El Llatzeret de Maó

—Va ser un bastió sanitari del Mediterrani durant els segles XVIII i XIX. Infraestructura de resguard, aïllament, quarantenes i desinfecció de persones i mercaderies.—

El nou llatzeret de Maó projectat durant el regnat de Carles III el 1786 respon a la nova concepció hospitalària nascuda a França durant la segona meitat del segle XVIII, caracteritzada per la seva organització en pavellons que albergaven els malalts segons la seva dolència. Tanmateix, no són pocs els autors que ressalten que va ser la pràctica quarentenària realitzada als llatzerets permanents, com era el cas del de Marsella des de l’últim terç del segle XVIII, l’origen del nou concepte d’hospital. Sigui com sigui, el projecte de llatzeret de Maó va néixer en aquest context, adoptant els paradigmes medicosanitaris francesos.

El Port de Maó el 1786, just abans de la construcció del llatzeret a la península de Sant Felipet (actualment illa). Manuel Salvador Carmona. Europeana.

Alhora, els orígens del llatzeret responen a altres elements de tipus comercial, fiscal i geopolític. La inexistència a  Espanya de cap llatzeret brut i permanent per realitzar les quarantenes d’àmbit internacional contrastava amb la situació a França o Itàlia, on sí tenien aquest tipus d’instal·lacions. En aquest sentit, els ports mediterranis espanyols competien en inferioritat de condicions per exemple amb el de Marsella. Aquest monopolitzava el comerç del Mediterrani gràcies, precisament, al seu imponent llatzeret, on feien escala els bucs en direcció a Espanya de procedència sospitosa o bruta. Tampoc estava mancat d’importància el fet que les estades al llatzeret eren sufragades pels bucs en quarantena mateix, en uns moments en què es va incrementar el comerç internacional.

Cisterna al departament dedicat als passatgers sospitosos. Wikipedia.

No és estrany que des de la dècada del 1770 sorgís la necessitat de comptar amb instal·lacions quarentenàries adequades i homologades internacionalment a Espanya. Una prova n’és el projecte de Floridablanca de 1778 per establir tres llatzerets d’aquest tipus. Aquests s’havien de situar a Cadis, Ferrol i Cartagena, però no es van arribar a materialitzar. Va redundar en aquesta necessitat l’increment de relacions comercials entre les dues ribes del Mediterrani a partir del tractat de pau hispano-algerià de de 1786. Això va possibilitar l’obertura de rutes comercials considerades d’extrema perillositat a causa de la presència de la pesta al nord d’Àfrica i el Mediterrani oriental. En conseqüència, l’illa de Menorca, situada de forma natural entre els ports espanyols, africans i de l’Imperi Otomà, es va posicionar com l’opció més racional per a la instal·lació d’un gran llatzeret brut de caràcter internacional. Per fer aquest projecte possible, l’illa havia de tornar a la sobirania espanyola, cosa que va succeir temporalment entre 1782 i 1798 i de forma definitiva a partir de 1802. D’aquesta manera, el llatzeret es va començar a construir durant la primera recuperació de l’illa, el 1787, però no va entrar en funcionament fins 1817, després de la fi de les guerres napoleòniques i el tractat de Viena de 1815.

Entrada principal del Llatzeret de Maó. Wikipedia.

Gràcies a altres trets addicionals, el port de Maó, situat en una llarga i ampla ria, va esdevenir el lloc ideal per a una institució estatal amb capacitat d’oferir un servei de caràcter general. Un d’ells va ser la naturalesa del port mateix, que permetia el fondeig de nombroses embarcacions a l’abric de temporals. Una altra característica favorable va ser el seu relatiu allunyament de centres urbans de la península. Curiosament, la política contagionista posada en pràctica va canviar la preferència per la situació dels llatzerets com un servei dels grans ports, com podien ser Barcelona, València o incús Palma, per situar-los en llocs allunyats d’ells, poc poblats i sense relació directa amb ells o el seu territori. Es materialitzava d’aquesta forma el llatzeret com a entitat autònoma de tot centre urbà, mentre que s’aproximava al concepte de ciutat-servei, en el sentit apuntat per Georges Teyssot o Paolo Moracchielo. A nivell organitzatiu i de gestió, això es posava de manifest amb la seva total independència de les institucions municipals o provincials, ja que només algunes actuacions, com ara l’aplicació de la pena capital, requerien el consentiment del capità general. De fet, la Junta Superior del Llatzeret de Maó creada per la Corona només havia de retre comptes de les seves actuacions davant la Junta Suprema del Regne.

Torre de vigilància per controlar la incomunicació entre els diversos departaments del llatzeret. Autor: Antoni Domingo.

