més comuns.

A través dels documents d’Hernàndez i López es té registre d’observadors directes de cocoliztli i els malalts. En les seues pàgines, metge i cirurgià presenten la malaltia i la seua evolució en els malalts fins arribar a les alteracions dels òrgans interns observats a les autòpsies, la qual cosa permet que en l’actualitat ens aproximem a la malaltia i el procés d’emmalaltir en el context de l’epidèmia. Ambdós documents comparteixen quatre aspectes per aproximar-se al cocoliztli: l’observació clínica, l’estudi del pacient, el coneixement del cos humà i la descripció de la malaltia. Aquests només poden ser entesos en reconstruir els espais social, temporal, polític i geogràfic en els quals va ocórrer el cocoliztli, i que se centren en la ciutat de Mèxic.

Mapa d’Uppsala, 1555. Tenochtitlán. Library of the Congress.

A la segona meitat del segle XVI, la Ciutat de Mèxic estava lluny de l’apel·latiu de “la ciutat dels palaus”, tal com es coneix al segle XVIII. L’urbs comptava amb pocs edificis acabats, carrers discontinus i modestos convents. Malgrat que existia una forta interacció i mestissatge entre els diferents grups ètnics, seguien separats geogràficament i políticament, exaltant els diversos trets culturals d’ibèrics, indígenes, asiàtics i africans.

La Ciutat de Mèxic, fundada sobre el llac de Texcoco al centre de Mèxic, funcionava amb camins mixtes, fets de terra i aigua, que connectaven les cases amb el llac, en un exemple de convivència i medi econòmic entre el medi natural i la cultura humana. Pel que fa a aparença i neteja, en ressaltava la insalubritat. En places i carrers es veien garberes d’escombraries, material fecal, piles amb aigua enllotada; sèquies amb aigua estancada i pútrida, latrines públiques que ningú volia netejar, venedors ambulants que oferien productes comestibles juntament amb residus de carnisseries. Per si això fos poc, les condicions climàtiques, acompanyades de les alimentàries, no van ser les més idònies per a preservar la salut de la població. Entre els anys 1568 i 1580, en tota la Nova Espanya es pressentia especulació, esterilitat, carestia, fam, prevenció i sequera.

Tot i els ambients social, ecològic i biològic inestables, a la Nova Espanya es va produir el contacte dels sistemes mèdics ibèric i mexica per a preservar la salut de la població i fer front a les malalties. El cocoliztli de 1576 es va presentar en la denominada “època colonial” de la medicina (de 1561 a 1815), la qual ha estat caracteritzada per un mestissatge entre la medicina galènica i la ticiotl (medicina mexica). Encara que aquest mestissatge no va ser ni pacífic ni uniforme, semblava funcionar per a les persones malaltes. Es van combinar explicacions, terapèutiques, diagnòstics i pronòstics per a produir com a resultat el que s’ha anomenat medicina novohispana. A través dels metges ibèrics i titici (l’expressió nàhuatl per a designar els metges) que treballaven en diversos indrets, com ara col·legis religiosos, tendes i hospitals, el mestissatge mèdic es va presentar amb més força, encara que amb reserves. Els metges ibèrics es van apropiar selectivament de la matèria mèdica i les pràctiques terapèutiques indígenes, però van deixar fora la cosmovisió màgico-religiosa de la ticiotl.

Hospital. Còdex Osuna. Internet Archive.

Els hospitals van ser centres neuràlgics per a aquest mestissatge mèdic, a més de brindar assistència sanitària. Aquests establiments, principalment fundats per religiosos, van ser inicialment construïts per a ibèrics, i posteriorment es van edificar centres per a indis i altres ètnies. L’Hospital Real de San José de los Naturales, fundat per l’ordre dels franciscans entre 1530 i 1534, va tenir l’objectiu d’atendre els nadius en cos i ànima. Els hospitals de naturals o indígenes van ser vehicles per a l’evangelització a la Nova Espanya, com mostren les dinàmiques envers els malalts, enfocades a salvar-ne les ànimes abans que els cossos, per la qual cosa se’ls catequitzava, batejava i confessava alhora que rebien l’atenció sanitària. Aquest centre de San José de los Naturales va ser el punt neuràlgic d’Hernàndez i López degut a la quantitat de fins a 200 malalts diaris registrats el 1576, i l’amfiteatre “fresc i gran” en el que durien a terme les autòpsies.

Els textos corresponents a la medicina ibèrica i mestissa del segle XVI, representats pels documents d’Hernàndez i López, permeten aproximar-se al diagnòstic naturalista-realista de cocoliztli en l’epidèmia de 1576 a la Nova Espanya. Per diagnòstic s’entén el significat que se li dona a un esdeveniment a partir de la relació entre categories classificatòries i les malalties designades. El significat naturalista-realista o retrospectiu de cocoliztli es basa en la classificació de malalties contemporànies que la biomedicina ha creat, així que els símptomes de la malaltia novohispana es tradueixen a conceptes actuals mèdics per tal d’identificar el patogen que la va causar. L’ús d’aquest diagnòstic en malalties històriques no correspon a una veritat absoluta, sinó a la transdisciplina que es desenvolupa en la història de la medicina i de la ciència, per a entendre el passat epidemiològic dels éssers humans en contextos específics, i considerant sempre que el significat que els diagnòstics construeixen és canviant juntament amb les societats humanes.

