El creacionisme i el retorn del disseny intel·ligent

—Una exploració de discursos, constructes i accions antievolucionistes.—

La paraula creacionisme sol evocar notícies, imatges i sons de l’Amèrica del Nord profunda. Tal vegada les cadències solemnes de l’himne Gimme that old time religion tornin al record dels qui en el seu moment van veure la pel·lícula Inherit the wind (Stanley Kramer, 1960, projectada a Espanya sota el títol La herencia del viento), inspirada en el procés judicial contra John Thomas Scopes (1900-1970). Corria l’any 1925, i Scopes, que era professor en Dayton (Tennessee), va ser condemnat per ensenyar la teoria de l’evolució en les seves classes. En realitat, les autoritats de la ciutat van mostrar un gran interès a muntar un circ mediàtic. El condemnat, per la seva part, s’havia ofert voluntàriament a anar a judici, dins d’una campanya ideada per la societat American Civil Liberties Union. A més, ni tan sols era professor de biologia. Al final, la pena va ser una simple multa de 100 dòlars que ni es va arribar a pagar. No obstant això, malgrat tan prosaiques circumstàncies, la veritat és que l’anomenat «judici del mico» roman com una referència del conflicte entre ciència i religió, que en la seva expressió contemporània ha trobat un camp de batalla habitual al voltant de l’evolucionisme. Que el famós polític i antic candidat a la presidència dels Estats Units, William Jennings Bryan (1860-1925), agitador de campanyes a favor de prohibir l’ensenyament de l’evolució, exercís l’acusació popular, i que el reconegut advocat agnòstic Clarence Darrow (1857-1938) s’encarregués de la defensa, van ser circumstàncies que van ajudar, sens dubte, a elevar la transcendència d’aquest judici. Si a tot això afegim una recreació espectacular en la premsa dels al·legats elaborats per l’un i l’altre, més el cop d’efecte de Darrow, amb el seu requeriment que Bryan pugés a l’estrada com a perit en la Bíblia, la fita històrica està ben servida. A més a més, per introduir més ingredients dramàtics, Bryan va morir pocs dies després de ser dictada sentència. Unes dosis de rememoració teatral i cinematogràfica, i la fita esdevé icona imperible.

Clarence Darrow (dempeus) interroga William J. Bryan durant una sessió a l’aire lliure del judici contra John Th. Scopes. 20 de juliol de 1925. Fotografia de Watson Davis. Smithsonian Institution Archives, Record Unit 7091, Science Service Records, Image No. SIA2007-0124.

En realitat, aquest cas no reflecteix sinó la polarització social entorn de l’evolucionisme com a desafiament primàriament intel·lectual, però de fet també polític, a un complex conjunt d’idees religioses més o menys tradicionals. Unes idees que sostenen que el poder creador del món, de la vida i de la humanitat recau en un ésser diví, usualment transcendental de la seva pròpia creació. Però és un cas més, i no massa representatiu de gairebé res. Això que ve a dir-se creacionisme no és un invent nord-americà. El que siguin casos nord-americans els més coneguts pel públic —entre altres coses, per la recurrent judicialització del tema en el seu vessant educatiu— no deixa de ser una circumstància compartida amb multitud d’expressions culturals contemporànies, però aquest ressò no ha de fer oblidar que el creacionisme ha existit i continua existint en la majoria de països del món.

Tampoc és veritat que el creacionisme sigui un constructe invariablement vinculat a fonamentalistes irredemptes, que fan de la lectura literal de la Bíblia la font de la seva fe religiosa. És cert que el literalisme li ho posa molt fàcil a certes formes d’antievolucionisme, però en denominacions i esglésies cristianes més avesades en les subtileses escripturístiques i teològiques trobem les seves pròpies versions del creacionisme. I, per descomptat, el creacionisme no és un fenomen ni típicament protestant, ni exclusivament cristià, ja que troba camp d’acció en àmbits religiosos com l’islam i el judaisme. El creacionisme, entès en sentit ampli, és, doncs, un producte globalitzat, amb presències públiques molt conspícues en nacions tan diferents com els Països Baixos, Corea del Sud o Turquia, i amb una massa d’adherents major del que sembla en molts altres estats, inclosos els de la Unió Europea, d’acord amb les dades repetides de les enquestes sociològiques.

Recreació de l’Arca de Noè a Dordrecht (Països Baixos), sufragada per l’empresari creacionista Johan Huibers l’any 2012. Wikipedia.

