Els apotecaris com a productors i dispensadors de medicaments

—Espais i protagonistes en la fabricació dels medicaments galenistes en temps medievals.—

“Com en lo dit hospital sia stada construhida e ordonada una casa o obrador d’especiayria, e aquesta casa o obrador necessàriament se haja a comanar a una persona àbil en l’art d’especiayria, per fer exerops, conserves, compostes de materials e totes altres coses medecinals.”

Ordinacions de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1417)

Foren els especiers i apotecaris d’època medieval els principals productors i dispensadors de medicaments? És realment difícil respondre aquesta pregunta. Les fonts ens mostren que existia una important tradició de medicina domèstica, de remeis fets a casa per a les afeccions més comunes. Cal no oblidar que aleshores, com encara ara, hom trobava la primera instància de cura de la salut a la pròpia casa, en la família, molt sovint en les seves dones, que atresoraven un saber antic empíric de coneixement de tractaments i remeis “naturals”. També està documentada l’existència d’una medicina de remeiers i remeieres, de persones sense una formació reglada, però que coneixien les propietats de plantes i altres substàncies. A aquest sanadors hi acudien no només els estaments populars, sinó fins i tot a vegades els monarques, si el curandero o la curandera anaven precedits de bona fama. Finalment, consta el recurs a curacions vinculades a la religió: entre els registres dels notaris no resulta estrany trobar-hi de tant en tant alguna recepta anotada per a utilitat de la família, però encara són més freqüents els eixarms, oracions destinades a guarir de “malalties” tan diverses com els cucs intestinals o la luxúria.

Totes aquestes altres formes d’aconseguir remeis se sap que existien, però pel seu caràcter privat o alternatiu han deixat un rastre petit i difícil de resseguir. Per contra, de l’existència d’especiers i apotecaris i de la seva dedicació a la producció de medicines sí que n’hi ha constància i documentació abundant, que ens permet saber força detalls del funcionament dels seus obradors.

Metges tenint cura dels malalts a l’Hospital de Santa Maria della Scala, Siena. Frescos de Domenico di Bartolo (1440-1141). Wikipedia.

També consta que, a mesura que el galenisme es va anar imposant com a sistema de referència per a controlar la salut i posar remei a les malalties, es va consolidar i reforçar el paper dels apotecaris com a productors i distribuïdors de medicaments. En aquest sentit, la figura de l’apotecari s’incorporà al binomi metge-pacient, que esdevé així un trinomi, metge-pacient-apotecari. En emmalaltir, el malalt acudeix al metge, que el visita i li ordena un tractament que generalment inclou prescripcions dietètiques i la necessitat de prendre algun medicament. Tot i que es documenten metges que elaboren les medicines que prescriuen, el més habitual és que estenguin una recepta destinada a un apotecari. Amb la recepta a la mà, el malalt (o més probablement algú del seu entorn) es dirigeix a l’especieria o apotecaria de confiança i hi demana els remeis. Si són tractaments comuns, segurament l’apotecari ja en tindrà en estoc i els lliurarà al moment. Si són extraordinaris, l’apotecari té els sabers necessaris per fer-los a partir de les indicacions del físic.

Receptari mèdic quatrecentista en català conservat a la Universitat de València. UV, Biblioteca Històrica, Ms. 652, f. CLVIIr/137r.

La pràctica mèdica va unir metges i apotecaris, però la formació de tots dos era diferent i això els distingia i els allunyava. La formació dels apotecaris es basà sempre en la relació mestre-aprenent (com en la majoria d’oficis artesanals), mentre que els metges cada cop més tenien una formació universitària. Segurament aquesta formació diferent explica que en algunes ciutats les autoritats obliguessin els metges a redactar les receptes en llengua vulgar i sense fer servir paraules tècniques.

La consolidació de l’apotecari com a professional sanitari implica que la formació sigui cada cop més complexa i duri més. A Barcelona, en 1433, unes ordinacions estableixen l’obligació d’estar deu anys d’aprenent, que en 1445 es redueixen a vuit –tot i així, un dels aprenentatges d’ofici més llargs–; altrament no es podrà exercir. A més, s’afegeix l’obligació de superar un examen. La voluntat dels apotecaris –i de les autoritats municipals i dels metges– és que la pràctica de l’apotecaria a la ciutat sigui el més homogènia possible: si un metge recepta un medicament, tots els apotecaris l’han de produir exactament igual i amb les mateixes característiques.

Coneixem el funcionament intern d’alguns obradors d’especieria del segle xiv. Es componen de dos àmbits complementaris, la botiga i l’obrador. La botiga és on s’estotgen els simples i compostos ja elaborats, disposats en enormes prestatgeries que omplen totes les parets de la cambra o gairebé. Medicaments, perfums, confits, confitures, tints, fruita seca i espècies hi esperen l’arribada del comprador dins de capses, pots, sacs, ampolles, gerres (fets de ceràmica, vidre, metall, fusta o pedra, segons quines fossin les característiques pròpies del producte que han de contenir). En un lloc destacat de la sala, un taulell, cobert amb un tapet amb el segell de l’apotecari, on hi ha les balances i els llibres comptables on es registren tant les compres com, si escau, les receptes. És la imatge arquetípica de la “farmàcia medieval”, que trobem reproduïda en l’art, especialment en miniatures, però que també conserven algunes farmàcies privades més modernes que han sobreviscut al pas del temps, com la Farmàcia Esteve de Llívia, o algunes farmàcies hospitalàries, com la de l’Hospital de Santa Caterina de Girona. Tot i que posteriors cronològicament i sovint molt més sumptuoses que les medievals, aquestes farmàcies permeten fer-se a la idea de com devien ser les seves avantpassades medievals –encara que segurament fossin força més senzilles.

