—Metàfores, epònims, acrònims i altres contribucions al caos neonímic.—

 

Retrat  de William Harvey, de la National Portrait Gallery, a qui s’atribueix la descripció de la circulació major de la sang i la seva distribució per tot el cos mitjançant el bombeig del cor. Wikipedia.

“La sang circula perquè el cor la bombeja”. William Harvey, metge anglès del segle XVII, va aconseguir explicar la circulació sanguínia observant el funcionament del drenatge i irrigació de l’aigua als canals holandesos. La funció del cor es va concebre justament per analogia amb l’ús de les bombes que capten i expulsen l’aigua als canals. Per això es parla de bomba cardíaca. Darrere aquesta explicació trobem, doncs, una metàfora. Una manera d’actuar –la de l’explicació metafòrica–, molt freqüent en ciència i, per extensió, en el llenguatge amb què s’expressa, l’objectiu del qual és establir, donar suport o il·lustrar els raonaments, fent l’aprenentatge més agradable i facilitant la comprensió dels conceptes.

Aquestes analogies, en l’origen d’infinitud de termes, es troben entre els procediments neològics de tipus semàntic (neologia de sentit) que, juntament amb els de tipus morfosintàctic (neologia de forma), constitueixen les dues grans modalitats de creació terminològica. En el primer cas, el de la neologia de sentit, a una paraula ja existent en la llengua s’hi afegeix un nou significat, sense perdre el que prèviament tenia. Tal addició és la conseqüència, tal com s’ha dit, d’establir una comparació, que pot tenir a veure amb l’aspecte del que s’està denominant, amb la seva funció, etc. A vegades, quan aquestes paraules procedeixen de les llengües clàssiques, com poden ser el grec o el llatí, és més complicat adonar-se que s’ha seguit aquest procés: així, caldria saber que en grec kôma significa “son profund” per entendre que a l’estat patològic caracteritzat per la pèrdua de la consciència, la motricitat i la sensibilitat, en diferents graus, se’l pugui anomenar “coma”. O que iēiūn-u(m)/-a(m) és el “que dejuna” en llatí, per la qual cosa no era desencertat anomenar “jejú”/“jejúnum” una zona del tub digestiu que, si fem cas del que deia Cels, solia aparèixer buida en les disseccions.

Cadena d’ossets de l’oïda (martell, enclusa i estrep), els noms dels quals estan formats per un procediment de neologia de sentit. Wikipedia.

De la neologia de sentit semblen servir-se més, en valors globals, en àmbits com, per exemple, els de les ciències humanes i socials. No obstant, com mostra l’anàlisi diacrònica dels textos científics en general, és a la que es recorre en qualsevol branca del coneixement científic quan es troba en les seves fases inicials, la qual cosa no exclou l’ús en qualsevol altre moment. Això explica que en l’actualitat sigui tan productiu en la genètica (banc d’ADN, encebador, coll d’ampolla, deriva genètica, són alguns d’ells) o en la informàtica (tallafocs, cuc, memòria, ratolí, entre d’altres). També s’explica així el seu maneig constant en l’anatomia del segle XVI, protagonista d’una veritable revolució amb els treballs d’Andreas Vesalius, Realdo Colombo, Juan Valverde, Pedro Jimeno o Luis Collado, per citar només alguns dels grans anatomistes del Renaixement. Només cal recordar els noms relacionats amb l’oïda (martell, enclusa, estrep, cargol, timpà), però també el múscul mastegador (més tard masseter), els sins ossis, la politja o tròclea, entre molts d’altres.

Excrements humans d’un malalt de còlera, incolors i inodors, amb l’aspecte característic d’“aigua d’arròs”. Wikipedia.

