El culte a la innovació

—Al voltant de la innovació tecnològica s’ha construït una poderosa ideologia que condiciona la nostra forma d’entendre la tecnologia i que està transformant moltes institucions socials com l’educació o la mateixa ciència.—

Innova com a últim recurs: la majoria de barbaritats es fan en nom de la innovació.

Charles Eames (dissenyador)

Innova o mor.

Peter Drucker (especialista en management)

Durant les darreres dècades la innovació ha esdevingut una idea omnipresent en les societats contemporànies. Institucions de tota mena —universitats, empreses, administracions públiques, entitats culturals, etc.— han reformulat els seus programes i els seus plans estratègics per adoptar la innovació com a eix d’acció prioritària. Moltes d’elles esmenten explícitament el foment, la intensificació o la celebració de la innovació entre les seves funcions bàsiques. Algunes han arribat a modificar les seves denominacions tradicionals per incorporar-hi el terme i esdevenir “centres d’innovació” en un o altre àmbit. Fins i tot els coneguts Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), on no apareixen mai termes com llibertat o democràcia, atorguen a la innovació un lloc destacat. Sembla que no hi hagi res millor per a una institució que veure’s associada, d’una manera o una altra,  a la creuada per la innovació. I el mateix passa amb les persones que hi treballen: no hi ha res comparable a ser vist com un gran innovador!

És possible questionar l’imperatiu contemporani a la innovació? Wikimedia.

Però, és una bona escola necessàriament una escola innovadora? És una bona metgessa sempre una metgessa innovadora? Un bon professor ha de ser de manera obligada un professor innovador? Una bona enginyera està sempre forçosament abocada a la innovació? Per a molta gent aquesta mena de preguntes tenen una resposta òbviament positiva. I com podria ser d’altra manera? Com pot algú qüestionar quelcom com la innovació, que s’associa a valors tan positius com la creativitat, la intel·ligència o el desig de superació?

Portada del llibre d’Eduard Aibar, El culto a la innovación, Barcelona, Ned Ediciones, 2023. NED Ediciones.

L’imperatiu de la innovació no és, però, una simple moda passatgera o una disfressa assequible per dissimular la manca d’objectius o de projectes, tot i que sovint exerceix aquesta funció cosmètica en moltes institucions. Tampoc no és una estratègia neutra i asèptica. En molts dels discursos i iniciatives que la sustenten es poden detectar una sèrie de patrons comuns i vincles recurrents amb determinades tendències polítiques i econòmiques, més poderoses, i amb maneres molt particulars d’entendre la societat i la mateixa tecnologia. El culte a la innovació ha esdevingut, ell mateix, un marc ideològic amb una gran capacitat de penetració social. I el més important encara: té efectes reals, tangibles i perniciosos en molts àmbits socials, com ara en l’ensenyament, la cultura i en la pròpia ciència.

Tot i que el culte actual a la innovació inclou sovint iniciatives o creacions en principi no tècniques (innovacions socials, per exemple), la innovació tecnològica és el seu patró de referència: els aspectes artefactuals són sovint els que més s’hi destaquen i els seus criteris de valoració (escalabilitat, eficiència, rendiment econòmic) són els que s’hi acaben aplicant. En el context educatiu, per exemple, l’actual èmfasi en la innovació docent es tradueix majoritàriament en la incorporació d’eines tecnològiques a l’ensenyament (tant programari i aplicacions diverses com maquinari). Innovació vol dir, en la majoria dels casos, innovació tecnològica.

La innovació com a ideologia es fonamenta en la convicció que el desenvolupament tecnològic és el factor causal més important del creixement econòmic —quelcom qüestionat de fa temps per molts economistes—  i, per tant, del benestar humà. Es tracta d’una versió de l’anomenat determinisme tecnològic, que també ha impregnat gran part de la historiografia moderna sobre la tecnologia. Els ideòlegs de la innovació emfasitzen aquest vincle causal unidireccional i inexorable entre tecnologia i societat, amb el concepte de revolució industrial, que utilitzen amb molta profusió. Ara, ens diuen, estem al bell mig de la quarta revolució —tot i que sovint no queda clar quina ha estat la tercera; sigui com sigui, sembla que sempre estem davant de canvis extraordinaris, causats per la tecnologia, i als que no ens hem de resistir. La idea que vivim temps de canvis accelerats es repeteix constantment tot i que, des del punt de vista historiogràfic, és molt discutible que el ritme de la innovació sigui ara superior al d’altres moments de la història (el tombant entre els segles XIX i el XX, per exemple).

Geoenginyeria solar per mitigar el canvi climàtic. Wikimedia.

Aquesta visió determinista promou, de fet, una fe gairebé cega en la tecnologia com a instrument prioritari per resoldre tota mena de problemes: polítics, econòmics o mediambientals. En el cas del canvi climàtic, per exemple, en comptes de reduir les emissions de CO2 intentant canviar els actuals patrons econòmics i energètics, s’aposta per fabricar immensos panells que bloquegin la radiació solar i instal·lar-los en òrbites a milions de quilòmetres de la superfície de la Terra. El que és un problema ambiental amb arrels molt complexes en els models productius i en les estructures polítiques i econòmiques de les nostres societats es redueix a un senzill problema termodinàmic, abordable amb innovacions tecnològiques sofisticades, però que permetran mantenir intacte l’actual paradigma econòmic extractivista i de creixement il·limitat. Pràcticament tot es pot arreglar mitjançant la innovació tecnològica: des del crim a la corrupció, des de la contaminació a l’obesitat, des de la soledat fins a la depressió.

