Del monestir a la universitat

—Els espais on es va conservar, debatre i elaborar el coneixement durant l’edat mitjana.—

Després de la desintegració del sistema educatiu romà, durant l’edat mitjana se superposen tres fases que caracteritzen el desenvolupament de les institucions educatives en el món llatí: les escoles monàstiques (segles VI-IX), les escoles urbanes (segle XI) i les universitats (segles XII-XV). Abans del segle XI, les cases monàstiques, petits recintes aïllats, consolidades sobre la regla benedictina, es van convertir en autèntics focus de conservació del coneixement gràcies als seus escriptoris i biblioteques. Els monestirs posseïen el monopoli absolut de l’educació a Europa. Les famílies que pretenien consagrar els fills a la vida religiosa els portaven a aquestes escoles internes. En aquestes escoles, la lectura i l’aprenentatge eren individuals, de manera contemplativa i silenciosa. Però les famílies que volien per als fills una projecció social, els portaven a les escoles monacals per a externs. Aquestes escoles, a les quals es van sumar les catedralícies, formaven, entre altres, els membres del clergat secular. Amb el creixement de les ciutats, aquestes últimes eclipsarien les monàstiques a partir del segle XI. A aquest fenomen va contribuir, en el món franc, l’intent de Carlemany (786-814) de promoure, d’una manera més sistemàtica, l’ensenyament per tot el seu vast imperi i l’estímul per a la creació d’escoles monàstiques i catedralícies, en paral·lel a les seues reformes administratives. Les iniciatives institucionals de Carlemany van elevar el nivell del discurs científic, van fer créixer les biblioteques i van promoure l’accés a espècies botàniques poc accessibles, entre altres assoliments importants.

Absis del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll (Catalunya). Wikipedia.

El cabal de textos estudiats era escàs i procedent de l’antiguitat tardana. S’incorporaven elements útils de l’educació secular romana, des de la gramàtica fins a unes matemàtiques elementals. Progressivament s’introduirien nous tractats de filosofia natural, matemàtiques i medicina. Cenobis com Bobbio (nord d’Itàlia), Fulda (Alemanya occidental) o Saint Gall (nord de Suïssa) van mantenir contacte i van intercanviar coneixements. Es va establir una xarxa de visites entre ells que va permetre amprar llibres, intercanviar receptes mèdiques o desplaçar llavors de plantes medicinals a altres localitzacions. A més, aquests contactes van estimular la còpia de manuscrits en els escriptoris, fet que va expandir les llibreries monàstiques amb llibres religiosos i seculars, alhora que es van crear jardins medicinals amb plantes autòctones i exòtiques.

En l’efervescent món reurbanitzat des del segle XI, van florir algunes escoles. Organitzades al voltant d’un mestre carismàtic, un grup d’alumnes era entrenat en un conjunt de coneixements que moltes vegades depenien de la particular formació del mestre. Aquest va ser el cas del mestre de Reims, Gerbert d’Aurillac. Després de conèixer les matemàtiques i l’astronomia àrabs a Catalunya i importar objectes científics com l’esfera armil·lar, l’àbac o l’astrolabi, juntament amb els textos del quadrívium, va establir una famosa escola que va atraure alumnes de procedències llunyanes. Altres escoles com la de Monte Cassino aconseguirien una fama extraordinària, particularment per la seua gran activitat traductora i l’accés a nombrosos textos de caràcter mèdic, traduïts pel monjo Constantí l’Africà. Els seus textos continuarien sent fonamentals en les universitats fins al segle XVI.

Plànol del monestir benedictí de Sankt Gallen o Sant Gal, Biblioteca de l’Abadia de Sant Gal, Codex Sangallensis 1092, (ca. 825, Suïssa). Wikipedia.

Durant el segle XII, va haver-hi una recuperació fonamental de textos llatins sobre jurisprudència, història, ciència, medicina i filosofia antigues per mitjà d’un procés de traducció del grec i de l’àrab. Aquell corpus fonamental de coneixement es va transmetre gràcies a una nova institució: l’Studium Generale o universitat. A partir de la fundació de les més antigues a Bolonya i París, en el segle XII, la creació d’aquests centres va ser incessant per tota la geografia europea. L’any 1378 n’hi havia unes trenta en funcionament. En tots els estats, i a les seues ciutats més importants, va haver-hi una preocupació per disposar d’un lloc que es considerara un eix motor del progrés social, entès no en un sentit democràtic, sinó des del feudalisme imperant. Resulta impossible l’estudi de l’evolució del pensament científic sense tenir en compte la que va ser la més genuïna i afortunada de les institucions i assoliments de l’edat mitjana, si atenem la seua durada i extensió com a model d’educació superior arreu del món. Ara bé, hem d’entendre el terme “universitat” en el sentit del seu estatus corporatiu legal, que li donava control sobre l’ensenyament i la certificació als seus membres.

