Dones de ciència al segle XIX

—El nou context del segle XIX va produir noves barreres per a l’accés de les dones a la ciència. Malgrat això, les seues contribucions van continuar sent molt rellevants en moltes àrees.—

Un dels textos en què William Whewell va defensar la nova paraula scientist, ja explicat en un altre apartat, estava dedicat a comentar un llibre de Mary Somerville (1780-1872): On the connexion of the Physical Sciences. Somerville era filla d’un militar irlandès i s’havia format en els cursos públics que oferien les societats acadèmiques d’Edimburg. Va traduir les obres de Simon Laplace, una de les més importants contribucions de la física de principi del segle XIX. També va formar part de la Royal Astronomical Society, on es va trobar amb Caroline Herschel (1750-1848), una altra de les grans autores d’obres de ciència britàniques. En comentar l’obra de Sommerville, Whewell revisava diferents opinions «respecte a la manera com les dones s’havien ocupat de la ciència». Whewell pensava que les ments tenien sexe i que les maneres de conèixer d’homes i dones eren diferents. Seguint una visió habitual d’aquells anys, pensava que en el cas de les dones «l’acció era el resultat del sentiment; el pensament, de la visió». I tot això el conduïa a la conclusió que aquestes «emocions pràctiques» de les dones no els permetien adquirir “la instrucció necessària per a l’especulació».

Whewell assenyalava així una sèrie de suposades diferències entre ments masculines i femenines que, en certa manera, justificaven la poca presència de dones com Sommerville en el terreny de la ciència. Molt abans que Whewell escriguera aquest text, altres autors havien tractat d’explicar l’exclusió de les dones del terreny de la ciència, amb raonaments més o menys diversos. En realitat, el text de Whewell no és el més misogin dels que podrien citar-se. Immanuel Kant va deixar també escrit que la predisposició de les dones no era raonar sinó sentir. I afegia: «El bell sexe pot deixar que els vòrtexs de Descartes continuen girant per sempre sense preocupar-se per ells […]  L’atracció dels encants femenins no perd res de la seua força, encara que no tinguen ni idea del que per a elles ha escrit Algarotti sobre la teoria newtoniana de l’atracció de la gravetat».

Jane Marcet, autora d’una de les més importants obres de divulgació de la química de principis del segle XIX. Wikimedia.

La referència a Francesco Algarotti (1712-1764) en aquest fragment de Kant no és casual. Era autor d’un dels més famosos textos de divulgació de l’obra de Newton: Il newtonianismo per le dame (Nàpols, 1737), una obra estructurada en sis diàlegs entre un cavaller i una marquesa sobre els experiments de Newton respecte la naturalesa de la llum. Com moltes altres obres d’aquells segles, estava dirigit a les dones, un dels públics destinataris més importants de la literatura de divulgació. Les dones dels segles XVIII i XIX van ser no solament receptores sinó també autores de textos semblants, alguns d’enorme èxit, que van ser llegits amb fruïció per persones de tots dos sexes. Potser l’autora més coneguda de principi del segle XIX en el terreny de les ciències experimentals va ser Jane Marcet (1769-1858). Va escriure una de les obres més populars de la química de tots els temps, Conversations on chemistry. Va servir, entre altres coses, perquè autors com Michael Faraday s’interessaren per la ciència.

Per descomptat, les crítiques misògines d’autors com Kant o Whewell no van deixar de tenir resposta per part de dones. Alguns anys abans que aquests autors escrigueren els textos citats, Émile de Chatêlet (1706-1749), una de les principals comentadores de Newton a França, havia afirmat que sentia «tot el pes del prejudici» que excloïa «tan universalment les dones de les ciències». Amb la finalitat de vèncer aquests prejudicis, els estudis sobre ciència i gènere han recuperat una gran quantitat de biografies de dones relacionades amb la ciència des de l’antiguitat fins als nostres dies. També s’ha investigat l’origen dels «prejudicis» que apuntava Émile de Chatêlet. Aquest tipus d’estudis s’han desenvolupat enormement els últims quaranta anys i han produït una gran diversitat d’aproximacions i anàlisis, que han tingut gran repercussió en moltes àrees de la història de la ciència acadèmica. En la bibliografia final s’ofereixen algunes de les obres més significatives que permeten reconstruir la diversitat de plantejaments. En aquest breu apartat, i com a introducció a uns altres de més detallats, s’han organitzat aquestes qüestions en tres grans blocs: invisibilitat, barreres i naturalització.

