—La ciència  va sorgir com a professió al segle XIX, alhora que es consolidava una estructura de disciplines i especialitats.—

 

William Whewell (1794-1866) va desenvolupar una singular carrera acadèmica durant la primera meitat del segle XIX. Era fill d’un fuster i es va interessar aviat per qüestions de filosofia natural i teologia. Poques persones dels seus orígens socials van aconseguir entrar a Cambridge en aquells anys i, moltes menys, van realitzar uns estudis tan brillants como per obtenir una plaça de professor de mineralogia i després de filosofia. El seu recorregut intel·lectual es va desenvolupar entre les humanitats i les ciències, quan les fronteres entre ambdues eren boiroses i hi havia molts ponts per al pas freqüent d’una banda a l’altra de persones i idees. Whewell va escriure obres de poesia, assajos d’economia política, llibres de filosofia i innumerables articles sobre temes variats relacionats amb la naixent geologia i qüestions diverses de ciències. En l’actualitat se’l recorda, sobretot en el món anglosaxó, pels seus treballs d’història i filosofia de la ciència. Va participar en debats sobre la ciència del seu temps i va encunyar diverses expressions amb més o menys fortuna, entre les quals han romàs fins a l’actualitat ànode i càtode, que van ser popularitzats pel seu col·lega Michael Faraday.

William Whewell segons un daguerreotip de prop de 1860. Wikimedia.

Un altre dels seus neologismes d’èxit va ser la paraula scientist. Amb aquesta expressió, Whewell pretenia establir un terme genèric per designar les persones que desenvolupaven activitats relacionades amb la ciència o amb la «filosofia natural», com s’havia denominant fins llavors. Hi havia en altres llengües expressions que cobrien, de diverses maneres i amb significats aproximats, aquest camp semàntic fluid i canviant. Per exemple, en alemany es feia servir Natur-Forscher (investigador de la naturalesa), mentre que en francès savant era usat per designar persones amb formació especialitzada, incloses àrees relacionades amb les ciències experimentals. Whewell va proposar scientist inspirant-se en altres models de la seua època com artist o atheist. Va presentar la seua proposta el 1833 en una reunió de la British Association for the Advancement of Science (Associació Britànica per al Progrés de la Ciència) i, encara que va produir controvèrsia, el terme va acabar imposant-se.

Més enllà d’aquesta feliç creació, historiadors com ara Andrew Cunningham han assenyalat que, pel fet d’encunyar el nou terme, Whewell estava apuntant un canvi més profund en la manera de practicar la ciència. Segons Cunningham, va ser en aquells anys que es va produir l’aparició de carreres professionals relacionades amb la ciència (amb nous sistemes de formació i control de l’exercici professional), la creació de noves societats, la secularització de l’activitat científica (amb una separació clara de la teologia, cosa que no passava a l’època de Newton) i l’associació de la ciència amb els valors de la nova burgesia emergent: meritocràcia, progrés, indústria. Dit altrament, bona part de les característiques que habitualment s’associen amb la ciència moderna van sorgir durant les primeres dècades del segle XIX i es van consolidar en les següents.

El Propagador de los conocimientos útiles, una revista de divulgació que va dirigir el químic José Luis Casaseca y Silván (1800-1869) durant la dècada de 1830. Google Books.

El segle XIX va ser també un període de gran desenvolupament de la divulgació científica. Es van crear revistes, societats, sèries de monografies, editorials especialitzades, cursos nocturns, sessions obertes d’acadèmies, grans museus de ciència, etc. Una part important del públic estava format per dones, algunes de les quals van ser també autores d’obres de gran èxit en aquest terreny. En aquests anys també es va produir un increment de la presència de la ciència en l’ensenyament general i universitària. Es van implantar cursos de física, química i ciències naturals en diversos nivells de l’ensenyament primari i secundari, dins de noves institucions que van acollir un nombre creixent de persones. En el terreny universitari es van crear les primeres facultats de ciències que, de manera gradual, es van transformar en un espai formatiu obligatori per desenvolupar carreres de ciència, dins d’una gamma àmplia de velles i noves institucions que es van transformar en l’entramat acadèmic de la ciència a molts països de la segona meitat del segle XIX. A la fi de segle, els nous instituts d’investigació, com el Physikalische Technische Reichsanstalt de Berlín, van crear noves possibilitats per a la investigació experimental en permetre el desenvolupament d’un entorn material, amb instruments més complexos i precisos, que va fomentar l’anhel de precisió que va inspirar molts estudiants sota la tutela dels seus primers directors, Hermann von Helmholtz i Friedrich Kohlrausch. Mentre avivaven aquesta nova cultura experimental, els nous instituts, entre els quals figurava també el laboratori Cavendish de Cambridge sota la direcció de James C. Maxwelll, van servir de pont entre el món acadèmic i l’industrial, alhora que van permetre noves formes de col·laboració entre els estats i la comunitat científica, les quals es van accentuar durant els anys de la I Guerra Mundial, com es pot comprovar en altres apartats. Els centres també van servir com a «zones de contacte», atès que van acollir estudiants d’arreu del món. Es van establir així xarxes mundials d’intercanvi de persones, textos i objectes, a través de les quals van circular, de manera creativa i canviant, les diferents cultures de la precisió de les ciències experimentals.