Les característiques arquitectòniques del llatzeret de Maó, situat definitivament a la península de Sant Felipet, convertida posteriorment en una illa, ens remeten a una autèntica fortalesa, amb una doble muralla exterior de 7,54 m d’alçada, 1,50 m d’espessor i 1.200 m lineals de desenvolupament. El seu principal objectiu era el control i la classificació sanitària dels vaixells, tripulants i passatgers, inclosos els seus bens i mercaderies. Per a això es va optar pel referit model de pavellons que, alhora, se situava dins de grans espais totalment separats entre si i de l’exterior, gràcies a les seves dobles muralles. Més concretament, el departament oest era el dedicat a la “patent sospitosa”, és a dir, el destinat a mercaderies i viatgers que venien de ports en contacte amb la pesta endèmica, encara que no s’hagués declarat la malaltia, mentre que al departament est se situava la “patent bruta o tocada”, que procedia de ports on s’hagués declarat la pesta o una altra malaltia contagiosa. En aquesta mateixa part, al seu límit oriental, existia un altre espai aïllat destinat als malalts de pesta. Al centre del llatzeret s’hi situava la capella, a la que tenien accés visual tots els interns sense sortir dels seus respectius departaments. Cal ressaltar que la classificació dels bucs es feia al moment de l’arribada al port, abans, per tant, de la seva admissió al llatzeret. Aquells considerats de “patent bruta” o amb empestats a bord eren destinats a la cala Teulera, única zona que permetia l’accés al departament est del llatzeret, mentre que els sospitosos havien de dirigir-se a la cala de Sant Jordi, per fer el mateix per al departament oest o de sospitosos.

Doble mur de separació amb l’exterior, similar als existents per separar els diferents pavellons. Autor: Antoni Domingo.

El llatzeret estava sota el comandament d’un alcaid que tenia sota el seu comandament, segons el reglament de 1847, un capellà, un sagristà i catorze vigilants i porters, a més dels supernumeraris contractats en ocasions excepcionals. Les qüestions sanitàries ordinàries anaven a càrrec d’un metge i un cirurgià, els dos únics facultatius del recinte. No es tracta, per tant, d’un espai concebut per al guariment de malalts, sinó per a la classificació i expurgació de persones i mercaderies sobre les que pesava algun tipus de sospita relativa al seu estat de salut o afecció per malaltia infectocontagiosa. La mesura de protecció era el simple pas del temps: vuit dies en cas dels interns a la part sospitosa i quinze amb malalts de pesta o malaltia similar a bord, d’acord amb el reglament de 1817. Aquest tipus de mesures es combinaven amb la immersió de les mercaderies, quan fos possible, i amb l’aplicació, també a les persones, de perfums desinfectants, per netejar-les de miasmes contagioses. També hi va haver interès per proporcionar aire pur als internats i les seves pertinences mitjançant una correcta i abundant ventilació. Aquest afany indica que no es tractava únicament de separar i classificar, sinó de procurar a les persones potencialment malaltes unes condiciones ambientals i higièniques idònies i, per tant, una millora de la seva salut sota els preceptes de les idees miasmàtiques de l’època.

Capella central, amb accés visual des de tots els pavellons. Autor: Antoni Domingo.

A la pràctica, aquestes condicions únicament s’acomplien estrictament quan procedien de llocs infectats, com va succeir durant l’epidèmia de febre groga que va afectar Barcelona i Palma el 1821 o el 1870. Les dades disponibles indiquen que durant els cent anys que va estar actiu el llatzeret la majoria de passatgers realitzaven la quarantena als seus respectius bucs fondejats a les cales previstes segons la seva patent. Era una decisió que permetia mantenir el llatzeret desproveït de tota la logística de l’hostalatge i augmentava la comoditat del passatge, sense comprometre la seguretat de les embarcacions gràcies a la protecció que procurava la cala del port de Maó. De fet, l’informe realitzat per l’higienista Felipe Monlau (1808-1871) el 1853 posava en relleu l’austeritat del recinte i la pràctica inexistència de mobiliari i utensilis de cap tipus per a aquells que haguessin de fer la quarantena.

Vista aèria del llatzeret on s’observa la disposició de les diferents dependències o pavellons, amb accés a la capella central. Postal, autor desconegut.

Malgrat el que s’ha dit, es pot afirmar que el llatzeret de Maó va complir amb escreix el seu objectiu sanitari i comercial, en mantenir-se com una infraestructura de referència nacional i internacional, i, per tant, va suposar una relativa salvaguarda de les diferents epidèmies potencialment perilloses durant el segle XIX, alhora que va ajudar a mantenir la seva activitat portuària. Segons les dades de Leopoldo Acosta, 13 864 bucs van fer quarantena al llatzeret, fet que suposa 276 093 tripulants i 111 183 passatgers. Aquest van procedir de tots els vaixells amb patent bruta durant totes les èpoques de l’any i de patent sospitosa des de maig a octubre per a la pesta i la febre groga i, en menor grau, per al còlera. Precisament, l’epidèmia de febre groga de 1821 en va desbordar les instal·lacions i va crear una crisi sanitària al seu interior, però no va arribar a afectar el centre urbà de Maó i gairebé va alliberar la resta de ports espanyols del perill del comerç directe amb enclavaments afectats per aquesta malaltia.

Joana Maria Pujadas-Mora
Universitat Oberta de Catalunya – Centre d’Estudis Demogràfics – UAB

Pere Salas-Vives
Universitat de les Illes Balears

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.