—L’obertura dels cadàvers en l’Edat Mitjana i el Renaixement, un problema mal plantejat i pitjor interpretat.—

 

Una de les imatges més persistent, relacionades amb el pretés fre posat per la religió a l’avanç del coneixement, és la suposada prohibició de l’Església catòlica a la dissecció anatòmica de cossos humans. Encara avui, obres de divulgació, i algunes altres que volen ser més que això, reiteren aquest mite. I, tanmateix, aquesta prohibició dins del catolicisme no tingué lloc en cap moment de la història. Per això, molts historiadors de la medicina i de la ciència s’han escarrassat a demostrar que tal afirmació no té cap fonament. Moltes persones consideren que l’origen d’aquesta idea cal trobar-la dins del positivisme científic de les darreries del segle XIX i els inicis del XX. Sorprenentment, l’arrelament de la imatge d’una institució eclesiàstica fosca i retrògrada, molt en particular la medieval, que barrà el pas a la claror de la ciència, ha estat tan fort, que resulta extraordinàriament complicat convèncer del tot al públic de la necessitat d’un altre enfocament per tal d’entendre problemes històrics tan complexos com aquest de l’obertura del cos humà.

En primer lloc, cal alliberar-se de la visió actual per entendre que, durant l’edat mitjana i el Renaixement, els usos i les pràctiques entorn de la dissecció i de l’autòpsia, els escenaris on tingueren lloc, els individus interessats i els propòsits que els empenyien eren ben diversos i sovint allunyats dels del present. Fins i tot, convé assenyalar que molts del seus objectius no tenien res a veure amb la instrucció dels practicants de la medicina. Durant molt de temps, les disseccions no eren considerades indispensables per conèixer el funcionament del cos. Calgué esperar fins la segona meitat del segle XVI perquè la tendència canviara. Cal afirmar, per contra, que hi hagué una àmplia i rica cultura al voltant del fenomen dissector. Així doncs, obrir un cos no fou, prioritàriament, un procediment mèdic. I deixem clar ací, d’una vegada per totes, que la religió fou una de les raons que portaren més sovint a l’obertura, la manipulació, l’evisceració i el desmembrament de cossos humans. Pel que sabem, fou el cos femení, malgrat ser el de l’home el referent de perfecció de l’obra creadora de Déu, aquell que va suscitar més interès en els inicis, entre els segles XIII i XV, o al menys així ho mostren les fonts conservades.

Embalsamament i monument funerari d’Alexandre el Gran, segons Vasque de Lucène, Faits du Grand Alexandre, París, s. XV. París: Bibliothèque nationale de France (MS Français 711, fol. 41v). Publicat a: Jack Harnell. The Body Inside‐Out: Anatomical Memory at Maubuisson Abbey. Art History; 42(2): 2019.

Hi ha una llarga tradició dins la història de l’Església de manipular els cossos morts. Un exemple són els embalsamaments, extremadament curosos, dels cossos de prelats i papes. Famosos tractats de cirurgia recolliren la manera adequada de fer-ho. Extraure les vísceres i emplenar el cos de materials que el preservaven i permetien la seua contemplació ha estat propi de savis coneixedors de la medicina posats al servei de les figures més assenyalades de la jerarquia catòlica. Un altre cas seria el dels cadàvers d’homes i dones que havien tingut una vida especial, digna de record i imitació, traspassats, com se solia dir, «en olor de santedat» i que eren susceptibles, per aclamació popular, d’elevar-se a la màxima dignitat de la cort dels sants i santes. Aquesta percepció suposava sovint i d’immediat la conservació d’una o moltes parts del cos, que es convertien en relíquies degudament encastades en receptacles ornamentats amb metalls preciosos i joies. Els preuats reliquiaris s’han conservat des dels primers temps del cristianisme i prengueren vigor en temps medievals i moderns, fins a punts inusitats. Ossos, dents o pell, qualsevol fragment d’aquests homes i dones de Déu han estat escampats i mercadejats per tot arreu de la cristiandat i venerats com a objectes de culte.

Cal dir que les primeres autòpsies (procediment entés com l’obertura del cos per obtenir una informació concreta més enllà del coneixement mèdic) de les quals tenim notícia en temps medievals estan relacionades amb presumptes casos de santedat. Quan, l’agost de 1308, va morir Chiara de Montefalco en el monestir del qual era abadessa, les monges que hi professaven, commogudes per  la bondat de la difunta i la seua plàcida mort, procediren a embalsamar-la, ja que consideraven que el seu cos era una relíquia a preservar. Convençudes que Chiara podia conservar en les seues entranyes els signes que identificaven la seua vinculació íntima amb Déu, els estigmes, escrutaren totes les cavitats fins que trobaren tres petites estructures envoltant la vesícula. El metge del monestir els va confirmar que tals anomalies no eren pròpies del cos humà, i foren associades amb la Santíssima Trinitat. L’autòpsia sacra havia donat el resultat esperat, però al capdavall infructuós, ja que no valgué per a canonitzar la difunta.