Mary Somerville, autora d’obres de física del segle XIX. Wikimedia.

Els primers treballs de ciència i gènere van constatar la poca presència de les dones en els relats històrics que apareixien en els manuals de ciència. Era una situació coherent amb el fet que les imatges de laboratoris només contenien personal masculí en bata blanca. Una primera tasca va ser la recuperació de biografies de dones de ciència que havien quedat marginades de la memòria històrica de las diverses disciplines acadèmiques. Per compensar les llacunes de les obres generals es van publicar diccionaris biogràfics de dones científiques, dels quals s’arrepleguen alguns exemples en la bibliografia final. També es van recuperar espais o pràctiques que, per haver sigut principalment d’accés femení, no s’havien tingut en compte en les investigacions històriques. En són un exemple, sobre el qual ja s’ha parlat en altres apartats, els salons il·lustrats del segle XVIII. En èpoques més recents també s’ha posat en relleu la tasca de les dones en serveis de càlcul astronòmic. Com es pot comprovar en la pel·lícula de Theodore Melfi, Hidden Figures (2017), la discriminació per gènere podia superposar-se a altres formes de marginació deguda a la pertinença a classes empobrides o grups racialitzats. D’altra banda, la percepció negativa d’algunes d’aquestes activitats realitzades per dones, com ara l’ensenyament o la divulgació de la ciència, també ha contribuït a la seua invisibilització.

El laboratori Foster a Madrid a principis del segle XX. Residencia de Estudiantes.

Una altra línia d’estudis sobre ciència i gènere ha sigut l’anàlisi de les barreres limitadores de l’accés de les dones a les carreres científiques. Avui sabem que molts d’aquests impediments són variats i complexos, molts invisibles o naturalitzats mitjançant arguments de tota mena, que inclouen alguns procedents de la ciència o de la medicina. Una bona part d’aquests  impediments es va formular al llarg del segle XIX amb les normes establertes en diverses institucions educatives i acadèmiques que impedien l’accés a les dones, per exemple, a l’educació universitària. Aquestes barreres van romandre fins ben entrat el segle XX. A les dones no els va ser permès l’accés de manera lliure a l’ensenyament superior a Alemanya fins al 1908 o al Japó fins al 1913. A Espanya, era necessari sol·licitar diversos tipus de permisos perquè pogueren estudiar a la universitat, fins que van ser eliminats per un decret del 1910. La mobilització masculina durant la Primera Guerra Mundial va deixar espais més grans per a les dones als laboratoris, tal com ha mostrat Patricia Fara. Tanmateix, una institució centenària com la Royal Society (establerta al segle XVII) no va admetre dones fins al 1945. Per contrarestar aquesta situació, es van crear a la fi del segle XIX i principi del segle XX diversos espais específics dedicats a la formació de dones en ciència. En són un exemple els cursos de química inaugurats a la fi del segle XIX a Sant Petersburg, on va aprendre una de les més importants químiques russes: Vera Popova (1867-1896). Un altre exemple és el laboratori Forster que es va instal·lar a la residència d’estudiants de Madrid a principi del segle XX.

Un altre tipus de barreres són de caire més invisible. N’és un exemple el denominat «efecte Matilda» que la historiadora Margaret Rossiter ha emprat per designar la diferent valoració que reben els treballs d’homes i dones. Els treballs realitzats per dones són infravalorats en molts casos, cosa que es reflecteix en la distribució d’honors en ciència, aclaparadorament controlats pels homes i atorgats sota premisses que menystenen, en molts casos, el treball de les dones. N’hi ha prou a recordar que gairebé la totalitat de premis Nobel de ciències i medicina han sigut concedits a homes, amb l’excepció d’una paupèrrima llista de dones encapçalades per Marie Curie, que va obtenir el guardó en física (1903) i en química (1911). Tres dècades després, la seua filla Irène Joliot-Curie també va obtenir el premi en química el 1935.

Un exemple de les «gràfiques de tisores», en aquest cas referides a l’educació superior pública a Espanya. Es pot observar la major presència de dones entre l’estudiantat fins arribar a un percentatge del 50% al voltant del doctorat. Les carreres posteriors afavoreixen clarament els homes. Científicas en cifras 2017. Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades.

