Del domini del llatí al jou de l’anglès

—La ciència, que podria expressar-se en gairebé qualsevol llengua, ha tingut predilecció per unes davant d’unes altres per raons diverses, rarament de tipus lingüístic.—

Estudiants pertanyents a diverses ordres religioses mentre assisteixen a classe de Teologia en una de les aules de la Universitat de Salamanca, en una pintura de Martín de Cervera de 1614. Wikipedia.

El naixement de la institució universitària en els últims segles medievals convertiria el llatí en la llengua més important en els cercles acadèmics, una posició en què intentaria mantenir-se fins ben entrat el segle XVII i, inclús en alguns àmbits, el XVIII. Tanmateix, des dels últims segles medievals, algunes llengües vernacles europees havien començat a viure un procés d’“intel·lectualització” que les convertiria en instruments aptes per a l’expressió de coneixement especialitzat. A la península Ibèrica, per exemple, tant el català com el castellà van adquirir aquest estatus gràcies al foment del seu ús per part dels reis, de manera particular Alfons X el Savi, així com a les nombroses traduccions que es van realitzar, no només des de l’àrab cap a elles, sinó entre ells i altres llengües vernacles peninsulars, a més de l’hebreu. A la primera meitat del segle XIV encara es van traduir textos científics, sobretot de caràcter aplicat, des de l’àrab cap al castellà o el català, malgrat que va ser llavors quan va començar l’“europeïtzació” de la península amb la progressiva assimilació d’obres europees, generalment compostes en llatí.

Si bé al llatí li donaven suport ferventment l’Església i la Universitat, les diferents llengües europees no li ho van posar fàcil. En aquest llarg interval que transcorre entre els segles XIII i XVIII li van anar plantant cara, cada vegada de forma més decidida. De fet, van lliurar una dura guerra contra ell, alimentada per diversos interessos que donaven suport a unes o a l’altre. D’aquesta manera, si al segle XIV el llatí es perfilava com a llengua privilegiada dels intercanvis científics i com a llengua de partida per excel·lència de la traducció de textos especialitzats, la irrupció de la impremta en la centúria següent va suposar un canvi substancial en aquesta situació: la seva aparició va significar, sens dubte, un gran suport per al llatí, atès que els impressors trobaven a les fires internacionals el lloc idoni per vendre les obres que, encara que s’havien imprès en diferents zones geogràfiques, estaven escrites en aquesta llengua. Però, juntament amb això, van buscar així mateix nous mercats, públics més amplis, la qual cosa els va portar a impulsar nombroses edicions de textos en vulgar.

Impremta francesa a principis del segle XVI, en un llibre de la mateixa època custodiat a la Biblioteca Nacional de França. Wikipedia.

En aquest sentit, l’anàlisi dels textos científics publicats entre el sorgiment de la impremta i 1600 mostra dues dades molt significatives: que, durant tot aquest període, el llatí va ser sense discussió l’idioma més rellevant per a la comunicació entre els universitaris; i, que a mesura que s’avança en el mateix, les obres especialitzades escrites en llengües vernacles són cada cop més freqüents. Això determina que, si a la primera meitat del segle XVI aquestes llengües anaven conquerint la possibilitat que se les considerés com a llengües vehiculars de la ciència, en la darrera part del segle estaven plenament refermades com a tals, encara que el llatí encara les acompanyés, si no ja com a llengua única de la ciència, sí com la seva llengua universal. Això explicaria les nombroses versions llatines d’obres originals en vulgar: encara es veia la necessitat de traduir-les al llatí per assegurar-ne la difusió. El segle següent va continuar assistint a la batalla entre el llatí i les llengües nacionals, mentre retrocedia aquell i guanyaven terreny aquestes, la qual cosa va acabar desembocant en què les llengües vulgars comencessin a lluitar entre elles, intentant ocupar el lloc de preeminència que es resistia a deixar el llatí. Respecte això, no cal oblidar que encara el 1687 el britànic Isaac Newton publica els seus cèlebres Principia en llatí; o que, el 1735, és igualment aquesta llengua la que escull el suec Carl von Linné per a què vegi la llum el seu Systema Naturae. El que, incidentalment, posa de manifest que l’ús del llatí no sempre estava unit a la tradició i allò ja establert, i el del vulgar a la modernitat i el innovador, com de vegades s’ha assenyalat.

Portada de Philosophiae naturalis principia mathematica d’Isaac Newton, obra més coneguda simplement com a Principia, publicada tretze anys abans de finalitzar el segle XVII. Wikipedia.

A partir d’aquest moment, la supremacia de l’activitat científica d’uns països, lligada a factors polítics, econòmics i socials, va afavorir que comencessin a marcar-se diferències entre les llengües vulgars. D’aquesta forma, en el segle il·lustrat l’alemany i el francès van aspirar a convertir-se en la “llengua universal” de la ciència. En relació amb aquest punt, no requereix massa explicació el fet que la fortalesa econòmica, política o cultural d’unes determinades nacions va de la mà de la imposició dels idiomes que s’hi parlen. Això explica que, encara que durant la centúria il·lustrada hi hagués un notable conreu de la ciència en altres indrets, fossin els territoris d’Alemanya i França, amb Gran Bretanya estalonant-los i fins i tot avançant-los en alguns àmbits, els que van gaudir de major notorietat, per la qual cosa llurs llengües van pugnar per dominar les altres, en allò que fa referència a l’expressió de la ciència.