L’extraordinària freqüència d’ús d’aquest mecanisme, i el fet que sigui el primer al que es recorre, potser tingui relació amb el fet que és la manera més intuïtiva i fàcil d’inventar termes. Encara que, lògicament, també pesarà el fet que, com s’indicava anteriorment, la ciència s’hagi servit sempre de comparacions i metàfores per conceptualitzar i argumentar, la qual cosa comporta també el denominar. Per altra banda, aquestes comparacions i metàfores han estat decisives en èpoques anteriors quan no existien la fotografia o altres mitjans similars de representació. En aquells moments es va recórrer freqüentment a una imatge metafòrica, ben coneguda i compresa pel públic, per convertir-la en el mètode de descripció i ensenyament de les troballes científiques. A més cal tenir en compte que la metàfora ha atorgat a algunes ciències una precisió significativa. En medicina, per exemple, signes com diarrea en aigua d’arròs, marxa en estrella, mà de predicador o apostòlica…, molt característics, i fins i tot patognòmics, de certes malalties, han permès trobar el seu diagnòstic en incomptables ocasions. No és necessari afegir que, quan es tradueixen els textos científics cal extremar la cura, ja que traduir un terme sense més d’una llengua a una altra pot causar una pèrdua de la relació metafòrica establerta, amb la qual cosa la dita metàfora es torna opaca per als parlants de la llengua d’arribada: quin benefici treuen els no angloparlants del fet de no traduir a les seves llengües el terme hardware? Cap ni un.

La metaforització, tanmateix, no esgota la producció de veus especialitzades, sinó que la diversitat ha estat la norma al llarg del temps en la confecció de termes o expressions terminològiques, és a dir, en el que es coneix com a “neologia científica” o “neonímia”. Perquè aquesta neonímia, que té segles a favor seu, no està programada. En cada època els tecnicismes s’han forjat depenent d’innombrables circumstàncies, de les preferències de qui els van idear, de les llengües, de les modes, etc.

I mentre la neologia de sentit, per la seva simplicitat i facilitat, ha romàs des del principi com a mitjà al qual acollir-se en qualsevol ocasió, el mètode neològic distintiu de la ciència moderna és la neologia de forma. És a dir, quan en lloc de reciclar una paraula, se’n crea una de nova o s’acoblen diverses per constituir una expressió terminològica. Quelcom que es realitza mitjançant l’acoblament de diferents “peces” ja existents: paraules senceres, prefixos, arrels clàssiques, etc. L’ús d’aquesta possibilitat neonímica, tan antiga com l’anterior, ha estat més notable des del segle XVIII amb l’aparició de les grans nomenclatures, com les de la química o la botànica, basades en l’articulació de prefixos, arrels i sufixos diversos i dependents de cada substància concreta, element o objecte designat. Dins d’aquesta neologia de forma s’emmarquen la composició (agorafòbia, atmosfera, geometria, hemotòrax, marcapassos…); la derivació, amb la seva prefixació, sufixació i parasíntesi (àtom, cerebel·lós, insoluble, periscopi, precordial…) i la complexització, sintagmació o composició sintagmàtica, que origina unitats lèxiques complexes tals com accés seqüencial, esclerosi lateral amiotròfica, longitud d’ona, raig ultraviolat, teoria de cordes

Esquema del principi de Bernoulli, nom format per un procediment d’eponímia, a partir del cognom de Daniel Bernoulli, matemàtic, físic i metge suís del segle XVIII, que va ser qui va exposar aquest principi. Wikipedia.

La ciència de les últimes centúries és la que ha assistit a aquest desenvolupament més aparatós de la neologia de forma. És preceptiu citar juntament amb ella les dues maneres de crear termes que han experimentat una arrencada més gran des del segle il·lustrat fins avui, fins a convertir-se en trets característics del llenguatge científic actual: l’eponímia i l’acronímia. La primera consisteix a fabricar termes a partir de noms propis, generalment els dels investigadors (metges, matemàtics, químics, biòlegs, etc.) que descobreixen allò que s’està anomenant, com succeeix amb ampere, curi, factor de von Willebrand, principi de Bernoulli… Però podrien ser també noms de déus mitològics, personatges històrics, bíblics i literaris, tal i com mostren els exemples d’hermafrodita, masoquisme, personalitat de Caín o síndrome de Blancaneus. En relació amb l’eponímia, l’anàlisi dels textos científics del passat permet comprovar que hi és raríssima i, quan s’hi troba, no es tracta de termes lligats als noms de qui “feia” la ciència, sinó a personatges bíblics o mitològics, sobretot. És com si els epònims construïts sobre els noms dels científics fossin una conseqüència de la ciència dels últims segles: és justament a partir dels segles XVIII i XIX quan la seva presència comença a fer-se realment notable, per convertir-se en aclaparadora durant els segles XX i XXI.