Les noves institucions, juntament amb els nous sistemes de formació, reglats i amb mètodes d’avaluació estrictes, també van servir per excloure molts grups de les carreres científiques que, fins aquell moment, havien romàs més obertes. El resultat va ser l’aparició de tota una sèrie de noves barreres que van limitar, per exemple, l’accés de les dones a l’activitat científica i les seues posteriors carreres en el món acadèmic. Les barreres no van impedir que moltes dones realitzaren contribucions destacades en àrees com l’astronomia, la química o la botànica. Tots aquests assumptes s’analitzen amb més detall en unes altres entrades. Una altra tendència marcada durant el segle XIX va ser un increment en el reclutament de persones amb formació científica a càrrec dels governs per atendre tot un seguit de problemes relacionats amb la sanitat, la guerra, l’alimentació o la justícia criminal. També hi va haver un procés semblant en el terreny de la indústria química, agroalimentària i farmacèutica, amb la finalitat de racionalitzar la producció, millorar els procediments i introduir innovacions, tant procedents d’estudis acadèmics com d’investigacions desenvolupades en el si dels laboratoris industrials. Encara que es va tractar d’un procés de llarg recorregut, amb casos destacats en períodes anteriors, l’aparició de la ciència com a professió liberal va permetre el reclutament en nous àmbits per reforçar una tendència que va continuar durant el segle XX. Es van plantejar així, almenys de manera embrionària, dos dels problemes que continuaran sent importants en el futur: l’extensió i la legitimació de les veus expertes.

Physikalische Technische Reichsanstalt (Charlottenburg, Berlín), un important centre de recerca acadèmica creat el 1887, en parte amb fons aportats per l’enginer i empresari Werner von Siemens. Wikimedia.

No era tasca fàcil establir el conjunt de veus autoritzades per tractar problemes relacionats amb la producció industrial, la salut pública o l’alimentació. Un títol universitari en ciències, tecnologia o medicina no era garantia d’èxit per resoldre problemes industrials o agrícoles. Moltes persones amb experiència i sabers especialitzats en aquests àmbits no tenien aquests títols, ni tan sols cap formació reglada. Per a les persones profanes en aquests temes, que havien de prendre les decisions corresponents, no resultava fàcil seleccionar un equip assessor. Com ha assenyalat el sociòleg Steven Shapin, les fonts de legitimitat de les persones expertes són variades i canviants: títols universitaris, carreres professionals, experiència de camp, tecnologies manejades, orígens socials, educació liberal, vincles amb els poders predominants, bona posició econòmica, etc. Alguns d’aquests ingredients poden ser decisius en certs entorns i completament inútils com a font de legitimitat en uns altres. El context judicial va ser un dels primers en què es van visualitzar aquestes tensions, atesa la llarga tradició de presència  de sabers  experts en els tribunals. Les transformacions en els codis legals, els mètodes processals i els estàndards de prova van ser de gran importància a molts països del segle XIX, i així es van crear noves formes de col·laboració entre ciència i justícia que van comportar nous problemes i incerteses en la gestió del saber expert.

Estudiants japonesos en un laboratori químic de la Universitat Imperial de Tòquio a finals del segle XIX. Y. Kikuchi.

Els canvis en les carreres científiques, juntament amb la presència de la ciència en nous àmbits, van estar també associats amb transformacions en les disciplines científiques i amb el desenvolupament de l’especialització. Una disciplina científica requereix uns continguts particulars, més o menys delimitats i estructurats; una literatura pròpia (llibres de text i revistes especialitzades), un territori institucional (facultats, centres d’investigació, laboratoris, etc.), un reconeixement extern i una memòria col·lectiva compartida, així com certs valors sobre els mètodes de treball i els problemes encara no resolts. Les disciplines poden tenir configuracions molt diferents segons l’entorn escolar o acadèmic i el seu context geogràfic o cultural. Són entitats socioculturals en constant transformació: naixen, creixen, es desenvolupen, competeixen i, sovint, s’extingeixen o donen lloc a altres noves, moltes vegades a través de processos d’hibridació o segmentació que produeixen noves especialitats.

Durant el segle XIX es va produir l’estructura de disciplines (química, biologia, geologia, física, etc.) que formarà el nucli de la ciència durant la primera meitat del segle XX. Aquesta estructura, aparentment tan sòlida per als membres de les comunitats disciplinars, va entrar en crisi en la segona meitat del segle XX, amb l’aparició d’àrees interdisciplinàries i nous camps de recerca, basats en la col·laboració multidisciplinària, que desafiaven qualsevol encaix en les disciplines del segle XIX. En l’actualitat, encara que la paraula que va encunyar ha sobreviscut, Whilliam Whewell tindria problemes per reconèixer les persones que treballen en tasques científiques, i també per identificar la naturalesa mateixa d’aquestes activitats. De manera inversa, l’adopció acrítica de l’estructura disciplinar actual per a l’estudi del passat de la ciència pot conduir també a fortes confusions. El segle XIX, amb les seues grans transformacions en tots els àmbits citats, ha de servir per prevenir-nos dels excessos del presentisme en l’estudi de la història de la ciència, la tecnologia i la medicina.