No obstant, des de mitjans de la centúria vuitcentista, França va començar a perdre posicions mentre que l’alemany es mantindria com a llengua fonamental en diverses branques de la ciència fins, almenys, el primer terç del segle XX. En aquells anys científics espanyols de la talla de Santiago Ramón y Cajal o del seu deixeble Pío del Río Hortega, per exemple, reflexionessin, sense arribar a les mateixes conclusions, sobre la conveniència o no de difondre els articles científics en la llengua materna dels seus autors, atenent al seu compromís patriòtic, o bé avenir-se a publicar en una altra que en permetés una difusió major. En aquella mateixa època l’anglès començava la seva imparable cursa fins arribar a la meta de la universalitat com a llengua de la ciència, on es manté en el present. Una situació que no té res a veure amb el fet que l’anglès sigui un idioma “millor” per expressar contingut especialitzat, i sí, en canvi, amb la progressiva cessió del protagonisme gaudit fins llavors per Europa a favor dels Estats Units, no aliena a l’anomenada “fuga de cervells” europeus a causa de la Segona Guerra Mundial. Ni aliena tampoc a la remodelació de l’organització de la ciència europea occidental impulsada després de la dita guerra per l’ajuda econòmica dels Estats Units. Una ajuda que no va ser del tot desinteressada, ja que perseguia que les institucions europees –no sense la connivència de llurs administradors i de molts dels científics– s’adeqüessin als interessos polítics i ideològics dels Estats Units. Tot plegat ha comportat que, des dels anys cinquanta del passat segle, aquests hagin exercit una extraordinària i creixent pressió sobre la resta de països que, al seu torn, ho han tolerat i han conduït cap aquesta hegemonia americana de la qual parla John Krige en el seu conegut llibre.

Classificació del “regne animal” en l’obra Systema Naturae de Carl von Linné, publicada el 1735, on s’estableix la nomenclatura binomial, que seria clau en la classificació biològica posterior. Wikipedia.

L’hegemonia imposada per l’establishment de la ciència nord-americana no manca de conseqüències, que s’estenen molt més enllà de les purament lingüístiques, com ara les gens menyspreables empremtes que deixa el predomini de l’anglès sobre les altres llengües. Així, per posar només un parell d’exemples, els autors, editors i entramats editorials nord-americans controlen les revistes més ben considerades i les bases de dades més consultades. En definitiva, els mitjans de difusió de la recerca. I, per una altra banda, els científics de parla anglesa acaparen comitès, càrrecs directius en associacions, grups de treball i organismes internacionals, amb la qual cosa són qui marca les línies prioritàries de la recerca a les quals s’ha d’adequar tot el món. Només una dada per il·lustrar-ho: ja en un estudi francès de 1990, recollit per Navarro, s’apuntava que els comitès editorials de 433 revistes científiques amb un alt índex d’impacte estaven compostos en un 75% per autors anglosaxons (i d’aquests autors, vuit de cada deu estatunidencs).

Poques imatges resumeixen millor l’hegemonia de l’anglès i de tot el que hi té relació que aquesta de l’“Oncle Sam” ordenant a qui la vegi que parli en anglès.

Però aquests i altres molts fets són deguts també a l’escassa resistència –i, fins i tot veneració– manifestada per la resta, que ha ocasionat tal grau de “minorització lingüística”, pel que fa a l’expressió científica, que la qualitat científica d’un treball es relaciona directament amb el fet que estigui publicat en anglès perquè aquesta és la manera d’entrar en determinats índexs de cites que, almenys a Espanya, són els únics indicadors valorats en moltes àrees a l’hora de concedir els projectes i sexennis de recerca. Això condueix, a més, a l’exclusió sistemàtica de les aportacions a la ciència no publicades en anglès, la qual cosa origina assignacions tendencioses de les prioritats en els descobriments i no pocs problemes tant per a la construcció “global” del coneixement com per als usuaris últims d’aquest coneixement en múltiples camps. En coherència amb això, l’anglès és llengua de publicació en revistes científiques i d’ensenyament universitari en llocs on no es parla habitualment. I fins i tot idioma privilegiat en congressos i reunions de tot tipus sigui quin sigui el lloc on se celebrin.

És el nou llatí? És molt més que el nou llatí! Quan el llatí es va imposar com a llengua acadèmica, Roma havia passat a la història feia molt de temps i el llatí ja no era l’idioma de cap territori. Darrere l’anglès sí hi ha un imperi viu, amb tots els seus interessos, costums i ideologia, i uns quants països dels quals és llengua oficial. A més a més, si el gran invent del segle XV, la impremta, va donar suport de manera decidida al llatí, sense menysprear els textos en vulgar, el gran invent del segle XX, la xarxa d’Internet, més enllà d’acollir les poques o moltes coses escrites en altres llengües, suposa un suport sense precedents per a l’expansió del que es transmet en la llengua anglesa dels Estats Units, contribuint així a refermar el seu domini sobre totes les regions de la Terra.

De totes maneres, tal com assenyalava el filòsof Heràclit, panta rei (“tot flueix”). I, de la mateixa manera que “no podem banyar-nos dues vegades al mateix riu”, l’Imperi Romà –com el de Felip II, en els dominis del qual no es ponia el sol–, va sucumbir a aquest canvi permanent tan heraclità. I, pel que sembla, l’ocàs dels Estats Units com a primera potència mundial no està tan lluny, si culminen el despertar del Gran Gegant Asiàtic i altres canvis geopolítics en potència: aconseguirà arrabassar-li el xinès a l’anglès el paper que ha representat durant gairebé un segle? Es convertirà l’Espanglish en el més parlat a Nord-Amèrica? On verra.

Bertha M. Gutiérrez Rodilla
Universidad de Salamanca

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.