Per la seva banda, l’acronímia és un totum revolutum o batibull sobre el qual ni tan sols els lingüistes es posen d’acord a l’hora de definir què és. Es pot dir que consisteix, simplificant força, a encunyar termes mitjançant la conjugació arbitrària de fragments de paraules, ja sigui entre ells o enllaçant-los amb formants clàssics i, inclús, amb paraules senceres d’origen divers, i nombres. Acrònims per excel·lència són les sigles ELA (esclerosi lateral amiotròfica) o MCGAO (models de circulació general atmosfera-oceà), però qualsevol combinació (o ocurrència) és possible. Per exemple, oncornavirus procedeix de l’arrel grega onko- (“massa”, “càncer”), amb la sigla anglesa de l’“àcid ribonucleic” (RNA) i la paraula “virus”, una expressió de procedència llatina que, en un principi, significava “verí”. L’expressió cèl·lules HeLa s’ha construït amb les dues primeres lletres del nom i cognom d’Henrietta Lacks, la pacient de qui es va prendre la mostra en què es van descobrir aquest tipus de cèl·lula. Per la seva part, COVID-19 procedeix d’un parell de síl·labes (“co”, “vi”) de “coronavirus”, la inicial (“D”) de la paraula anglesa “disease”, que vol dir “malaltia”, i el número “19”, perquè va ser, pel que se sap, el 2019, quan es va manifestar per primera vegada aquesta malaltia. O, finalment, les vistoses caspases que, als parlants de castellà o català els portaran inevitablement a pensar en la desagradable “caspa” del llenguatge comú. No tenen res a veure amb això, sinó que procedeixen de la sigla anglesa CASP (cysteinyl aspartate specific proteinase) i el sufix -asa (compartit per tots els enzims).

Caspasa 9. Estructura d’un tipus d’enzim caspasa, el 9, dels quals hi ha diversos tipus, tots ells pertanyents al grup de les cisteïn-proteases. Wikipedia.

Escassa programació, per tant, en la conformació d’un llenguatge que, si estigués millor planificat, seria més homogeni, fàcil d’aprendre i de traduir. Encara que, en aquest cas, perdria part del seu atractiu i, sens dubte, de la seva capacitat de sorprendre les persones que el manegen.

 

 

Bertha M. Gutiérrez Rodilla
Universidad de Salamanca

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Bullón Sopelana, Agustín. El método analógico en Anatomía Patológica, [Discurso de entrada en la Real Academia de Medicina de Salamanca], Salamanca: RAMSA; 1994.

Gutiérrez Rodilla, Bertha M. El lenguaje de las ciencias. Madrid: Gredos; 2005.

Romo, Jorge. Metáforas científicas. Sociedad de científicos anónimos. [actualitzada 19 jun 2014; citada 23 mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Estudis

García Jáuregui, Carlos. La formación de la terminología anatómica en español: 1493-1604, Salamanca: Universidad de Salamanca; 2010.

Gutiérrez Rodilla, Bertha M. Lo literario como fuente de inspiración para el lenguaje médico. Panace@. Boletín de Medicina y Traducción. 2003; 4 (11): 61-67 [citat 23 mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Locke, David. La ciencia como escritura. Valencia: Universidad de Valencia; 1997.

Martín Municio, Ángel. La metáfora en el lenguaje científico. Boletín de la Real Academia Española. 1992; 72: 221-249. [citat 23 mar 2021]. Disponible en aquest enllaç

Navarro González, Fernando A. El rayo neológico que no cesa. Medicina clínica. 2004; 122 (11): 430-436. [citat 23 mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Palma, Héctor A. El desarrollo de las ciencias a través de las metáforas: un programa de investigación en estudios sobre la ciencia. CTS. 2005; 6 (2): 45-65. [citat 23 mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d’internet i altres recursos

Cortés Gabaudan, Francisco, coord. Dicciomed. Diccionario médico-biológico, histórico y etimológico. [citat 23 mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.