El Déu de Newton

—La importància de la religió en el pensament del pare de la ciència moderna.—

Més enllà del mite de la revolució científica, la figura d’Isaac Newton (1642-1727) és reconeguda com una de les més destacades i influents de tots els temps. No per casualitat, la seua obra representa l’assimilació de diversos elements procedents de la cinemàtica de Galileu Galilei (1564-1642) i l’astronomia de Johannes Kepler (1571-1630), així com de l’atomisme de Pierre Gassendi (1592-1655) i les idees sobre el moviment de René Descartes (1596-1650). De fet, la publicació en 1687 de la seua obra Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica es considera la culminació dels esforços realitzats fins llavors per construir una nova ciència per tal de sotmetre cels i Terra a unes mateixes lleis universals.

Retrat d’Isaac Newton, de Godfrey Kneller (1702). National Portrait Gallery. Wikipedia.

El desenvolupament de la ciència moderna en el segle XVIII va afavorir l’ascensió de Newton als altars de l’ortodòxia científica. El seu estatus i prestigi van ser acuradament cultivats amb caràcter pòstum pels qui van propugnar el poder de la ciència i van erigir Newton en tota una icona de la racionalitat. La seua imatge, convertida en bé de consum, va adornar des de les parets fins a la porcellana d’aquells que van cercar identificar-se amb l’extraordinària capacitat intel·lectual del geni científic anglès, venerat a manera de santedat secular pels seus devots seguidors. Amb tot, la mal·leabilitat amb què ha sigut tractada la figura de Newton al llarg de la història amaga una realitat molt més complexa. Certament, les contribucions de Newton en l’àmbit de les matemàtiques, així com els seus estudis sobre el moviment, la gravetat i la llum, van tenir un enorme impacte en el pensament filosòfic i científic. Tanmateix, tal com han posat de manifest diversos autors, Newton es va mostrar obsessionat durant tota la seua vida per altres disciplines, aparentment tan esotèriques com l’alquímia i la teologia, que van influir en l’evolució i els canvis en la seua comprensió de la mecànica i la cosmologia.

Newton va iniciar els seus estudis alquímics a les darreries de la dècada de 1660. Durant més de mig segle es va dedicar a repassar la literatura existent i a compilar gran quantitat de notes. Va arribar a transcriure diverses obres senceres d’alquímia i, fins i tot, va treballar en l’elaboració de tractats d’autoria pròpia, que va deixar manuscrits, i que estaven basats en gran part en els seus experiments de laboratori. El seu interès per l’alquímia va estar dirigit per la recerca d’un principi vegetatiu operant dins del món natural, un principi que havia d’ésser l’esperit secret, universal i animador del qual parlaven els alquimistes i que produïa un món una mica diferent al del sistema mecànic postulat pel filòsof René Descartes.

Manuscrit alquímic d’Isaac Newton (1692). Science History Institute. Wikipedia.

D’altra banda, Newton es va sentir fascinat per la teologia des dels inicis de la seua carrera en el Trinity College de Cambridge. Durant els seus anys d’estudiant es va interessar per les relacions entre teologia i filosofia natural. Entre les notes d’aquells anys destaquen els seus Quæstiones quædam Philosophiæ, on va abordar qüestions relacionades amb la matèria, el moviment, el temps, el sistema solar, l’òptica, el magnetisme, l’electricitat o les marees, entremesclades amb reflexions sobre Déu, la Creació, l’ànima o el futur apocalíptic de la Terra. En el seu afany per desxifrar els misteris de la cronologia antiga, Newton es va embarcar en un ambiciós projecte d’investigació per tal d’abordar, de manera sistemàtica, diverses qüestions relacionades amb la naturalesa de Déu, la profecia, el paper històric de Jesucrist, la forma i funció de la religió, l’evolució de la doctrina cristiana i la història documental de la Bíblia i de la literatura patrística. Per a desxifrar els símbols de la profecia bíblica, va emprar tècniques amb moltes similituds amb els mètodes que va aplicar als seus estudis filosòfics i científics. Per exemple, per a determinar el significat del Sol, va examinar totes les referències bíbliques a l’astre i, mitjançant un raonament inductiu, va concloure que es tractava d’un símbol de govern. En aquest sentit, es fan evidents les similituds entre les regles d’interpretació profètica que poden trobar-se a l’inici del seu tractat sobre el llibre de l’Apocalipsi i les seues regles de raonament elaborades en les primeres tres edicions dels Principia.

Anotacions d’Isaac Newton sobre un exemplar de la primera edició de la seua obra Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica (Londres, 16876). Cambridge University Library. Wkipedia.

Newton va elaborar durant la dècada de 1670 els seus primers tractats manuscrits sobre teologia. El seu interès pel socinianisme, una doctrina cristiana antitrinitària considerada herètica, el va portar a rebutjar la noció ortodoxa de la Trinitat. Pensava que aquest dogma era, en realitat, una ficció inventada en el segle IV. Els seus treballs el van portar a concloure que la religió acceptada com a ortodoxa per l’Església catòlica romana i fins a cert punt per l’Església d’Anglaterra no era més que la degeneració d’una forma de cristianisme pristi, corrompuda durant els segles posteriors a la vida de Jesucrist. Eren conclusions de caràcter blasfem que mai van ser publicades i molt poques persones van conèixer.