Aquest procés no hauria sigut possible sense la difusió del dret (civil i canònic). Aquest va propiciar l’organització de les institucions medievals en corporacions o gremis (communio, societas o universitas), fet que es va estendre al govern urbà i a l’organització del treball i els negocis. Aquest mateix model de desenvolupament corporatiu, idèntic al de moltes institucions medievals, va ser clau per a l’expansió del coneixement a l’Europa medieval respecte a l’ensenyament. Efectivament, mestres i estudiants, organitzats en comunitats petites, van adoptar aquesta via per establir el futur model universitari. Les circumstàncies locals van ser diverses, però en tots els casos es va poder establir una organització particular sobre el currículum, els exàmens o els graus, que va desencadenar un model expansiu per tot l’Occident europeu. Prop de tots els centres pioners (París, Oxford o Bolonya) hi havia mestres de gran reputació que van generar un ambient propici a la creació d’escoles. Aquests antics centres van cedir el protagonisme a la naixent universitat.

Astrolabi d’al-Sahlî, Museo Arqueológico Nacional (Madrid) (1067, Toledo). Wikipedia.

Abans d’arribar a la universitat, però, calia una formació bàsica, que es podia adquirir de diverses maneres. D’una banda, hi havia els mestres privats, que eren un privilegi de l’aristocràcia. De l’altra, per a la majoria, es van crear les escoles de gramàtica, esteses per tot l’Occident europeu, fins i tot als nuclis rurals. Ací es formaven els futurs notaris, escrivans o secretaris de municipis o de cancelleries que no necessitaven formar-se en la universitat. Com més va més, hi van acudir els fills de mercaders, artesans i fins i tot agricultors acomodats que van veure en la instrucció un instrument de promoció professional i personal, una millora substancial en les seues activitats. Durant els segles XII i XIII, les universitats van adquirir uns trets peculiars. En primer lloc, van ser concebudes per a proporcionar l’aprenentatge de matèries especialment útils per a la societat; en segon lloc, es van convertir en corporacions reconegudes legalment, amb drets i responsabilitats detallades en cartularis i documents; finalment, van establir un currículum fix, que permetia obtenir un grau acadèmic.

Trobada de doctors a la Universitat de París. Étienne Colaud, Bibliothèque Nationale de France (s. XIV, París). Wikipedia.

Des dels inicis, la universitas va designar una pluralitat d’escolars i mestres que residien en aquell espai amb el propòsit de formar-se. Ambdós, estudiants i ensenyants, tenien procedències llunyanes, però van aconseguir aplegar-se un conjunt de mestres d’acreditada vàlua, especialistes en les disciplines ofertes, amb els qui volien aprendre àvidament uns coneixements determinats. Els alumnes accedien amb uns catorze o quinze anys i finalitzaven cap als 20. Això sí, les circumstàncies per a ells eren molt variables; alguns a penes duraven un any, o deixaven els estudis i hi tornaven passat el temps. Aquests alumnes, pel seu origen divers, s’organitzaven en nacions, nuclis des d’on es mantenien vincles de solidaritat i s’exercia influència institucional. Ben aviat van aparèixer també els col·legia com a cases que permetien allotjar-los, però també van exercir labors pedagògiques i van proporcionar llibres, ja que les universitats no disposaven de biblioteques pròpies, i van cobrir altres necessitats dels estudiants. La formació rebuda permetia que els estudiants pogueren ensenyar després en qualsevol altra universitat.

Les universitats van ser organitzades en facultats, amb una divisió habitual en arts, teologia, dret i medicina. No totes les universitats van disposar de les quatre. Alguns centres es van especialitzar en lleis o medicina i, a més, les arts van ser vistes com un ensenyament propedèutic per a la medicina, la qual cosa obligava a associar-se. L’estructura de la universitat va canalitzar un enorme cabal de filosofia natural, lògica i matemàtiques cap a les facultats majors. Els qui avançaven a les facultats de teologia i matemàtiques tenien una gran formació en filosofia natural que continuaven utilitzant. En realitat, les facultats d’arts proporcionaven les tècniques analítiques i les eines conceptuals a les facultats majors. Ni tan sols les lliçons sobre la Bíblia romanien immunes a aquests ensenyaments de coneixements científics, que eren aplicades amb summe detall per interpretar els passatges bíblics. El mateix passava amb la medicina, ja que les matemàtiques, l’astronomia i l’astrologia mèdica formaven part tradicionalment dels estudis dels futurs metges.  De fet, la medicina es va convertir precisament en una scientia quan es va fonamentar sobre la filosofia natural, transcendint així la mera labor mecànica.

Liber ethicorum d’Enric d’Alemanya (aula amb els seus estudiants), Laurentius de Votolina (s. XIV, Bolonya). Wikimedia.

Les funcions de la universitat medieval només es fan intel·ligibles dins de l’escolasticisme, que es va convertir en l’única eina pedagògica. El focus central en aquest mètode es va posar sobre els textos de les autoritats, tant si eren legals, mèdics, filosòfics o teològics, sotmesos a la lectura i discussió (lectio, questio i disputatio). Els estudiants aprenien escoltant els materials discutits i els arguments, que disseccionaven repetidament des de diferents angles. La universitat va demostrar ser una institució amb una resiliència remarcable enfront de la guerra, les epidèmies, la fam i les disputes personals i intel·lectuals durant segles.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Com citar aquest article:
Ferragud, Carmel. Del monestir a la universitat. Sabers en acció, 18-11-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/del-monestir-a-la-universitat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.