En la comprensió del fenomen creacionista no és de cap ajuda la tesi del conflicte substantiu entre ciència i religió, rebutjada historiogràficament gairebé des de la seva proposta a la fi del segle XIX, però extraordinàriament resistent en l’imaginari de molts practicants i divulgadors de la ciència. La relació entre ciència i religió és complexa, i dir-ho és banal. No obstant això, no està de més fer un recordatori, perquè solucionar-la amb la tesi del conflicte suposa desactivar el debat, i això no té res de banal en la nostra pròpia època. Al cap i a la fi, presentar la ciència com a incompatible amb la religió és fer de la primera, per substitució, la força redemptora dels mals de la humanitat.

Recórrer a un cientisme que celebra la ciència com a superació de la tradició és, sovint, l’estímul més efectiu per tal d’agitar els fantasmes de la dictadura tecnocientífica i del transhumanisme. Per això, un enfocament adient del creacionisme ha de basar-se en les raons darrere de l’origen dels debats entorn de l’evolució biològica, especialment arran de la proposta darwinista. Les arrels d’aquests debats no eren únicament religioses. Molts models rellevants per a l’ordre social i l’acció política també es veien qüestionats per aquells que estenien l’evolució més enllà de la biologia. Recordem, per exemple, que pols ideològics tan distants i enfrontats com el liberalisme clàssic i l’anarquisme mutualista compartien la seva adhesió fervent a l’evolucionisme. Els debats, de fet, van resultar molt plurals, perquè ni eren dos els bàndols, ni hi havia unanimitats en cap de les postures contraposades. Ni tan sols la gran controvèrsia era al voltant de l’evolució en si mateixa. A mesura que avançava el debat, va guanyar molt més pes la qüestió de si hi havia una direccionalitat en el curs evolutiu i de si aquest podia ser concebut cap a un propòsit o finalitat, com propugnaven els defensors de l’anomenat evolucionisme finalista. Un sentit finalista era bastant més fàcil de combinar amb la idea d’un déu creador del món, encara que ho faci indirectament, o sense concretar tots els seus detalls, sinó dotant-lo d’unes lleis, pautes i tendències que poden desplegar-se evolutivament. Sempre que pogués romandre un cert propòsit, no hi hauria menyscabament de l’acció creadora, generadora última dels funcionals, i fins i tot elegants, dissenys naturals exhibits per tants éssers vius adaptats al seu entorn. Tanmateix, aquest propòsit era negat pel darwinisme més ortodox, amb el seu èmfasi en una selecció natural que operaria cegament sobre la variabilitat individual dins de les espècies. I aquí estarà el moll, especialment quan els debats giren al voltant de l’origen de la nostra espècie.

Al capdavall, tot parlant amb franquesa, un debat ple de subtileses d’aquest caire no resultaria fàcilment comprensible per a tothom. Per aquest motiu, per tal d’organitzar respostes col·lectives, la simplificació d’arguments fou condició necessària. Si el cas espanyol mostra com, al darrer terç del segle XIX, es va construir una identitat que associava evolucionisme i anticlericalisme —per molt que hi hagués autors creients, alguns d’ells sacerdots, que tractessin d’incorporar idees evolucionistes en les seves propostes—, així també als Estats Units van aparèixer als inicis del segle XX moviments, com l’encapçalat per l’esmentat Bryan, que equiparaven ensenyament de l’evolució amb promoció de l’ateisme. Tot i això, la simplificació d’arguments, amb intencions de mobilització col·lectiva, va comportar la complicació de l’espectre de posicions davant de l’evolucionisme des del punt de vista social. Entre els suports que van obtenir les tesis de Bryan, un supremacista que trobava justificació divina per a la dominació dels blancs, figuraven líders afroamericans de no poques comunitats cristianes del sud dels Estats Units. Les qualitats carismàtiques d’aquests lideratges van ser, sens dubte, un factor fonamental en l’extensió de les idees antievolucionistas i de la seva permanència en el temps. Perquè, en aquest aspecte sí podem dir-ho, l’experiència nord-americana és definidora de les capacitats d’organització i disseminació d’idees que ha exhibit el creacionisme al llarg del segle XX.

Illogical Geology (1906), de George M. Price, és una de les primeres exposicions del neocatastrofisme antievolucionista. Goodreads.