Tanmateix, la ideologia de la innovació no suposa una glorificació genèrica de la tecnologia. En realitat propugna una visió de la tecnologia molt esbiaixada i estreta de mires. Es restringeix bàsicament a l’àmbit digital —tecnologies de la informació, IA, aplicacions en xarxa, etc.— i als artefactes electrònics sofisticats (el que sovint s’anomena alta tecnologia) com ara robots, telèfons intel·ligents o vehicles autònoms, normalment de consum individual. Aquest àmbit força acotat de la tecnologia és on es concentren preferentment les proclames hiperbòliques i els pronòstics de futurs esplendorosos que sovint fan els gurús de la innovació —un veritable exèrcit de suposats “experts” en innovació, que pontifiquen en empreses i administracions públiques, com si tinguessin les claus per convertir qualsevol institució en una entitat innovadora.

L’historiador britànic David Edgerton ha evidenciat el biaix innovocentrista en l’anàlisi tradicional de la tecnologia.The British Academy.

L’historiador britànic David Edgerton, entre altres autors, ha insistit en les limitacions que el focus exclusiu en la innovació imposa a l’anàlisi sociohistòrica de la tecnologia. Si parlem de tecnologies digitals, per exemple, el paisatge geogràfic de la innovació i del disseny d’aquestes tecnologies està concentrat en tres o quatre llocs força singulars del primer món —un d’ells el famós Silicon Valley, a Califòrnia— i a un grup molt reduït de persones: homes blancs (poques dones) i de classe alta, amb titulacions a les millors universitats, amb grans sous i  sovint amb idearis polítics força similars —el que Richard Barbrook i Andy Cameron van anomenar la ideologia californiana.

Si, en canvi, analitzem l’ús d’aquestes tecnologies, és a dir, si observem qui les utilitza i no qui les dissenya (pensem en els telèfons intel·ligents, per exemple) el paisatge que emergeix és molt diferent. Geogràficament, l’ús abasta un territori immensament més gran, on trobem la majoria de països del món, inclosos els de l’anomenat Sud global. No només hi trobem homes; hi ha també moltes dones, gent de moltes ètnies diferents, majoritàriament de classe baixa o mitjana. És obvi, per tant, que si volem entendre els efectes o la rellevància social d’una tecnologia, és a dir, la seva significació real en la vida de la gent, és molt més útil analitzar l’ús que se’n fa, que no només parar atenció a qui o com la dissenya. Això que ara sembla evident, no ho ha estat durant moltes dècades, però. L’estudi sociològic, filosòfic i historiogràfic de la tecnologia ha estat també fortament contaminat per l’innovocentrisme.

L’ús és només un dels aspectes importants que queda eclipsat per la focalització exclusiva en la innovació. Hi ha molts altres àmbits de la tecnologia i de la seva relació amb el medi ambient i social que també resulten invisibles des del prisma de la innovació. La reparació i el manteniment —tasques imprescindibles per a qualsevol tecnologia, incloent les digitals, i especialment crucials per a molts habitants del Sud global— però també el declivi —les tecnologies entren en decadència sovint, quan per motius socials o ambientals algú decideix deixar-les d’utilitzar— o la producció —la fabricació de molts artefactes també mostra un paisatge geogràfic i social molt diferent del seu disseny— són també relegats a un pla secundari per part del discurs de la innovació.

Restart Party a Barcelona, organitzada pel col·lectiu Restarters BCN. Restarters BCN.

Podem dir que la majoria de tecnologies d’ús quotidià també queden fora de focus, perquè l’innovocentrisme acostuma a destacar, per sobre de tot, tecnologies d’un tipus molt concret: tecnologies sofisticades, complexes —amb molts components— i de base microelectrònica. Tanmateix, aquest tipus d’artefactes tècnics representen, en realitat, una fracció molt petita de les tecnologies que utilitzem de forma diària. Els ginys tècnics que podem anomenar mundans —llibres, mobles, bicicletes, gots…—, alguns dels quals tenen el seu origen fa dècades o inclús segles, i també la major part d’infraestructures —les vies de tren, les canonades, les carreteres o els ponts— no tenen cap paper destacat en el culte contemporani a la innovació, tot i que són, des de molts punt de vista, molt més importants per a les nostres vides i societats.

El culte a la innovació alimenta i intensifica altres forces, més fonamentals i potser més determinants, de les societats contemporànies. És possible rastrejar-ne els orígens, no només en l’esmentada ideologia californiana, sinó en el programa socioeconòmic del neoliberalisme i en la crisi del paradigma modern del creixement/desenvolupament il·limitat. La ideologia de la innovació no representa, en qualsevol cas, una visió neutral i apolítica de la tecnologia i del seu encaix social. Mobilitza formes concretes de ser, fer i pensar. Té, com tota ideologia, un paper legitimador i atorga sentit a pràctiques i idees que, altrament, resultarien qüestionables o, fins i tot, inassumibles. Serveix per realçar i conferir autoritat a determinats agents socials i per invisibilitzar-ne o menystenir-ne altres. Ha esdevingut un mecanisme clau per a l’exercici del poder.

Eduard Aibar
Universitat Oberta de Catalunya

Com citar aquest article:
Aibar, Eduard. El culte a la innovació. Sabers en acció, 21-02-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/el-culte-a-la-innovacio/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.