L’interès per enaltir l’obra de Newton va fer que alguns autors, com els matemàtics i astrònoms francesos Pierre Simon Laplace (1749-1827) i Jean Baptiste Biot (1774-1862), popularitzaren la idea que l’interès de Newton per la teologia va ser el resultat d’unes facultats mentals afeblides per l’edat cap al final de la seua vida. Res més lluny de la realitat, tal com demostren els seus escrits. Un bon exemple és el seu De gravitatione et æquipondio fluidorum, sobre la gravetat i l’equilibri dels fluids, escrit en algun moment entre 1664 i 1685 i en el qual va desafiar la idea dels vòrtexs fluids cartesians com una explicació raonable per als moviments dels planetes i cometes, per la qual cosa va mobilitzar qüestions teològiques que al·ludien a la creació, atacaven l’ateisme i recolzaven la seua idea de Déu.

Notes sobre l’ús de forns, procedents d’un dels quaderns d’Isaac Newton (c. 1666). Special Collections Research Center, University of Chicago Library. Wikipedia.

Aquestes idees es van reflectir també en els seus Principia. En efecte, la distinció realitzada en aquesta obra entre magnituds absolutes (concebudes com a vertaderes i matemàtiques) i relatives (descrites com a aparents i comunes) es va basar en l’associació realitzada per Newton entre l’espai i el temps absoluts amb l’omnipresència i l’eternitat de Déu. Aquests plantejaments el van portar a acceptar la possibilitat que dos objectes pogueren atraure’s gravitacionalment a través de l’espai buit, sense matèria pel mig, contràriament al principi d’acció per contacte defensat pels mecanicistes i, segons el qual, les partícules materials únicament podien interactuar xocant entre si. Així, Newton va explicar l’atracció gravitacional a partir de l’existència d’alguna mena d’agent actiu no material i de caràcter diví, és a dir, com una acció a distància no mediada mecànicament i compatible amb el seu desig d’assenyalar el significat teològic de certs principis actius no mecànics governats per Déu.

En les posteriors edicions dels Principia van desaparèixer les referències a la participació de Déu en la disposició dels planetes del sistema solar, tot i que en els esborranys inicials Newton havia incorporat idees com la creença ancestral sobre l’existència d’un esperit infinit que omplia l’espai. Aquest esperit, si bé no podia identificar-se amb Déu, sí que estava associat amb la voluntat divina i amb el seu poder i omnipresència. De fet, els seus escrits demostren que, a principis de la dècada de 1690, Newton havia rebutjat formalment, en part pels seus plantejaments teològics, una explicació purament mecànica de la gravetat. A partir de la convicció de l’existència d’un Déu infinit, etern, omniscient i omnipotent, Newton va concebre un cosmos providencialment controlat, dinàmic i en degeneració, en el qual els cossos s’influïen entre si mitjançant la gravetat. Tal percepció el va conduir a entendre el món com una gran màquina que operava concorde a unes lleis fixes. També li va suggerir la coneguda com a “analogia del rellotger”, un argument teleològic segons el qual Déu havia dissenyat un univers que, per a Newton, estava sota constant supervisió del Creador. Aquesta visió podia entendre’s com una elegant confirmació de l’existència de Déu i va oferir als deistes de finals del segle XVII una manera sofisticada de defensar i desenvolupar els seus punts de vista.

Diagrama de part del Temple de Salomó, procedent de l’obra d’Isaac Newton The Chronology of Ancient Kingdoms Amended (Londres, 1728). Beinecke Rare Book and Manuscript Library, Yale University. Wikipedia.

Per a Newton, l’estudi tant del cosmos com de la naturalesa implicaven necessàriament incorporar consideracions sobre la divinitat. De la mateixa manera que va assumir que la Bíblia era la paraula de Déu, Newton es va mostrar convençut que Déu era també l’autor del llibre de la Naturalesa. En procedir d’un mateix autor, totes dues obres havien de ser necessàriament coherents. Per aquest motiu Newton va tractar de reconciliar les desavinences aparentment existents entre les Sagrades Escriptures i les seues observacions experimentals, igual que altres autors havien fet amb anterioritat. El mateix Galileu, conscient del conflicte entre els seus treballs astronòmics i la Bíblia, havia tractat d’harmonitzar les seues observacions amb el relat bíblic fent ús de les idees d’Agustí d’Hipona (354-430), qui havia rebutjat la interpretació literal de les Sagrades Escriptures, assumint que els textos bíblics havien estat escrits per a ser entesos per gent comuna, relativament poc educada i amb sabers limitats. Segons Newton, les idees que transmetia la Bíblia havien estat corrompudes per una hermenèutica equivocada de caràcter literal.

Sempre escèptic enfront del pensament tradicionalment acceptat, tant en l’àmbit de la teologia com en el de la filosofia natural, Newton va cercar els mecanismes adequats per tal de tractar de demostrar els seus punts de vista alternatius. En aquest sentit, la seua crítica a l’ortodòxia religiosa és comparable al seu assalt a l’statu quo científic. Més encara, el seu pensament demostra la continuïtat existent entre la teologia i la filosofia natural en les albors de la ciència moderna, així com la convicció que l’estudi del cosmos i el de la Bíblia eren igualment importants, tot dos fonamentals per a comprendre el món.

Pedro Ruiz-Castell
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.