Unes capacitats que eren, a més a més, adaptatives. El relativament groller literalisme d’un Bryan servia, abans de tot, per tal de mobilitzar les persones ja convençudes a l’hora d’exercir pressió sobre legisladors i jutges. Ara bé, ja en aquella època, altres autors van entendre que calia aspirar també a assolir conversions. Per tal propòsit, l’estratègia fou dotar les propostes creacionistes d’aparença científica. Aquesta va ser la via seguida per George McCready Price (1870-1963), un adventista del Setè Dia que, després d’una lleugera formació en ciències naturals a l’Escola Normal de New Brunswick (Canadà), es va llançar a publicar llibres amb impugnacions de molts principis establerts per la geologia, construint així una teoria on encaixava la creació recent del món i de la vida, a més d’una catàstrofe universal del caire d’un diluvi bíblic, tot i sense renunciar en res a les dades estratigràfiques, tectòniques i paleontològiques. D’aquesta forma, alhora que sostenia els seus propis arguments, simultàniament soscavava els de la ciència establerta, amb especial èmfasi en aquells trets afavoridors d’una visió evolucionista. Malgrat trobar molt poc ressò durant els seus primers intents, en part perquè militava en una denominació protestant minoritària i poc ben considerada, va anar guanyant adeptes en altres esglésies a poc a poc, a més d’aconseguir publicar algun treball en una revista científica de referència, The Pan-American Geologist. Encara que no aconseguís tot plegat aquesta conversió general amb la qual segurament somiava, en recuperar parcialment el catastrofisme geològic del segle XIX —una teoria que intentava explicar mitjançant esdeveniments geològics extraordinaris les extincions brusques d’animals i plantes aparentment revelades pel registre fòssil—, en el qual van militar il·lustres i respectats naturalistes, Price anunciava una forma de fer recurrent en la història del creacionisme: plantejar una hipòtesi o teoria alternativa a la considerada oficial, tractant de construir un debat a partir de dades assumides per aquesta mateixa ciència oficial.

El llibre del professor de dret Phillip E. Johnson, Darwin on trial (1991), un supervendes traduït a nombrosos idiomes, va ser fonamental en la divulgació del disseny intel·ligent. Wikipedia.

Aquesta estratègia és la que s’ha tornat a posar en acció amb l’anomenat disseny intel·ligent, amb seguretat el constructe creacionista més influent de les últimes dècades, entre altres raons, per la seva encertada promoció editorial. Molts dels seus impulsors poden exhibir títols científics oficials i, fins i tot, presència activa en institucions de recerca molt reconegudes. Poden així afirmar que el seu punt de vista està al marge de la religió. Al mateix temps, proclamen que les proves acoblades requereixen impugnar la interpretació darwinista de la vida, a més d’acceptar que hi ha una intel·ligència darrere la possibilitat d’existència dels éssers vius. Per descomptat, en els textos més difosos del disseny intel·ligent no es troben referències bíbliques i ni tan sols hi ha esment explícit a la divinitat; però la veritat és que, sobre els arguments suposadament basats en proves científiques exhibides, flota una reconversió d’antics arguments del disseny, la qual cosa obliga a assumir un propòsit o una finalitat per a tots els processos naturals. Això es veu, per exemple, en l’extens catàleg de dades bioquímiques, fisiològiques i morfològiques que aporten, que segons el seu punt de vista, menarien a postular l’existència d’una complexitat irreductible en el vivent. Un ull o un flagel bacterià no podrien funcionar si faltés alguna de les parts que els componen. Aquestes parts encaixen perfectament, la qual cosa indicaria que la complexitat de l’estructura no pot explicar-se per modificacions graduals a partir d’una estructura anterior. El materialisme darwinista no tindria, doncs, explicació per a una situació d’aquest caire. El disseny de l’ull o del flagel solament es resoldria per una funcionalitat prèviament determinada, és a dir, per un disseny dirigit cap a una finalitat.

Dins de les polèmiques generades al voltant de les propostes creacionistes, tot i això, segueix present un desdeny escassament autocrític per part de molts científics, massa proclius a considerar que tot creacionista actua mogut per un odi a la ciència. És ben cert que hi ha postures polítiques intensament antirracionalistes que fan servir unes o altres versions del creacionisme per a les seves finalitats. Però d’aquí a generalitzar que tot creacionista està motivat per un furor anticientífic, hi ha una gran distància. Aquesta afirmació no comporta negar la necessària impugnació de la cientificitat del disseny intel·ligent, per esmentar la proposta que s’ha revestit més eficaçment de tal aparença; però sí que obliga a considerar la complexitat de motius que expliquen la persistència de l’antievolucionisme en l’època contemporània. Ni les pretensions d’explicació total que han exhibit alguns darwinistes radicals en temps recents —quan proclamen, per exemple, la fonamentació científica de l’ateisme—, ni les derives històriques en els usos de l’evolucionisme cap a l’eugenèsia, el racisme o la legitimació de l’ordre capitalista, justifiquen de cap manera el creacionisme, però sí que han d’incorporar-se a una anàlisi seriosa de la resistència, i fins i tot la resiliència, que continua exhibint.

Jesús I. Catalá-Gorgues
Universitat Cardenal Herrera CEU, CEU Universities

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.