Antiga farmàcia de l’’Hospital de Santa Caterina de Girona. Wikipedia.

Rere aquesta sala hi havia l’obrador pròpiament dit, la “cuina” (ara en diríem el “laboratori”), allà on es preparaven els simples i s’elaboraven els compostos. Amb tot l’utillatge necessari per a les diferents operacions necessàries: morters, olles, cassoles, alambins, tallants, ratlladors, escumadores, decantadors, etc. I també els fogons, que li donaven l’aspecte d’una cuina, ja que les destil·lacions, decoccions, sublimacions i altres processos sovint requerien de la calor del foc. És l’espai que segurament costa més d’imaginar, ja que se’n conserven menys i són menys representades en l’art.

A aquests dos espais principals se n’hi podien afegir altres de secundaris, especialment tota mena de magatzems i rebosts, però també a vegades sales especialitzades en l’elaboració de certs productes –tot i que a partir del nom, per exemple “cambra del sucre” o “cambra de la regalèssia”, resulta difícil saber si es refereixen a una sala per emmagatzemar aquests productes o per a treballar-los.

Obrador de l’Hôtel-Dieu de Beaune, França. Wikipedia.

En els dos espais principals el moviment de gent és gran. Evidentment el negoci el dirigeix el mestre especier. No era fàcil arribar a ser-ho, ja que no només calia haver acabat amb èxit la formació, sinó també disposar del capital necessari per obrir una apotecaria, que, per definició, era una instal·lació cara –tant per l’utillatge específic que necessitava com per les matèries primeres amb què treballava, en general de preu elevat–. Per això molts apotecaris ja formats s’havien de conformar a servir en l’obrador d’altri, com a treballadors assalariats. Alguns, els més afortunats, quan el mestre moria sense disposar de successor dins de la família o quan per alguna raó el mestre s’havia d’absentar, podien arribar a gestionar l’apotecaria, però sense arribar a ser-ne els propietaris. I entre aquests, una minoria podia aprofitar alguna ocasió per instal·lar-se pel seu compte, com va fer Llorenç Bassa. Aquest apotecari, essent molt jove, servia en l’apotecaria de Guillem Metge, que va morir deixant la vídua sola amb els fills molt petits –entre aquests, Bernat Metge, el futur escriptor–; inicialment, la vídua, Agnès, va establir una companyia amb Llorenç Bassa, en la qual la primera hi aportava l’’obrador i el segon la mà d’obra; d’aquesta manera, amb només 22 anys, Llorenç Bassa passà a regir una apotecaria; més endavant, en casar-se Agnès de nou, ara amb Ferrer Saiol, que treballava a la Cancelleria reial, decidí vendre-li l’obrador sencer, de forma que Llorenç Bassa es va poder acabar establint amb una apotecaria pròpia.

Per sota dels apotecaris assalariats, hi havia els aprenents. Els mestres acostumaven a tenir com a mínim un aprenent, que els servia a l’obrador a canvi de la possibilitat d’aprendre l’ofici. Les condicions podien ser molt dures, ja que es trobaven totalment supeditats al mestre, i a canvi rebien poc més que menjar i vestit, a vegades un petit estipendi. De fet, alguns fins i tot arribaven a pagar per ser acceptats com a aprenents.

Si amb aquesta mà d’obra no n’hi havia prou, no era estranya la presència de servidors sense formació que devien ajudar tant a l’obrador com a la casa del mestre. I també la d’esclaus, segurament en condicions similars a les dels altres servidors no qualificats o, fins i tot, dels aprenents. En algunes ocasions alguns d’aquests servidors, també els esclaus, podien arribar a aprendre prou l’ofici com per veure’ls actuant al mateix nivell que els apotecaris assalariats, tot i que no devia ser habitual.

Tanmateix, una presència que havia de ser constant i que, malauradament, la documentació sovint amaga era la de les dones de la casa. En primer lloc, l’esposa del mestre. Que durant el segle xv gairebé arreu se’ls prohibeixi mantenir obert l’obrador del marit difunt, no fa més que mostrar que, abans de l’interdit, aquesta situació devia ser prou habitual. Això, tanmateix, només volia dir que abans d’enviudar ja hi tenien una presència activa, que els permetia conèixer l’ofici. Però no només les esposes eren “especieres”; als obradors també s’hi movien altres dones de la família, servidores sense qualificació i esclaves.

Tot i que hi ha altres motius relacionats amb canvis en la societat i en la mentalitat de l’època, la “medicalització” de les apotecaries segurament ajudà en la progressiva expulsió de les dones del control d’aquelles i en la seva progressiva invisibilització, tal com també passava en la professió mèdica.

Carles Vela Aulesa
Universitat de Barcelona

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.