 

 

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

 

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. William Whewell i la ciència com a professió. Sabers en acció, 31-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/william-whewell-i-la-ciencia-com-a-professio/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Bowler, Peter.; Morus, Iwan. Panorama General de la Ciencia Moderna. Barcelona: Crítica; 2007.

Cahan, Daniel ed. From Natural Philosophy to the Sciences: Writing the History of Nineteenth-Century Science. Chicago: University Press; 2003.

Fara, Patricia. Breve Historia de La Ciencia. Barcelona: Ariel; 2009.

Morus, Iwan Rhys. When Physics Became King. Chicago: University of Chicago Press; 2005.

Nye, Mary J. Before Big Science. The Pursuit of Modern Chemistry and Physics 1800-1940. Cambridge: Harvard University Press; 1996.

Nye, Mary J. ed. The Cambridge History of Science. Volume 5, The Modern Physical and Mathematical Sciences. Cambridge: University Press; 2002.

Estudis

Bensaude-Vincent, Bernadette; Simon, Jonathan Química: La ciència impura. València : PUV; 2015.

Bertomeu Sánchez, José Ramón, Duncan Thorburn Burns, and Brigitte Van Tiggelen, eds. 2008. Neighbours and Territories: The Evolving Identity of Chemistry. Louvain-la-neuve: Mémosciences.

Cahan, Daniel ed. From Natural Philosophy to the Sciences: Writing the History of Nineteenth-Century Science. Chicago: University Press; 2003.

Collins, Harry; Evans, Richard. Rethinking Expertise. Chicago: University Press; 2007.

Cunningham, Andrem. “De-Centring the ‘Big Picture’: The Origins of Modern Science and the Modern Origins of Science.” British Journal for the History of Science. 1993; 26: 407–32.

García-Belmar, Antonio, ed. “Sites of Chemistry in the Nineteenth Century.” Ambix. 2014; 61 (2): 109–14.

Heilbron, John, ed. Oxford Companion to the History of Modern Science. New York: Oxford University Press; 2003.

Knight, David; Kragh, Helge. The Making of the Chemists. The Social History of Chemistry in Europe, 1789-1914. Cambridge: University Press; 1998.

Kikuchi, Yoshiyuki. Anglo-American Connections in Japanese Chemistry. The Lab as Contact Zone. New York: Palgrave, 2013.

Livingstone, David; Withers, Charles, eds. Geographies of Nineteenth-Century Science. 526. Chicago: University Press, 2011.

Morus, Iwan Rhys. 2005. When Physics Became King. Chicago: University of Chicago Press.

Nieto-Galan, Agustí. 2011. Los Públicos de La Ciencia: Expertos Y Profanos a Través de La Historia. Madrid: Marcial Pons.

Yeo, Richard Defining Science: William Whewell, Natural Knowledge, and Public Debate in Early Victorian Britain. Cambridge: University Press; 1993.

Fonts

Bernard, Claude. Introducción al estudio de la medicina experimental. Clásicos de la ciencia y la tecnología. Barcelona: Crítica; 2005.

Carnot, Sadi et al. Escrits fonamentals sobre el segon principi de la termodinàmica. Col.lecció clàssics de la ciència. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1999.

Carnot, Sadi. Reflexiones sobre la potencia motriz del fuego y sobre lasmáquinas adecuadas para desarrollar esta potencia: y otras notas de carácter científico. Madrid: Alianza; 1987.

Faraday, Michael. La historia química de una vela. Madrid: Nivola; 2014.

Leicester, Henry; Klickstein, Herver. A Source Book in Chemistry, 1400-1900. Cambridge: University Press; 1952.

García Belmar, Antonio; Pellón González, Inés; Rocke, Alan (eds.). El atomismo en química. Un Nuevo Sistema de Filosofía Química de John Dalton. Alicante: Publicaciones de la Universidad de Alicante; 2012.

Papp, Desiderio. Historia de la física: desde Galileo hasta los umbrales del siglo XX. Madrid: Espasa-Calpe; 1945.

Maxwell, James Clerk, Escritos científicos. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas; 1998.

Mendeléiev, Dmitri I.; William B. Jensen. Mendeleev on the periodic law: selected writings: 1869-1905. Mineola: Dover; 2002 [ediciones de estos textos en catalán de la Societat Catalana de Química].

Planck, Max. El coneixement del mon físic. Barcelona: Edicions 62; 1984.

Planck, Max. Autobiografía científica y últimos escritos. Madrid: Nivola libros y ediciones; 2000.

Pàgines d’internet i altres recursos

Carmen Giunta, «Classic Papers of the History of Chemistry». [Accedit 30 de desembre de 2019]. Disponible en aquest enllaç.