Miniatura amb l’autòpsia d’una noble. Gui de Chaulhac, Chirurgia magna, França, s. XV. Wikipedia.

Encara podem afegir que molts dels espais on es va desenvolupar habitualment l’obertura de cossos eren llocs sagrats. Aquest seria el cas d’una autòpsia practicada en 1370 a Barcelona sobre el cadàver d’una esclava morta de pesta. Dins el convent dels franciscans es va aplegar la flor i nata de la medicina barcelonina, per ordre de les autoritats municipals, per tal que obriren el cos i que pogueren escriure un tractat sobre les causes de la pesta que assolava el país. No sabem per què fou escollit aquest convent, però no està de més subratllar el gran interès per la filosofia natural demostrat pels frares menors.

Altres interessats en obrir cossos foren els jutges. Determinar la causa d’una mort durant un judici era sovint massa difícil per als que només tenien formació en lleis. Per això, des del segle XIII, podem trobar per primera vegada a Bolonya la determinació, emparada pel dret romà, de fer autòpsies per obtenir informació sobre una possible sospita d’enverinament, un dels greus maldecaps per a la justícia. L’extensió del dret romà per tots els estats de la Mediterrània va provocar la difusió dels experts en els tribunals. La situació als països del nord d’Europa, on aquesta influència no s’hi va fer notar, seria ben diferent, i la intervenció dels experts prendria un altre caire.

Mondino de Luzzi, «Lliçó d’Anatomia», publicat originalment a Anatomia corporis humani, 1493. Wikipedia.

Pel que fa a la pràctica de la dissecció amb motius didàctics, açò és, per a la formació dels metges, físics i cirurgians, aquesta començà a ser ben visible en algunes universitats italianes a partir del segle XIII. Gradualment, obrir els cossos per ensenyar als que en el futur es dedicarien a la pràctica de la medicina i de la cirurgia es feu habitual. I aquest interès i fascinació s’estengueren i foren compartits a Europa, tant per catòlics com per protestants. Les funcions dels actors implicats quedaren ben patents. El físic, metge expert en el que anomenaríem medicina interna, entès en el funcionament del cos, el diagnòstic i el pronòstic, amb coneixements de la filosofia natural, i conductor de les decisions clíniques als cirurgians i els apotecaris, dirigia el procés dissectiu, que era executat manualment per un barber-cirurgià. Cal tenir en compte que les funcions d’aquest darrer personatge romangueren inseparables durant segles i que intervingueren sobre tot tipus de patologies externes. Si un bon nombre dels físics no es formaven a les universitats fins el segle XVI, els cirurgians continuaren fora d’aquestes institucions durant tot el període estudiat. El seu aprenentatge fou artesanal, al costat d’un mestre cirurgià.

La postura adoptada per la jerarquia eclesiàstica fou la d’autoritzar les disseccions i regular-les mitjançant un marc normatiu. Cal tenir present que l’Església tenia poder en el govern de les universitats, si bé variable. Mentre no es fundaren els teatres anatòmics, a finals del segle XV, sovint les disseccions de cadàvers foren desenvolupades als hospitals, llocs dedicats a l’exercici de la caritat, on la presència de la religió era molt forta. Els hospitals estigueren lligats durant segles a la curació del cos i de l’ànima, inseparables l’un de l’altra. Tots disposaven de capella, on s’hi celebraven els sagraments cada dia.

Sabem que les disseccions practicades durant la baixa edat mitjana (ss. XIII-XV) foren escasses, però no va ser per cap tipus de prohibició ni persecució que es poguera vincular a l’Església. Aquest reduït nombre de disseccions en les facultats de medicina i altres institucions educatives relacionades amb l’ensenyament de l’art de guarir cal atribuir-lo a la rellevància de les grans autoritats, particularment els clàssics, en l’ensenyament de la medicina; l’assumpció del seu mestratge feia innecessària la dissecció. A això cal sumar també els problemes per obtenir cossos i per conservar-los. Com que la preservació no era possible, calia realitzar la dissecció tota en el mateix moment, des del principi fins al final. També hi havia la dificultat que comportava poder aprendre correctament només amb el recurs del cadàver. Sovint es va recórrer a mecanismes paral·lels i alternatius que ajudaven millor a l’estudi de l’anatomia humana, com ara l’ús de cossos d’animals, amb òrgans de major grandària, que permeten una observació més acurada. Els models en diferents tipus de materials, els ninots anatòmics, també van ser una realitat habitual en l’ensenyament. I, per descomptat, els atles anatòmics hi jugaren un paper determinant.