Cal esperar unes altres tres dècades més perquè una altra dona, Dorothy Crowfoot Hodgkin, obtinga un reconeixement semblant. La situació va ser similar en el terreny de la física (la segona dona va ser Maria Goeppert-Mayer el 1963) i en medicina (Gerty Cory, la primera dona el 1947). La major part dels premis Nobel de ciències i medicina atorgats a dones s’han concedit en les dues primeres dècades del segle XXI, la qual cosa potser marca un canvi de tendència que es conjuga amb anys com el 2019, en què cap dona no l’ha obtenir enfront dels nou homes premiats en les àrees assenyalades. Aquestes dades alarmants, juntament amb estadístiques més sòlides representades en forma de «gràfiques de tisores» o de «sostres de vidre», confirmen que les barreres persisteixen amb tenacitat en l’actualitat, malgrat les polítiques desenvolupades en contra seua durant les últimes dècades.

Una còpia del llibre de Roberto Nóvoa, La indigencia espiritual del sexo femenino, que va pertànyer a la biblioteca de l’escriptor portuguès Fernando Pessoa. Una mostra de la circulació aconseguida por aquest llibre. Casa Fernando Pessoa.

Per justificar aquestes situacions de discriminació s’ha recorregut moltes vegades a la medicina o la ciència. Ja s’ha assenyalat les opinions d’autors com Whewell o Kant en aquest sentit. També són coneguts els intents de justificar les barreres per entrar en determinades carreres mitjançant discursos basats en la fisiologia o l’anatomia de les dones. Per exemple, poc abans del decret que va obrir la porta a les dones per accedir a les universitats, un catedràtic de patologia, Roberto Nóvoa (1885-1933), va escriure un llibre amb el significatiu títol de La indigència espiritual del sexe femení (València, 1908). Nóvoa hi recollia dades procedents de diverses obres amb les quals pretenia oferir «proves anatòmiques, fisiològiques i psicològiques de la pobresa mental de la dona», de les quals a més oferia una detallada explicació biològica fonamentada suposadament en l’evolucionisme darwinista. L’obra no ha resistit el pas del temps, però no convé oblidar que va ser presentada com una síntesi actualitzada dels sabers mèdics i científics de la seua època, no com un text polèmic contra l’arribada massiva de les dones a la universitat. És un exemple entre molts altres de discursos semblants realitzats des de la medicina o la ciència, tant en el passat com en l’actualitat.

Una autora anònima del segle XVIII afirmava: «Els homes no solament han exclòs les dones de la participació en les ciències i ocupacions durant molt de temps, sinó que, a més, fan veure que aquesta exclusió es fonamenta en la incapacitat natural d’aquelles». Aquest tercer aspecte, la naturalització de la discriminació de gènere, ha sigut un altre de les grans línies d’investigació dels estudis històrics sobre ciència i gènere. S’han analitzat els biaixos de gènere que s’amaguen en determinades interpretacions i els intents d’utilitzar la ciència per justificar les desigualtats de gènere, com ara els arguments fisiològics de Nóvoa. També s’ha assenyalat el predomini dels caràcters masculins en les classificacions, la translació de rols patriarcals al món natural, la focalització de la investigació mèdica en pacients masculins o la creació de malalties particulars de les dones amb l’objectiu de mantenir sota control comportaments fora de la norma. La bibliografia adjunta ofereix exemples d’aquests treballs, tan nombrosos i variats que resulta difícil resumir-los.

Aquests tres grups d’ingredients (invisibilitats, barreres i naturalitzacions) expliquen part de les condicions en què les dones es van relacionar amb la ciència durant el segle XIX. I, tot i amb això, van ser moltes les dones que van fer contribucions importants, encara que siguen poques les que han quedat reflectides en la memòria de la ciència. Una de les excepcions més notables és Marie Curie, sobre la qual es tornarà a tractar en un altre apartat, en parlar dels raigs X i la radioactivitat. Moltes altres dones menys conegudes van formar part del grup d’amateurs que treballaven en àrees com la botànica i l’astronomia. La seua aportació va ser decisiva per permetre la tasca del reduït grup de professionals que van guanyar la fama, malgrat no tenir capacitat per emprendre tots els treballs de recollida de dades o de la seua classificació. Les dones que van treballar entorn del sistema periòdic, descrites breument en l’apartat corresponent, són exemples addicionals de contribucions invisibilitzades fins a dates recents.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. Dones de ciència al segle XIX. Sabers en acció, 08-01-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/dones-de-ciencia-al-segle-xix/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.