Tira de Tepechpan. Sobre els anys 1576 i 1577 hi ha dues calaveres i, a la part inferior, la representació d’un malalt amb sang a nivell facial. Internet Archive.

Actualment, es considera que el cocoliztli de 1576 va poder ser causat pel virus hanta. La malaltia de hantavirus produeix febres hemorràgiques i afecta tot el cos, a més de febre, símptomes i signes clínics no específics i estats de shock. El hantavirus produeix una malaltia zoonòtica disseminada per rosegadors i, degut a la relació entre hoste i malaltia, s’ha arribat a dividir en virus del Vell i Nou Món. Els virus del Vell Món produeixen febres hemorràgiques que afecten els ronyons i es presenten a Europa i l’Àsia. Al contrari, els hantavirus del Nou Món causen febre hemorràgica que altera principalment el funcionament dels sistemes respiratori i cardíac.

Els símptomes descrits per Hernàndez i López presenten similituds amb la simptomatologia característica de hantavirus. En ambdós casos es produeix febre, alteracions de llengua i faringe, canvis en la coloració de l’orina, alteracions en les pulsacions i la freqüència cardíaca, icterícia, afeccions del sistema nerviós central, inflamació de ganglis en diverses zones del cos, hemorràgia nasal i dolor muscular i articular. Quant a les alteracions dels òrgans, tant les autòpsies realitzades per Hernández i López com les descripcions contemporànies de la malaltia hantavirus comparteixen la presència de coàguls sanguinis, afeccions hepàtiques i alteracions del miocardi.

En definitiva, a través dels símptomes compartits i les alteracions patològiques assenyalades, es podria suggerir que el cocoliztli de 1576 hauria estat degut a un virus hanta del Vell Món. Aquesta consideració es basa principalment en una condició esmentada tant per Hernàndez com per López en les seues autòpsies: l’alteració hepàtica. El hantavirus pot desenvolupar una síndrome renal que, encara que no estigués present a les obres del segle XVI, altera el fetge produint la síndrome hepatorrenal, o la insuficiència renal de caràcter funcional, causada per vasoconstricció renal.

El 1570, el metge Francisco Bravo (1515-1595) va esmentar que, per a tractar una malaltia, primer cal identificar-la. Tanmateix, aproximar-se al diagnòstic d’una malaltia ocorreguda en el passat, com el cocoliztli de 1576, no és una tasca fàcil. Des de la història de la ciència i de la medicina s’han identificat des de fa temps no només els agents patògens, sinó també les vivències, les representacions i les concepcions que les malalties van generar en el seu temps i espai, assumint que tant malalties com sistemes mèdics i societats són constructes humans. En els darrers vint anys, amb el desenvolupament de tècniques genètiques com la paleogenòmica, s’ha buscat reescriure la història de l’epidemiologia sense considerar les aportacions de la història de la medicina, ometent d’aquesta manera que tot esdeveniment biològic i sociocultural correspon i pot ser només entès en el seu context.

Per al cas del cocoliztli de 1576 a la Nova Espanya, dos documents, de caràcter mèdic i quirúrgic, permeten aproximar-se a la visió dels practicants de la salut, la qual reflecteix en certa manera les idees socials i científiques del context novohispà.

Pati de l’antic hospital, per Carlos Rivera. Font: Fernández, Justino. El Hospital Real De Indios De La Ciudad De México. Anales Del Instituto De Investigaciones Estéticas. 1939; 2 (3): 25-47.

Els escrits de Francisco Hernández i Alonso López de Hinojosos, basats en les autòpsies realitzades a l’Hospital de San José de los Naturales, permeten aproximar-se al diagnòstic de cocoliztli. Tenint en compte els símptomes i les alteracions orgàniques, es pot proposar que va ser hantavirus degut a les alteracions hepàtiques que s’observen tant en la malaltia històrica com en la contemporània. Tanmateix, aquest diagnòstic encara ha de ser confirmat amb altres estudis biològics i històrics, ja que les malalties tenen diverses narracions a contar i diversos diagnòstics a presentar d’acord al seu temps, espai i ciència.

Per últim, el diagnòstic naturalista-realista de cocoliztli presentat pretén inscriure’s i reforçar la història de la ciència i la medicina. Posant en pràctica la transdisciplinarietat, els diagnòstics retrospectius reuneixen sabers de diverses ciències, com la medicina, biologia, literatura, ecologia, geografia, epidemiologia, antropologia, entre d’altres, totes amb la finalitat de conèixer la història de les múltiples expressions dels éssers humans al llarg del temps, com els significats atorgats a malalties. El diagnòstic retrospectiu no és una eina per a afirmar el diagnòstic d’una malaltia, ja que no es pretén classificar tots els processos de salut i malaltia sota els coneixements biomèdics contemporanis com pretén la paleogenòmica, que no considera que les malalties hagin canviat biològicament, epistèmicament i socioculturalment juntament amb els éssers humans al llarg de la història. El diagnòstic naturalista-realista és la metodologia que permet el treball i recerca transdisciplinària que des de la història de la ciència es busca realitzar.

Sandra Elena Guevara Flores
Unitat d’Història de la Medicina, Institut d’Història de la Ciència, UAB

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Guevara Flores, Sandra Elena. Cocoliztli a la Nova Espanya. Sabers en acció, 08-04-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/cocoliztli-a-la-nova-espanya/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.