Teatre anatòmic de Pàdua (Palau Bo). Dissenyat el 1594 pel professor d’anatomia Hieronymus Fabricius d’Acquapendente. Wikipedia.

Quan Andreas Vesalius (1514-1564) publicà un llibre tan influent com el De humanis corporis fabrica (1543), la dissecció ja era un fet habitual a Europa. Cert és que llavors començà un moviment, conegut com a «revolució anatòmica», que tingué una forta transcendència en moltes facultats de medicina europees. Es crearen càtedres d’anatomia, es construïren fastuosos teatres anatòmics, es publicaren molts treballs que seguien i completaven l’iniciat pel metge flamenc. Ara bé, la majoria dels cirurgians del segle XVII no comptaven a penes amb l’obra vesaliana, ans al contrari, confiaven més fermament que mai en Galè i els seus ensenyaments. La dissecció, al capdavall, no s’ha d’entendre com un pretés element d’innovació científica, ni per a físics ni per a cirurgians. No vol dir això que a Galè no se l’haguera contradit i criticat, que no s’hagueren posat en dubte parts del seu mestratge, però d’això a la renúncia a l’aportació global del metge de Pèrgam hi havia un abisme. De fet, com hem dit, les disseccions pretenien sovint corroborar, més que res, els coneixements tradicionals.

En realitat, els motius que impulsaren a l’obertura del cos foren, doncs, molt diversos i tingueren a veure amb els diferents públics que hi estigueren interessats. La informació que podia oferir el cos com un llibre obert a l’estudi era ben diversa. En aquest sentit, un públic que es va sumar a l’interès pel cos foren els artistes del Renaixement, que trobaren en la dissecció del cos humà una via per a la seua millor comprensió i plasmació. Podem afirmar que l’home de Vitruvi nasqué també en els teatres anatòmics. Altres eren filòsofs i teòlegs que pretenien contemplar i entendre l’obra de Déu. Però també hi hagué un grup de curiosos, àvids de coneixements innovadors, que s’aplegaren en els teatres al voltant del mestre anatomista.

En definitiva, escrutar cadàvers amb l’ajuda de l’escalpel no ens hauria de semblar natural i la seua absència una anomalia. Per contra d’aquesta naturalització implícita de les disseccions, cal entendre el seu desenvolupament com una invenció, com el resultat d’un procés de transformació, la instauració d’una mirada diferent sobre el cos. Perquè l’anatomista, més que no descobrir, inventa un cos d’acord amb els principis intel·lectuals i epistemològics que inspiren el coneixement del seu temps. I aquests no eren altres que la connexió entre el macrocosmos, tot allò que ens envolta, i el microcosmos, el propi reflex de l’univers en el cos humà. Aquesta connexió romangué inalterable durant segles i explica, entre altres coses, la rellevància de l’astrologia, i la relació amb la pràctica mèdica, ja que l’home, en salut i en malaltia, es trobava influït pels moviments dels astres. En aquest sentit, és innegable el vincle que es pot establir entre la dissecció i la contemplació i l’admiració de l’obra del Creador manifestada pels artífexs de la dissecció, visible en els escrits dels anatomistes, en les representacions iconogràfiques dels tractats i en el propi cerimonial que envoltava la dissecció en públic.

 

 

Carmel Ferragud
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Numbers, Ronald L. Galileo fue a la cárcel y otros mitos acerca de la ciencia y la religión. Barcelona: Biblioteca Buridan; 2010.

Pardo Tomás, José. Un lugar para la Ciencia. Escenarios de práctica científica en la sociedad hispana del siglo XVI. Fundación Canaria Orotava de Historia de la Ciencia (Materiales de Historia de la Ciencia, 11); 2006.

Pardo Tomàs, José. Abrir cadáveres, un experimento singular. Investigación y Ciencia. Scilogs – Ciencia y Sociedad; 2020. Disponible en aquest enllaç.

Estudis

Carlino, Andrea. La fabbrica del corpo. Libri e dissezione nel Rinascimento. Torino: Einaudi; 1994.

Cunningham, Andrew. The Anatomical Renaissance. The Resurrection of the Anatomical Projects of the Ancients. Aldershot: Scholar Press; 1997.

Mandressi, Rafael. Le regard de l’anatomiste: Dissections et invention du corps en Occident. París: Seuil; 2003.

Park, Katharine. Secrets of Women. Gender, Generation, and the Origins of Human Dissection. New York: Zone Books; 2010.

Pàgines d’internet i altres recursos

Historical Anatomies on the Web. Disponible en aquest enllaç.

Anatomy in the Renaissance. Disponible en aquest enllaç.